lectures en francès

Fa anys que deixo anar en els llocs estratègics i entre la gent que em pot fer cas que tinc ganes de retrobar-me amb el francès; dic el francès escrit, però en el fons penso que potser m'agradaria més el francès parlat, que exigeix menys esforç i permet una correcció a l'instant.

Esporàdicament, hi ha qui em deixa alguns llibres, preferentment clàssics del XIX o el XX, que després d'un temps prudencial, torno, verges d'una lectura continuada, als propietaris (per a ser precís, hauria de dir propietàries) amb qualsevol excusa i amb una mica de vergonya silenciada. No és tant que em costi de resseguir els textos o d'entretenir-me a deduir un mot ignorat o buscar-lo al diccionari, com de la sensació que no entro en el sentiment de la llengua, que la meua lectura és d'aprenentatge, superficial, que gairebé tant em faria llegir les novel·les que em deixen com un manual de fotografia creativa, no tant com les instruccions d'una rentadora. És veritat que a vegades em sembla que ja ho tinc, que la meua lectura no és només amb el cap sinó també amb el cor, que mig oblido que tinc tractes amb una llengua que m'imposa distàncies i m'exigeix equivalències, però sempre acabo pensant que mai no recuperaré la relativa fluïdesa del passat, i cada cop sóc més mandrós.

Fa dues setmanes o tres, una veïna, professora de francès, em va dir que passés per casa seua i agafés els llibres que volgués, però espero que fos prou convincent la meua excusa parcial del fotimer de lectures pendents per encetar. Amb la T., una amiga de Lleida que s'ha passat mitja vida treballant a Suïssa, no vaig tenir cap opció: se'm va presentar a casa amb una petita pila de llibres i em va assegurar que no tindria cap dificultat. Ja ho veurem

D'Amélie Nothom, em va portar cinc llibres que he ordenat cronològicament: Le Sabotage amoureux, Attentat, Mercure (em sembla que és l'única del conjunt no traduïda al català o al castellà), Stupeur et tremblements i Cosmétique de l'ennemi. He sentit parlar de l'autora, l'he vista en alguna entrevista, però encara no li he llegit res.

D'Agota Kristof, quatre llibres: Le gran cahier, La preuve, Le troisième mensonge i Hier. Tampoc no he llegit res d'aquesta escriptora nascuda a Hongria i que va anar a parar a Suïssa. Si no m'erro, la majoria de les traduccions dels seus llibres al castellà són de Sergi Pàmies. La T. em va dir que era una lectura fàcil, amb molt diàleg. Diuen que la literatura de Kristof és dura, la mateixa autora ho confirmava, i també deia que no li interessava la literatura. Em sembla que començaré per Le gran cahier; de fet, ja l'he fullejat:

-Que veut-il?

L'officier pose des questions; ordonnance traduit:

-M. l'officier demander pourquoi vous pas bouger, pas parler?

Nous répondons:

-Nous faisions notre exercice d'immobilité.

L'ordonnance traduit encore:

-M. l'officier dire vous faire beaucoup d'exercices. Aussi autres sortes. Il a vu vous taper l'un a l'autre avec ceinture.

-C’était notre exercice d'endurcissement.

-M. l'officier demander pourquoi vous faire tout ça?

-Pour nous habituer à la douleur.

-Il demander vous plaisir avoir mal?

-Non. Nous voulons seulement vaincre la douleur, la chauler, le froid, la faim, tout ce qui fait mal.

Elemental!