Jahvè havia donat, Jahvè ha tornat a prendre (Job: 1:21)

Fa anys que il·lustro alguns posts amb imatges i vídeos. Les fotografies solen ser meues, els vídeos, a vegades meus i altres buscats a Internet. Tinc dos comptes a You Tube on vaig deixant els vídeos propis i de tant en tant m'escriuen des de la plataforma per dir-me que he infringit drets d'autor; per exemple, quan filmo una estoneta d'un ball a unes determinades festes i resulta que balladors i balladores feien servir una música que és propietat de qui sigui. Petita estirada d'orelles que a vegades es concreta en el fet que la pel·liculeta no es podrà veure des de determinats països.

Ahir vaig rebre un advertiment més greu que pot afectar el conjunt del compte de You Tube. Vet aquí part del comunicat:

Hola, saragatonabloc:

Como tal vez ya sepas, en las Normas de la Comunidad se describen los tipos de contenido permitidos y no permitidos en YouTube. Tu vídeo "Bigas Luna" se ha marcado para que lo revisemos. Tras revisarlo, hemos determinado que infringe nuestras normas. En consecuencia, lo hemos retirado de YouTube y hemos añadido un aviso de las Normas de la Comunidad o una sanción temporal en tu cuenta.

Restricciones de contenido de vídeo

Si un vídeo contiene desnudos, pornografía u otro contenido sexual provocativo, es muy probable que YouTube lo retire. Revisamos el contenido caso por caso y tiene en cuenta una serie limitada de excepciones en los contextos educativo, documental, artístico y científico. En estos casos podemos aplicar una restricción para que solo puedan ver el contenido los espectadores de una cierta edad. En esta página encontrarás más información.

Consecuencias de los avisos

Este es el primer aviso que aplicamos a tu cuenta. Somos conscientes de que los usuarios no suelen infringir nuestras políticas de manera intencionada. Por este motivo, los avisos no son permanentes. El que acabas de recibir caducará dentro de tres meses. Si recibes avisos adicionales, quizá no puedas publicar contenido en YouTube o incluso podríamos cancelar tu cuenta.

En definitiva, a la mort de Bigas Luna (encara he d'anar a veure la seua pel·li pòstuma) vaig escriure un post i vaig penjar un fragment de La teta y la luna, alguns ho deveu recordar. Potser no és la seua millor pel·lícula, però m'interessava la poètica del fragment, que em semblava molt representativa del director; en fi, és igual.

Estic emprenyat. No per l'advertiment, no perquè em tanquin, si s'escau, el canal de You Tube, sinó... Ara no sé què posar: emprenyat per la ignorància dels funcionaris de You Tube que actuen d'ofici -o per denúncia dels espectadors- quan veuen una teta? Potser emprenyat perquè contingut realment pornogràfic, i no em refereixo al sexe, és aplaudit i es torna viral a la seua plataforma? Ep, i encara gràcies que no em denunciïn a un tribunal nord-americà, que tal com estan les coses tinc totes les de perdre, potser amb una sentència dura. 1984 ja és aquí.

Carnaval, carnaval... fora la quaresma i el judici final!

No recordo si vaig arribar a combregar els nous primers divendres de cada mes durant nou mesos seguits, però tenint en compte que vaig passar set cursos escolars (el darrer no compta gaire, que, com qui diu, estava en règim d'hotel) en un internat regit per capellans diocesans és molt possible que sí. Com se sap, el comportament anterior assegura morir en la gràcia de Déu i, en conseqüència, arribar al Paradís, purgatori a l'entremig si s'escau.

M'han vingut aquestes històries passades al cap en llegir que Urdangarín s'haurà de presentar cada principi de mes des del seu paradís suís -el seu soci des del paradís espanyol- a no sé ben bé qui i, segons com, té possibilitats de no passar pel purgatori de la presó, que ja ha patit prou i es presenta puntualment quan li demanen. La justícia, els jutges, els fiscals, cada cop són més comprensius, això m'agrada, em reconforta, em torna a fer recuperar -una mica- la fe en els humans. He pensat també que Urdangarín -ja sabeu com en són de religiosos els bascos- segur que devia fer els nou primers divendres de mes, de manera que no dubto que passarà del paradís al Paradís.

Mentrestant, a les presons... Fora, fora, no continuo, que són temps d'alegria. Al·leluia, al·leluia!

P. S. : Segona querella de la fiscalia contra Forcadell, aquesta vegada acompanyada de Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per permetre un debat i la votació subsegüent. Joan Josep Nuet no entra en la querella malgrat que va actuar igual que els anteriors perquè: la falta de voluntad de sumar al proyecto político de ruptura unilateral con el sistema constitucional se infiere de su trayectoria política como diputado. Al·leluia, al·leluia que som al Carnaval!

