llibre tercer: foc

Seguint el fil, vam arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50. Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater, que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino, però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any 1986 a la revista “Ínsula”,  l'any següent, a partir dels dos manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha tingut reedicions.

Copio dos fragments del principi:

Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.

Abrióse la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y su sombrero.
-Habrá que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué pasa?
-Poca cosa. Ya te contaré.
Se puso el impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar dijo al camarero:
-Demà ho trobarem, García.
Llovía con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos; el otro parece más bien un empleado de mediana condición...

Gabriel Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio, 1987.

Si us heu fixat, en els fragments es poden observar aparents petites incongruències de continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors, no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada, àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets: personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu, i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la literatura:

Ya acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato? Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que, también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño. Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo terminaré.