24.10.08

l'antiquada quotidianitat

L’últim -potser ja penúltim- post d’en Francesc, em fa recuperar un fragment perdut en “els meus documents” del primer llibre d’Oller, Croquis del natural, al qual he al·ludit en altres ocasions. Del llibre m’interessen especialment les dues primeres narracions, les altres dues… bé, res. A “Tres mesos del món”, l’escriptor planteja dos temes, el de les noies que s’escriuen (passat, present i potser futur) i el tema de la llengua. No sé si actualment el segon, tal com es planteja al conte, té cap interès o si fins i tot és ben bé el contrari del que es diu. Potser podem pensar que el que manifesta Oller a través de les seves protagonistes és arqueologia. Doncs fantàstic. Deixo el principi:

1 d’octubre de 1870

Estimada Maria:

Sols per donar-te gust t’escric en català, i pots ben creure que quasi estic penedida d’haver convingut a fer-ho, perquè, lluny de trobar aquesta facilitat que em prometia, sento lligada ma ploma com si escrigués en francès, que ja saps el que em costava.

Com més penso en el nostre conveni, menys me l’explico, I, en veure ton entusiasme per la nostra llengua, t’admiro com a un ésser extraordinari. Perquè ¿què té de bonic el català, ni quina aplicació pot tenir per a nosaltres, que, modèstia a part, som filles de famílies distingides, i relacionades, per tant, amb persones que posseeixen la bella llengua de Cervantes? Els nostres papàs han escrit sempre en castellà, i, en les nostres famílies, escriure en català és retrocedir a l’època dels avis o dels besavis.

Comprenc que tu, entusiasta per la llengua catalana i pels costums senzills del camp, creguis útil i agradable retrocedir-hi; però jo, que no penso com tu (si quelcom penso), jo, que solc visc de sentiments i no puc expressar altra cosa que aquests, mai no podré avenir-me sense gran esforç (com el que m’obligues a fer llegint llibres que no sé llegir i fullejant a cada pas el diccionari, per no causar-te un disgust) a escriure una llengua que, si bé parlo, no m’agrada ni considero necessària per a res.

Essent petita, vaig aprendre la gramàtica castellana; quan ens portaren al Sagrat Cor, de Perpinyà, vaig aprendre el francès: ¿per què he d’estudiar ara una llengua que no llegeix quasi cap persona decent d’Espanya?

...
Narcís Oller: “Tres mesos del món”, dins Croquis del natural, Barcelona, 1879. (Cossetània Edicions, Valls, 2007)

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

deu n'hi do, però es el que hi havia en una época determinada. La majoria de la gent de Barcelona de calé parlaven en Castellà i deien papà i mamà. I a Mallorca, més del mateix.

enric faura ha dit...

Malgrat pensar-me que coneixia bé l'obra d'Oller la lectura d'aquests "Croquis Naturals" ha estat un petit descobriment per a mi.

A banda del que esmentes m'ha impressionat especialment el primer conte "El vailet del pa".

Aparentment senzill i ingenu és un conte excepcional, literariament magistral i fidel reflex de la duresa d'una època i de la desolació humana que suposa l'orfandat.

pere ha dit...

I a altres ciutata una mica grans, Francesc. Com continuarà la història? Ni idea.

Sí, Enric, el primer conte és el millor. I jo m'atreviria a dir que no només és el reflex d'una època sinó que actualment encara pot servir de model canviant l'orfenesa per altres variables. Ara, a part de la història, el més interessant és el ritme i el canvi sobtat de registre.