17.7.15

en el concert


En treves del Concert, veig a l’esbiaixada
–segons com, a pleret, es bellugui l’onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents-,
lluny de mi, lluny de mi ...


Josep Carner: “En el concert” (fragment)


En el concert d'aquest vespre, com tantes altres vegades, he anat fent fotos, sobretot als músics; m'agrada aturar el seus moviments que en el transcurs de l'actuació són continuïtat accelerada. Algunes d'aquestes imatges, jocs d'expressions i de llums fetes amb més o menys fortuna, poden anar a parar a l'altre blog. Avui, en una pausa curtíssima entre cançó i cançó, tal com diu el poema de Carner he vist la noia a l'altra banda i he pensat en aquest primers versos, però la resta ja era una altra història. La imatge, tranquil·la, serena, però dinàmica al mateix temps, amb la cara de la mare potser entotsolada, amb un aire d'absència diferent a la del nen, m'ha semblat bellíssima; la llum càlida, dolça, acompanyava, com en alguna pintura, italiana o no, que no sabria precisar, i el contrast dels blancs... He volgut fixar el moment per a mi, per a tornar-lo a mirar lentament. Més tard, a casa, amb aquesta dèria que tenim alguns de compartir segons què -a vegades simplement el que ens agrada-, he pensat a pujar la foto al blog, a l'altre, però com que m'ha semblat convenient acompanyar-la d'unes quantes paraules, ho faig aquí. La decisió de compartir no ha estat fàcil, ja podeu pensar les consideracions prèvies que m'han passat pel cap, i encara ara no estic segur que sigui una bona pensada. A més, què pretenc realment? Dubtes, sempre dubtes.






4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Malgrat els teus dubtes... Nosaltres hem guanyat una imatge bella, una pintura viva, una expressió difícil de definir, un misteri, un gest, un somriure contingut... La sensació d'un infant protegit i tranquil.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

fantástica la foto, semble un quadre

Josep ha dit...

Miquel, jo també haguera tingut dubtes, i al final de tot pot ser que no l'haguera posat. És una gran foto, però si, podria ser un quadro o una escultura.
El que m'impressiona és la cara precisament de serenitat amb la qual afronta el que li ve i la mira, i la contempla per tot arreu amb el seu fill en braços.

miquel ha dit...

Gràcies, Carme, per expressar les teues sensacions i esvair una mica els dubtes.

Em va agradar el resultat inesperat, Francesc

És curiós, Josep, com en determinades ocasions penses que la mirada compartida trenca una intimitat. Tot i així, tu, jo i els amics que han dit alguna, hem anat més enllà del que podia ser l'anècdota d'un moment.