intermedi (llarg)

El post llarguíssim que hi ha continuació era el que tocava ahir. El deixo tal com estava, encara que ara mateix podria escriure alguna anècdota de més actualitat conseqüència de les meves tres hores a la comissaria dels mossos, però...

Si pujo un o dos dies a l’Empordà i llegeixo alguna cosa, inevitablement agafo alguna obra de Pla. A casa, a part de 15 o 20 llibres més, només tinc els 46 volums que es van acabar d’editar fa uns mesos i que vaig anar transportant de 4 en 4 o de 8 en 8, a mesura que m’anaven arribant a Barcelona.
Llegeixo –fullejo- Pla sense cap ordre, a partir de l’atzar del pensament del moment, de qualsevol estímul exterior insignificant.. Gairebé qualsevol pàgina m’interessa o em distreu o em sorprèn o em fa comparar...

"Vaig fer una llista de parelles humanes (homes i dones) que han deixat un record històric, o polític, o literari o relacionat amb l’amor –un record persistent i real. Li he donat el títol que encapçala aquest paper. És aquesta:

Hero i Leandre (Dardanels)
Paris i Helena (Troia)
Fídies i Aspàsia (Atenes)
Adalbert i Eloïsa (París)
Julieta i Romeo (Shakespeare)
Calixt i Melibea (Salamanca-Rojas-Celestina)
Don Quixot i Dulcinea (Cervantes)
Pau i Virgínia (Amèrica)
Tristany i Isolda (Wagner)
Verdaguer i la Deseada (Barcelona)

No hi deuen pas ésser tots, perquè descuidar-se’n és inevitable. N’hi deu haver més. La meva memòria no és pas fàcil: s’ha afluixat. Vostès ho allargaran. Si ho fan, quedaran bé en societat. Són noms que són útils per a la conversació i per a la vida de societat."

J. Pla. Darrers escrits.

És evident que per molt que li falli la memòria, Pla podria haver afegit alguna altra parella a la llista, alguna parella que tenia al cap quan la va fer o quan la va repassar. La pregunta que ens podem fer és per què aquestes parelles i no unes altres. O, per què només aquestes? Coneixent com n’era Pla, de murri, fins i tot podem arribar a pensar que tots els noms anteriors i l’article que vindrà a continuació només són una cortina de fum, una manera d’amagar la veritable parella protagonista: Verdaguer i la Deseada. Verdaguer i la Deseada? No acaben de lligar entre les altres parelles universalment conegudes. Posats a triar representants del nostre país, s’hauria pogut decidir per Tirant i Carmesina, per exemple, o per molts altres, reals o de ficció, però opta per una parella incerta en un moment –l’escrit és aproximadament de 1980 i la parella és d’uns 100 anys abans- en què difícilment ningú inclouria la parella entre les importants en la història de la humanitat, ni de tan sols de Catalunya.

Escric de memòria perquè no tinc ganes de consultar bibliografia (la biografia de Verdaguer escrita per S. J. Arbó, per exemple?):
Sembla que alguns, entre altres el seu bisbe, van decidir que calia treure Verdaguer de circulació –no cal exposar-ne els motius aquí- i l’escriptor va anar a parar al santuari de La Gleva. Cansat d’aquest retir obligat, l’any 1895 Verdaguer se’n va anar a Madrid a aclarir la seva situació amb l’antic protector, Claudi López, marquès de Comillas, però com que no va acabar de treure’n l’aigua clara, va tornar a Barcelona (“vull ser llençat com una escombraria del palau al carrer, de la més alta cima a l’afrau, i de l’afrau al córrec”), i va anar a viure a casa d’una antiga família protegida seva: la viuda Amparo Duran i la seva filla Deseada Martínez (crec recordar que Deseada havia estat un dels subjectes sobre qui Verdaguer havia exercit els seus exorcismes). Que el sacerdot rebel anés a viure amb dues dones escandalitzà encara més la societat benpensant de l’època; encara més si es té en compte que molts antics amics i familiars del poeta decidiren que la influència d’aquesta família fou nefasta sobre la seva conducta posterior.
Fins aquí tot correcte, però per què Pla atribueix una relació especial amb la filla i no amb la mare? I, sobretot, per què Pla vol deixar constància d’un episodi fosc i documentat amb poc rigor de la vida de Verdaguer? Que pretén Pla: ¿insinuar que Verdaguer era molt influenciable i remarcar la seva innocència davant una conducta, en els darrers anys de la seva vida, que molts consideraren estranya, pròpia d’una persona que no hi és tota, o bé es tracta de tot el contrari? Tants anys després? No en tinc ni la més remota idea...Perquè simplement un sentiment d’admiració, l’esment, de Pla per la parella Verdaguer-Deseada, sembla fora de lloc, de tota proporció raonable. En altres escrits i de manera més directa, Pla continuarà insistint en el tema i posant per testimoni el mateix Cambó, però ja em permetre-ho que jo ho deixi aquí. Posats a concloure, he de dir que la meva intenció només era que cadascú fes una tria de les seves pròpies parelles (la vostra no val).

Que lluny queda tot això! A qui li interessa Verdaguer avui?

crònica i teràpia dominical

Se’ns ha fet tard entre una cosa i l’altra i hem sortit ben passades les tres, sense dinar. En arribar a Barcelona, abans d’anar a casa, hem comprat una mica de menjar fet. Obríem la porta del pis a les 5 i en deixar les bosses al menjador ens hem adonat que alguna cosa no funcionava: només quedaven els fils que connectaven el DVD a la tele, l’aparell no hi era. Divendres o dissabte, o potser la matinada passada ens havien entrat a casa.

Al solar del costat estan construint un petit bloc de pisos i just dijous van arribar a l’alçada del nostre. No cal dir res més. La porta de la terrassa no estava forçada perquè és molt fàcil obrir-la des de fora i, a més, no sempre queda ben tancada. Qui hagi entrat (ens tenien controlats?) no s’ha entretingut gaire i no ha fet cap destrossa, ha anat directes a allò que pensava que tenia algun valor i que fos relativament poc voluminós: el DVD, una Nikon i dos objectius, una càmera de video... en fi, les delícies d’un aficionat als audiovisuals; a part d’unes quantes joies familiars, de més valor sentimental que econòmic; ah, i un parell de calçots per estrenar (una possible pista sobre la talla dels lladres?).

Al cap de deu minuts de trucar-los, s’han presentat una parella de mossos, que han pres nota –poca- i m’han dit que faci una relació del que trobo a faltar i passi demà a fer la denúncia per comissaria. A veure si els de l’assegurança no em posen problemes.

Cap a les sis menjàvem una mica i ara m’he posat davant de l’ordinador, que com podeu intuir, no és portàtil, a fer una mica de teràpia a través del post.
Tinc una mena de cansament que deu ser fruit de menjar a deshora i malament i, sobretot, de la sensació d’indefensió o desemparament –no trobo la paraula- no per la pèrdua de béns materials, que tenen una importància molt relativa, sinó per la facilitat amb què es trenquen les petites seguretats quotidianes en aquesta societat nostra del benestar, de l’altra ja ni en parlem. I també queda la inseguretat dels propers dies, potser setmanes: tornaran a entrar a emportar-se el que avui no han pogut carregar? Vindran de nit, mentre dormim? En fi, que tinc el cos i la ment trasbalsats per ben poca cosa, ja ho veieu. Desitjo que demà em trobeu més en forma. M’ha anat bé contar-vos-ho.

rematar

Segons Vilaweb o segons la policia:
"Tres morts a trets en un hotel d'Escaldes
Segons la policia, un dels morts s'ha suïcidat després de matar els altres dos."

Caram amb el mort! I és que els morts cada dia són més vius, tenen més mala llet i es resisteixen a morir definitivament.
De fet, si volem ser precisos, aquest més que matar ha rematat.

(Veig que a "Vilaweb" ja han canviat l'entradeta. Llàstima. Això és el que té la premsa digital: que et poden fer passar per mentider.)

23-F

Segur que alguns heu pogut deduir que últimament m’estic passant un cicle particular de pel·lícules de Lubitsch: les que va fer a Hollywood, no les alemanyes, entre les quals dieuen que destaca Die Bergkatze (1921), una sàtira antimilitar que alguns consideren la seva obra mestra i que jo no he vist.

Per aquest cap de setmana tinc previstes El diablo dijo no i La octava mujer de Barba Azul. De la segona, protagonitzada per Claudette Colbert i Gary Cooper l’any 1938, n’acabo de veure el tràiler i m’ha cridat l’atenció l’escena del principi en què Gary Cooper, l’home més ric del món, entra a comprar-se un pijama en uns grans magatzems. Com que que sigui ric no vol dir que malgasti el seu patrimoni, el protagonista insisteix que ell només vol una de les dos peces del pijama, la que fa servir habitualment, i que, per tant, només està disposat a pagar la meitat del preu. El venedor, després de consultar tota l’escala de comandament fins arribar al president dels magatzems, a qui per cert han de despertar i es veu com ell també fa servir només una peça (“deu ser un comunista”, diu, quan li parlen de les pretensions del comprador de regatejar el preu), li assegura que no el poden satisfer en la seva demanda . Aquesta situació aparentment irresoluble sembla que tindrà un final satisfactori quan apareix Claudette Colbert disposada a comprar l’altra part del pijama. I aquí s’acaba la primera escena del meu tràiler.

