23.7.14

una pausa refrescant enmig de la calor sobtada d'un dia de juliol


Em vaig trobar a traïdoria enmig d'una calor inesperada -aquesta xafogor infame!- en un dia de juliol de la setmana passada. Sobtadament vaig notar un reblaniment del cervell in crescendo; fet que em va semblar perillosament inadequat donada la meua habitual condició cerebral. Unes quantes botigues més avall d'on vaig notar els primers símptomes, un aparador mostrava un banyador -fúcsia, gairebé vermell amb butxaques laterals a la vista i butxaca posterior intuïda- que vaig trobar que podia alleugerir el meu deplorable estat físico-mental. Vaig entrar a l'establiment.

Al cap d'una estona de traspassar la porta i de fer mirades vagament valoratives al material tèxtil, vaig pensar que ja podia sortir: l'aire condicionat m'havia revifat fins a la pròxima parada. No obstant la primera intenció, vaig decidir que realment necessitava el banyador, el de l'aparador o qualsevol altre. Vaig observar i remenar en el racó adequat i al cap d'una estona em vaig girar amb dues peces a la mà -fúcsia i topazi- que vaig mostrar a la dependenta que feia estona que em seguia amb la mirada.

-Se'ls vol emprovar?-em va preguntar la noia alta i rossa, amb un lleuger accent eslau.

-Si tenen piscina...

-Esclar, senyor – em va respondre en un to que vaig considerar lleugerament ofès. I em va acompanyar a un petit túnel d'emprovadors a mà dreta de la sala principal. Em va assenyalar una porta amb un rètol amb ondulacions blaves que devien representar unes ones marines -a banda i banda, rètols amb simbolismes diferents no tots fàcils d'interpretar. Efectivament, en obrir la porta, vaig comprovar que gairebé tot l'emprovador estava ocupat per una piscina petita, però de fondària notable.

Penjada o plegada la roba de carrer en els llocs adients, vaig vestir-me el banyador fúcsia, talla M. Aleshores va venir un moment delicat, un dubte: no sabia si entrar suaument a l'aigua, d'una transparència aclaparadorament excitant, a través de l'escaleta metàl·lica d'un lateral o fer una entrada més sobtada i triomfal. Tres segons d'indecisió i em vaig decidir per la bomba. PLOOOOF! XOOOOF! XAAAAFFFF! Un xiscle esgarrifós que sortí de l'emprovador de l'esquerre, on sonava immisericorde l'Himne Nupcial de Mendelssohn em va fer aturar encara en l'intent del primer xip-xap. Un noi vestit de nuvi (ho vaig deduir per la flor al trau de la jaqueta) es va precipitar al meu recinte privat i em va acusar d'haver-lo esquitxat, etc., etc.

Obvio la discussió i les disculpes. Acabada la prova del banyador, vaig prémer un piu i immediatament va venir la noia d'accent eslau amb una tovallola d'un rus finíssim amb què em vaig eixugar i, posteriorment, em vaig cobrir amb un barnús de color fúcsia del mateix material. Em vaig assecar el cabell, em vaig vestir i, sempre acompanyat de la noia esmentada, vaig passar per caixa, on vaig pagar el banyador que em van ficar, encara amb alguns regalims, en una bossa adequada. Una petita protesta sobre el preu final va ser hàbilment contrarestada amb convincents arguments sobre la qualitat de l'emprova. Res a dir, tenien raó.

Encara no havia caminat tres o quatre-cents metres, quan vaig notar per segona vegada que el meu cervell es ressentia. Per sort, en aquell precís moment em vaig fixar que tres maniquins d'un aparador lluïen uns panamàs de colors clars que em podien solucionar el contratemps.

Vaig entrar en la botiga...

Definitivament, dubto que la majoria de gent s'interessi per la història del meu barret nou ni per les necessàries troballes posteriors.

22.7.14

els platets i altres petiteses


El diumenge, mentre llegia l'article crepuscular en què Joan de Sagarra repassava alguns llocs on havia passejat i viscut per acabar parlant del barri que ara l'acull (o viceversa), pensava que la Joana -ella porta els comptes- em va dir l'altre dia que fia 28 anys que ens vam traslladar al nostre pis amb vistes a la part posterior del Palau Macaya. Gairebé mitja vida en un edifici que es fa difícil de dir si pertany a l'Eixample (per un carrer!), a la Sagrada Família (si és que la Sagrada Família és un barri) o a Gràcia (uf! Massa carrers per pujar). Territori fronterer, terra de ningú i de tothom.

