24.5.15

aquest diumenge, himnes i cants municipals


Veient i escoltant la lamentable i divertida guerra de les banderes d'aquests dies, he recordat que tots els municipis tenen escuts i la majoria banderes que s'hi relacionen, però que moltes vegades no són presents o onegen en els edificis públics al costat de les altres, de les dos o tres encara comunes a tot el territori. No sé si tothom sap que alguns d'aquests escuts i banderes són oficiosos malgrat la seua antiguitat, perquè qui els oficialitza, des de l'any 1981, és la conselleria de Governació (ignoro quins tràmits cal seguir). Oficioses o oficials, apareixen sobretot en forma de banderoles en diades assenyalades, especialment a les festes majors. Aquestes banderes municipals, que se sàpiga, mai han sofert robatoris, cremacions... o situacions semblants, ni tan sols per part dels habitants dels municipis veïns; consti que amb aquesta constatació no faig cap suggeriment.

Si bé els municipis tenen escuts i banderes que sovint parlen del passat -en molts casos l'escut inclou una corona en la part superior, i la bandera inclou l'escut-, no em ve a la memòria que tinguin una música, un himne que faci que els habitants es posin la mà al cor mentre sona, o alcin el braç, o facin cara transcendent o qualsevol altra cosa que s'escaigui a la solemnitat de l'acte. Per què no tenen músiques els municipis? Cert que en alguns casos una música no oficialitzada és compartida per tota la població; per exemple, segurament si preguntés a Torroella per quina música se senten representats dirien que per una sardana, i si demanés més concreció, em dirien que per Torroella, vila vella, del mestre Bou; després, és possible que hi hagi la música de cadascú, però aquesta sardana és la del conjunt.
 
 



I Barcelona? No s'hi val a dir que l''himne del Barça. Hi ha moltes cançons que parlen de la ciutat i possiblement una enquesta actual situaria en primer lloc la que cantaven Freddie Mercury i Montserrat Caballé que, total, té quatre dies. Hi ha altres melodies, esclar, i m'atreveixo a suggerir-ne dues sense especificar qui crec que les adoptaria. És possible que el nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys a partir dels resultats d'avui es proposi en un moment de bogeria institucional oficialitzar algun himne? Triarien una música i una lletra ja conegudes o n'encarregarien una de nova? Arribarien a algun consens o les desqualificacions habituals impedirien un resultat? En cas de no arribar a una entesa, cada partit faria seu un himne? Caldria fer un referèndum?
 







P.S.: Quan era jove vaig anar uns quants anys a les festes de Sant Jaume. Recordo que als matins, però també en altres hores del dia, una banda recorria els carrers interpretant músiques alegres per posar a to els habitants del poble i els visitants. Hi havia un moment, indefectiblement, en què els metalls emprenien una polca arxiconeguda: Rosemunde (també anomenada Polka del barril de cervesa), original del txec Jaromir Vejvoda i objecte de múltiples adaptacions, aleshores, quan arribava el moment que en la cançó s'esmenta Rosemunde, els autòctons i els coneixedors entonaven una adaptació que feia així: Visca Sant Jaume..., que és lo país de l'arròs, Visca Sant Jaume... ! La nova lletra no anava gaire més enllà a part dels tralarà posterior, però ja bastava. Durant molt temps vaig pensar que aquell era l'himne del poble, i potser encara ho és, tant de bo: No hi ha res com unes quantes cerveses i una paelleta en bona companyia per anar tirant, al menys a mi m'ho semblava.
 
 

22.5.15

ostracisme poètic?


Des d'ara, amb la publicació d'aquesta Obra poètica completa (1931-1990), cinquanta anys després d'iniciar-se, una imatge globalitzadora i més rica de Manuel de Pedrolo roman a la cantonada. Algú s'hi aproparà o dispararà, de lluny, amb bala?
Xavier García: final del pròleg, també intitulat (m'agrada conjugar l'arcaic -o modern?- verb intitular) “Una obra poètica i els seus ostracismes”. Lleida, Pagès editors, 1996.

