17.4.14

el pas del temps

Si es busquen deixebles del baró de Maldà que presentin noves perspectives, hi ha dos noms a destacar: Robert Robert i Emili Vilanova. El primer, amb els seus articles a “Un tros de paper”, irònic, amb poques concessions; el deixo estar de moment. L'altre, Emili Vilanova, presenta els costums del seu temps amb més bonhomia, amb crítiques suaus, amb nostàlgia sense acritud, sabedor que és inevitable la desaparició dels tipus, les escenes o els costums que narra. Vilanova té un bust al parc de la Ciutadella, just al costat de l'institut Verdaguer.Quan arribaven els bons dies de la primavera, algunes vegades m'emportava els alumnes més grans al peu de l'escultura i asseguts a la gespa parlàvem -jo més que ells- de literatura: érem allí i també ens enlairàvem, suposo.

La prosa de Vilanova, amb barreja d'expressions genuïnes i de castellanismes també de casa, és d'una modernitat i d'una eficàcia important, d'una agilitat que encara funciona perfectament i que ja voldrien -o haurien de voler- molts narradors i periodistes actuals. Què se n'ha fet de Vilanova? Qui comprarà algun llibre seu aquest Sant Jordi? Es pot comprar algun llibre seu encara?

Una les “escenes” que estan entre les meus preferides és la que copio a continuació. A vegades, sense propòsits predeterminats i sense pensar en el mestre, intento coses semblants, però ell ho feia enormement millor, esclar. Actualment tindria a Barcelona una font inesgotable de material literari.


Sentat vora la taula d'un cafè, sol, amb la tassa davant i l'ampolla de l'aigua, s'està el senyor Domingo, no sé si capficat o entretenint-se amb tres terrossets de sucre, amb los que ja hi ha apurat les escasses combinacions geomètriques que s'hi poden fer.
Enraona en veu alta per comunicar-se el judici que fa dels individus de les altres taules en lo punt cru que acaben de prendre cafè i deixen la tassa buida sobre el platet.
Una rialleta de fingida satisfacció anima el seu rostre aixís que observa el parroquià com tira el sucre a la copa i allarga el braç mig d'esma cercant l'ampolla del rom.
-Vet aquí un altre que ha caigut a la rasa -exclama-; no hi devia atinar que avui s'executa el decret que firmen alguns cafeters de Barcelona... Prou, de noms aparatosos no n'hi manquen... Cambrinus, que m'han dit que era una espècie de Carnestoltes, Pelayo, Falcó, Orient; és a dir, una conxorxa de reis i de becos, amb Inglesos, Suïssos, Europeus i Universals.
Tutti li mundi hi firma; està clar: la internacional que s'ha vingut a establir aquí per a decretar una disposició que va determinada a abolir un article de les obres de misericòrdia.
-Que demanava alguna cosa? -li pregunta el mosso, que passant l'ha sentit enraonar.
-No demano res -li contesta el senyor Domingo amb mal humor-; al contrari.
-Com sentia o em creia que enraonava, dispensi, m'havia cregut...
-Mira, noi, ja te'n pots emportar l'aigua; no vull que amb los meus diners ningú es burle de mi.
Lo mosso obeeix sense dir un mot, passa el drap per sobre el marbre i, a l'anar a deixar l'ampolla, en compte de respondre a les preguntes que li dirigeix l'amo, li fa l'ullet i crida voy, sense que ningú demani.
-Sí, ja va! -contesta el senyor Domingo-. ¿Que et penses que crio ruques al clatell? Ara l'amo ha preguntat què deia jo, i ell li ha respost amb una ganyota i per dissimular crida voy!