Repassava Sagarra establiments vells i nous del barri, alguns dels quals compartim, com l'estanc de la senyora Crivillé, que ara ja s'ha jubilat, que no tanca al mig dia (bé!) ... estàtues (Anselm Clavé, amunt; Verdaguer -Dolça Catalunya..., diu la placa-, avall), llibreries (deu entrar Sagarra a la nova Documenta, molt prop de la Jaimes?), bars i restaurants, com el Morrysom, on sopem alguna vegada quan sortim d'alguna de els sales del Verdi i anem baixant cap a casa...

Avui, llegint la columna de Joaquín Luna, m'ha sorprès una valoració seua -potser no l'he entès bé- : o l'última creació de de la capital mundial de les tapes i els platillos, aquesta forma de menjar tan poc nostra i que tant es porta fins que arribi el dia -en què algú escrigui que aquestes tapes són avorrides, no tenen ànima i són d'un efímer insuportable. ¿Ha nascut el nen que algun dia recordarà amb nostàlgia el sabor d'aquesta o aquella tapa e la Barcelona de 2014? No en sé res dels nens nascuts al 2014, però em recordo a mi mateix unes quantes dècades enrere i faig un exercici incomplet de memòria, a primer toc de sabors: ensaladilla de Las tres botas, a Tortosa, una tapa segurament mitificada que un dia vaig voler que tastes el pare (sense desmerèixer la de la mare); pernil canari amb patates en un bar fa anys desaparegut (no sabria dir el lloc, prop del carrer Ample, però hi sabria arribar a partir d'una olor recordada); “enterita”, és a dir, sèpia a la planxa amb unes llesques de pa torrat i allioli al bar-restaurant Subirats, del Perelló; pebrots de Gernika menjats a Gernika (també sabria trobar el bar, encara que no en recordi el nom), etc. Coses senzilles, elementals si es vol, però que perduren en la memòria olfactiva i gustativa del meu cervell. Parlo de tapes, no de primers o segons, que és una altra història.

Fa uns quants  anys, quan sortim a sopar amb la Joana o els amics, solem optar per aquests plats petits. Compartir quatre, sis, vuit, deu, dotze plats ben elaborats és un plaer difícilment equiparable a l'onanisme insolidari d'un primer, un segon i postres, que tampoc descartem, esclar. Un requisit indispensable: si alguna de les menges es fregida, fixar-se en l'estat de l'oli, que és el que ens parla d'una manera primària de la professionalitat de l'establiment; després entra en joc el virtuosisme de cadascú.

Torno a Sagarra. És curiós que no l'hagi sentit parlar mai -potser ho ha fet- d'un bar que té més prop de casa que jo, al carrer Roger de Flor tocant a Travessera. Gran varietat de tapes i mitges tapes (menús a migdia) amb una molt bona relació qualitat-preu. Can Ros el porten bàsicament tres o quatre germans de procedència lleidatana, potser també els pares, no ho sé ben bé. L'únic inconvenient és que l'interior, a causa de l'estructura, té tendència a ser sorollós; les taules del carrer, ai!, sempre que hi vaig les trobo ocupades.

En fi, si algun dia vol, podem anar a fer una petita estada -jo sóc més aviat de nits- amb en Joan de Sagarra i qui s'hi vulgui apuntar. També pot venir Joaquín de Luna. Ells dos, després podran fer sortir el bar, si volen i amb qualsevol excusa, als seus escrits. Jo, aviso, demanaré unes mandonguilles, uns calamars al vi (si anem en diumenge a la romana, que és l'únic dia que els fan) i potser una mica de truita, de patates o de carxofes.

Queda dit.



P. S. Diuen que tornaran a donar vida a l'Avenida de la Luz (sic). Fantàstic! Dubto, però, que reapareguin aquelles mitjallunes de neula cruixent farcides de cabell d'àngel, acompanyades, si es desitjava, d'un gotet del generós Montroy de Pedro Masana. Mmmmm! Tapa dolça de mig matí o de mitja tarda, excel·lent per continuar en forma fins arribar a un àpat més consistent.

20.7.14

aquest diumenge, variacions territorials


Ple total amb molta gent dreta al darrer concert de les Nits d'Estiu del Palau Robert. A diferència dels dos dijous anteriors, no hi ha gent que simplement ha anat perquè era gratis i van deixant les cadires a mesura que es desgranen les cançons i la música no era prou del seu gust. Aquí tothom sabia que anava a veure i escoltar Las Migas i no detecto desercions, ni durant els vint minuts llargs sobre l'horari previst que triga a aparèixer el quintet.

