llibre primer: mar

Vaig llegint recomanacions de llibres estiuencs (o recomanacions estiuenques de llibres o recomanacions de llibres sense importar l'estació). És curiós com durant aquests mesos en què hi ha tan poca producció editorial es recomanen tants llibres. Els llibres que s'han comprat i no s'han llegit ara troben el moment, i potser els llibres dels gèneres que durant la resta de l'any es deixen per a temps de calor, per a inicis de migdiada, per a ombres de para-sol, per a nits que s'allarguen, per a temps sense rellotge. Lectures lentes, inacabables, o àvides fins a la darrera pàgina abans que torni a sortir el sol, cadascú segons el seu ritme.

Les propostes que veig em fan pensar en les meues relectures preferides totals o parcials. Decideixo compartir els meus llibres i començo una vegada més amb Barral, amb la seua Catalunya des del mar que suposo que si algú vol llegir ha de buscar en alguna biblioteca, encara que no cal que sigui de la costa. El llibre és un viatge que va de sud a nord de tota la nostra mar (i una mica més) amb les parades convenients als ports i les consideracions de l'autor sobre llocs, personatges i costums, historia ja en alguns detalls. Es un viatge imaginari en la mesura que mai no el va fer d'una tirada, però sí en la seua totalitat en diversos anys. Des del punt de vista filològic té una característica que vull destacar en paraules del propi autor: “No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meua llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català [...] No podria traduir aquestes pàgines a cap altra de les llengües que conec, parlo i escric, sense trair-lo. Aquesta del llenguatge és una altra, doncs, singularitat del que per a mi ha estat l'escriptura d'aquest llibre.”

Copio sense triar: principi i final del llibre, entremig les aventures: petites històries de la mar i del coneixement de la gent i de la història quotidiana de la costa, la gastronòmica -ara tan de moda i sovint tan monòtona- inclosa. Aventures que ja es veu de bon començament que són a ritme d'estiu, de calma, de no córrer per arribar, de deixar que el temps i la natura marquin les cadències. Al final, la constatació que tot plegat, si volem, ho tenim enllestit en tres dies, potser quatre. Cadascú segons les seues necessitats i voluntat de tria. I, també, la màgia de recordar que a vegades no cal moure's de casa per viatjar o que... , tantes altres coses que es troben directament o indirectament  a través de les pàgines.

Deu fer ja un parell d'hores, potser ja en fa tres, que hem salpat del cràter de la Columbreta Gran, pou o portet minúscul, d'aigües negres en aquella hora de l'alba, i no fa gaire es veien encara les siluetes dels illots, com dents fosques, per la mar de popa. El vent és ben escàs, n'hi ha molt poc, però mal que bé infla el drap amb continuïtat. Xaloqueja. En Ramon Moreno ha encès el fogó de terrissa arrambat a l'orla de barlovent i ha de ventar les brases. Hi vol coure la mitja dotzena de guillems que hem enganxat a la fluixa. És curiós, tan lluny de terra, o fóra curiós si no fóssim encara prop de les illes: no deu ser gaire fondal. Si no m'hagués d'aixecar, donaria una ullada a la carta. Mentre el Moreno prova de cuinar i a mi se'm tanquen els ulls arrapat a l'arjau, l'Aleix dorm seriosament instal·lat al xullau de proa. No el necessitem amb la màquina parada. Sembla que la barca faci ella sola el seu camí. Quan entra una ratxeta se sent el tallant de la roda de proa i l'hèlice desembragada que fa trontollar l'arbre una mica descentrat.

[...]
“Vent en popa -diu en Ramon-. Si salpéssim a punta de dia, podríem fer nit a Palamós. I amb una altra jornada, drets a casa.” Té raó, amb tres jornades de vent bo, i fent una mica de trampa amb el motor i fins i tot aprofitant una mica la calma de nit, arribaríem a les Cases d'Alcanar. Mesurant en jornades d'una barca de mitjana, com les que secularment feren el transport, la costa catalana és llarga de tres o quatre jornades.

Carlos Barral: Pel car de fora. Catalunya des del mar.