¿Aproximació o trets a les més de set-centes pàgines poètiques de Pedrolo publicades com aquell qui diu fa quatre dies? Doncs em sembla que ni una cosa ni l'altra. Per què? Vet aquí una pregunta que jo no sé respondre i que dubto que algú em pugui explicar prou satisfactòriament. Amb el permís dels editors -espero que no els faci res que intenti contribuir a una reedició del llibre, i si veuen que em desvio que m'avisin-, em permetré copiar poemes de Pedrolo alguns dies, fins i tot dels de formes adustes, escrits a raig. Com que estem en període electoral, aquesta nit em decanto pels epigrames polítics circumstancials (res a veure partits o personatges esmentats en l'origen o continuació de l'ostracisme).

Epigrama

Socialistes i convergents
es miren l'ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s'ensenyen les dents.

Socialistes i convergents
en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.

Socialistes i convergents
han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent.

31 de gener de 1988



Tres epigrames

En Pujol, el gran croat,
porta a Roma el Mil·lenari
i l'il·lustre ensotanat
l'hi canvia pel rosari

**

L'Enric Guitart fa cultura
amb el gec ben descosit
per les dents del gos d'atura
que li daren a Madrid.

**

En Xavier Bru de Sala
no es treu els ulls del melic
mentre va pujant l'escala
amb somriures de nou ric.

7 de desembre de 1988

21.5.15

on off standby


Anar al cinema a veure una comèdia que ha vist tothom, al menys a França (quan vaig emprendre el vol realment?), sopar en un lloc on l'oli dels fregits és net i les braves petites, cruixents per fora i amb salsa pròpia, sortir en ple diluvi per arribar moll de turmells a genolls, com ahir, posar-se el pijama abans d'hora, obrir la finestra per deixar entrar el soroll de la pluja sense cap rancúnia, al contrari, mirar que hi ha al WhatsApp, repassar no gaire atent què passa al món, escoltar un xic de música, llegir, potser, una estona altres blogs i el llibre quediu l'Allau, esperar que vingui la son o anar-la a buscar, content de tapar-se una mica, etc.


20.5.15

cartellera


Que poc evoluciona la publicitat en els cartells electorals! Fins i tot s'intercanvien els eslògans uns i altres partits segons la campanya i els anys. El canvi! Quantes vegades s'han buscat els votants amb la paraula CANVI... Ara ha tocat a Ciutadans (Ciudadanos) ser el motor del canvi a petició popular; doncs bé, què hi farem. Entenc que en un paper penjat al carrer no caben gaires filigranes dialèctiques i que la finalitat es recordar als desmemoriats que existeixen unes sigles i uns cares, però una mica d'alegria, una mica de novetat, sempre seria ben rebuda ni que sigui en partits que mai votaràs. Per exemple, en el cas de Ciutadans, què els hagués costat fer un haiku al·lusiu a un partit amb el qual s'aliaran en tants i tants municipis:

Vol de gavines,
vells ocells carronyaires.
Vota pel canvi.

Encara que, la veritat, jo trobo poc elegant que parlin dels altres, com fa Collboni en els anuncis desqualificadors de Trias i Colau, i no dels propis mèrits,.

Aquest matí, anant a comprar el pa, em mirava els cartells de Trias (fixeu-vos que no dic de Convergència) . M'agraden, són acolorits, desdramatitzadors -les paraules importen poc-, i presenten el personatge com només ho pot fer qui governa, és a dir, des de les opinions dels governats i individualitzant-los. Tenint en compte la poca credibilitat dels polítics, la publicitat indirecta és una bona idea, encara que al final no decanti gaire cosa i sigui tan falsa com la majoria de propagandes, però potser picarà algú. De tota manera, els ciutadans -els del carrer, no els del parit- també van dient la seua en els cartells que tenen més a mà; d'això se'n diu interactuar en una de les poques ocasions en què és possible. M'he fixat, també, que els de les CUPs deuen haver personalitzat mínimament els cartells segons els barris, això està bé, esclar que si el que el que diuen a Gràcia val també per al Poble Sec la cosa té menys gràcia.

I, ai, aquesta pluja intensa d'avui que deu haver desfet tantes cares...! Que fràgils són els rostres (sic) i les paraules!


18.5.15

BARÇA... Barça... Barça!