Del grup original, només queda Marta Robles i ara qui canta no és Sílvia Pérez Cruz, sinó Alba Carmona i, al menys ahir, a les quatre dones s'afegia un percussionista de qui em sap greu no recordar el nom. Música diversa amb predomini del flamenc en diverses modalitats. Diria que van sonar excel·lents si no fos que, sigui pel lloc al costat de l'escenari que jo vaig ocupar durant bona part de l'actuació o sigui perquè realment fou així, la sonorització em va semblar deficient, curta, un pèl desequilibrada. No importa, perquè estic segur que tots vam gaudir de les interpretacions i encara ens haguéssim quedat una bona estona, fins i tot els qui cansats d'estar drets van optar per seure en els bancs dels jardins del Palau sense visualització directa i amb la música que arribava com una brisa íntima en una nit de xafagor excessiva. Llarga vida a Las Migas!

Després de demanar les disculpes pertinents -ni la meua gravadora ni el lloc des d'on vaig fer els enregistraments era el més adient- em plau compartir dues peces en rigorós directe. Dues interpretacions ben diferents enllaçades per un estil comú. Ai, que m'ho deixava: quin geni de la il·luminació deu haver arribat a la conclusió que és convenient que les cares dels intèrprets vagin canviant de color, del verd al groc? Deu ser una manera de reflectir cromàticament els sentiments expressats en les lletres i en la música? Sé que no ho sabré mai.





17.7.14

és la guerra...!


Dulce bellum inexpertis

Erasme


No he visitat el castell de Montjuïc des que el van “renovar”. Vaig exposar en el seu dia la meua opinió a tothom que la va voler escoltar i vaig callar. Avui, sense dir res nou, faig meus les paraules de Juan Carlos Losada a "La Vanguardia". Afegiré, en defensa dels polítics, que, com és sabut, no són més que un reflex d'una part de la societat, tant dels qui has han votat com dels qui s'han abstingut

Per què es va eliminar el Museu Militar de Montjuïc? Quina opinió li mereixen decisions d’aquesta mena.
Va ser una acció molt lamentable fruit del sectarisme polític i de la ignorància de gran part de la classe política catalana. Era un museu militar excel·lent amb peces úniques, gens bel·licista, però per criteris ideològics, en nom d’un presumpte pacifisme, es va tancar. A la ciutat s'han obert desenes de museus absolutament trivials i s’ha tancat aquest que era magnífic perquè a alguns els semblava fatxa. El que és curiós és que molts dels que en van impulsar el tancament ara s’apunten amb entusiasme a les recreacions bèl·liques del tricentenari

També entenc que digui:

... Però s'ha de tenir present que els destacats avenços de la medicina, de la metal·lúrgia, dels mitjans de comunicació i de les mateixes lleis humanitàries, que aspiren de fer de la guerra una cosa una mica menys salvatge, són algunes de els conseqüències positives encara que no compensin l'horror dels conflictes bèl·lics.

En el cas de fer les guerres una mica menys salvatges, només cal fixar-se aquests mateixos dies en el comportament d'Israel, que a vegades avisa amb antelació dels llocs que atacarà per tal que no paguin justos per pecadors.

16.7.14

coffea


-Et truco i quedem per fer un cafè.
-Quan vulguis.

-Jo no sé passar sense menys de quatre cafès. Si no fos pel cafè no podria viure.
-...

-Prendran cafès?
-Jo, un tallat, amb la llet freda.
-Un cafè sol.
-Un altre.
-... Res.

-Aquí fan unes mescles excel·lents, les hauries de provar.
-Mmmm! Una olor fantàstica!

-Segurament a les quatre ja estarem a les postres. Podríeu vindre a prendre cafè. Ei, però veniu quan vulgueu.
-A veure si podem, que ve a dinar el meu cunyat i...

-Sí, miri, posi'm sis capses de Descafeinato intenso.
-Vol alguna cosa més. Tenim un Bukeela ka Ethiopia molt aromàtic que...
-No, no, gràcies. És que és un encàrrec.
-Li vindria de gust prendre un cafè ara?
-No li diria que no, però fa anys que no prenc cafè. De fet, no sé si he tastat mai cap cafè.
(somriures)
-Que tingui un bon dia.
-Igualment.


15.7.14

temps a la taula de pòquer


Habitualment, els moviments polítics, tant de persones, de fets, com d'idees, són lents. Els mesos, els anys, els lustres, les dècades -no m'atreveixo a anar més enllà en les consideracions temporals-..., ofereixen poques novetats. Ara puja un i baixa un o altre; ara evolucionem i adés involucionem... Iceta puja, Navarro baixa, el partit inamovible i Ros ...