Sembla que tot això no ofereix cap novetat sobre un costum més o menys estès encara ara que consisteix que l’home dormi amb els pantalons del pijama i la dona amb la jaqueta, però resulta que el que Gary Cooper s’entesta a comprar és la jaqueta i la Colbert s’ofereix a quedar-se amb els pantalons. És clar, aquí és quan un s’imagina l’home passejant-se per casa només amb la part de dalt del pijama i la dona amb la part inferior i, com a mínim, imagina unes imatges i situacions poc habituals; en fi, francament exòtiques. ¿La jaqueta del pijama és una reminiscència del pas del camisó, que havia fet servir l’home fins a temps moderns, al pijama i en Gary Cooper es resisteix al canvi? Però, i els pantalons de la noia? Era un costum de les noies americanes del 38 dormir d’aquesta manera? Va arribar aquesta moda a Europa, Espanya, Catalunya...? I arribats en aquest punt és quan un comença a interessar-se per l’evolució de la moda íntima durant la primera meitat del segle XX i comença a preguntar-se si després de veure la pel·lícula en tindrà una idea clara. Per la resta de fragments que he vist, dedueixo que sí, que algun dubte sobre el tema se m’esvairà.































Ah, el títol del post? Jo tenia intenció d’escriure sobre l’efemèride, però després he pensat que no valia pena, que els diaris i altres mitjans fa 25 anys que estan més informats que jo, i que em distreu més –digueu-me frívol- veure una pel·lícula de Lubitsch. De totes maneres, si insistiu, he de dir-vos que és dubtós que l’intent de cop d’estat hagués durat més de cinc minuts si Tejero i companyia s’haguessin presentat al parlament espanyol amb la jaqueta del pijama en lloc de l’uniforme, o si els diputats –calefacció a la màxima potència- fessin els seus debats només amb jaqueta o pantalons, segons el sexe. Direu el que voldreu, i potser arribareu a mentir, però hauríeu de reconèixer que la manera de vestir pot arribar a condicionar moltíssim les relacions que s’estableixen entre les persones.

zoofília i zoofòbia

En les meves relacions amb els animals em moc entre la zoofília i la zoofòbia. A casa els pares sempre havíem tingut algun gos o gat. Els primers, complien una funció de vigilància i de companyia, però eren sobretot animals dedicats a la cacera; els segons, més llestos i independents, eren sobretot animals de companyia, però també s’alimentaven de tant en tant d’alguna rata despistada. El misteri de la longevitat de les tortugues sempre m’ha fascinat i espero que la meva em sobrevisqui (no puc posar detalls perquè encara em perseguiria la llei). Fins i tot procuro no fer mal a alguna aranya domèstica que sobtadament estén la seva teranyina en lloc abandonats o m’entesto a explicar a familiars, amics i coneguts que els dragonets no es mengen la roba sinó les arnes que hi troben. Ara mateix, em resisteixo a renovar una jardinera del balcó que s’ha quedat sense flors perquè cada dia vénen a rebolcar-se uns quants pardals en la terra que queda: quin plaer!

Potser els únics animals pels quals sento certa animadversió, a part de mosques i mosquits i algun altre insecte emprenyador, són els coloms suïcides que es mouen per Barcelona en vols rasants. El meu rebuig no se centra en ells quant a individus sinó com a col·lectivitat ciutadana massificada i estúpida, semblant a aquests pollastrots mig desplomats de granja, de mides espectacularment reduïdes, que ens mengem a l’ast en un prodigi inenarrable de falta d’imaginació culinària. Sé que coloms i pollastres són innocents, que la culpa del seu deplorables estat i condició la tenim els humans, però no puc fer res contra els meus sentiments.

Sigui com sigui, tampoc no faria cap mal a aquestes malaguanyades aus, encara que no arribaria a l’extrem d’actuar com aquesta senyora d’Alacant, sobre la qual llegeixo avui al diari, que va trobar un colom mig mort al carrer i el va intentar reanimar fent-li el boca a boca. Després, resulta que la senyora, veient que començava a tenir símptomes griposos, va anar a l’hospital temorosa d’haver-se encomanat la grip aviar, la qual cosa van descartar els metges alacantins. No em malinterpretreu, si conegués un mètode per revifar coloms, és possible, que no probable, que l’apliqués en un cas extrem, però us he de confessar la meva total incapacitat a l’hora d’imaginar-me l’encaix perfecte de boca i bec... I, us demano, sisplau, que no cal que ningú es prengui la molèstia de suggerir-me mètodes teòrics i encara menys l’assistència a sessions pràctiques: estic segur que a la meva edat ha de ser complicat aprendre tècniques tan precises i delicades.

Alícia

Alícia o bé paràsits és una obra ben curiosa de Pin i Soler. Escriu la novel·la, que es titula simplement Alícia i que després es convertirà en la comèdia, quan ja té prop de 80 anys i la presenta al concurs convocat pel “Centre de lectura de Reus” l'any 1921, en què obté el 1r premi. L’obra de teatre s’edita aquell mateix any i les úniques notícies que tinc sobre l’edició de la novel·la són de l’any 1923, a la Il·lustració Catalana, i d’una traducció de 1925 publicada per Editorial Juventud. No trobo cap més informació precisa. Es tracta d’una mostra de novel·la sentimental o rosa, que està força de moda en aquells anys.

Conec molt poques dades de l’autor en la seva vellesa. No sé si algú ha escrit una biografia detallada del personatge. A mi em sembla que malgrat que se’l recorda i se’n parla als manuals de literatura, la seva obra ha estat considerada molt de segona fila i no seré jo qui des d’aquí m’estendré en els seus possibles mèrits. Quan vaig llegir la seva trilogia, em va interessar La família dels Garrigas, però molt especialment Niobe, que em va semblar més “moderna”, la que s’acosta més al naturalisme –parlo de sensacions de fa anys-. També trobo interessants les seves visions del mediterrani, però és que a mi m’agraden les impressions de viatges i les reflexions sobre territoris, coneguts o no.

Quant a Alícia (va titular-la així per Maria Alícia Pin Ruiz de la Tour o va ser a la inversa?), m’imagino un Pin i Soler gran, en una vellesa daurada, respectat (respectar no costa gaire si no et fan la competència) pels escriptors de l’època, però allunyat de les noves tendències (encara que Alícia té algunes característiques noucentistes). Potser està a casa escrivint una mica cada dia i de tant en tant llegeix els seus papers a la família i als joves admiradors que el visiten i que, potser també, l’animen a presentar-se al concurs reusenc. I el jurat del concurs li premia l’obra perquè en la primera convocatòria els pot donar prestigi la participació d’una vella glòria o perquè realment no hi ha cap novel·la millor. I Pin i Soler, que no deu tenir altra feina que passejar, xerrar i escriure, s’afanya a adaptar la novel·la al teatre, en un darrer intent continuar en el món literari català o simplement perquè és la tasca en què encara se sent millor, la que el fa sentir-se viu, partícip de la societat que l’envolta i no només un record.

Acabo avui –potser demà en diré alguna altra cosa- amb la dedicatòria del llibre:
“La present novel·la d'amor pur i cast a dedicada a LES XIQUETES CATALANES. Elles són l'encís, la joia, l'ornament, el millor de cada casa, el millor de Catalunya; són sobretot les abelles feineres, les que fan la mel i generosament la donen. A totes l'autor dedica el seu llibre que poden llegir les sàvies i les que no ho són gaire, les melancòliques i les rialleres, les devotes i les que no passen mai el rosari. A totes l'autor desitja prosperitat a dojo, enteniment i un bon humor impertorbable.”

