llibre quart: temps

Tanco el petit cicle de la generació dels 50 amb José (Josep) María (Maria) de Martín, el coautor de la novel·la d'ahir. Com que no és nou en el blog i no tinc ganes de repetir-me gaire, recordaré que el que vaig dir sobre ell es pot trobar aquí, però afegiré algun detall i, esclar, algun text, que és el que interessa.

Josep Maria de Martín, va nàixer a Berga el 1920... (veure la Viquipèdia), va estudiar a Barcelona la carrera ..., amic de... (veure la Viquipèdia). Ras i curt: dubto que hi hagi un pintor i poeta català d'obra tant interessant dels qual es trobi menys informació a internet. Sobre la seua pintura no puc dir gaire cosa; en canvi, he llegit la seua obra poètica, a poc a poc, no pot ser d'altra manera, que publicava amb el pseudònim de Bernat Meix. En total, quatre llibres ( Els jornals al cos, El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua) que van ser recollits en un sol volum posteriorment amb un títol molt significatiu: El clam a l'erm (2001). Per què el pintor va decidir ser poeta (o no volia ser poeta?)? Per què va publicar poemes durant una dècada i després va plegar (o simplement va deixar de publicar?)? Tot això ho explica breument ell mateix d'aquesta manera: “Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys, plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.” Si jo estigués en edat i condicions de fer una tesi doctoral, triaria -ara, demà no ho sé- la poesia de Bernat Meix. Sé que em tocaria suar i que maleiria el moment de la tria, però també sé que em divertiria amb cada avanç que fes en una obra absolutament coherent, intel·ligent i amb constants complicitats a descobrir. De moment, en tinc prou, com en els dies anteriors, a compartir-la una mica i a preguntar sense esperar resposta qui és el guapo o la guapa que ha volgut anar més enllà dels trossets que he pujat.

El poemari La mosca al nas (1976), de Bernat Meix s'encapçala amb aquesta advocació: Ésser molt seríós/em cau dificultós. Carmina Burana. Que no ens enganyi el lema, Carmina Burana és cosa seriosa, i jocunda, sí, també. En copio un poema definitori, del poemari; si cal l'ús del diccionari, és cosa de cadascú.

I

Só dolençós i macilent

de l'impensat bescantament,
secreció d'un aparent
inconegut
que em blasma a tort i amb deferent
col·lusió em deix talment
com un drap brut
manipulant a ma salut
l'habitual llei de l'embut.
I só titllat de ceballut
del morro fort
i de colltort
empedreït
i fementit
lletraferit
amb pell de bé.
L'ocult perquè
no calo, a fe.
Puix no li fiu mai cap mercè.

II

Ans en saó d'adversitat,

de pega i cops acabalat
ensopegui tostemps costat
i parentiu
qui em des un mos de freginat,
em resquités l'inquilinat
prohibitiu
i a mon fogar cedís caliu.
De trascantó, d'un caseriu
amb trumferar de regadiu
i pinetells,
cabrots, anyells,
marrans, capons
i lats sarrons
tips de doblons
que só l'hereu.
I hui pel conreu,
sens cirineu,
he d'emmenar bo i sol ma creu.

Bernat Meix: “De humana natura”, a La mosca al nas.


Apa, bones lectures!