2.2.08

croquis incomplet

Fa uns dies que en Jordi Ferrer, editor de Cossetània, deia al seu bloc: Poder llegir els autors clàssics i tenir-los a l'abast és imprescindible pel coneixement d'una literatura i és a la vegada necessari per poder entendre el tipus de creació que es fa actualment. Es referia a Narcís Oller amb motiu de la publicació per la seva editorial de Croquis del natural–encara calentet de la impremta-, la primera obra de l’escriptor de Valls. Jo crec que en Jordi Ferrer s’equivocava en part del que deia, o en el que els seus lectors podien arribar a entendre, en no voler anar més enllà d’aquestes frases. És veritat que Oller és un clàssic de la nostra literatura, però tenir a l’abast les seves obres no és només un fet imprescindible per conèixer la nostra literatura, és a dir, per conèixer la nostra història literària, sinó per gaudir ara, l’any 2008, d’una obra –potser no tota- que encara ens pot fer pensar: hòstia, tanta obra nova que hauria de ser pasta de paper i resulta que m’hauria pogut gastar els calés comprant l’Oller! I ara diu que ens el publicaran amb comptagotes! I és que una part de la creació que es publica actualment en català –i en qualsevol altra literatura passa el mateix- no arriba a la sola de la sabata d’alguns clàssics antics o moderns. O al menys això devem pensar alguns lectors no subjectes a les modes, com el president de l’IEC, Salvador Giner, que el dimecres passat destacava a l’”Avui” una de les seves obres favorites: L’Escanyapobres de Narcís Olller em sembla magnífic. I també és la meva preferida.

Croquis del natural (1879), la primera publicació de Narcís Oller, està encapçalada per una narració, “El vailet del pa”, que quan un lector actual comença té ganes de plegar perquè li sembla trobar-se davant del romanticisme més tronat que s’hagi escrit mai, fins al punt que li pot semblar que se li està encomanant hiperglucèmia a grans dosis, però no, el ritme es va accelerant i del romanticisme es passa al classicisme, a la ironia final resolta en una sola frase. Un model de conte.

Josep Yxart, cosí inseparable de l’Oller, explica al pròleg ( "Clau d’aquest llibre", es diu) de Notes de color (1883) les impressions que li produïren la lectura de la narració, la gènesi de la història i el motiu del canvi en el desenllaç (català de la primera edició):

Altres detalls recordo referents á aquella primera publicació. Inútil es dir que Lo Baylet del pa, se basa també en un fet real, embelleit y modificat pe’l novelista. Molt hi ha en aquell quadro de la vida doméstica del autor; pero no vaig ara á aixó. L’Oller en lo primer borrador, obehint á certes reminiscencias de la liteartura romántica y á son bon natural, feya acabar bé la trista historia del pobre baylet abandonat. Apareixia casualment la mare, lo reconeixia y’l recollia plorant entre sos brassos. Mès tart, pensanthi, trobá aquest final inverossímil, pero no sens molta recansa se decidí á deixar al petit al mitj del carrer, acabant tan tendre relació ab una frase amarga y d’inconscient ironía en boca d’una noyeta innocent... ¡ab una ironía... lo que més detesta! Nó, no’s podia resignar á que’l quadro acabés d’aquell modo. Pero en la mateixa exclamació trobá la rahó literaria d’aquell acabament. Lo essencial era interessar al lector per aquell pobret. Donchs bé; com més terrible, més interessant sería sa sort. Aixís s’inspirava als que llegissin, aquella indulgencia, aquella pietat, aquella atenció, qu’en la vida ordinaria no guardém casi may pels pobres que’ns serveixen. Y aquesta idea li feu adoptar aquell final.

Tot just acabo de començar a parlar de la primera narració de Croquis del natural i m’adono que he sobrepassat l’espai que un lector de pots pot assimilar. Volia continuar parlant de la crítica que va rebre el llibre, sobretot de la de Joan Sardà, que va ser l'inici d'una gran amistat, i que acaba dient: Una observació final que no hem de desdenyar perquè acreix la importància de l’obra dins de la nostra literatura. Fins ara teníem molta literatura pagesa i bastanta de menestrala: amb lo llibre de n’Oller ne tenim de senyora. Volia parlar també del llibre de l’editorial Punctum, de Lleida, que acaba de publicar: Josep Yxart, escrits autobiogràfics 1872.1879, amb pròleg de Rosa Cabré –la mateixa prologuista exhaustiva i excel·lent dels Croquis. M’hagués agradat continuar demanant la publicació de les obres de Sardà. Desitjava demanar als de Cossetània que no esperessin el dos mil ni se sap per publicar les Memòries Literàries de l’Oller. Tenia pensat dir quatre coses sobre la maleïda tuberculosi que va acabar amb la vida de l’Yxart i del Sardà i de com l’Oller ja no va ser el mateix després d’aquestes morts. M’hagués agradat parlat sobre el paper de les editorials “perifèriques”. També unes paraules sobre el web “premi Lletra” de l’amic Pallàs... Massa llarg, ja ho sé. De moment, m’acontentaré a recomanar-vos que llegiu Croquis del natural: assumeixo tota la responsabilitat.

