No ho podria assegurar, però crec que
vaig arribar a Mèxic a través de la meua padrina, i ella hi va
arribar a través de Jorge Negrete. Un Mèxic idíl·lic que s'ha
anat concretant en el temps a través de lectures i testimonis
directes, però que encara continua sent un misteri que em provoca
sentiments contraposats entre la realitat que a penes conec i el
desig que voldria que fos.
Fa uns dies escoltava un corrido que
alguns deien que feia temps que s'havia escrit, com a mínim una mica
abans de la fuga del Chapo Guzmán. Vaig anar llegint els comentaris
que havien deixat els que l'havien escoltat i en trio dos de
consecutius que em sembla que il·lustren prou bé la dicotomia de la
realitat, sempre plural:
El chapo será leyenda asy como
emiliano zapata no es que apolle sus negocios pero el pelado se a
ganado el respeto de el 99% de México prefería al chapo de
presidente que al idiota ke hoy gobierna a los mexicanos.
Claro con dinero la gente es capaz
hasta de lamerle el culo a cualquiera, por eso es que México esta
como esta, porque botan pensando con el culo. Por eso nunca ese País
saldrá de su miseria, porque apoyan a cualquier cabrón.
(Recordo que els corridos s'han de
ballar amb una de les mans agafada a la de la parella, amb els braços
ben separats del cos i pujant i baixant al ritme de la música)
2 comentaris:
També tinc aquests sentiments contraposats, uns per tot el que ens arriba d'allà -la crua realitat- i els altres per una realitat que vaig conèixer fa uns quants anys, feta de gent amable, de cultura, de música i colors molt vius. Des de llavors és escoltar un acordió, una jarana o els sesseig del seu parlar i se m'esborra la resta.
Sempre tinc la sensació que allà la música és un instrument més per espantar els mals endèmics del país.
M'agrada aquesta percepció que tens de la seua música, A., que potser té un punt de veritat.
Sigui com sigui, la realitat que només conec llunyana, em desconcerta: tanta sensibilitat i insensibilitat alhora. penso, una vegada més, que només els qui vivim un país el coneixem, i encara.
Publica un comentari a l'entrada