Tots som conscients que no podem llegir tot el que ens vindria de gust, el que considerem que ens agradaria llegir. Ni se m’acut parlar de totes les novel·les o els poemaris o els assaigs que es publiquen. És possible que ni tan sols tinguem temps ni ganes per llegir allò que els altres -especialistes, amics i coneguts- diuen que cal llegir. Ara començo un llibre, ara en fullejo un altre, ara me’n passen un que m’expliquen que és definitiu... Llegim una mica de nou i una mica d’antic? Ens dediquem només als nous perquè ja hem llegit prou literatura de fa més de deu anys o de fa deu segles? Esperem que passin deu anys o més des del moment de la seva publicació per començar a veure què deia aquell ara fa deu anys? Quin criteri seguim? Hem de fer veure que hem llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc, admirat una pintura perquè ens ho exigeix el nostre bon nom, la nostra vanitat, el no ser considerats uns ignorants o, més greu encara, uns passats de moda quan algú ens pregunta què ens va semblar tal obra, tal cançó...? Hem de manifestar el nostre gust per obres que sabem que no agraden al nostre interlocutor, o que són considerades en certs cercles vulgaritats alimentàries inadmissibles?
Ai, que dura la vida de la cultura! Quants maldecaps! Només ens falta que la subvencionin encara més i que la proliferació d’obres “artístiques” ens acabi aixafant o, el que és pitjor, ens acabi paralitzant la perplexitat de no saber per on començar o per on continuar. Terrible!
Ens reuníem tots dos (Oller i Yxart), amb un tercer amic, moltes vetlles a conversar i a llegir. Ens havíem proposat llegir, en primer lloc, tots els grans poemes des del Ramayana fins al Asvherus, per tenir-ne al menys una idea i poder-ne parlar amb coneixement de causa. (Entre parèntesi: per això sol, ja pot suposar el lector que érem molt joves... Després, ja un poc més coneixedors dels homes, hem desistit de la lectura i hem fet com la majoria: parlem dels poemes, quan a mà ve, sense haver-los llegit.) Anàvem ja per la meitat de l’Odissea... quan un dia... oh vergonya!... ens va entrar als tres una soneta...! perquè, sigui dit sense ofendre ningú, allò que deien abans els mestres: aliquando bonus, dormitat Homerus, podria modificar-se dient: aliquando... Homero fa dormir... En tal casos, solíem prendre, a manera de confortant algunes tomes de Byron, o d’algun altre més modern, que ens espavilava tot seguit. Aquell dia tocà el torn a alguns enciclopedistes, entre altres D’Alambert. D’Alambert té en una de ses obres un retrat moral de si mateix molt ben fet...
Josep Yxart: fragment del pròleg a Notes de Color de Narcís Oller.
-... el món dels llibres és una jungla.
-Una jungla?
-No estic al dia quant a llibres perquè el volum de la producció actual és una allau inassolible. A la gent que no llegeix li pot semblar fenomenal, però els que llegim estem desesperats. No sabem com triar i la vida és curta. No vull perdre temps llegint coses que no valguin la pena.
Salvador Giner, president de l’IEC, a l’”Avui” del 31 de gener de 2008
- ...vaig decidir no llegir res que tingués menys de 10 anys d’antiguitat. Aquesta norma com a lector és la que em vaig marcar com a editor: oferir només llibres que valgui la pena de llegir.
Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, a“el Periódico” del 8 de febrer de 2008
Què li agrada més en un llibre?
Que siguin fàcils de llegir i prims. Aquells que són tan gruixuts, tipus bestller em fan pànic. I com ja he dit, si hi ha sentit de l’humor, millor que millor.
Aleshores , prefereix els contes?
Sí, m’agrada molt llegir contes. En realitat ho podem deixar simplement en contes. No sóc gaire de llegir novel·les. I, com que prefereixo els llibres prims, tampoc no en llegeixo d’assaig.
Òscar Dalmau, periodista i presentador de "Fil Musical" a RAC1, a l'"Avui" del 21 de febrer de 2008.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
És cert. Arriba un moment que la tria et crea una mena d'angoixa, fins i tot de paràlisi, en acabar un llibre, perquè no saps que et trobaràs en tornar-hi, quin altre començar que compleixi mínimament les expectatives.