Los dos eran buenos escritores, como debían serlo los periodistas deportivos. El arte de escribir esa clase de noticias siempre me había asombrado. Nueve de cada diez veces el lector ya conoce el resultado de tu artículo antes de leerlo; sabe quién ganó, probablemente incluso vio el partido. Pero lo lee de todas formas y has de encontrar una forma de escribir con una perspectiva y un punto de vista que le de frescura.

Michael Connelly: La oscuridad de los sueños.

 

S'acaba el partit i rebo algunes mostres de l'enginy popular a través de whatssapps. Amb una sola copa l'índex d'alcoholèmia és baix i caldrà esperar altres copes, sobretot la de la Champions, que sempre va més carregada, per augmentar de manera proporcional l'eufòria. Pujo pel passeig de Sant Joan i m'endinso pels carrers de Gràcia, on no sembla que el diumenge presenti gaires novetats, ni a les places; a penes algun clàxon llunyà i el motor de l'helicòpter que fa voltes concèntriques -duraran fins ben passada la mitjanit- vigilant qui sap què. A la plaça del Sol -els Verdi queden més amunt- algú ha muntat una pantalla petita i uns quants miren Temps moderns. Fa de bon estar a la fresca mentre els periodistes -avui també invitats de gala, saberuts i subtils- van desgranant jugades, crítiques, elogis, repassen el passat, preveuen el futur -en l'entremig els horripilants vídeos musicals de jugades accelerades i colors excitats-, en múltiples variacions que sobretot tenen de nou la tecnologia, el to i els noms dels futbolistes. Charlot i les tertúlies esportives: el temps aturat i les complicitats dels diumenges.

17.5.15

aquest diumenge, l'hora del blues


De jove m'agradava escoltar blues, a la tarda, però sobretot a la nit. No sé si cada música té les seues hores, però els meus blues eren especialment nocturns, amb poca companyia o en solitari; no gaire estona, que el seu ritme és perillós. Fa temps i temps que no escolto blues seguits, fins i tot ignoro si encara es toca, vull dir si es toca com abans i interessa a gaire gent. Avui m'ha vingut bé fer-ne un tastet, curt, intens.


16.5.15

papallones i tortugues


Fa temps, un company que em llegeix amb assiduïtat em va dir que tots fem servir algunes paraules amb més freqüència que d'altres. Ell havia detectat que en el blog, és a dir, en la llengua escrita, jo utilitzo molt el mot -el poso en plural perquè és com sol aparèixer- diversos o diverses. És veritat, en sóc conscient, surt molt més que diferents, per exemple, que és una opció equivalent més habitual; i per suposat, ni comparació amb les vegades que surt distint o, posats a dir, politípic o altres solucions que exigeixen un determinat context. Més enllà de l'estudi estadístic, la qüestió és per què faig servir divers o altres sinònims possibles. No ho sé. Un estudiós dels detalls i de la psicologia potser m'ho podria explicar.

D'una forma més conscient, sé que també escric manta -és un arcaisme aquest demostratiu?- vegades el mot efímer. De fet, el mateix nom del blog ja indica curta durada, de manera que segurament efímer respon a una visió personal de la vida aplicada a... tantes coses. Gairebé tot, malgrat la durada aparent és, si no fugaç, com a mínim passatger, transitori, temporal. Hi ha alguna cosa immutable, estable, permanent?

Em deixo portar per la temporalitat i penso en dos animals tan aparentment oposats que em fascinen: les papallones i les tortugues. Les primeres són bellíssimes, efímeres, fràgils, de moviments ràpids i difícils de predir; les segones són ... a mi m'agraden les seus formes, la seua longevitat, la seua duresa, la seua parsimònia. Ah, els humans, que a vegades podem participar de les dues naturaleses...

I ara és quan em deixo portar per la sinonímia babèlica i barrejo una hibridació impossible que ens indica que res no és igual i tot és divers: papallona, tortuga, paloma, تیتلی, کچھی,, voliaina, titli, skilpad, turtle, kaplumbaga, kelebek, Butterfly, πεταλούδα, leptir, 蝴蝶, sköldpadda, qoolleyda, mariposa, tartaruga, χελώνα, żółw, motyl, бабочка, tortue, rùa, カメ, etc.