* * *

-I doncs, senyor Domingo, què tenim de nou? -li pregunta un senyor que acaba d'assentar-se al seu costat.
-Què hem de tenir! No res: cafè sol, ve-li aquí la novetat.
-Què em diu, home, tanmateix! Jo em creia que tot seria una plantaforma per posar una esmena als llaminers i als gorreros.
-Doncs, ja ho veu: la disposició és tant pels que tenim cordura com pels que no en tenen. Cregui que estic irritat i que no sé de quin terme prendre-m'ho. Ja he dit a aquell farolero de mosso: "te n'emportes l'aigua de seguit i amb mi no hi gasteu xanxes."
-Home, home, home, això va sério, doncs? Però, què hi vol fer? Los cafeters han comptat i deuen trobar que no poden passar per menos.
-No és aquesta la qüestió -replica el senyor Domingo-. Que a mi m'haguessen vingut los amos a dir-me: home, senyor Domingo, els establiments d'aquesta naturalesa, vaja, els cafès; que ací que allí, amb un verbigràcia per exemple; que les coses no van prou llatines, ni els negocis; que el sucre ressurt més car; que el rom val dues dobles de quatre de sobrepuig lo bocoi; que els ingredients que entren per a purificar una tassa de cafè costen a tant lo manat o a quant lo picotí i sense torrar; que els herbolaris se fan dir senyors perquè pensen que ens venen medecines; i en virtut d'aquestes contralietats i d'una alça tan valenta, lo comitè ha pres lo determini d'estalviar la copa d'estudiant perquè no tenim més salvament que aquest... Entén a lo que vaig? Que m'haguessen donat una satisfacció, una culleradeta de mel, lo que es diu, amb una paraula, que m'haguessen rentat la cara...
-Sí, sí, sí; prou, ja sé a lo que va.
-I qui diu a mi, vull entendre que ho haguessen fet avinent a la demés concurrència. Allavors jo els haguera respost: home, Mussiú Lafebre, o Mussiú Gombach, o senyor Sacarini (perquè encara no sé verdaderament quin dels tres és l'amo; en fi, sia Pere, Pau o Berenguera), me sembla que vostès tenen un bocí de raó que els abona; i en quant a un servidor, m'avinc des d'ara a l'opinió de la majoria. Vull dir que, si la veu comuna de la parròquia és de fora rom, jo m'hi ajusto i des d'ara ja pot donar l'ordre de retirar l'ampolla i no beuré ni rom ni canya, que jo no faig lo ridícul en cap establiment públic i sé respectar la concordància d'una generalitat. Aquesta era la meva resposta.
Però venir-se amb aquell patracol en la primera galta dels diaris de la ciutat a terme de ordeno y mando: "beurem això i no altra cosa..."?, a poc a poc; a mi la llei marcial no me l'aplica ningú i menos cap paisà sense fuero. Entén la qüestió, senyor Ricanyo? Per mi els espanyols ja n'estem fora, del despotisme, sia el que vulgui...i ara també comprendrà que parlo amb segones: tiro la martellada a la qüestió del dia... Miri, miri, guaiti a la taula d'aquí al costat: aquest no s'equivoca d'ampolla, veig que no busca el rom, tira el sucre al got; vaja, sí, deu ser aiguader, que li agraden les llaminadures com a tots los que pateixen d'aquest defecte. Que romanços gasta abans de beure! Veiam, potser demanarà un canó de canya per fer bombolles. Sí, deu ser dels que es mediquen tots sols amb anís de puça, i el licor los hi és tan contrari per l'enfermetat com per la medecina. Està clar, lo que jo deia; aquesta resolució dels cafeters només serà aprovada pels entecats.
-Ja veurà, senyor Domingo, deixem-nos de tonteries i siguem naturals. Jo vaig a cercar l'arrel de les qüestions; jo só un home que no em preocupo i garbello de seguida; faig com los xocolaters: lo que és closca no és cacau i el cacau no és closca. Sentem bases. No sé si em comprèn, vostè.
-Prou que l'entenc; vostè vol dir...
-Deixi'm explicar, ja ho diré, el que vull dir. Miri, a l'any trenta-cinc...
-Bah, bah, bah, que s'ho pren d'amunt! Anem al cas; ara som a l'any 83.
-Però, si no em deixa discutir, com vol que em faça entendre?
-Bé, bueno, corrent, a l'any trenta-cinc... i què m'explicarà vostè, de l'any trenta-cinc! Si jo li contaré tot lo que va passar.
-Està bé, no cridi, no s'exalti. No ho dic jo? Si vostè encara no sap a lo que anava. Però deixem-ho córrer; anem a buscar una altra paritat. Jo em recordo que quan varen abolir les peces de sis...
-Jo també me'n recordo; ara vostè em vol fer una relació del com i què i de quina manera. Fora; anem al cas, per què ens tenen de regatejar quatre gotes de licor? Aquest és lo pot de la confitura. Contesti, no vull sapiguer romanços, no s'embronqui amb històries dels anys passats.