Curiosament, en la traducció castellana de 1925, “les xiquetes catalanes” s’han convertit en “las muchachas españolas” perquè l’editor li demana de fer aquest canvi i rep de Pin i Soler aquesta resposta: “Con mucho gusto: es lo mismo”.

de protectors i paràsits. Una comèdia

M’agrada força més anar al teatre (hi vaig poc, de totes maneres) que no llegir-lo. Algunes vegades, però, és inevitable la lectura si vols conèixer determinada obra, perquè saps positivament que mai no es tornarà a representar –si és que s’ha representat alguna vegada- i tens curiositat per saber directament i en detall el que només t’ha arribat a través de crítiques o resums. En aquests casos, encara que rarament, es pot donar la circumstància que acabis decidint que la lectura pot haver estat tant o més interessant que si haguessis vist la representació que, òbviament, et donaria altres elements de reflexió (posada en escena, interpretació del actors, etc.). Fixeu-vos, per exemple, en la descripció dels personatges que fa aquest autor i que va més enllà del que estrictament necessitaria el director per poder mantenir-se fidel a l’esperit de l’obra i imagineu si la representació presentaria aquests detalls amb la mateixa gràcia:

Don Joan-Lluís, d’una 50 anys, elegantíssim, alegre, generós. Dirigeix unes fàbriques de productes químics, quasi del tot seves. Protector del fill d’un difunt soci seu (Anglada) que s’ha fet malbé la fortuna heretada; protegeix les germanes, fadrines i de certa edat, d’un seu difunt tenedor de llibres, una mica parent (representades per la tieta Ramona); protegeix altres parents llunyans (cosí Aleix i sa filla); protegeix el fill d’una viuda que havia sigut cosidora a casa seva (en Víctor).
Anglada, Paco, d’uns 30 anys, fadrí sense parents, i, el pitjor per ell, sense fortuna. Viu del que D. Joan Lluís li fa guanyar, en l’única finca que li queda; una torre a Sant Gervasi. Viu sol, amb una criada vella. Home de món, distingit, irònic, mofeta. Un paràsit social.
Víctor, 25 anys. Acaba d’eixir de l’Escola Militar d’enginyers. Un bon noi, respectuós, reservat, enèrgic, pèrò.
Cosí Aleix, 50 anys. Un grotesc. Viuen ell i la seva filla de la generositat de D. J-Ll, i sovint malparlen d’ell. Anirà de roba bona, però que s’ha de veure que no ha sigut feta a sa mida... Grans colls i punys que sempre li salten. Paràsit familiar.
Doctor Cargol, sempre riu i gesticula. Paràsit d’Acadèmia.
Don Serafí, la Bleda d’Altafulla, Sempre gemega. Idem.
Helena Klein. “La Senyoreta de Companyia”, d’uns 30 anys. És suïssa. Fina de maneres, dissimulada. Molt sòbria i elegantment vestida. Paràsita personal.
Alícia, 18 anys, filla major de Don J-Ll. Afectuosa, ingènua, elegantíssima i bonica.
...


Ja ho veieu, no hi ha desaprofitament, tot és ben clar. Després de llegir aquestes presentacions, el lector no pot dubtar de les intencions de l’autor i pot gaudir de l’acció des del principi sabent aproximadament què trobarà (és clar que potser aquesta presentació li ha espatllat el descobriment a mesura que es desenvolupa l'acció). En canvi, si només assistís a la representació, hauria de passar un temps fins que es comencés a fer càrrec de qui són els bons i els dolents (sempre hi ha bons i dolents o mig dolents en les comèdies d'aquesta època). És clar que poques vegades els autors ens donen tantes indicacions relacionades amb l’argument com les que es troben en aquesta obra, i encara menys en la realitat, on a partir de l'acció acabes fent-te una idea vagament aproximada i discutible de qui són els protectors i qui els paràsits.

Per cert, qui s’atreveix a endevinar l’autor d’aquesta comèdia, guanyadora, en la seva versió novel·lada, d’un premi al Centre de Lectura de Reus a la dècada dels 20? Una pista: no és deia "El protector", que sonaria massa a novel·la negra, però el seu nom doble el podeu trobar en la descripció o el nom dels personatges.






















Il·lustració de la portada de Junceda

seqüeles i percepcions

Cadascú, particulars, organitzadors, partits i mitjans diversos, ja han valorat com els ha semblat la manifestació d’ahir, i es pot constatar, una vegada més, que la realitat no existeix, sinó les seves percepcions –i no em feu posar enllaços, que dintre d’un moment m’esperen unes tres horetes de feina intensa-. La gamma és àmplia, des de la negació de la realitat (hi ha qui passa del divendres al diumenge com si res) a la valoració segons una òptica prestablerta inamovible.

Fins i tot el president n’ha dit la seva a través mitjà universal i limitat dels blocs. El president s’ha tornat a connectar i ens ofereix una visió més propera que en els anteriors posts, gairebé és tan Maragall com president –potser li ha fet una miqueta de cas a l’Hanna B, que li va demanar més sentiment, és a dir, menys institucionalitat?-. El president, i una mica de Pasqual Maragall, ens fa saber que escriu dels del Baix Empodrà (sic) (quin Baix és el que el podrà?). Deduïm, doncs, que el president no fa servir un corrector de textos sinó que escriu directament i no té ningú que supervisi el que diu, ni en l’aspecte gramatical ni en el de contingut (“no dubten en intentar” –ai, aquest “en”-, “la discussió de l’Estatut en Corts” –no falta un article determinat?-). En l’aspecte de contingut, només cal llegir el títol del post per saber que no hi ha hagut ningú que li hagi explicat la percepció més extesa de la realitat de la manifestació : “Catalunya ha assistit amb respecte a la manifestació en favor del l’Estatut aprovat el 30 de Setembre pel 90% dels diputats i diputades del nostre Parlament “. No, president, no era ben bé això. I si parteix d’aquesta premisa, és clar, el que digui després no s’ajustarà gaire a percepció de la realitat del poble que governa, ni tan sols dels qui el van votar directament, encara que potser sí als qui han de seguir una disciplina de partit, mal que els pesi; però, senyor president, vostè ens va dir que a través del bloc parlaria a tots els catalans, no ho oblidi. I acabar parlant de la fi del “drama basc”... Això, president, els dels blocs ho haguéssim fet en un P. S., perquè és una altra història (dubtosa), no la conclusió del tema del seu escrit.

Ah, i una recomanació final. Faci un ping a catapings o a bitàcoles quan tingui enllestit un post, que així ens serà més fàcil saber que hi ha novetats en el seu bloc als seus seguidors fidels. Jo el segueixo, president, en la seva faceta de blocaire. I miri que me la jugo, que els meus lectors són molt crítics.

croniqueta parcial i marginal

Al final jo també m’hi he presentat. No tenia clar si m’hi arribaria –i no entraré ara en raonaments que no vénen al cas-, però vet aquí que em trobo, tard, molt tard, a la Plaça de Catalunya, escoltant els parlaments, fins que l’aparició dels membres del “Teatre de Guerrilla” – al país hi ha d’haver de tot i jo potser sóc excessivament parcial- em fan fugir. Em quedo una estona encara al principi (o final) de la Ronda de la Universitat gaudint d’aquest crepuscle dolç que diria Maragall (l’avi). Em fixo en les cares, amb els gestos, amb la varietat. Veig una festa que no es reflectirà en els diaris: la gent, grans i petits, solitaris i acompanyats, està contenta, distesa, sense les crispacions que dilluns tornarem a patir o a produir. Som un poble que es reconeix malgrat que ens vulguin negar. Ens ho creiem, ho sabem, no tenim escletxes, només petites diferències sense importància, avui. Una companya de feina, vestida amb una senyera, se’m creua per un dels petits corriols que deixa la multitud estàtica mentre faig la foto fosca que il·lustra aquesta croniqueta; em somriu: “Ei, Pere, dilluns en parlem”. Em sento culpable d’haver caminat poc i faig el trajecte en direcció contrària. M’arribo fins a Villarroel, on hi ha la cua, els darrers participants. Pel camí, encara alguna cara coneguda. Veig una alumna tímida i brillant que encapçala un petit grup. No li dic res perquè no vull destorbar-la en la seva espontaneïtat, dilluns a la tarda en parlarem. Torno a fer el trajecte en el sentit normal de la marxa, aquesta vegada afegit al conjunt. Em sento bé, més enllà de partits i d’eslògans.

M’arribo fins al mercat de la Boqueria perquè em falten unes verdures per fer un puré i veig que alguns participants, no sé si de la ciutat o de fora, aprofiten també per fer algunes compres. En sortir, a la Rambla, sona la melodia inusual d’unes gralles que criden l’atenció als turistes i als autòctons despistats. És clar que a la Rambla es veu de tot. Vaig pujant i em sorprèn veure un lateral del Passeig de Gràcia ple d’autocars. Estan esperant l’arribada dels manifestants de fora de Barcelona que han de tornar a casa –excepte, suposo, dels qui s’han quedat per veure el Barça-. En arribar al carrer Aragó veig que la corrua inacabable d’autocars –es parla d’uns tres-cents- continua, així que em desvio i intento descobrir algun conegut, perquè em sembla que la majoria són de Tarragona. Passo pel costat d’un que torna a Reus, però no aconsegueixo veure si hi ha en Ramon. Ja prop del passeig de Sant Joan distingeixo la parla del Montsia o del Baix Ebre i finalment descobreixo cares conegudes del poble. M’aturo a xerrar una mica amb gent amb qui a penes tinc relació.

