reaprenentatge catadiòptric

Des que vaig començar a guardar imatges, han passat per les meues mans un nombre considerable de càmeres i objectius fotogràfics. En alguns casos m'he anat venent el material i en altres, em queden aparells obsolets. Amb el temps, malgrat tot l'instrumental que ha passat per les meues mans, no ha millorat la meua perícia i sensibilitat fotogràfica, sinó que, per diferents motius llargs d'explicar, ha anat enrere, cosa que no m'impedeix que mantingui l'interès per convertit part del que veig en imatges fixes i que de tant en tant augmenti el meu arsenal (o disminueixi si és el cas).

Des de fa un temps que he anat recordant especialment un objectiu que vaig vendre quan, de manera il·lusòria, vaig creure que podria passar amb els estris més elementals. Era un catadiòptric de la marca Tamron (500 mm, f/8). Per als qui no ho tenen gaire clar, afegiré que un objectiu catadiòptric és com un tele llarg que té com a característica destacada que està construït a base de lents i miralls que reflecteixen la llum, de manera que amb relativament poc pes i llargada -i a un preu força més baix- aconsegueixen una distància focal equivalent a la de teleobjectius convencionals de  més llargada i pes.

Els Reis, que a vegades no sé com coneixen els desitjos de la gent, ahir em van deixar a casa un objectiu catadiòptric molt similar al meu enyorat Tamron. Ara, però, és de la marca sud-coreana Samyang, amb la mateixa distància focal i amb f/6,3. Llàstima que jo havia oblidat que aquest tipus d'objectius solen ser obsolets quant a l'automatització integrada amb la majoria de càmeres digitals, és a dir, que la càmera no enfoca automàticament ni fa servir el fotòmetre, de manera que el fotògraf ha d'enfocar manualment (gairebé cap problema) i, a més, ha de calcular la velocitat de l'obturador en funció de la llum i el subjecte a fotografiar (més problema)... i alguns altres detalls. En resum, que l'ús de l'objectiu és entretingut. Tampoc no recordava que són objectius amb poquíssima profunditat de camp, de manera que “aplanen”; a més, els colors resultants... Va, prou de qüestions tècniques.

En fi, que durant un moment de la tarda i de la nit he practicat amb la nova joguina, amb les limitacions que oferia l'interior de casa i el pati de veïns, que acabaran pensant, si ja no ho fan, que sóc més voyeur del que realment em demana la meua escassa tafaneria. Poques proves encara, centrades sobretot a aconseguir la velocitat adequada a base d'anar canviant l'ISO,i d'escàs valor, però ja veig que la fi de l'objectiu serà la fotografia “creativa”, la pura diversió manual.