simfonia del diumenge

El diumenge, després de dinar -tard-, el silenci seria aclaparador, ominós, si no fos pels xiscles intermitents de les orenetes i el parrupeig mandrós d'algun colom poc inclinat a fer migdiada. A poc a poc, però, quan encara el sol és més prop del zenit que de la declinació definitiva, comença una melodia ronca, lenta, de ritme regular: la primera rentadora s'ha posat en marxa. Al cap de poc, se n'hi afegeix un altra. Encara una tercera, uns minuts més tard, participa de la polifonia. Els ritmes s'entrecreuen; mentre una fa una petita pausa, l'altra arriba a un crescendo sublim -1200 revolucions!- i la segona es prepara per a un alegro vivace. Just en aquest moment, una quarta veu comença a intervenir. Lentament, d'una manera espasmòdica, un tambor deixa de percudir; després, un a un, callaran tots els altres i els que s'hi hauran afegit. Pel celobert puja una olor intensa de net, de flaire floral inidentificable. Assecar -les cordes ja fan panxa- , plegar, planxar, desar... El descans és efímer, el sol s'amaga, els ocells van a jóc. Preludi de dilluns.