Com deia l’altre dia en parlar de l’aparició de la nova edició de Croquis del Natural, inevitablement vaig pensar en diversos temes relacionats amb Oller. Es diu, i deu ser cert, que l’obra d’Oller, d’una manera o altra, va lligada a la seva amistat amb el seu cosí Yxart, i més tard amb Joan Sardà. No sé per on hagués anat la novel·lística de l’escriptor de no haver mort aquests dos personatges i si la seva producció hagués estat més nombrosa, però que la seva desaparició el va afectar moltíssim és indubtable. En el moment de la mort del seu cosí, Oller tenia 49 anys i encara en viuria 35 més. En les seves Memòries Literàries (rereivindico la seva publicació al més aviat possible) copia una anotació de la seva “llibreta d’efemèrides privades” que deia així:
Maig, 25
A les 6 de la tarda d’avui, mor a Tarragona mon idolatrat cosí Josep Yxart, víctima de la tuberculòsi laríngeo-pulmonar que el nostre bon amic el doctor Sojo li descobrí el juny de 1893. he rebut la infausta nova a les nou del vespre, sopant amb la família, i tot i ésser aquest trist desenllaç tant més previst en quant feia ja dos dies que se’ns venia anunciant sa pressosa i creixent proximitat, hem tingut tots un gran trastorn; però singularment jo, jo que havia estimat tota la vida el meu cosí com un germà predilecte i que l’admirava com a un mestre i mon millor guia en mes tasques literàries. Sa pèrdua ha estat per a mi quelcom més que la coent mutilació que sentim en nostres afectes sempre que perdem un ésser volgut; he sentit a més, com el sobtat i brutal ensorrament de totes mes il·lusions, de tota ma joventut, i la ferrenya amenaça de l’esdevenidor en soledat espiritual i de tristor, que forçosament m’espera sense aquell continu comerç d’idees a què s’havia habituat la meva ànima, i a l’edat, precisament, en què és ja tan difícil contreure amistats noves amb l’entusiasme i l’impuls comunicatiu de la joventut.
Amb motiu de la mort d’Yxart, en Verdaguer li va dedicar uns versets que són els que afegeixo més avall. Era el moment en què al poeta ja l’havien fet fora del palau del marquès de Comillas, i quan va anar escrivint Roser de tot l’any, i una de les mostres més interessants de la prosa de l’època: En defensa pròpia; després vindrien les magnífiques Flors del calvari. Sobre els versos no sé què n’opinareu, però no crec que l’Yxart, de poder tenir una conversa amb el mossèn, es mostres gaire satisfet per la dedicatòria, perquè és evident que ni ell ni la família ni els amics tenien cap interès a trobar una sortida de la vida. I és que la monomania asceticomística de Verdaguer aplicada a tothom... En fi, que el poeta sabia com animar el personal.
Que hermosa jo l’han trobí
l’entrada d’aquesta vida!
mes d’ençà que la conec
trobo millor la sortida:
me fa enveja el que se’n va,
me fa pena el que hi arriba
Jacint Verdaguer: “A la mort d’Ixart"
Maig, 25
A les 6 de la tarda d’avui, mor a Tarragona mon idolatrat cosí Josep Yxart, víctima de la tuberculòsi laríngeo-pulmonar que el nostre bon amic el doctor Sojo li descobrí el juny de 1893. he rebut la infausta nova a les nou del vespre, sopant amb la família, i tot i ésser aquest trist desenllaç tant més previst en quant feia ja dos dies que se’ns venia anunciant sa pressosa i creixent proximitat, hem tingut tots un gran trastorn; però singularment jo, jo que havia estimat tota la vida el meu cosí com un germà predilecte i que l’admirava com a un mestre i mon millor guia en mes tasques literàries. Sa pèrdua ha estat per a mi quelcom més que la coent mutilació que sentim en nostres afectes sempre que perdem un ésser volgut; he sentit a més, com el sobtat i brutal ensorrament de totes mes il·lusions, de tota ma joventut, i la ferrenya amenaça de l’esdevenidor en soledat espiritual i de tristor, que forçosament m’espera sense aquell continu comerç d’idees a què s’havia habituat la meva ànima, i a l’edat, precisament, en què és ja tan difícil contreure amistats noves amb l’entusiasme i l’impuls comunicatiu de la joventut.