Ja a casa, per la tele i per internet, blocs inclosos, llegeixo valoracions i sensacions. La veritat és que les xifres no m’importen gaire, ni les intencions diverses, ni la desqualificació poc subtil i prèvia de Montilla, ni la voluntat del 90 % del Parlament, ni l’Estatut descafeïnat, ni les comparatives amb altres manifestacions, ni si s’ha col·lapsat Barcelona –quina bestiesa!-, ni què en diran –i diré- demà, ni... digueu el que us sembli, que no m’importa. Avui m’he sentit amb el meu poble i això és l’únic que valoro. Demà... Demà ja en parlarem.

classes

-Sutura tu també, de baix a dalt.
-Sap algú si aquest paio és un oficial o un recluta?
-Un recluta.
-Separa més els punts.

M*A*S*H, de R. Altman

jo i ells/elles

Arribo tard i dino tard. Vaig passant canals i em quedo –i sé que m’emprenyaré- al 3/24, escoltant com es barallen uns i altres al Parlament per temes que queden lleugerament allunyades del que un suposa que són les preocupacions majoritàries dels catalans, tot i que si es debaten pels nostres representants és que realment deuen ser més importants del que sembla. Escolto, per exemple, com el convergents retreuen al govern que hagi guillotinat l’ambaixada que teníem a Roma, a la qual cosa respon en Bargalló que l’oficina era una despesa sumptuària i de resultats ineficients, que no correspon al govern de la Generalitat pagar unes vacances per molt que la categoria intel·lectual del premiat (qui era?) sigui reconeguda per tothom. Continuen els torns i els espectadors acabem sabent que la Generalitat manté el contacte amb el Vaticà (ai las!) i que ja veurem que en surt; l’oficina romana queda eclipsada per la Santa Seu. Després parlen (sempre el representant de torn del govern i Convergència, que es tracten de molt honorables, mentre els altres escolten o s’endormisquen) de la regulació de la prostitució. Els primers diuen que en la seva llei s’ha tingut en compte la problemàtica social i diversos interlocutors, mentre que els segons només es van preocupar de conèixer les opinions dels empresaris del gremi (no sé si existeix el gremi d’empresaris de la prostitució i a quin partit voten) i legislar els metres quadrats de les habitacions. Sembla que ni un ni altres s’han preocupat de preguntar els clients que, com se sap, són l’element imprescindible si es vol que qualsevol negoci tiri endavant. Les intervencions continuen, però jo ja m’he deixondit suficientment i començo a sentir vergonya. Apago la tele i m’evadeixo de la realitat que m’hauria d’importar escoltant l’Elena Ledda, recentment redescoberta. Mentrestant, escric aquesta nota.

Jo, tu, ell, ella, nosaltres vosaltres, vós, vostès, ells, elles, tots som, sou i són representats, tant si hem votat com si no, tant si volem com si no, pels senyors i senyores que tertuliegen animosament sobre les nostres preocupacions més urgents per tal de donar-los solucions al més aviat possible i en l’ordre de prioritats que nosaltres mateixos triaríem si poguéssim manifestar-ho directament en el nostre, i seu, Parlament.

3 P.S.: Em sap greu que el president m’hagi deixat en tant mal paper, després del que em va costar fer-li publicitat. Resulta que sóc dels pocs que l’enllaço al meu bloc, i va ell i desapareix amb només una entrada. Ara, ell ja ho té això: diu i es desdiu, comença i acaba o no acaba, amb un dinamisme que desmenteix l’edat que té. De totes maneres, és possible que s’estigui replantejant quina és la veritable funció dels blocs i ens sorprengui dintre de poc amb una sorprenent renovació d’intencions.

I posats a parlar de política i de sanitat: sembla que com a mínim16.000 persones moren cada any a Espanya per contaminació atmosfèrica (no sé si els estudis són tan seriosos com els que parlen de les conseqüències del fum del tabac). Tres vegades més que per accidents de trànsit. En la informació no es concreten els mitjans econòmics, humans i legals que dediquen els diversos governs de l’estat a combatre aquesta causa de mortalitat.

Acabo. Encara que sé que no ho faríeu per res del món en circumstàncies normals, no estaria malament que els incontinents acabéssiu de tenir plena consciència del problema i seguiu la norma i el consell: “No pixaràs al carrer” (per què ho anuncien en castellà? i tampoc veig del tot clara la motivació), des d’avui fins al 3 de març al FAD. A alguns us costarà, però, recordeu-ho, tot és qüestió de voluntat. Ben mirat, potser si que hi hauria d’haver unes hores en què s’aixequés la prohibició.

EL BLOC

Finalment acaba d’aparèixer EL BLOC. Pasqual Maragall ha decidit que calia posar-se en contacte -en comunicació permanent- amb els ciutadans de Catalunya, d’Espanya i, si convé, de la resta del món a través d’un dels mitjans més populars, immediats i barats. Bé en realitat no és Pasqual Maragall qui acaba d’obrir un bloc sinó el president de la Generalitat si hem de fer cas al títol: “El diari del president” (alguns ja l'acusen de tenir poca feina, per això de dedicar-se als blocs) . Que quedi clar, doncs, que no ens parlarà dels seus gustos literaris, de les seves preferències gastronòmiques, de les seves vacances, de la seva vida familiar, de les dificultats que té per arribar a fi de mes amb el sou que guanya, dels seus impulsos sexuals a la primavera (jo tampoc no m’atreveixo a parlar-ne d'això darrer)..., però potser sí que apareixerà alguna conversa privada amb Zapatero o similar (?). En Pasqual Maragall ha començat a fer servir una eina més d’informació i d’acostament presidencial, segons podem concloure del primer post (perdó, nota) “Reflexionar per construir presents”, que apareix escrit en quatre llengües (no en aranès) i que ens ve a dir que per construir el present cal pensar en el futur i que ell pensa molt en el futur, però no em feu gaire cas perquè jo sóc molt dolent analitzant textos polítics.

A diferència d’altres blocs de polítics, el del president admet comentaris. No obstant, aquests comentaris no es veuran publicats sinó que el president els tindrà en compte i, si ho considerà oportú, respondrà personalment o n’esmentarà el contingut en una nova entrada o nota. A veure si és veritat. Vinga, aprofiteu la proposta, a veure si us respon o se us cita en alguna nova entrada, o és que us fa vergonya.

En el bloc, de presentació molt acurada i amb una voluntat didàctica clara, només trobo a faltar en l'aspecte tècnic–és aviat per parlar d’altres aspectes- un comptador públic de visites, com el que té en Miquel Iceta, el Webstats4U, on en aquest precís moment consta que avui ha rebut 234 visitants, el darrer, des de la universitat de Saragossa. Li suggereixo que l’incorpori?

Bé, potser més endavant, segons vagi veient, ja en diré alguna cosa més. De moment, llarga vida al bloc del president, al menys fins a les properes eleccions ( i als de tots vosaltres, encara que hagin passat les properes eleccions) i que cada dia ens expliqui alguna cosa interessant i profitosa ( i no com en pere), si no és molt demanar.

ACTUALITZACIÓ

M'ho pensava que algú es queixaria per l'oblit de l'àranès.
Què passa que ara no es pot entrar en aquest moment? Modificacions estructurals de darrera hora?

L'Alguer

“Tot va començar quan vaig rebre la carta que em comunicava que havia guanyat la beca d’estudi de l’Institut Ramon Llull, per participar al IV Campus de la llengua catalana Mallorca-Andorra 2005: 20 diades d’immersió lingüística i cultural per ampliar els coneixements d’aquesta llengua.
[...]
El fil conductor que ens univa era el gust per l’aprenentatge del català. Jo visc a l’Alguer però sóc originaria de Liguria, i no amago les dificultats que he trobat a l’hora d’aprendre l’idioma, però la meva voluntat d’integració ha fet de manera que volgués conèixer com s’expressaven els algueresos. Després d’un curs de català de set mesos amb un professor de català de València, que fa de lector a la Universitat de Sàsser, i que es diu Joaquim Gadea, he tingut l’ocasió de participar al Campus...”

M’adono que han visitat “data de caducitat” des d’Itàlia. Investigo, i descobreixo que han arribat des de l’Alguer perquè els ha interessat la cançó de Raimon que vaig deixar en el penúltim post. De “Lletres catalanes des de l’Alguer” (feu-hi una mirada) passo a “Poemes des de l’Alguer”, el bloc d’Anna Cinzia Paolucci, encara calentet del forn, que és qui ens explica l’experiència de la qual he extret els dos fragments de més amunt.
No hi he anat mai a l’Alguer i potser hauria de començar a pensar-hi. Aquesta ciutat que canta l’Anna Cinzia, i que expliquen els estudiants de l’Alguer i de Sàsser, sembla que enamora. Ja ho veurem, encara no tinc planejat l'estiu.

L’ALGUER
Reina de sol i de marina
ulls d’aigua cristallina
morros vermells de corall
llamp de foc, trèmit de plaier.
...

