31.10.14

anotacions ràpides per a un impossible desenvolupament


Estat de dret pur. Agradi o no agradi, el que hi ha a la llei.

Fernando Ónega


M'agrada que Ónega, tant si agrada com si no, parli de la llei -de les lleis- i no de la justícia. Les lleis, agradi o no, són una conseqüència de la misèria humana, com més lleis, més misèria; però és el que hi ha. En canvi, la justícia és una abstracció amb què només els més crèduls poden confiar. Fins i tot la representació habitual de la Justícia és una aberració. Unes balances equilibrades? Qui decideix què hi va a cada balança? Qui és capaç d'equilibrar unes balances? Els ulls embenats, cecs? Neutralitat? Imparcialitat? No, el que cal és comprensió. Al final, però, no ens enganyem, el que compta és l'espasa.

Descartada l'abstracció, parlar de les concrecions: els legisladors, els jutges, necessàriament interpretadors parcials, els manipuladors de legisladors i jutges etc., és una tasca que em veig incapaç de desenvolupar, que sobrepassa les meues capacitats físiques i intel·lectuals. A més, quin sentit tindria?

M'és més fàcil fer d'espectador mentre vaig escoltant música.

 

30.10.14

del 5 a l'infinit, i més


La mare prem el botó que indica el replà que compartim. El nen, que ha crescut una mica des que el vaig veure per darrer cop, recita a poc a poc números d'un dígit sense cap ordre evident, començant pel 5.

Jo, que penso que el diàleg als ascensors és obligatori amb els coneguts, m'afegeixo al recompte i incloc dos dígits: 10.

El nen, segurament molest per la intromissió o perquè no he esta capaç d'encertar la seqüència adequada, amb la cara a l'alçada de les meues cuixes i paral·lela al meu cos, aixeca només els ulls cap als meus i, desafiant, em diu: 32.600.

Li dic que no puc competir amb la seua xifra, però ell, per tancar definitivament qualsevol contraatac -amb els grans mai se sap-, fa un somriure sorneguer i, lentament, amolla: INFINIT! Em sento totalment derrotat.

Responent la pregunta de la mare, explica, després d'una lleugera vacil·lació, i potser vacil·lant, que infinit vol dir extraterrestre, molt lluny en l'espai i el temps.

Si no fos que sóc de lletres -la metafísica no ajuda gaire- i no sé del cert com va això de les magnituds extraterrestres, i també, cal dir-ho, perquè se m'acut la rèplica massa tard, quan ja obrim les portes dels pisos respectius, hagués replicat: INFINIT AL QUADRAT! Encara que segurament haguéssim necessitat un nombre megainfinit de pisos per concretar totes les potències i, la veritat, era l'hora de sopar i tots teníem gana; el nen, més.

28.10.14

elocubracions metafísiques a l'entorn dels orígens


Avui, en un concurs televisiu que miro sempre que puc, han fet una pregunta suposadament difícil als participants. Els han demanat si sabien quina va ser la primera reacció d'Eva i Adam després de menjar la famosa poma. Es podia triar entre tres opcions. No cal dir que la resposta, que en el concurs presentaven simplificada, me la sé de memòria:

... i a tots dos se'ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anàvem nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se la cintura.
Gènesi 3: 7


Una mica després, Jahvé, a qui es veu que el model no acabava de fer el pes, va fer túniques de pell i els va vestir. Bé, aquest inici de la història de la moda no em crida especialment l'atenció, sinó que em pregunto com és que els primers pobladors humans de la Terra no s'adonaren que anaven nus fins després de menjar la poma i per què decidiren cobrir-se una mica.

La Bíblia, que en alguns casos és molt explicita, aquí es mostra vaga, potser esperant que l'oient o el lector capti algun simbolisme. No ho sé. Sobre el motiu pel qual Adam i Eva no s'havien adonat, quan ja tenien certa edat, que anaven nus, no se m'acut cap altra explicació que no fos que haguessin passat el temps en la contemplació de totes les novetats que veien i ni s'haguessin fet una mirada; potser realment eren cecs i la poma tenia propietats curatives? Però el fet no té més importància. El que m'intriga és per què sobtadament decideixen cobrir-se, i en concret la cintura. Descarto que es presentés un canvi climatològic -no s'esmenta, i tampoc no sembla que unes quantes fulles fossin de gran ajuda davant de les inclemències del temps-, també descarto que tinguessin un rampell de vel·leïtat gratuïta... Se m'acudeixen altres possibilitats, però cap que em sembli consistent, definitiva.