Amb motiu de la mort d’Yxart, en Verdaguer li va dedicar uns versets que són els que afegeixo més avall. Era el moment en què al poeta ja l’havien fet fora del palau del marquès de Comillas, i quan va anar escrivint Roser de tot l’any, i una de les mostres més interessants de la prosa de l’època: En defensa pròpia; després vindrien les magnífiques Flors del calvari. Sobre els versos no sé què n’opinareu, però no crec que l’Yxart, de poder tenir una conversa amb el mossèn, es mostres gaire satisfet per la dedicatòria, perquè és evident que ni ell ni la família ni els amics tenien cap interès a trobar una sortida de la vida. I és que la monomania asceticomística de Verdaguer aplicada a tothom... En fi, que el poeta sabia com animar el personal.
Que hermosa jo l’han trobí
l’entrada d’aquesta vida!
mes d’ençà que la conec
trobo millor la sortida:
me fa enveja el que se’n va,
me fa pena el que hi arriba
Jacint Verdaguer: “A la mort d’Ixart"
9 comentaris:
Crec que, certament, la mort d'Yxart devia canviar força fins i tot el tarannà d'Oller, aquestes amistats i enteses no són freqüents.
Sobre Verdaguer, un 'senisu', que diuen, en castellà. El refugi en el misticisme i el tast de la guilladura eren necessaris davant d'aquelles vocacions sacerdotals tan condicionades.
Sobre Oller, ha sortit una biografia de la Pardo Bazán de gairebé set-centes pàgines, no sé si deu parlar del misteriós i mai esbrinat 'afer'.
En Verdaguer era solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells?
Segur que l'Oller va sofrir un trasbals important,tant personal com literari: en fa referència moltes vegades. Una altra cosa és que en l'aspecte literari les noves generacions literàries el consideressin més una vella patum que un company de viatge.
Verdaguer en alguns moments -llargs- era realment carregós. Tens raó, això de la seva vocació religiosa...
Ei, quan la llegeixes ja me'n diràs alguna cosa.
Mo exactament, xurri. Al menys no ho semblava, però per mi que anava disfressat i portava màscara, perquè era realment el tipus de la Rodoreda quant a pensament, a partir de determinat moment.
Del Narcís he llegit alguna cosa i m’agrada, Ixart, m’encanta amb aquell punt humorístic i burleta, i sobre tot quan escombra cap a casa.
Verdaguer... que puc dir jo ? en certs moments el trobo grandiós i d’altres molt carrincló, però vaja jo no soc ningú.
=;)
Verdaguer és tan irregular realment. Què vol dir això que tu no ets ningú? Una cita de l'Odissea?
Sí, però va acabar magre, sense afaitar, i acabant de sortir d'una malaltia... O sia, ell es preguntava i ell es responia.
No sé si ho aclarirem mai, però... sempre he pensat que la Pardo Bazán era una versió noucentista, castellana, gallega, aristocràtica, de la Maria Aurèlia Capmany, que també escampava una atracció profunda entre els joves, malgrat que no fos una sílfide.
Sí, sí, Verdaguer es tenia com a interlocutor ( a part de la Verge , Déu...)
És una bona comparació aquesta amb la Capmany. El que no sabia és que una i l'altra escampessin atracció entre els joves.
Hola,
no sé des de quan hi ha el blog però hi vull deixar l'anècdota familiar (la meva avia era Maria de Moragas Yxart, neboda de Pepe Yxart). Diuen que la mare d'Oller es va voler casar tant si vols com si no vols, per amor. El seu pare li deia que els Oller eren tous de pit i es morien (fixeu-vos que aquest Oller també era un Ixart), tot i això la Rosa es va casar i desprès de nat en Narcís (dos anys), l'Oller va morir. Cosa semblant li va passar a l'Ixart que el van enviar a Barcelona a estudiar per viure a la mateixa casa de la tia Rosa i, en Narcís i en Pepe van créixer com a germans a la casa (la Torre Ladó) dels avis. L’anècdota literària és que l'Oller escrivia una revista setmanal de les coses viscudes a la "casa", una finca enorme - de Madrazo a gral. Mitre; d'Amigó a Brusi-Atenes (carrers de la Barcelona d'avui).
L'únic lector i crític del setmanari era Ixart. No tinc notícia que es conservi cap exemplar però la història me la va explicar el meu oncle Fidel de Moragas i de Moragas, (només penseu que "diner crida diner" i que moltes branques familiars per a conservar el Patrimoni, si més no, casaven cosins entre ells)....
Interessants històries familiars, Marc.
Publica un comentari a l'entrada