llibre segon: terra

Si hi ha un llibre que en les meues relectures va unit a la Catalunya des del mar de Barral, és Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma. Tinc l'edició de Lumen de 1974, que no sé si s'ha reeditat mai i que ara veig que es pot comprar de segona mà a partir aproximadament dels 60 euros. He llegit, però no el conec, que després de la mort de l'escriptor es va editar un Diari més complet, amb el material escrit a Filipines el mateix any, el 1956, és a dir, quan l'autor encara no havia arribat als 30.

Què tenen en comú el llibre de Barral i el de Gil de Biedma? A part de ser diaris, ben poca cosa; de manera que si un em fa pensar en l'altre -i en alguns altres- deu ser per la qüestió de generació literària i d'amistat entre els dos personatges. Potser, també, perquè els dos tenen en comú en aquests llibres una mena de màgia o, si és vol, de viatge iniciàtic, o, potser, de passió, de vitalitat, difícil de descriure.

El Diario comença amb la sortida en avió des de Filipines i acaba el primer dia de l'any 1957. Després de poc temps d'haver arribat a Barcelona, els metges diagnostiquen que té tuberculosi i s'inicia el procés de tractament i la convalescència, que majoritàriament té lloc a la casa familiar de la Nava, a la província de Segovia. Ja guarit d'aquest episodi pulmonar, l'autor torna a Barcelona. Si aquesta és la geografia del diari, el contingut és ben variat: meditacions sobre la vida (i la mort) i sobre el proces creatiu, opinions sobre la literatura d'altres escriptors i sobre la seua, descripcions i narracions sobre els seus amics i la seua família... En fi, introspecció, el retrat d'una època i petits detalls de la vida quotidiana a través d'una prosa que, en aquell moment, alguns dels seus col·legues pensaven que era superior a la seua poesia. No m'allargo més, deixo un tastet de percepcions, de sensacions, de reflexions; queden per un altre dia les relacions amb els altres.

A Nava:

Primera salida al jardín después de veintinueve días en cama. Algo como una embriaguez, una felicidad enorme, apacible. Me instalo a la sombra del álamo blanco -más viejo el pobre, con muchas menos ramas- y pronto dejo a un lado los papeles para dedicarme por completo a mi hora al aire libre, a la maravillosa lentitud de un día clásico de agosto, sin una sola nube. Distingo cada olor y cómo varía y se suma a todos los otros: el de la tierra caliente, el de la acacia a mi espalda; el de los setos de boj que ahora sé a qué huelen: a siglo XVI. Aroma gazmoño de las petunias en los arriates soleados- Y cuando la brisa gira y viene del lado del pueblo, olor a humo de leña de pino, que es toda la guerra civil para mí. Además es domingo y hay campanas.

[...]
Estos días vengo disfrutando de un contento especial: felicidad de sentirme inteligente, que es un placer inmediato como el ejercicio físico o la buena digestión, y casi tan fisiológico. La inteligencia se adelanta a la conciencia, igual que un músculo, y opera por reflejos y me da sorpresas. Habitualmente poseo un inventario mortalmente detallado de mis pertenencias mentales y de sus posibilidades combinatorias. Ahora, en cambio, despertar por la mañana i faire le tour du propietaire es enormemente divertido, porque me encuentro con ideas y relaciones entre ideas que ayer no estaban ahí. Encantadora y completa sensación de pasear conmigo: me hago muchísima compañía.
[...]
Quizá porque llevo una vida tan calmosa y descansada, el pensamiento de la muerte me ronda ahora con bastante frecuencia. Es una meditación inútil. Uno acepta la muerte por lo que es: una especie de pisaller. Que ella se encargue de agarrarnos por la oreja y ponernos del otro lado de la puerta, casi se agradece. Comprendo que vivir indefinidamente seria un tedio horrible, pero sé que si me dejaran a mí toda la iniciativa no encontraría nunca el momento de marcharme.
Ciertas enfermedades mortales me producen miedo; la muerte sólo antipatía. Tiene solemnidades de acto público, con señor obispo y gobernador civil: es el final inevitable obligación de ser un pelma, después de toda una vida de intentar no serlo.