Algú pot pensar que tot això té poca importància, però jo intueixo, crec, que bona part dels esdeveniments més transcendents de la història de la humanitat tenen l'origen i l'explicació en aquest fet tan simple i misteriós: Adam i Eva decideixen cobrir-se la cintura. Ben diferent seria el nostre present si haguessin decidit cobrir-se el cap, que ja se sap que la ira divina sol venir des de dalt. En fi, va anar com va anar.

26.10.14

aquest diumenge, tard, la música continua.


Anava escoltant l'entrevista a Manel Joseph mentre s'acabava el dia i ens menjàvem, abans de sopar, les ratlles contínues i discontinues que portaven al nord. Deia, ell, que ja feia dos anys que pràcticament no tenien actuacions, que els balls de poble, que els èxits del passat, que el Zeleste del carrer Plateria (després Argenteria, perquè cal actualitzar o arcaïtzar el nom, que mai se sap), que havien decidit plegar després de tants anys... I ara, després de quaranta anys d'escenaris, potser aguantaran una mica més perquè els van sortint actuacions aquí i allà.

De la seua música, conservo a casa només un cassete, nom que aviat deurà desaparèixer del diccionari i que ja no tinc aparell on escoltar. Crec que la cançó que vaig sentir més és la... No ho diré, la podeu escoltar aquí mateix en dues versions; però per si resulta massa crepuscular, deixo també un mambo per animar la setmana.

Llarga vida a la Plateria, que segur que sonaria diferent si es digués Argenteria.




24.10.14

el temps que passa, i alguna cosa més, en un aniversari incert


Aquest principi de setembre vaig pensar que era l'aniversari del blog, no d'aquest, sinó del primer blog que aquest continua. Quants anys fa? No sabria dir sí són deu o onze, i tampoc no és qüestió de consultar als companys d'aleshores que tenen el do de la memòria, i de qui encara conservo referències, la data precisa.

Han passat deu o onze anys i he anat escrivint, poc o molt, de tot una mica, segons venia el dia, en solitud i amb complicitats, amb complicitats noves, amb pèrdues que no adjectivo, i amb les solituds inherents a l'escriptura. Alguns som -ho recordeu?- deu o onze anys més grans, cosa que en si mateixa no vol dir res: el temps no té cap altre significat que no sigui allò que l'omple.

Segurament en algun moment,en algun aniversari, vaig escriure alguna cosa semblant a l'anterior, però no ho buscaré, prefereixo rellegir altre material. De tot plegat, el que m'agradaria recordar, just ara -demà serà una altra cosa- és per què vaig començar a escriure un mes de setembre, acabades les vacances i a punt de començar les classes. Potser ho vaig escriure. Per què continuo escrivint? Tampoc no ho sé, però no em sento especialment encuriosit per la resposta, de la mateixa manera que em sembla intranscendent preguntar-me quan deixaré d'escriure i per què.

23.10.14

més enllà de l'ortografia


Pensava ahir que un altre tema ortogràfic recurrent -en aquest moment mig adormit, però a punt per despertar-se quan toqui- és si els catalans fan més faltes en castellà o en català. Suposo que si es té en compte el total de la població de Catalunya, el percentatge s'inclina a favor de les faltes en català; si la tria es fa entre els escolaritzats a partir dels 80, el percentatge hauria des ser un empat o potser amb un lleuger predomini de les faltes en català. A part de xerrar abastament sobre el tema, no sé si algú hi ha fet cap estudi.