Les darreres europees han portant una mica de vida al panorama polític; res que no quedi de moment equilibrat en el panorama general, i amb uns esforços sorprenentment desmesurats per enfonsar Pablo Iglesias i el seu verb col·lectiu...

El panorama polític a Catalunya -ai si entrés ERC al govern! Una altra cosa seria, i tants vots nous com recollirien- em sembla absolutament avorrit. Com una partida de pòquer allargassada encara als inicis en què els jugadors van fent apostes i n'accepten dels espectadors- sovint més interessats en el joc que els jugadors-, però no queda clar si tenen una bona mà o els seus moviments són una catxa, ni tan sols si saben si és una o altra cosa. La fi de la primera mà, diuen, al novembre; després, el joc continuarà.

Darrerament, però, comencen a aparèixer unes veus que diuen que potser el mes de novembre és una data optimista. Diuen que és possible que Rajoy avanci les eleccions generals perquè encara en aquest moment podria obtenir un resultat acceptable; els raonaments per justificar el moviment serien diversos. Si fos així, la consulta catalana, suposant que s'hagués arribat a un sistema més o menys legal de celebrar-la, s'hauria d'endarrerir per llei. Aquesta treva és possible que fos interessant no només per Rajoy, sinó també per Mas, que imagino que no promouria protestes gaire convincents. Els altres jugadors, compten menys a l'hora de la veritat.

Ja ho anirem veient. Mentrestant, continuarà l'excitació d'uns espectadors que ja voldríem veure acabada la primera mà, sigui amb guanys o amb pèrdues, i estaríem disposats a pagar per continuar la partida i, més endavant, a veure quins nous jugadors s'asseuen a la taula.

14.7.14

l'home Levi's


-T'has fixat que pocs homes porten camises de quadres?

No me n'havia adonat, però durant una hora i mitja he estat observant la gent per llocs de màxim transit de vianants i veig que tenies raó. Entre els centenars d'homes amb què em creuo, poquíssims van vestits amb camises de quadres, i la majoria dels qui en duen són més grans que joves; predominen les llises de colors discrets, pocs vius: res de turquesa, robí, bordeus, préssec madur... De fet, les camises es veuen poc, siguin de màniga llarga arremangada (uf, ja no es porta la màniga recollida als colzes?); la majoria d'homes opten per les samarretes, els polos, o peces semblants, amb il·lustracions o sense, i si porten textos, sovint són en anglès.

Per què es veuen tan poques camises? Jo les trobo més còmodes que les altres robes, malgrat el petit inconvenient dels botons. Potser es tracta del preu, habitualment més elevat que el de samarretes o polos? No ho sé. I malgrat tot, ara a l'estiu, les botigues continuen amb ofertes variades de camises, també algunes de quadres. El meu fons d'armari continua ple de camises d'hivern i d'estiu, moltes de quadres; què faig, em passo a les samarretes durant l'època de calor? M'esclavitzo a la moda o a l'utilitarisme?

Encara estic distret amb aquests pensaments a la part de fora de les caixes del supermercat del Corte Inglès, quan em crida l'atenció un home que està a punt de pagar la seua compra; l'havia vist d'esquitllentes pel carrer fa uns mesos i gairebé l'havia oblidat. L'observo detingudament. Camisa clara, amb dues butxaques amb un petit viu fosc a la part superior, brodats, corbata, els faldons dins del pantaló -cinturó amb sivella daurada espectacular- del mateix color que la camisa; un barret d'ala ampla li cobreix el cap; els ulls amagats rere unes ulleres fosques, grans. Va posant els articles en una bossa que du on es llegeix Levi's. Quan ja ha pagat, passa me'l meu costat mentre li faig una altra foto. Tinc la sensació que està acostumat a ser objecte d'atenció; fins i tot crec que s'atura un instant per donar-me temps a captar-lo, mentre em mira enigmàtic, indiferent, digne, i continua el seu camí, les mans a punt, separades del cos. On han anat a parar els personatges singulars dels carrers de Barcelona? Qui queda? Qui els immortalitza?

De reton a casa, repasso vestits d'homes i dones, la majoria, al passeig de Gràcia, turistes. Déu, quin batibull esperpèntic de despropòsits en les vestimentes. Penso en l'home-Levi's i hem sento orgullós de les meues camises de quadres i decidit a comprar-me'n una altra, ara que la de tons blaus comença a envellir.