I el fiscal -exfiscal- de Múrcia, mentrestant... Apa, alegria, alegria!

eternitat

Potser hi haurà un dia que parlar del procés (sic) o de la independència (de Catalunya) en les esporàdiques trobades a l'ascensor -qui diu ascensor diu carrer- amb veïns que només són veïns serà tan habitual com parlar del temps o de futbol.

Compte, que ningú s'enganyi, els temes no són fàcils, cal conèixer l'interlocutor, saber, per exemple, si és fredolic o calorós, amant del sol o de la pluja, en un cas i, com a mínim, sí és del Barça o de l'Espanyol o sap què és el futbol, en l'altre. Quant a les variables del procés o la independència, encara no m'atreveixo a concretar ítems.

em reitero

el derecho es una mierda  y puede pasar de todo, incluso lo que tú esperes

D'una entrevista a “El Mundo” a Fernando Suárez, rector de la Universitat Rey Juan Carlos i reconegut mitjancer.

Ja deia l'ase d'Anselm Turmeda (no, no vull dir que Turmeda fos un ase) que la superioritat dels animals sobre els humans es demostra en el fet que el primers no necessiten lleis per regir la seua vida, la seua convivència. Potser arribarà un dia, abans de la destrucció definitiva de la Terra, que els humans viuran sense lleis perquè no les necessitaran. Quines circumstàncies farien possible aquesta situació? La meua imaginació hi dóna -dona- voltes, però se m'escapa el camí, encara més en un món en què els oficis i les professions productives van cedint terreny als qui únicament fan de mitjancers. En l'escassetat creixent de llocs de treball, com es pot prescindir d'advocats, jutges, procuradors, polítics (no importa el color)? Vet aquí que estem encara en la corba ascendent, en què els governs que no arriben a l'aprovació d'un nombre determinat de lleis són titllats d'ineficients pels partits de l'oposició que un dia governaran -ah, no?- i continuarà l'espiral. Vivim encara una època en què innumerables assumptes que es podrien solucionar a través del diàleg acaben en mans de mitjancers sense cap garantia de neutralitat. Que els fiscals no són neutrals és una evidència consubstancial al seu origen, com ho és en el cas dels advocats defensors o acusadors. I els jutges? I els polítics? No és veritat que els polítics que governen tenen tendència a aplicar la seua ideologia -compte, no parlo d'idees, o sí- sobre el conjunt dels governats? Algú podria dir, i si no apliquen la seua ideologia quina haurien d'aplicar? Vet aquí la perversió, que continuen pensant que estan al servei dels seus votants en el millor dels casos i d'ells mateixos en la majoria. I els jutges? La seua perversió és que dicten sentències aparentment neutres interpretant unes lleis que no es cansen de dir que són interpretables, i tenen lletra i esperit, com qualsevol religió (un altre dia podem parlar sobre els mitjancers religiosos, els dels déus i els pagans), i ara es decanten cap a una banda ara cap a una altra, ara es mostren severes ara laxes, ara comprensius ara inflexibles, segons criteris personals i afiliacions ideològiques.

Acabat i rellegit el paràgraf anterior, m'adono que el que he escrit no fa més que justificar la funció d'unes professions que, com tantes altres, haurien de desaparèixer en un món ideal. Em consola el fet que es tracta d'una demostració que continuo sent humà.

d'anar per casa

M'he mirat una llarga estona per la tele Casa nostra és casa vostra, el concert pels (per als?) refugiats. Sensacional, molta gent, moltes belles paraules, molt sentiment, molta denúncia, molt bona música... Continuarà, castellers inclosos amb fusió de colles, esclar. Som els millors, som els millors... Un dia històric (un altre), com deia la presentadora, emocionada per ella i per nosaltres. No dic res més, qualsevol paraula, fruit de l'emoció, que pugui afegir seria moralment incorrecta, socialment incorrecta, potser també políticament incorrecta, encara que la incorrecció política està molt ben vista, només faltaria.

les perifèries també existeixen

La Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC continua entre els 10 més venuts de no ficció. Cap sorpresa. Suposo que l'edició de butxaca, amb criteris lleugerament diferents, encara la superarà en vendes. Em ve a la memòria de tant en tant la consulta del pare d'una alumna ara fa una trentena d'anys. Feia uns mesos que havia començat a publicar-se l'Etimològic (i complementari) de Corominas. Jo coneixia una mica el pare, que formava part de l'APA (crec que encara no havien aparegut les AMPAS) i li vaig explicar com funcionava el diccionari, que era divertit i, com indicava el nom, complementari..., en fi totes les coses que vénen (ai, se m'ha escapat un antic diacrític!) al cas. Era un home de país, s'hi va subscriure. Durant els nou anys que ens vam relacionar no vam tenir l'oportunitat d'encetar cap conversa filològica, ni tan sols per comparar el lèxic del Baix Llobregat amb el del Baix Ebre... I ara he perdut el fil, ja no sé per què parlo d'aquesta anècdota incompleta. Continuo.