-Senyor Domingo, vostè té un caràcter massa prompte per a disputar, i jo só molt lògic.
-Què diu ara? No la torni a dir més, aquesta expressió, que si em vol guanyar amb termes d'advocat, ja cal que s'hi apuntali, que estaré a la que salta i li respondre pel mateix tenor: que si vostè és lo que ha dit que era, un servidor també serà gramàtic i lacònic, si és menester; i vinga l'otrosí.
-Corrent, vostè em despeja la qüestió: esto es; ¿per què suprimeixen les quatre gotes de licor?, diu vostè.
-Ahahà: perquè les regategen?
-Dispensi, senyor Domingo; vostè no se n'adona, i picant amb lo platet m'esquitxa la camisa.
-Perdoni; si aquestes regueres que ara fan a les taules no són més que caus de mullena: cada dia m'hi taco les mànegues.
-A lo que estàvem: vostè ha dit quatre; i si jo li pregunto... si són més de quatre, si són vuit o setze o mitja copa?
-Llavors no ho defenso.
-Toqui-la, senyor Domingo; vostè és persona de criteri i aquí no hi ha polèmica; tots dos tenim raó, i per ma part jo li otorgo en conseqüència. Però, indaguem causes i efectes, senyor Domingo; cerquem datos i pronòstics, antecedents i conseqüents, etc... etc., i amb l'acumulació de raons argumentals estendrem l'anàlisis i la inspecció d'orígens i en resultarà de seguida la claretat i el convenciment de la discòrdia que es ventila. Diu la Bíblia: Quotiescumque...
-Perdoni, senyor Ricanyo: no m'enraoni en llatí: cada cosa a son lloc: que en parlin los capellans m'agrada; però un seglar, no sé, em sembla que fingeix i que es posa careta a la llengua.
-Es que li anava a dir una sentència de gran filosofia.
-Estalvie-se-la; avui perdoni a tothom; ja la llegirà a algun altre.
-Sempre serà plaga. Pues senyor, me pareix que en l'època que anàvem a can Biscamps, al carrer de Cristina, es servien perfectament. Vostè recordarà aquell salonet; empaperat amb molta decència o luxo casi bé; aquells retratos amb marc ovalat, aquelles fesomies tan exquisides que eren l'adorno del local i el recreu de la vista... miri que n'eren, de guapes, aquelles cares!
-Si n'eren!... Vostè, sense pensar, ve amb mi. Vol que l'hi digui? Doncs, encara no fa tres mesos que vaig anar a veure-les; les conserven en un salonet. Res, me va donar la capritxada: vaig volguer tornar a divertir la vista.
-Es lo que tenen les pintures de mèrit; que els anys no hi passen i sempre tenen joventut i bon veure.
-Que sí senyor. Es una veritat que no té encaro, la que vostè ha dit.
-Deixi'm continuar; vostè, doncs, recorda tot allò, aquell moblatge, aquell servei...
-Sí, senyor, i també em recordo del piano de cua i del senyor Pau, lo pianista (que Déu l'haja perdonat), se la simfonia de la Semíramis, i dels licors que servien, millors que els d'ara, i de tot me recordo i de lo que vol dir.
-Apuntem datos, senyor Domingo: i amb tot allò, el cafè ja valia un ral. Tigui present aqueixa idea. Avui, noti bé lo que vaig a dir: avui tenim uns cafès que ni a Madrid ni a París los tenen tan bons. Miralls que s'hi pot mirar una fatxada d'edifici; sofàs de vellut, quinqués de bronze, cadires de Viena, diaris de la capital, de Madrid i altres províncies, i de l'estranger. Pianos de cua, pianistes de nombradia... i tot, tot per un ral. Faça's càrrec de tot això, i amb una paraula tindrem resoltes les diferències. ¿Aqueixos temps són aquells i els luxos d'ara los d'allavors? Lloguers, begudes, mobles, no han crescut un cent per cent? Ergo...
-Ja ho veura, senyor Ricanyo; parlem a pams, que jo no sóc desconsiderat. Quan van treure les escalfetes no em vaig queixar; ara jo no n'he demanat, de pianos ni de pianistes; ja en sento prou, de cataclincs, amb los pianos del veïnat. I tan luxo, tan luxo no sé tampoc si em convida per prendre amb més gust lo cafè. Que suprimeixin gastos supèrfuls; però, escatifenyar-me un didalet de rom, sembla que m'hagen tret lo bergansí; no m'hi sé avenir, senyor Ricanyo; em ve a remà, i, si no fos per fer una cosa fora de lloc, me portaria el botiquín de butxaca amb les ampolletes plenes de canya.
-Vostè diu un didalet; i els que s'hi tiren una galledeta?
-I si féssim una cosa senyor Ricanyo? Abonem's-e per mesos a una ampolla de rom?... Noi, digues a l'amo que vinga, si és servit.


