19.7.15

aquest diumenge, música de cursa


No ho podria assegurar, però crec que vaig arribar a Mèxic a través de la meua padrina, i ella hi va arribar a través de Jorge Negrete. Un Mèxic idíl·lic que s'ha anat concretant en el temps a través de lectures i testimonis directes, però que encara continua sent un misteri que em provoca sentiments contraposats entre la realitat que a penes conec i el desig que voldria que fos.

Fa uns dies escoltava un corrido que alguns deien que feia temps que s'havia escrit, com a mínim una mica abans de la fuga del Chapo Guzmán. Vaig anar llegint els comentaris que havien deixat els que l'havien escoltat i en trio dos de consecutius que em sembla que il·lustren prou bé la dicotomia de la realitat, sempre plural:

El chapo será leyenda asy como emiliano zapata no es que apolle sus negocios pero el pelado se a ganado el respeto de el 99% de México prefería al chapo de presidente que al idiota ke hoy gobierna a los mexicanos.

Claro con dinero la gente es capaz hasta de lamerle el culo a cualquiera, por eso es que México esta como esta, porque botan pensando con el culo. Por eso nunca ese País saldrá de su miseria, porque apoyan a cualquier cabrón.





(Recordo que els corridos s'han de ballar amb una de les mans agafada a la de la parella, amb els braços ben separats del cos i pujant i baixant al ritme de la música)

2 comentaris:

País Secret ha dit...


També tinc aquests sentiments contraposats, uns per tot el que ens arriba d'allà -la crua realitat- i els altres per una realitat que vaig conèixer fa uns quants anys, feta de gent amable, de cultura, de música i colors molt vius. Des de llavors és escoltar un acordió, una jarana o els sesseig del seu parlar i se m'esborra la resta.

Sempre tinc la sensació que allà la música és un instrument més per espantar els mals endèmics del país.

miquel ha dit...

M'agrada aquesta percepció que tens de la seua música, A., que potser té un punt de veritat.
Sigui com sigui, la realitat que només conec llunyana, em desconcerta: tanta sensibilitat i insensibilitat alhora. penso, una vegada més, que només els qui vivim un país el coneixem, i encara.