I mentrestant, la Maria del Mar Bonet amb Des de Mallorca a l'Alguer.


Powered by Castpost

O potser la voleu escoltar en la veu d'Elena Ledda


Powered by Castpost

jueus, cristians i moros

Avui a Entrellum, l’Antoni ens parlava de Bloom, dels jueus i dels catalans. He tingut curiositat per veure on ens conduïa el que deia Llull sobre els jueus segons el seu vincle i he vist que per esbrinar-ho m’havia de llegir 919 pàgines referenciades al Google. Em sé incapaç de llegir-ho tot, per falta de temps, d’interès i perquè sé que a Internet trobaré molt material inservible sobre el tema.

Conec molt poquet Llull i em fatiga llegir-lo en les seves obres llargues, però penso que hi ha una obra en què mostra prou bé la seva manera de filosofar i l’actitud que manté envers les tres grans religions que tenen el mateix Déu. El libre del gentil e los tres savis, que podeu llegir a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, presenta les tres religions a un gentil, és a dir, a una persona que no tenia cap creença religiosa, a través de les explicacions de tres savis que van exposant les seves respectives doctrines per ordre d’antiguitat: jueu, cristià i serraí. La finalitat de l’obra és sobretot convèncer el gentil de l’existència d’un únic Déu i de la vida després de la mort terrenal. Llull, coneixedor de les tres religions, exposa amb una neutralitat exquisida cada creença i fins i tot en alguns moments del pròleg no concreta qui és el savi que parla perquè allò que diu és plenament compartit per tots tres. A més Llull és partidari, aparentment, del pacte, de la unitat : “ e lo vn dels tres sauis comença a suspirar e a dir: (56) ¡Ha, Deus! ¡E con gran benauyrança seria aquesta, si per aquests arbres podiem esser en vna lig e en vna creença tots los homens qui som; e que la rancor e la (57) mala volentat no fos en los homens, qui ahiren los vns los altres per desuariacio e per contrarietat de creenses e de sectes...”.
Al final del llibre, el gentil ha de triar una de les tres religions, però els savis marxen abans que el gentil hagi concretat la seva decisió, de manera que els lectors ens quedem amb un pam de nas. Com ens ha pogut fer això Llull? Un final obert?

En fi, m’aturo, que després se’m retraurà que escric posts massa llargs. Que gran era Llull!. Deixeu-me acabar amb el primer que diu el sarraí –l’últim savi a intervenir- sobre Déu. Han passat molts segles i l’enteniment entre les religions no sembla haver avançat gaire sinó que fins i tot sembla que els plantejaments de Llull queden massa moderns. Ep, i que consti que a mi les religions...


“DEMENTRE que l sarrahi guardaua en los arbres per triar les flors que hauia mester a prouar vn Deus esser, lo gentil li dix: No cal prouar vn Deus esser, cor assats bastantment ho ha prouat lo juheu. Mas lo sarrahi respos que eyl volia prouar que Deus no fos deuesible, (754) ne departit en parts, ni compost; ans es vn en totes maneres, sens que en eyl no ha trinitat ne pluralitat; cor si ho hauia, couenria que fos compost, e que la bonea, granea, eternitat, poder, sauiesa e amor, fossen contraris (755) a perfeccio; e con aço sia impossibil, per aço es maniffestat que Deus no es en trinitat. § Cant lo sarrahi hac dites aquestes paraules, lo crestia volch respondre al sarrahi, mes lo gentil li dix que no era hora (756) que eyl parlas; mas que eyl respondria al sarrahi. E per aço lo gentil dix al sarrahi: Membrar pots con yo he ja feyta al crestia aquexa questio matexa que tu fas. On per ço que tu dius, e per ço que he ohit del crestia, (757) he conexença (758) con lo crestia creu en vna manera en la trinitat de Deu, e tu te cuydes que eyl hi crea en altra manera. [234] On per aço me es semblant que no us puscats auenir en esser sols vna fe e vna creença ab lo crestia. Mas lexem aquesta raho, e passa auant a prouar tos articles; cor d aquest primer article no cal pus parlar.”

Com veieu he enganxat directament, sense fer cap modificació (mandra) . Total, dubto que avui acabeu de llegir els fragments de Llull. Va, demà seré més lleuger.

sensació (ns)

El fred, lleuger, a penes una molèstia, sembla que augmenta al Portal de l’Àngel malgrat la multitud. Tremolo.

(El fred lleuger, a penes una molèstia, sembla que augmenta al Portal de l'Àngel, malgrat la multitud. Tremolo.)

(El fred lleuger, a penes una molèstia, sembla que augmenta al Portal de l'Àngel. Malgrat la multitud, tremolo.)

(El fred, lleuger, a penes una molèstia, sembla que augmenta. Al Portal de l'Àngel, malgrat la multitud, tremolo.)

els plats (i 3)

La veritat és que no em ve gaire bé escriure aquest post, però la meva voluntat de servei sobrepassa a vegades el meu desig personal momentani, i les galeres m’empenyen a acabar el que havia començat en els dos posts anteriors.

Evidentment, el més interessant de les Guies gastronòmiques de Catalunya són els plats tradicionals de cada comarca, així que farem un repàs al seu contingut. Per començar cal esmentar alguns petits contratemps tècnics, estructurals i curiositats del conjunt de l’obra:

1. Hem de suposar que les guies es poden llegir amb dues finalitats: conèixer la cuina de Catalunya i reproduir a casa alguna recepta. En tots dos aspectes el resultat de la consulta pot ser satisfactori, però es plantegen dos inconvenients: la situació del plat en la comarca adequada i la búsqueda d’un plat determinat que volem cuinar, que sabem que ha d’aparèixer, però no sabem en quina comarca. En el primer cas, per exemple, perquè trobem un empedrat estàndard únicament al Baix Ebre? És el Baix Ebre la terra de l’empedrat per excel·lència? En el segon cas, si jo avui vull fer una escudella i carn d’olla, el llibre de quina comarca hauré de consultar? Un misteri. Potser hi ha un índex general alfabètic, però és que jo, i segurament altres usuaris, només tenim alguns exemplars de les guies.
2. És normal que apareguin els màxims menjars possibles del territori català, però, ¿calia explicar com es preparen les anxoves de l’Escala que comprem en un pot de vidre? Si llegíssiu la recepta, veureu que no ens calia prestar gaire atenció. I així uns quants plats.
3. Algunes de les propostes que es presenten difícilment les elaborarem a casa, ni en la llar més tradicional a no ser que tinguem ganes de perdre el temps o visquem aïllats a la muntanya i incomunicats per la neu, perquè els comerços respectius ens les proporcionen sense problema. Qui s’entretindrà a fer uns xuixos o, si voleu que sigui més contundent, una excel·lent botifarra d’arròs (anomenada baldana a Tortosa). Que sí, que fareu baldanes? Doncs aquí us concreto els ingredients i si encara n’esteu disposats, m’ho dieu i us explicaré els passos a seguir: 800 gr. de carn, greix i menuts de porc: cansalada, llengua, freixura, ventre. 2-3 cebes. 150 gr. d’arròs. Budells de porc. Sang de porc. Pebre negre i sal. Continuo?

Dit tot això, i es podrien afegir altres detalls, no hi ha dubte que les guies proporcionen (recordeu que només n’he llegit tres, però) una varietat important de plats que encara es fan a les cases particulars i alguns són força difícils de trobar en els restaurants. Les mateixes botifarres d’arròs que he esmentat –i que jo em menjo sense passar pel foc, recent comprades a la carnisseria els dijous- o les botifarres de perol, que en la guia es presenten desfetes amb mongetes, són una delícia que poden constituir un plat sensacional en temps d’hivern; i, sense deixar les botifarres, alguna vegada a la vida cal tastar les botifarres dolces de l’Empordà, tot i que a mi no em fan el pes. Peixos humils o poc freqüents se succeeixen en plats que només tastareu si aneu al seu lloc d’origen o els feu vosaltres mateixos seguint les indicacions de les guies: el xapadillo d’anguila, l’escrita amb patates, la tenca amb suc... És increïble la varietat de postres senzilles que podreu fer i que potser ni coneixeu d’oïdes: coquetes de sagí (amb noms diversos segons la comarca), borraines amb mel (la cuina de la mel és extensa al sud i poc coneguda a la resta de comarques), panoli, mostillo... Bacallans, arrossos, fideus, aus de caça... En resum, una bona recuperació des del punt de vista històric i pràctic. Una festa que la nova cuina intenta superar a partir sovint de trencaments traumàtics només aptes per a babaus que aplaudeixen una truita feta amb patates de bossa i bigotis de gamba i desconeixen la sublim truita de botifarra negra.