He mig llegit -ja l'acabaré- a “cultura|s” de “La Vanguardia” l'article “La parla es fa norma” (algun exemple desmenteix el títol) de l'admirat Magí Camps. Potser un altre dia divagaré sobre les coses que em suggereix, entre les quals destaca el fet de l'adequació geogràfica de la parla; ara, però, només vull remarcar un assumpte menor,  que per tres vegades (amb dibuixos inclosos) parla, perquè en parla la Gramàtica, de la manera de dir les hores: l'hora catalana, la balear i la valenciana . Diu que a Catalunya no és correcte dir “les deu i mitja”, que tot va de quarts. Una vegada més, les terres de l'Ebre no existeixen. Com que ja vaig parlar del tema i no em vull fer pesat citant història i exemples. Deixem-ho estar, el fet no té cap importància, malament si hem de fer cas a les gramàtiques per saber com parlem; però, cony, que trepitgin territoris, que facin isoglosses... Perquè l'ús de les hores que esmento em fa arribar a la conclusió que jo sóc valencià (cap problema) -no m'atreveixo a viatjar per mar fins a les Balears- o alguna cosa estranya més enllà de les nostres fronteres. Tot podria ser, que sovint el negre sobre blanc va a missa, sobretot si ets un crèdul que cada vegada que llegeixes alguna cosa fas un acte de fe o ets un ignorant que amb prou feines saps el que parles. Hi deu haver una altra opció que inclogui el meu cas?

panoràmica general

1. Em continua sorprenent la falta de públic a les galeries d'art, fundacions artístiques, etc. Normalment són llocs gratuïts, amb la temperatura adequada, moltes amb seients i, sobretot, amb boniques vistes. Algú pot opinar que la gent porta pressa, que té l'agenda plena. Va, home -dona-, va!

2. A la Fundació VilaCasas, a l'Espai Volart, tres artistes, tres, per un euro.

3. Vaig a veure especialment els retrats -Persones pintades- de Gonzalo Goytisolo, el fill de Juan (no sé si hauria d'esmentar la saga, els orígens, però els cognoms, per a bé o per a mal, existeixen). Un recopilatori resumit però extens de 30 anys de retrats que difícilment es repetirà.

4. M'agrada, molt, la pintura de Goytisolo, sobretot la d'espais urbans i la dels retrats, més que la de les petites coses. En aquest cas es tracta d'un conjunt extraordinari, des dels carbons als olis, des de la família als prohoms del país i de més enllà. El retrat és un art difícil -no em refereixo a la fidelitat o no als personatges retratats- ple de petits matisos, de subtileses -res és de bades- que el pintor deixa i que l'espectador, que a la fi, com en qualsevol obra artística, és qui té la darrera paraula, ha de descobrir (els blaus foscos de els personalitats del soterrani, uniformes i prodigiosos). Primer repte doncs.

5. Encapçala el fullet de presentació de l'artista una confessió extreta del catàleg, de la traducció al català: Tinc 50 anys complerts, començo a fer panxa, ja pentino canes i em falten algunes dents, i de vegades tinc inclús la sensació d'estar perdent facultats que no estic gaire segur d'haver arribat a tenir. Quan (sic) a allò d'oferir al públic experiències genuïnes i innovadores, sóc pintor, treballo principalment a l'oli i em dedico professionalment al gènere artístic més mercenari i carca que existeix: el retrat per encàrrec. Si heu llegit atentament, la cosa pinta bé, aquest despullament físic i artístic només pot indicar, en el fons, un desafiament -i més coses- que l'espectador haurà d'acceptar i valorar. Segon repte.

6. La presentació del catàleg, extensíssima, del mateix pintor, és un interassant tractat sobre l'art en general, la pintura en particular i, sobretot, el retratisme. Directa, sincera, sense concessions; poques vegades una aproximació tan clara al sovint expressament i textualment món clos de la pintura. Tercer repte: llegir, comprendre, assentir, dissentir.

7. A més a més, l'espectador té la possibilitat de concertar una llarga visita guiada amb el el pintor, que assenyala, indica, teoritza, concreta, detalla, explica anècdotes, circumval·la... S'accepten preguntes. Quart repte.

Afegir més punts, desvetllar petites coses, em semblaria anar més enllà del que cal. En definitiva, ara que es tornen a acostar dies de fred i potser de pluja, val molt la pena entrar a la Fundació Vila Casas.

P.S.: Dubte: Per què no hi ha aquest retrat en blau més clar? Li ho preguntaré.