2.7.13

elemental


No sé quants grups de treball, comissions i particulars estan pensant i treballant en el paper, oficialitat inclosa, de la llengua catalana en un (el) futur Estat català. Aquí en tenim un exemple i aquí un altre. Me'ls llegeixo i em sembla molt bé que es pensi en el futur institucional; encara que Catalunya (no tant els Països Catalans) pot ser un estat pròsper o misèrrim sense que la llengua catalana tingui cap pes específic important. Ho crec així.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Som una nació sense estat. Correm el risc de ser un estat sense nació. Perquè la llengua i la nació són indestriables: deixar caure la primera és perdre la segona. Seria molt lamentable, això: el nostre estat seria un cos sense ànima (o, més exactament, amb l'ànima de l'invasor).

Joan

culdolla ha dit...

No estic gaire d'acord amb en Joan (amb el que comenta abans, vull dir).

Per a mi la "nació", l'espai comú on em sento a casa quan hi vaig, va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; difícilment veurem un estat català que aculli tota la nació, tota la terra lliure. M'agradaria, però ho veig improbable. Encara m'agradaria més que no hi calgués "estat". Que la nació pogués créixer feréstec, sense estar sotmesa a lleis i formes de fer d'estats veïns que no m'agraden. Però això sí que em sembla impossible. A menys... que ens declarem nòmades i apàtrides.

Amb la reflexió que has fet, Miquel, m'has fet pensar en la nació gitana. I en la jueva.

Espero que res ens porti a seguir l'exemple d'Israel.

Bona nit.

miquel ha dit...

Jo, segon Joan, estic ben d'acord amb el primer Joan. I ja pots imaginar que, d'origen artificialment fronterer com sóc, no reconec altra frontera que la de la llengua. Al mateix temps, em disgusten les fronteres de la incomprensió que des de dins i des de fora cada dia són més evidents.

I encara et diré una altra nació (o nacions) la dels pobles indis, que ja no tinc clar si existeixen... i tants altres.
Bé, aquí només ens podria portar a seguir l'exemple d'Israel la Pilar R., amb perdó. Sigui com sigui, els exemples de fora sempre són molt relatius.

culdolla ha dit...

Vaig dir gaire, Miquel, no pel sentit o el fons sinó per les possibilitats de dur-ho a la pràctica sense comptar amb el recolzament de l'exèrcit andorrà que ens ajudi a una reconquesta com la de Jaume el primer (i sense una armada, clar).

En algun altre editorial, Partal parlava d'acollir i oferir la nacionalitat (doble? simple?) a aquells catalans que se'n senten i no viuen estrictament al "principat". No hauríem de perdre ni el nord ni el sud; ni el ponent ni el llevant. Sempre que hi vulguin ser.

Estic d'acord que cal fer la via pròpia. Però no està de més mirar la història i provar de no cometre errors antics.

Espero que les anàlitiques i proves siguin pura rutina.

miquel ha dit...

Entès, Joan, és així com dius.
No sé que dir sobre la qüestió de concessions de nacionalitat, no ho tinc gens clar, no ho he pensat gaire.
Segur que la història pot ser una font de saviesa, però els seus "ensenyaments" sempre solen ser molt relatius... hi ha tantes coordenades noves.
Gràcies, Joan, jo també ho espero.