Be, ara es tractaria de fer una proposta concreta. Com us deia al principi, m’he decidit a acabar la sèrie a causa de les galeres, perquè aquest crustaci, igual que les garotes, o eriçons de mar, s’ha de menjar a ser possible entre els mesos de gener, febrer i març, quan estan plenes, ovades, ja que en altres èpoques la seva carn és escassa i només serveix per perfumar arrossos i sopes de peix. Les galeres són difícils de menjar per als no iniciats perquè és molt fàcil punxar-se si no s’està atent; resolt aquest problema inicial, la seva carn és deliciosa. Jo suposo que no tenen més predicament per desconeixement i per la decepció que provoca quan en obrir-les pràcticament no hi ha res a posar-se a la boca. Encara que es poden menjar simplement fregides a la paella com veureu en la imatge de més avall, us proposo aquí les galeres estil calero, que tan poden servir per començar l’àpat com de segon plat. Trieu vosaltres l’altre i completeu amb les postres que us vinguin de gust. I torno a advertir-vos: si en compreu, assegureu-vos que tenen carn, és a dir, que els passa una línia vermellosa pel llom, de vegades lleugerament perceptible, i que són vives: que les seves extremitats més delicades no han agafat un color blavós o moradenc. Ah, i que tinguin una mida considerable: un pam estarà bé.

GALERES A L’ESTIL CALERO
Ingredients per a 4 persones: 20 galeres (a mi, de totes maneres, 5 per cap em semblen poques), 3 grans d’all, 2-3 tomates (al sud i al nord ningú no diu tomàquets) madures, 1 cullerada de julivert picat, 1 cullerada d’ametlles torrades i picades, oli i sal.
Preparació: Peleu les tomates i ratlleu-les. Trinxeu els alls i piqueu el julivert ben fi. Aboqueu un raig d’oli (d’oliva, per suposat, i no cal que sigui verge) en una cassola de fang i, quan sigui calent, sofregiu els alls trinxats a foc lent (compte que no es cremin). Quan siguin rossos, afegiu el julivert i doneu-li un parell de voltes. Tot seguit, aboqueu-hi la tomata i, al cap de cinc minuts, afegiu-hi les ametlles picades. Deixeu acabar de coure el sofregit fins que la tomata s’espesseixi i, aleshores, poseu-hi les galeres, una bona cullerada d’aigua i saleu-ho al gust. Remeneu-ho bé, deixeu que s’evapori l’aigua i ja podeu servir el plat. (Que jo sàpiga, aquest plat no es fa en l’actualitat en cap restaurant de La Cala, però es deu continuar menjant en moltes cases).

I per acabar, només la resposta a la vostra pregunta: són imprescindibles les Guies gastronòmiques de Catalunya? No més que l’Estatut abans de passar per Madrid.














(La Teresa i en Jaume a data de caducitat.)

tot s'aprofita

El Punt digital (Vilaweb)

gals

(Sembla que no em sé autoregular i que el meu destí és parlar de la prehistòria)


P. S. La mar em convida a intervenir en una mena de joc en què s’han de concretar 5 hàbits estranys, però m’és impossible participar-hi perquè jo no en tinc cap, de costum estrany. Com comprendreu, que alguns pensin que no vestir permanentment l’hàbit de cap religió celestial o terrenal, creure més en els individus que en les organitzacions, escriure cada dia alguna cosa aquí i allà, trobar (de vegades) el que busco en el més incomplet desordre, demanar a l’òptica que la muntura sigui rodona encara que no estigui de moda, saber que Catalunya és una nació i que d’aquí 150 anys (ho allargo per si de cas) tots calbs... Bé, com us dic, que alguns creguin que tot això, i el que es vulgui afegir, són rareses és cosa seva i no meva. Si ho penso bé, la veritat és que no conec ningú que tingui costums estranys, per molt que alguns s’entestin a aparentar-ho i en facin bandera. Vosaltres mateixos.

negra

Sense tenir-ho planificat, m’adono que he dedicat els últims posts a inauguracions, exposicions, presentacions... Per no trencar la dinàmica i, evidentment, perquè m’interessen les notícies que vaig llegint aquests dies, avui torno amb més material d’aquest tipus.

Ahir a la tarda es va inaugurar una exposició d’homenatge a la col·lecció de novel·la negra en català “La cua de palla” a la biblioteca Jaume Fuster, de la Plaça Lesseps. En el mateix lloc es va celebrar una taula rodona sobre la col·lecció amb la participació de Jordi Canal, Xavier Coma, Andreu Martín i Isabel-Clara Simó. És clar que a les 5 i les 6 de la tarda respectivament, el públic assistent devia estar format especialment per jubilats, rendistes, autònoms, aturats i funcionaris d’alta graduació. Si m’assabento sobre com han muntat l’exposició i m’interessa, potser m’hi allargaré.

També llegeixo que Edicions 62 ha decidit rellançar la col·lecció , que ara es dirà “La nova cua de palla”. A veure si és veritat i les novetats superen les reedicions, perquè des del darrer rellançament amb èxit ha plogut força i si aquesta nova etapa es pretén que sigui seriosa caldria incorporar alguns autors importants dels darrers temps. De la primera etapa, iniciada el 1963 i que va acabar-se el 1970 (71 títols en total), dirigida per Manuel de Pedrolo, conservo únicament tres o quatre llibres. El primer que es va publicar va ser Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot, traduït per M. de Pedrolo (els traductors de les tres novel·les següents van ser M. A. Capmany, Rafael Tasis i Joaquim Carbó). De la segona etapa, començada el 1981 amb La clau de vidre, de Dashiell Hammett, en tinc un centenar d’exemplars, a més dels dos interessants manuals de Xavier Coma, que n’era el director, titulats Diccionari del cinema negre i Temes i autors de la novel·la negra. La resurrecció de 1996, amb només sis títols editats, em va passar desapercebuda. Desitjo que ara hi hagi més sort. De totes maneres, treure, segons diuen, tres o quatre novel·les l’any em sembla poca cosa tractant-se del gènere negre, tot i que no sé com està en l’actualitat la nòmina de lectors d’aquesta modalitat narrativa. Jo en la meva època de lector compulsiu hagués necessitat més material, com a mínim un volum quinzenal.

I acabo recordant que ahir, a De Llibres, del canal 33, van fer un monogràfic sobre la novel·la negra que es va centrar especialment en darrera publicació de l’escriptor suec Henning Mankell El retorn del professor de ball (em sembla que d’aquest escriptor només he llegit La lleona blanca). No us comento el programa sinó que només em centraré en una de les afirmacions més o menys compartides pels tertulians i per mi mateix: el realisme social es troba en l’actualitat en la novel·la negra. Com a mínim és una de les lectures possibles que ofereix bona part del gènere, i això no és cap novetat.

Els meus autors suecs del gènere preferits eren el matrimoni format per Per Wahlöö i Maj Sjöwall, creadors l’any 1965 de l’inspector Martin Beck, que va aparèixer per primera vegada a Rosana i que després va protagonitzar totes les seves novel·les, l’última de les quals va ser Els terroristes, el 1975, l’any que va morir Per Wahlöö. Potser heu llegit alguna cosa seva o heu vist alguna de les adaptacions cinematogràfiques (crec que la més coneguda deu ser San Francisco, ciudad desnuda amb Walter Matthau en el paper de Beck). A mi una de les novel·les que em va agradar més va ser Assassinat al Savoy (Polis, polis, potatismos, 1970). Em sembla que en aquest moment no es deu trobar res en el mercat d’aquests autors i no sé si mai es van arribar a publicar en català les seves novel·les. Quan les llegia, m’interessava, entre altres coses, la visió des de dins que es donava d’una Suècia que aquí estava molt mitificada, i potser encara ho està. Us he triat un petit fragment de la novel·la que us deia (disculpeu-me, com sempre, la traducció, que segur que vosaltres milloraríeu):
“Rere la seva façana de metròpoli espectacular i sota el seu aspecte polit i modern, Estocolm era una jungla d’asfalt en què circulaven lliurement la droga i la perversió, en que certs usurers, sense cap tipus de consciència, podien guanyar fortunes en la més absoluta legalitat amb la pornografia en les seves formes més abominables i aberrants; en què els delinqüents professionals no només eren més nombrosos cada dia, sinó que cada dia estaven més ben organitzats; i en què, com a súmmum de tots els mals i amb especial incidència entre la gent gran, s’estava arribant a un proletariat pròxim a la indigència.
La inflació havia elevat l’índex de preus a un dels màxims nivells mundials, y les últimes investigacions indicaven que molts jubilats es veien forçats a alimentar-se de menjar per a gossos i gats per poder subsistir.
L’alcoholisme creixent i l’ascendent onada de delinqüència juvenil eren fenòmens que ja no sorprenien a ningú excepte als responsables de l’administració pública i en cercles governamentals.
En fi: Estocolm.”

privades

Llegeixo en un breu del diari que S. R. , nebot nét de Greta Garbo, morta a Nova York l’any 1990, als 85 anys, ha inaugurat l’exposició “Garbo’s Garbos. Retrats privats” a Frankfurt, en què es poden veure per primera vegada les fotos "del patrimoni familiar" de l’actriu que va decidir retirar-se als volts dels 40 anys.

