aquest diumenge, música per a instrumental de quiròfan

Ahir, després de dinar, vaig anar a parar a una pel·lícula titulada El doctor, de la qual obviaré sinopsi i detalls perquè estic segur que l'ha vista tothom i no és la meua intenció comentar-la, sinó únicament destacar-ne una escena que m'ha portat al meu propi passat. He entrat una única vegada al quiròfan -toco ferro!- i la intervenció estel·lar va anar a càrrec d'un cirurgià del sud en qui havia dipositat tota la meua confiança, si més no perquè la casa que té al seu poble i on exerceix els caps de setmana és coneguda popularment com Lourdes. En el meu cas, l'operació, a diferència de la de la pel·lícula, era senzilla, però compartia una característica bàsica: al quiròfan sonava una música de fons. Com que la meua anestèsia era epidural, era ben conscient del ritme de la música, per més que en aquest moment, tret del fet de recordar que era música instrumental, no sabria concretar qui ni què s'interpretava.

La veritat és que, col·locat com estava, la música, que m'agradava, era una distracció que em feia més lleuger el pas del temps i sé que no vaig demanar que la canviessin. Ara, però, i sabedor que les meus paraules es quedaran únicament aquí, elevo una protesta continguda. No m'haurien d'haver consultat quina música preferia, atès que jo era el protagonista pacient? Per altra banda, esclar, els protagonistes actius eren els metges i potser va ser millor que triessin ells la música que més els inspirava. I si haguéssim arribat a un consens? Tot plegat, no ho tinc clar.

En aquest moment, intentant retornar al passat ja remot, se m'han acudit sobtadament unes quantes interpretacions instrumentals -uf, que lluny he anat!-, però estic gairebé segur que no van ser la tria, i no ho dic només per la precipitació operatòria que implicarien en alguns casos. Continuaré pensant per si es presenta l'ocasió, i aconsello el mateix a qui es trobi en situació prequirúrgica o hi pugui arribar.