Emili Vilanova. "Quatre gotetes" d'Escenes barcelonines 1886.



16.4.14

antologia blogaire: els antecedents


Busco textos per encàrrec, i per gust, d'escriptors barcelonins. Han de fer referència a carrers, a edificis, a monuments, a llocs específics... Em costa de concretar en poques ratlles perquè em deixo emportar per tots els ornaments, que no ho són perquè són la substància dels escrits.

Per situar la casa -i encara malament- de Rafael d'Amat i de Cortada, més conegut com Baró de Maldà, no em caldrien tantes línies, però el que m'interessa és mostrar una petita seqüència, mostrar com el menjar ocupava una part important dels seus escrits i com amb la Guerra del Francès es va acabar, també, una abundància excessiva.... I moltes altres coses, que el quaderns del baró de Maldà són històries que a vegades obliden els historiadors.

Si els que tenim blogs d'aquells anomenats personals haguéssim de triar un patró, un antecedent clar en temps un pèl llunyans, no tinc cap dubte que ens hauríem de decantar per aquest personatge que amb tanta meticulositat va deixar escrit el seu dia a dia, al menys el més extern, el d'allò que feia. Periodisme sense diari i antecedent del costumisme literari que encara avui perdura encara que s'amagui amb altres noms. Una joia única que no sé si s'ha arribat a publicar sencera. Però va, anem a la seqüència:


En sent deu hores i quart, arrenglat tot aquell aparato de sopes ab caldo, peixos, verdures, rostits i golosines, se donà avís [...] que se servissen eixir al saló a sopar, quedant la taula ben adornada de palts ab vianda, ramillete al mig i llum en candeleros, a fileres, de llarg a llarg, que tot era un molt lindo objecte, més per los ulls que per la boca, per estar casi tothom no apte per menjar gaire, per no quedar del tot paït lo dinar...

Baró de Maldà: Calaix de sastre (13-12-1978)



Fetes les oportunes diligències, que no han sigut poques, lo senyor hoste que tenim en nostra casa de Cortada, francès, don Francisco Gagnon, natural de Perpinyà, administrador de correus de França, que ens ha volgut servir, ab afecte i gana, parlant ab los dos generals Duhesme i Lechi –tan bo l'un com l'altre– [...], per poder haver lo pase, per l'eixida del Portal Nou a fora, presentat memorial ab fe del metge doctor Rafael Esteve, i del cirurgià don Bernat Ribes, qual expressava ma salut algo dèbil i ser senyor ja d'alguna edat. I així tenir que pendre alguns remeis, estos los dels banys a Caldes, acompanyant-me mon fill menor Tano, doctor Andreu Bardolet com a protector, i dos domèstics (que tal llenguatge los francesos usen i nosaltres, catalans criats). [...]

Emprenguérem la marxa no a Caldes, sí que a la ciutat de Vic en dit dia 17 de setembre, havent eixits de casa Cortada tenint ja lo Francesc enganxades les mules ab birlotxe, l'una dita la Lleona, recobrada ahir vigília, lluny de creure-nos-la recobrar, si bé afluixant los cordons de la bossa per esta mula, no sé si setanta-cinc duros. A cinc hores tocades, ab lo cofre ple de nostra roba d'ús i alguna friolera, aló, tot seguit per la mitat del carrer del Pi a l'esquerra, plaça de la Cucurella, plaça de Santa Anna tota, Carrer Comdal a la dreta, Volta de les Jonqueres, carrer de Sant Pere més Alt, girant a l'esquerra al del Portal Nou, i Portal Nou. I jo com malalt, abrigat ab la capa i gorra de la perruca, com qui va a Caldes, sent-hi la guàrdia francesa i entregant luego al comandant lo nostre passaport [...].