6 comentaris:

Albert ha dit...

Potser a partir del 6/02 m'agafi l'Escanyapobres. Veig que el volum de l'obra em permet acostar-m'hi i, si m'equivoco, tampoc passa res (no vull ser descregut, però és que darrerament estic poc "inspirat"). A més a més, en la versióde la que disposo, comptaré amb unes anotacions al marge de vint anys enrere d'una lectora estudiosa... "demà tindrem coca".

Jordi Ferré ha dit...

Gràcies Pere per l'excel·lent crítica que fas de "Croquis del natural". És un llibre petit, de només quatre contes, però ple de riquesa literària. A mi també m'agradaria anar més ràpid en la publicació de tota l'obra d'Oller, per després poder fer el mateix amb algun altre autor clàssic català injustament oblidat, però estem posats en molts projectes. Hem començat també una col·lecció de clàssics catalans dirigida per Magí Sunyer, estem publicant l'Obra Completa d'Artur Bladé, etc. Anirem a un ritme de dos o tres llibres d'Oller per any. De moment, "Croquis del natural" i per la tardor "Vilaniu". Gràcies per recollir en el teu bloc la nostra iniciativa.

Ferran (Un que passava) ha dit...

He de dir que la tria d'en Salvador Giner em va sorprendre, pensava que Oller havia quedat només com a lectura d'universitat... Jo m'ho vaig passar molt bé llegint Oller, encara que no ho he llegit tot: aquests Croquis diria que no els vaig arribar a llegir. La meva favorita continua essent, de les seves obres, La febre d'or. S'ha de dir que la iniciativa de Cossetània és una bona iniciativa, els clàssics haurien d'estar sempre disponibles.

el llibreter ha dit...

És curiós com els prejudicis més injustificats poden enfosquir la recepció d'un gran novel·lista com Narcís Oller. La iniciativa de Cossetània és digna de lloança, sens dubte. Entre d'altres coses, perquè recuperarà la meva novel·la favorita de Narcís Oller: La febre d'or, incomprensiblement descatalogada. Sembla ser que l'editaran en un sol volum!

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Jo crec que, en general, no valorem com cal la nostra tradició i el pobre Ollé ha patit aquesta malaltia nacional. La febre d'or és excel·lent, per a mi, però, la primera part és genial, genial. I amb un sentit de l'humor immens. Jo crec que Garsaball n'hauria estat un gran protagonista cinematogràfic o televisiu, però la versió que en van fer no va trobar els intèrprets adients i, per a mi, va contribuir encara més al bandejament de la novel·la.

pere ha dit...

Ja saps, Albert, que a part de dir-te que a mi m'agrada molt L'escanyapobres, no afegiré res més, que cada dia tinc més clar que això de les lectures, prescendint de la seva possible qualitat intrínseca, cosa que no se sap prou bé que és, és sempre una aventura personal. Ja em diràs...

Esteu fent una tasca excel·lent en la vostra editorial, Jordi. Em sembla important la reedició de l'Oller, no només per ser qui és, sinó perquè és perfectament "llegible" encara encara i més interessant que força cosa que s'està editant, i no diré noms.

A mi també em va sorprendre la tria de S. G., Ferran, no per la novel·la en si sinó perquè quan es tracta de literatura catalana sembla que s'ha de triar alguna cosa més o menys de moda. "El vailet del pa" el recordo a l'edició dels contes de la MOLC, em sembla que també "El transplantat", encara que jo tinc la primera edició, la de 1879. Tens raó, els clàssics haurien d'estar sempre disponibles i s'haurien de llegir.

De fet, llibreter, com deia en Jordi, Oller empre s'ha anat llegint no només a les universitats sinó a la secundària, els motiu pels quals no es van llegint els nostres clàssics en aquest país és un misteri, sobretot autors com Oller que són de molt bon llegir. Gran novel·la La febre d'or, encara que jo, sense que siguin comparables, prefereixo L'escanyapobres, em sembla d'una intensitat i d'un ritme gairebé perfectes.

Tens raó Júlia quan a la malatia nacional -i a la falta de criteri personal a l'hora de triar lectures- és clar que llegir el que no es troba a les llibreries de vegades és difícil.
M'agrada que parlis del sentit de l'humor de l'Oller, perquè és un aspecte no només d'alguns passatges de La febre d'or que sembla que ha passat desapercebut o s'ha considerat molt secundari.