No m’importa que el seu familiar llunyà hagi pensat que li anirien bé uns quants calés i hagi pensat que la manera més fàcil i ràpida d’aconseguir-los era donar publicitat a unes imatges fetes en confiança. Jo no aniré a Frankfurt ni veuré a Barcelona, si hi arriben, les fotos de la Garbo, i ja sé que em serà impossible no veure-les reproduïdes en alguna revista. Respectaré la seva voluntat, encara que no s’adiguin amb la meva manera d’entendre la vida i tot i sabent que l’exposició no ofèn ningú i que la naturalesa humana és curiosa. Potser també és una qüestió d’egoisme estètic, perquè, què veure que superi el seu rostre i el seu gest a la pel·lícula que em vaig comprar la setmana passada amb el descompte habitual d’aquestes dates? Sí, és veritat, també hi ha una certa dosi de superstició: desafiar els desitjos de les deesses pot ser perillós, li ho podeu preguntar a Tirèsies.

Lleig, S. R., lleig. Hi ha altres maneres de guanyar-se la vida, encara que la teva tia àvia aparegui afavorida.

cartells i dibuixos

La faceta de cartellistes o il·lustrados de llibres d’alguns pintors i dibuixants, que en el seu moment i en alguns casos era un aspecte si no ignorat sí força negligit o secundari, interessa cada vegada més. Jo mateix conservo alguns cartells, antics i moderns, que em semblen excel·lents des del punt de vista artístic i d’eficàcia publicitària. Doncs bé, suposo que aquests dies hauré de fer una escapada per visitar les dues exposicions que s’acaben d’inaugurar avui, just a la mateixa hora: al MNAC, una mostra dels cartells de Toulouse-Lautrec que es podrà veure fins el 17 d’abril, i al Museu d'Història de Catalunya, els de Ramon Casas, fins al 23 d’abril. Les reproduccions dels cartells de T-L són tan conegudes – qui és que no en té alguna o no l’ha vist penjada en alguna casa?- que l’interès de la mostra consistirà a contemplar de prop els originals. Potser entre les de Casas es podrà veure alguna peça poc exhibida. De totes maneres no sé si anar a l’exposició de Casas a Barcelona o allargar-me al Museu de Badalona, que fins al 23 de febrer presenta un monogràfic sobre la publicitat, tan imitada per altres marques, d’Anís del Mono; sembla que a més de veure el que hi ha, els visitants podran beure una copeta del licor, i això sempre és d’agrair. De Casas recordo que cap als anys 70 Leteradura va editar dues edicions facsímils de les conegudes revistes modernistes “Quatre Gats” i “Pel & Ploma”, literàriament no gaire interessants, però molt bones artísticament, amb excel·lents dibuixos del pintor. Jo conservo la segona, encara que a base de préstecs m’han anat desapareixent alguns exemplars.

Entre els dibuixants catalans que van participar en el món de la publicitat hi ha també Junceda, encara que la seva aportació fou escassa i crec que de menys valor, i és molt més conegut per les moltíssimes il·lustracions en llibres i revistes. Aquests dies, remenant papers, he trobat una portada seva d’”En Patufet” que ara potser no s’atrevirien a publicar per políticament incorrecta, tot i que en la seva època devia ser considerada dintre de l’humor més aviat blanc de la revista infantil (també és veritat que el tipus d’humor d’aleshores i el d’ara, com podeu comprovar, han canviat força). Aquí la teniu, recordeu que heu de clicar la imatge per veure-la bé.






















(Se m'havia acudit titular el post "de monos i negritos", però em temo que això sí que seria imperdonable, encara que fos -que ho era- sense segones intencions)

més enllà dels papers

A ima(t)ginari ens donaven noticia fa uns dies de l’exposició de fotografia Entrellibres d’Abelardo Morell que podem veure al Palau de la Virreina i que s’ha prorrogat fins al 5 de març (jo em quedo amb la foto “diccionari obert”, que es pot saltar per dalt i traspassar per sota, i amb la torre de Pisa per a invidents). Si us passeu per allà aquests dies, us trobareu amb una interessant mostra de gegants centenaris d’arreu de Catalunya. Aquesta trobada estàtica, del 5 al 12 de febrer, s’ha organitzat amb motiu dels 100 anys dels gegants vells de la Plaça Nova i s’inscriu dintre de les activitats de les festes d’hivern de Barcelona dedicades a santa Eulàlia. Aquest any, com que l’ajuntament no es vol gastar massa diners, la majoria d’actes de les festes es relacionen amb els nens, que sempre queda bé i deixa content petits i grans, però no gaire als qui es troben entremig. Però la ciutat és pobra i els impostos escassos i tenim molts patrons i patrones.
Segur que abans d’anar a la Virreina ja haureu passat pel palau Moja, en altres temps propietat del negro Domingo i que del 5 de febrer al 12 de març acull els papers de Salamanca o de sant Cugat o de la dignitat; en fi, els papers. Avui les cues sembla que han estat importants.


















I mentre em centro en el nostre petit món dels papers i del folklore, segueixen les reaccions pels dibuixos de Mahoma. Han continuat els assalts a Beirut, mentre l’Exèrcit Islàmic de l’Iraq ha proposat que es segrestin ciutadans danesos i que se’ls talli en tants trossos com diaris han publicat les caricatures del profeta i els clergues més radicals atien la gent mentre els moderats no hi poden fer res per aturar-la. Crec que s’equivoca qui pensa que tot l’assumpte ve provocat pels dibuixos i que ara només cal prendre posicions al costat de Dinamarca i de la llibertat d’expressió o mirar d’entendre les raons concretes de determinats grups musulmans. Això és una anècdota més de la història de la humanitat, al llarg de la qual s’han anat bastint els fonaments de les diverses cultures d’una manera unidimensional. Ja us deia en un post anterior que quan una civilització basa els seus fonaments en el sobrenatural, en el que ve del cel i és de difícil explicació, difícilment pot construir la resta del seu edifici cultural sobre elements més raonables. Això, que ara passa allà, forma també part de la nostra història occidental, però aquí es van conservar només una part dels fonaments i ara el nostre fonamentalisme és una mica més divers, per bé que a mi em continua semblant insatisfactori. Sigui com sigui, són ells i no nosaltres qui a base de temps potser canviaran les bases dels seus edificis, tot i que no en sóc gaire optimista, perquè ja sabem que els artífexs de les cultures, aquí i allà, igual que els arquitectes de les cases, tenen tendència a acabar pensant que la seva obra és la millor.Volia acabar aquesta part del post amb un vincle a una entrevista a Naser Khader, diputat social liberal danès musulmà, però no m’apareix en l’edició digital del diari, així que em limito a copiar, amb el que comporta la descontextualització i la fragmentació, una de les seves respostes: “No vaig sentir molta cosa. Vaig pensar que tot el món ha de tenir dret a pintar el que vulgui. No em va ofendre. Vaig pensar que el dibuix de Mahoma amb la bomba era massa, però que la resta eren molt divertits. Hem d’acceptar l’humor. També a la religió. Puc entendre que a algú no li agradés la bomba. Però els islamistes no volen ni tan sols que es pinti Mahoma de manera neutral. El principal problema de l’islam no són els dibuixos. El principal problema de l’islam és l’11 de setembre, el que va passar a Madrid, el que els terroristes musulmans fan a l’Iraq quan maten persones innocents. Aquest és el seu principal problema. Hem d’ocupar-nos d’això i no dels dibuixos. Els dibuixos són secundaris. I per això dic que si vols sentir-te ofès, t’has de sentir ofès per aquests crims i no pels dibuixos. A més, si una persona que no és musulmana fa aquests dibuixos, quin problema hi ha? No pots demanar als altres que facin el mateix que ordena la teva religió.” És possible que Naser Khader porti massa temps a Dinamarca i ja no capti l’ona de la seva cultura d’origen?