No gens per alegrar-nos, encontràrem a molts soldats francesos que anaven cap a Barcelona, bruts com uns porcs, solent-se ja dir dels francesos, gavatxos porcs, ab ses motxilles a les espatlles, i l'escopeta a l'hombro i número d'uns cent [...]

Així continuant la carretera fins a entrar al poble de Sant Andreu de Palomar, i en la primera casa a la dreta (de don Antoni Borni), que a la vora vegérem a alguna soldadesca, a més de dos carros de campanya ab dos canons en estos muntats per fer-nos por. [...]


Baró de Maldà: Calaix de sastre (17-9-1808)

Déu nos fàcia gràcia, puix que més prest se'ns acabaria tota esta gran revolució en Espanya i Catalunya, prometent-nos tornar molt antes del Corpus a menjar la vedella, les maduixes ben ensucrades i les cireres i abrecocs, ab aquells tan dolços i fins de domàs blanc, en Barcelona, en lo seno de nostres amades famílies, en casa Cortada i casa Castelbell.


Baró de Maldà: Calaix de sastre (1-1-1809)



15.4.14

l'ús de la llengua (detall)


No sé com van en aquest moment les campanyes institucionals dedicades a fomentar l´ús del català que acostumen a presentar-se de tant en tant. Vistos els resultats de les darreres enquestes sobre el tema, sembla que tot marxa bé. Es viu un optimisme que és d'agrair.

Aquesta tarda, tornat cap a casa, he sentit per casualitat un fragment brevíssim de la conversa de dues persones que anaven darrere meu:

-Oye, tu cuando vas a aprender catalán?

-Cuando me lo paguen en el trabajo.

En girar cap al semàfor he vist els nois, entre els trenta i els quaranta (amb posat de jutges). Tal com pinta l'economia del país, dubto que l'home aprengui català durant els propers anys, però coses més estranyes s'han vist en aquest territori.

14.4.14

bibliofòbia


No recordo ben bé com anava la frase que va dir Òscar Dalmau en aparèixer la paraula bibliofòbia al concurs que presenta, però venia a concretar que la Constitució és un llibre per a bibliòfobs: ningú no s'atreveix a tocar-lo (la).

Curiosament, el diccionari, com en altres fòbies, recull el concepte però evita els que el pateixen. Existeixen realment els bibliòfobs? No ho sabria dir, penso que més aviat existeixen els indiferents o els agnòstics literaris, els no convertits. Ara bé, he de confessar que des de fa uns anys tinc tendència a la bibliofòbia un dia concret del calendari i no cal que especifiqui els motius perquè tothom m'entendrà: per Sant Jordi evito acostar-me als llibres: arribar a mirar-los a tocar-los, a fullejar-los, és una empresa que gairebé supera les escasses forces que amb el temps em van abandonant; triar-ne algun és ja una idea impensable. I no obstant, m'agrada veure'ls des d'una certa distància i participar de la festa en qualitat d'espectador, i llegir els les propostes dels diaris i dels altres mitjans... Potser l'endemà... Les roses, encara continuen sent assequibles i les rebaixes, per als qui no tenim manies, substancials a darrera hora.

De tota manera, avui he trobat dos llocs on preveig una possible reconciliació. No crec que hi hagi gaire gent. No donaré pistes.

13.4.14

aquest diumenge, som i serem?


Ahir vaig intentar escriure alguna cosa sobre Europa -aquests dies sento dir que les eleccions europees són fonamentals, sobretot aquestes- i no me'n vaig sortir. Conec tan poca cosa d'Europa i dels europeus, encara menys que de la majoria dels veïns de l'escala... Quan arribi el moment de votar, d'aquí quatre dies, passada la diada de Sant Jordi, una de les que més m'agrada i de les més complicades per mirar i comprar llibres, encara no tindré clar si he d'introduir a l'urna una papereta amb els partits de sempre, però en clau europea, o podré triar algun grup de llocs remots del continent. Com m'ha passat altres vegades, m'he enamorat d'unes sigles, pura externalitat: MELD (potser em sobra la consonant final), i em pregunto si trobaré al col·legi educacional i electoral del carrer Mallorca una papereta amb el seu nom o bé si hauria de buscar una papereta de gent d'aquí que tingués totes les propostes d'actuació europea coordinades amb les dels MELD (per cert, que prometen els de la MELD?). En definitiva, que vaig perdut, i això que sé que els nostres vots, ho repeteixo, aquesta vegada sí, seran definitius, definitoris, transcendents.