Quin tàndem Oller-Yxart , es reien del mort i de qui el vetlla...
En quan això de que llegir... crec que el millor es llegir el que vingui de gust sense imposicions de modes.
De vegades que em “sobra” un temps curtet dono una volta per la llibreria d’una gran superfície i quan veig aquell munt de llibres que mai no llegiré també penso en la gent que els ha escrit... si un te intenció d’escriure’n un, el millor que pot fer es abans donar una volta per allí, crec que desistirà.
=;)
El Solano aquest té força raó...
Sobre l'Odissea. Un cop vaig participar en una lectura en veu alta que va durar tot un cap de setmana. Un altre cop la vaig llegir jo en veu alta, durant unes quantes setmanes, per a la que s'estava preparant per a ser la mare de la nostyra priemra criatura. Vanitat....
Sobre el post en general. Diria que és Raimon qui canta allò de que "hi ha risc en tota tria". Però això és la vida, oi?
També els mercats són plens de menjar i no ens angoixem pas.
Només cal admetre que la vida és limitada i que farem el que podrem.
En cada moment s'ha de llegir el que ve de gust o ens desvetlla curiositat, nou o antic, i deixar-se de tantes punyetes, que les modes canvien, fins i tot respecte als clàssics.
A més, el gran invent de les biblioteques públiques fa que puguis tastar al buffet lliure sense l'obligació -lligada al fet d'haver fet una despesa econòmica inútil- d'haver d'acabar-te el plat.
I, sempre ens quedaran els blogs, com aquest, desvetllant curiositats abaltides...
Malgrat tot, però, sempre hi haurà bons llibres ignorats, oblidats o descatalogats.
Som temporals i subjectius, ves.
Júlia subscric el que dius :)
Per cert... tot i haber comprat el primer volum d'en Viktor Klemperer, volía llegir el segon ja sense esperar a cercar-lo i com diu na Júlia... aquesta biblioteca meua que veig un tant esquifida... el tenía! així que ni dispendi, ni esperar ni un moment més!
A mi m'agraden tants temes diferents... que ja només per aixó m'angoixaría, així que les coses amb calma i anar fent el que se sent... pim pam.
Þ
M'ha agradat molt Pere. Qui pogués escriure una cosa que durés més de 10 anys, eh?
Clara
A mi, el que em passa de vegades, Llorenç, és que no tinc ganes d'acabar un llibre, perquè qui sap quin m'espera després; és clar que sempre puc rellegir, que és una cosa ben agradable.
Bé, jaka, però quin criteri segueixo per saber el llibre que em ve de gust?
Uf, els que tenen intenció d'escriure no es fixen en aquestes coses que dius, em sembla. El seu llibre és tan interessant..., pensen.
Té part de raó, veí, encara que no crec que els simples mortals li fem gaire cas.
Fa tants anys que no m'acosto a l'Odissea... A veure si faig bons propòsits.
Sí, tot és un risc, però els riscos són menors si vas una mica informat. És clar que hi ha qui prefereix els esports de risc i les aventures sense prepararació, els atzars.
Dona, Júlia, en els mercats no m'angoixo, però en els restaurants de vegades penso: vols dir que no hauries d'haver demanat allò o allò altre, i em miro amb una certa enveja el plat del veí, que em sembla que té més bon aspecte que el meu.
En darrer terme, és veritat que som subjectius i temporals, però...
Això sí, algunes modes des de la distància semblen acudits.
En la qüestió de diversitat de temes estic amb tu, aiguamarina, i com que sóc poc amant de biblioteques, el meu consumisme hi ha vegades que em preocupa, sobretot tenent en compte els preus dels llibres vells.
Tu, Clara, i 100 i més, per què no? Temps al temps :-)
Bé, aiguamarina!
I en darrer terme, és veritat, som subjectius
Tu t'ho pots permetre (lo del teu consumisme)... després els hi busques casa d'acollida als que t'ensobren... jajajajaj, que sempre hi haurà qui els vulgui acollir.
Puc, dintre d'un ordre, i me'n penedeixo poc d'aquest.
Haurem d'acabar de concretar això de la casa d'acollida, no passi com aquestes adopcions que s'eternitzen ;-)
Publica un comentari a l'entrada