de cine

Se sol dir que a l'estiu no es fan estrenes de cinema interessants; una llegenda com qualsevol altra que, en tot cas és una realitat a la televisió, que si continua funcionant durant aquests mesos deu ser perquè hi ha alguna llei que desconec que l'obliga a no aturar les emissions i es vengen amb els espectadors.

La setmana passada vaig veure una pel·lícula de dibuixos que em va semblar molt interessant: Del revés (Inside Out). Deixant de banda el desenvolupament detallat de la història (opinable) i la qualitat tècnica (indiscutible), l'argument se centra en una família (pares i filla) que es traslladen del poble a la ciutat i explica els primeres dies en la nova ubicació. Aquest és el pretext, però la novetat rau en uns altres personatges: les emocions. Les emocions agafen carn (o dibuix en moviment) i des del seu món -espectacular i complexa creació- actuen en la vida de la família (a la pel·lícula es focalitza sobretot la nena), guarden els seus records o els destrueixen..., etc. La protagonista principal és l'alegria, però també intervenen la tristesa, el fàstic, la ira i la por que, esclar, en el procés d'adaptació a la ciutat tenen més volada que quan eren al poble. Em resulta impossible transmetre els focs artificials imaginatius de la pel·lícula que, per cert, no sé a partir de quina edat es pot anar a veure, no pas els nens gaire petits, que es quedaran més aviat amb la tristor que amb cap altra cosa. Potser el que sorprèn és que apareguin únicament cinc emocions, perquè la vida és molt més complexa, si no en qualitat, sí en quantitat emocional. Estic segur que qualsevol de nosaltres afegiria sense pensar-ho gaire unes quantes emocions més: tendresa, enveja, odi... La veritat és que quan planejaven el guió sortien moltes més emocions, no recordo exactament quantes, però passaven de la vintena, però van acabar pensant que el públic es faria un embolic amb tanes emocions representades pels corresponents personatges; a més, jo suposo que fer-los intervenir tots tendiria paradoxalment a la simplificació o a acabar construint una pel·li llarguíssima; per altra banda, la majoria dels humans veiem en els altres tres o quatre emocions bàsiques quan els caracteritzem, i sóc generós.

 

 

Avui he anat a veure Peter Bogdanovich. Dic el nom del director perquè les seues tres primeres pel·lícules -o gairebé- em van robar el cor en el seu moment, a principis dels 70: La última película, ¿Qué me pasa, doctor?, Luna de papel. Després vaig seguir molt irregularment la seua filmografia. Lío en Braoadway (She's funny that way), la seua darrera producció després de set anys sense estrenar res (un documental, de fet), és una comèdia d'embolics d'un ritme intens amb picades d'ullet, com solia ser habitual en el director, a altres films. La sensació general que he tingut és que es tractava d'una obra antiga, com un retorn al passat amb petites concessions al present. Potser és aquesta sensació que ha fet que alguns crítics fessin valoracions negatives; jo, en canvi, m'ho he passat molt bé, en part pel meu autoreconeixement com a espectador en altres èpoques, i en alguns moments, cosa estranya darrerament, fins i tot he rigut. Que els meus riures no sempre coincidissin amb els dels altres espectadors no té cap importància, com no la té que no em costi gaire oblidar detalls de la pel·lícula, no pas el detectiu, pare de l'autor teatral, ni..., en un lapse de temps curt fins i tot pels meus paràmetres habituals.