Vista la incapacitat per tractar el tema europeu, em vaig plantejar altres possibilitats, des del colesterol a les desfilades de roba infantil, però el meu cap no estava al cas. Un fracàs.

Això era ahir, però avui, que és diumenge, i darrerament tinc el costum de deixar anar una mica de música, continuo igual d'espès amb el tema europeu. Música europea? Si, per donar i per vendre, però, com fer una síntesi? Estic buit, no tinc idees. Per no claudicar amb el costum musical dels darrers mesos, no se m'acut altra cosa que recórrer a l'himne (des d'Alemanya, esclar) que,segons com serà interpretat i cantat (?) al final de les properes manifestacions del país, per si de cas.



PS: El que ja és segur que no s'escoltarà a Europa és aquest altre himne. Que qui sigui hi faci més nosaltres

que .

11.4.14

l'ideal


Em fixo en el text destacat al mig de la columna: Manuel Carrasco i Formiguera: La pitjor desgràcia que pot patir un poble és la falta d'ideal”.

Hauria de llegir l'article a poc a poc i en la seus totalitat, però no ho faig. Penso en la frase, li dono unes quantes voltes, poques. Quins ideals pot tenir un poble, una nació, en el seu conjunt? No ho sé, segurament algun objectiu necessàriament general, elemental, il·lusionant, assumible per (gairebé) tothom, només així s'entén que tot un poble, tan diversos com són individus que el formen, tingui un ideal comú.

La bondat, la bona acollida, dels ideals és que impliquen camí, i la vida, la de les persones i la dels pobles, té poc sentit si no hi ha camí per recórrer, sense que importin les incerteses o les dificultats del viatge; però, i quan ja s'ha arribat al final del camí? Potser, com sempre que s'assoleix una fita, la decepció acompanya l'eufòria immediata de la consecució. No passa res, aleshores és busca un altre objectiu, un altre ideal, i es torna a fer via.

La gràcia, però, dels ideals és que, per pròpia definició, són inassequibles, no tenen existència més que en la imaginació, són la perfecció en la seua màxima expressió, és a dir, suposen un camí sense fi, un viatge inacabable. Si no hi ha cansament, no existeix camí més satisfactori que el de l'ideal. No hi ha res més bonic que l'ideal d'un individu o d'un poble: la llibertat, la felicitat..., el que sigui. Que se sàpiga que és un impossible, no li resta mèrit, al contrari.

10.4.14

nítids i precisos


Quin locutor admirava més?
Jorge Arandes, per la seua veu nítida, la dicció precisa... Era el meu model

D'una entrevista a J. M. Bachs (“LV”, 9-4-2014)

Les lectures ràpides i irreflexives a vegades són perilloses. En llegir la resposta de Bach el primer que se m'ha acudit és que un model de locutor ho hauria de ser també, i molt especialment, pel que diu, pel contingut del seu discurs, per la tria dels temes que exposa. He oblidat que locutor és simplement una persona que parla, que presenta un material que no necessàriament ha confeccionat. He recordat que locutor ve de locució, del llatí locutione, és a dir, en l'accepció que em va més bé, manera d'expressar-se. No sé si és fa servir gaire el mot locutor en els mitjans de comunicació parlats actuals, avui potser hi ha més presentadors, conductors, etc. I com s'agrairia que tots tinguessin la veu nítida i la dicció precisa...

I com s'agrairia -al menys a mi m'agradaria- que els escriptors de novel·les i els de poesia (anomenats poetes) i de qualsevol altra literatura oral o escrita, més enllà del que expliquen o volen comunicar, fossin també posseïdors d'una veu nítida i d'una dicció precisa, dit d'una altra manera, perfectament intel·ligibles, fins i tot quan busquen els equívocs, dintre de la varietat dels seus estils. No és gens fàcil, no. I no es traca de manca d'entrenament dels lectors.