(a, de, amb) la júlia

(Ahir Blogger no va funcionar del tot bé i es van esborrar alguns comentaris i aquest mateix post. He intentat recol·locar-ho. Disculpeu les molèsties)

Arribo tard perquè vull perdre’m la música. Carles Duarte, amb corbatí granatós –em sembla- que fa joc amb la brusa de la Júlia, s’ajuda d’unes notes per presentar l’autora i el llibre: La pols dels carrers. Mentre l’escolto de lluny, em compro un llibre d’un periodista que em sembla que no m’agradarà. A la llibreria fa una calor infernal que a penes minva després de treure’m la jaqueta. Platea, amfiteatre i escales plenes. Acaba en Duarte i comença la Júlia. La Júlia té la dicció excel·lent i una veu bonica que fa de bon escoltar. Ens diu que en altres temps hagués volgut agafar una guitarra i cantar els poemes que immediatament ens llegirà, però... Té raó, els seus poemes són cançons dels records i de l’actualitat, de la ciutat i del barri, de festa i de fi de festa, d’allò que veu i d’allò que pensa. Els seus versos, suggerents i entenedors (no sé si això es pot dir), plens d’imatges, tenen sovint un punt d’optimisme i d’acceptació, fins i tot en la nostàlgia i en la desesperança inevitable o quan relata les vides dels marginals, que per un moment em recorden l’Enric Barbat i també el Ferrater que ella esmenta (“de piles de sol i de pluges que se m’han fet anys”); de vegades tinc una espurna de pensament per a en Pi de la Serra, que s’esvaeix aviat perquè no trobo en el recitat la seva acidesa extrema i la burla; també em vénen al cap alguns poetes anglesos i rodolins d’auques... La Júlia es troba bé presentant i llegint els poemes i algun cop em fa somriure, però s’ha d’aturar, no sigui cosa que ens els llegeixi tots i marxem sense el llibre. Mentre faig cua per felicitar-la i que em faci una firma, reparteixen cava. Se’m colen tres lectores entusiastes (la gent gran no tenim vergonya). Arribo a la taula on en aquell moment també s’ha assegut el seu fill, que ha il·lustrat el llibre... El fred del Passeig de Gràcia contrasta amb la calor de la Casa del Llibre.

Com que m’agraden les formes, em trio un sonet:

El carrer del silenci

He tornat al carrer del veïnat
on les hores es fan serradures
i s’adormen les pomes madures
ombrejant una tomba d’albat.

Un carrer molt estret i amagat,
un carrer sense cases massa altes
on reposen les rates malaltes
i s’hi perd un amor sense edat.

He tornat al carrer del passat,
allí on raja la font de la pena
i s’acaba la immensa ciutat.

He tornat sense saber per què,
i he trobat el meu rostre de nena,
amb un guix, dibuixat al carrer.

conviccions

No em crec que Raymond Lakah, propietari de “France Soir”, hagi justificat l’acomiadament del seu director al·legant “un fort senyal de respecte a les conviccions íntimes de cada individu”; alguna altra cosa li deu haver dit. Des de quan han importat a ningú les conviccions íntimes o no de cada individu? O és que no ho interpreto bé? En política, en religió (afegiu el que us sembli) els individus només importen i s’han respectat en la seva condició de membres d’un grup, d’una col·lectivitat que pugui exercir una pressió sobre qualsevol altre grup. L’únic cas que se m’acut d’interès organitzat per l’individu és a afectes de recaptació de diners, tots els altres són pura literatura, ficcions més o menys filosòfiques.

Quin món és aquest en què els dibuixos fan perillar no només la feina sinó la vida de les persones? I no us cregueu que no entenc l’ofensa, el que em preocupa és que hàgim pogut construir societats en què aquestes ofenses siguin possibles. Llegeixo avui que Mubarak, el president d’Egipte, ha dit que les ofenses a les creences religioses són el perill més important per a l’estabilitat del món. Dit d’una altra manera, que el món sobrenatural, no tangible, no provable, pot acabar desestabilitzant, destruint, el món físic, el món real. O encara d’una altra manera, que la ficció supera la realitat i que la realitat es basa en la ficció.

fracàs

Acabo la història. La setmana passada vaig tenir la primera sessió que m’havia de proporcionar les claus per deixar de fumar. Vaig tenir una alegria perquè l’encarregada del meu tractament era la doctora Martínez, la meva preferida. La visita, però, va durar poc més del que trigo a fumar-me una cigarreta. Confirmada la meva escassa motivació, la doctora em va animar i em va dir que en la propera sessió fixaríem el dia D, i que si ho necessitava, em recomanaria uns pegats per aconseguir una deshabituació menys traumàtica. Finalment em va imposar els deures: que escrivís els motius per deixar de fumar i els motius per continuar fumant, que calculés les despeses mensuals en tabac (tasca més complicada del que sembla degut a les variacions de preu) i que anés apuntant cada dia en un full que em va donar en quines hores tenia poques ganes, ganes, moltes ganes de fumar. Em deixava que em va fer bufar en un aparell que mesurava la meva nicotina pulmonar i que el resultat sobrepassava els límits de la màquina, la qual cosa em va dir que era normal i que un dels estímuls més importants que tindria per continuar el tractament (?) era veure com cada setmana baixava el meu índex de nicotina.

Avui he tornat a la consulta en una visita de cortesia per dir-li que en aquest moment no em sentia preparat per començar la prova, que ja tornaria més endavant, quan realment estigués mentalitzat. Li he comentat que des que ha entrat en vigor la llei antitabac estic més ansiós i no treballo tant, i ella ha volgut saber si fumo una mica menys, suposo que per comprovar la influència de la llei a efectes estadístics i publicitaris; li he hagut de dir que el meu ritme de fum era més desequilibrat que abans però que el total de consum era semblant. M’ha sabut greu decebre-la, però no m’he atrevit a dir-li que un dels motius per deixar de fumar que vaig apuntar era veure-la cada setmana. Potser la propera vegada, quan realment trobi una raó personal prou convincent.


Surto de la consulta i em passo per l’estanc que hi ha cinc portes més amunt per aprofitar la baixada sobtada de la meva marca de tabac de la companyia Altadis, no sigui cosa que es repensin i demà me’l tornin a apujar. Els estanquers, col·lectiu habitualment tranquil i pacífic i dintre de la llei, estan més indignats que mai i amenacen amb una rebel·lió que passarà per emprendre accions judicials, tancar durant cinc dies o amagar totes les marques que han reduït preus fins que les tabaqueres posin seny. Asseguren que els toca vendre per sota del preu de cost i això els ocasionarà unes pèrdues enormes. Com contrasta el seu rictus sever amb el somriure d’orella a orella que exhibien quan any rere any els preus augmentaven inesperadament i demanaven al client despistat que afegís alguna moneda per poder recollir el paquet de cigarretes. Mentrestant, la consellera Marina Geli, que encara que no ho ha dit deu al·lucinar per aquest desenllaç momentani a la pujada d’impostos que va contra les lleis de mercat més ortodoxes, s’ha afegit a la guerra tabaquera i diu que caldrà augmentar els preus sigui com sigui; a més, insinua mesures imaginatives copiades d’altres països, com treure el tabac de la cistella de la comprar o seguir l’exemple d’Austràlia, on el tabac és considerat un element de luxe des de fa anys –deu ser la primera vegada que sento dir que la Generalitat vol seguir la política econòmica australiana. On anirem a parar!-

En fi, que de moment la meva salut i prevec que dintre de poc la meva butxaca es continuaran ressentint. Si hi ha alguna novetat ja us avisaré. I gràcies pels vostres desitjos, però no devia ser el moment.















P. S. Perdre és perdre, ni que sigui amb dignitat i amb ajuda arbitral. Desolació.

de la felicitat

Com a Jaume, em criden l’atenció les paraules optimistes de Mark Abley a “la contra”, que lliguen la supervivència del català a la felicitat dels seus parlants, així que procurarem ser feliços malgrat tot, i encomanarem la nostra felicitat a les generacions futures. Ah, la felicitat, com costa d’aconseguir! En canvi, Abley preveu un futur magre per a l’occità, al qual jo ahir dedicava indirectament un record. Què podem fer per aconseguir la felicitat dels occitans i preservar d’aquesta manera la llengua dels qui un dia ens la van prestar desinteressadament i sense la qual avui no coneixeríem Guillem de Berguedà o Cerverí de Girona ni una de les poètiques medievals més brillants de l’Europa dels segles XII i XIII, que influí poderosament sobre els nostres escriptors?

Deixeu-me acabar amb un record per a qui, segons la teoria de Mark Abley, fou l’últim home feliç d’una llengua: Tuone Udaina, mort als 77 anys, el 1898, que en la seva joventut va parlar el dialecte septentrional del dàlmata, el de l’illa de Krk (avui a Croàcia), on va transcórrer la seva vida. El dialecte meridional o de Ragusa ja havia desaparegut abans d’acabar el segle XV segons alguns o al XVI segons altres, quan aquí començava l’anomenada Decadència.

I a partir d’ara ja no podreu dir que no coneixeu el dàlmata perquè a continuació us en deixo una mostra: la paràbola del fill pròdig. Avui la traducció corre a càrrec vostre (va, una pista: tuota és pare).

...E el daic: Jon ciairt jomno
ci avaja doi feil,
e el plé pedlo de louro
daic a soa tuota: Tuota
duoteme la puarte de moi luc,
che me toca, e jul spartait
tra louro la sostuanza
e dapù pauch dai, mais toich
indajoi el feil ple pedlo andait a
la luorga, e luoc el dissipuat
toich el soo, viviand malamiant .
Muà el ju venait in se stiass,
daic:
quinci jomni de journata
Cn cuassa
da me tuota i ju bonduanza de
puan e cua ju muor de fum.