Sovint les argumentacions per atacar o defensar-se es basen en casos aïllats, percentualment insignificants, que serveixen per generalitzar. Per exemple, imaginem que algú veu aquest cartell que ja deu fer dos anys que s'aguanta els embats del vent i la salabror de la mar:

 
Possibles reaccions:
-La inmersión lingüística produce analfabetos en la lengua común de todos los españoles. Acabemos con la inmersión lingüística!
-Ha, ha, els espanyols són uns analfabets! Canya a Espanya!
-El català a poc a poc penetra en el castellà (qui ho pot dir això?).
-Aquests (Estos) estrangers (extranjeros) ja (ya) podrien (podrían) fer servir (utilizar) el (el) diccionari (diccionario).
-Doncs el que importa és la idea, que en aquest país encara hi ha molt porc.

Es poden afegir les frases o pensaments que es considerin oportuns.
A mi, aquest estiu, més enllà de la consciència ecologista prou verbalitzada, em va sobtar que el cartell aguantés en tan bon estat. També que algú tingués la sang freda de mirar pel penya-segat i descobrir escombraries, jo em marejo una mica davant del buit. No em va sorprendre gens que ningú hagués guixat a sobre un: En català, sisplau! Evidentment, ningú ha volgut carregar sobre la seua consciència la possibilitat de veure una traducció seguint l'estil de l'original.

En fi, bagatel·les. L'estiu que ve tornaré a passar pel camí de ronda i m'agradarà veure, entre Cala Maria i el Cap Roig, aquest testimoni, que ni creix ni minva, del paisatge.

22.10.14

divagació ortogràfica, i poca cosa més


D'un temps -ja llarg- ençà, les carències ortogràfiques, i de l'expressió lingüística en general, dels alumnes de tots els nivells educatius són motiu cíclic de reflexió, d'escàndol i de propòsits d'esmena. Els mitjans se'n fan ressò, com avui “La Vanguardia”, per tal que els ciutadans en tinguin consciència i facin les seues aportacions al tema, mentre les autoritats competents i els entesos en diuen la seua.

Estratègies, tàctiques, antecedents, conseqüents, culpabilitats, comprensions... es converteixen en matèria de monòleg, de diàleg o de debat més o menys efímer, segons s'enganxin a l'assumpte pesos pesants o fràgils polemistes.

Jo, que per la part que em toca durant els anys que tenia un certa responsabilitat sobre l'èxit o el fracàs de l'ortografia entre els més joves, tinc poca cosa a dir, però la diré. Parlar d'ortografia més enllà dels deu, onze o dotze anys no té gaire sentit. Si no s'ha aconseguit una correcció ortogràfica important en aquestes edats, la feina és feixuga i el fracàs del sistema educatiu, una evidència. A l'ensenyament secundari, l'ortografia només hauria de ser un recordatori o un procés de perfeccionament. Volia dir algunes coses més, però com que em conec i sé que seria interminable i dispers, me n'abstinc.

Es parla cíclicament de l'ortografia, però rarament de la sintaxi, de les construccions, és a dir, de part fonamental de la competència expressiva. Ho entenc, no en diré res. I quan es parla de la competència expressiva, se sol al·ludir a l'escrita i no a l'oral, força negligida en la majoria de classes i cada dia més important en els sistema comunicatiu actual. Silenci.

Quant a l'ortografia, fa gràcia llegir que una de les mancances més importants es troba en la pobra o nul·la utilització de l'accentuació. Un pot estar o no d'acord a accentuar les paraules i justificar la seua posició amb arguments consistents, versemblants o no, però no crec que ningú pensi que cinc o sis línies de normativa siguin més difícils -de fet es converteixen en una rutina, en un acte reflex- que aprendre cada any l'alineació del Barça i els equips de primera divisió; si l'ample no serveix, que cadascú triï el que li vingui de gust.

Per cert, quan es tracta de publicitat mai no se sap si el que un considera errades ortogràfiques -o morfològiques- no són en realitat reclams, com aquella ve baixa de fa uns anys en unes revaixes que va organitzar una polèmica notable, o com aquest text d'una botiga del costat de casa que va fer que estès a punt d'entrar-hi a parlar de la jugada, fins que vaig recordar que fa anys m'havien venut una cadira defectuosa i no era qüestió que me n'encolomessin una altra. I, ben mirat, potser hagués tingut una conversa interessant que m'hagués convençut que ara tornen els accents i que els apòstrofs o els guionets són cosa del passat. Les modes són impredictibles.