de la relativitat i les febleses

Els senyor Golobardes va comprar un quadre que representava una marina d’un pintor de qui mai no havia sentit parlar. Només veure’l a l’aparador se n’havia enamorat.
En arribar a casa, el senyor Golobardes va decidir que el penjaria immediatament a la paret de la saleta en què havia anat acumulant els seus tresors pictòrics més preuats. Va agafar l’escala que només feia servir en les grans ocasions i s’hi va enfilar. El senyor Golobardes, que tenia molt bon ull, no necessitava escaires ni altres modernitats, que feien més nosa que servei, per col·locar un marc perfectament equilibrat...

Salvador Munuesa. El cap de setmana del senyor Golobardes.

Em podeu dir que el text anterior és intranscendent, anodí, que per publicar aquestes coses més val dedicar-se al conreu de geranis. Teniu raó, però no em negareu que el fragment té, a falta de consistència literària, una certa coherència i cohesió. Imagineu per un moment que en Munuesa hagués escrit això:

Els senyor Golobardes va comprar un quadre, el quadre representava una marina d’un pintor, del pintor mai no havia sentit parlar. Només veure el quadre a l’aparador s’havia enamorat del quadre.
En arribar a casa, el senyor Golobardes va decidir que penjaria el quadre immediatament a la paret de la saleta, en la paret de la saleta havia anat acumulant els seus tresors pictòrics més preuats. Va agafar l’escala, només feia servir l’escala en les grans ocasions i es va enfilar a l’escala. El senyor Golobardes, el senyor Golobardes tenia molt bon ull, no necessitava escaires ni altres modernitats, les (altres) modernitats feien més nosa que servei, per col·locar un marc perfectament equilibrat...

No acaba de funcionar, oi? En Munuesa, com vosaltres i com jo, va poder escriure el primer text perquè algú, veient les seves misèries comunicatives i estètiques, va inventar els pronoms relatius –i, més tard, els pronoms febles-. Qui era? Com se li va acudir al brillant idea que amb un que, un què (que subtil, només un accent!), un hi... podia expressar totes les paraules conegudes i totes les que inventessin els seus descendents? Fins i tot oracions senceres amb un simple ho. Oh, déu meu, quin geni!

De quin autor contemporani -Brossa i algun altre a part- podríem dir que val la pena el que escriu si abans no hi hagués hagut l’inventor dels relatius i dels pronoms febles? I com aquest, altres genis que van aconseguir que del simple balbuceig es passés a l’art de la literatura.

Només voldria que cadascú de nosaltres tinguéssim en compte que quan ens sembla que hem aconseguit alguna cosa escrita –i parlada- mitjanament passadora, hem de compartir el mèrit amb els qui en al nit dels temps i de manera anònima ens van donar les eines imprescindibles per reeixir. Només suggereixo –ni m’atreveixo a demanar-la- una mica d’humilitat. La feina feixuga la van fer ells, els esforçats, els pioneres, els veritablement revolucionaris. Nosaltres anem vivint de rendes, reordenant el que ja existeix i poca casa més.

P. S. Demano disculpes si durant el dia d’avui algú ha sentit sonar l’himne del Madrid en aquest bloc. Ja he desterrat el culpable, i potser algun innocent.

Llegeixo dues convocatòries...

Llegeixo dues convocatòries de premis per a blocs (en un cas, pàgines web en general). Els Premis Blocs Catalunya , en la seva primera convocatòria, tenen unes bases que a mi, que em moc poc, em resulten un punt misterioses. No sé qui forma l’Associació STIC.cat, cosa que no té cap importància; en canvi sí que trobo a faltar aquelles característiques pròpies d’un certamen públic rigorós: saber –o és que m’ho he saltat- en què consisteix el premi i conèixer els noms, que segurament no em dirien res, dels membres del jurat. Les bases diuen que el jurat estarà integrat per persones de reconegut prestigi en l'àmbit de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació del nostre país, els quals, finalment votaran el millor bloc de cada una de les deu categories a concurs (Cinema, Literatura, Economia, Educació, Miscel·lània, Esports, Periodisme, Personals, Política i TIC), a més del bloc de blocs. Hi algunes divisions que em semblen poc clares –ganes de conpartimentar- , però no insistiré (jo, per exemple, entro com a mínim a Periodisme, Personal, Miscel·lània i, potser, Literatura). El que em resulta més estrany, però, és que uns ticaires, de tot el prestigi que es vulgui, siguin els més adequats per concedir premis de literatura, cinema, economia, música.. Em sembla que respon a aquest costum tan estès i tan discutible de confondre contingut amb continent. És com si el premi més prestigiós llibres de ficció, de cinema, d’economia, etc. el donessin els propietaris de les empreses d’arts gràfiques. Ep, que no dic que no ho poguessin fer i que la seva tria fos molt popular. Ja em coneixeu, ara m’allargaria amb alguns altres detalls, però no els concretaré si no és que algú de vosaltres té ganes de discutir-los després d’haver llegit les bases.

L’altre premi és el de Lletra. En la seva vuitena convocatòria, les bases (...amb la intenció de destacar el millor web realitzat arreu del món i en qualsevol llengua per mostrar o promocionar la literatura catalana a Internet ) són, suposo, les de sempre; coneixem el premi i el nom dels membres del jurat. En fi, ja sabeu el seu funcionament i deveu recordar que si us hi voleu inscriure, no us queden gaires dies. Sembla que aquest any no faran una secció especial dedicada als blocs.


Ara me’n recordo, el motiu d’escriure tot això era un dels requisits per poder participar que es demanen en la primera convocatòria: no es pot ser anònim. I la pregunta de sempre: jo sóc anònim? El meu bloc és anònim? Alguns respondrien que sí, cosa que jo negaria immediatament dient que, en tot cas, el meu bloc l’escriu en pere –i puc posar tants cognoms com vulgui, fins a la 7 generació dels meus avantpassats de ficció- i que una cosa és ser anònim i l’altra fer servir –si és que ho és- un pseudònim. I, modèstia a part, si ho enfoquem des d’una altra perspectiva, tampoc no es pot dir que el meu bloc passi totalment desapercebut, que es mogui en el més absolut dels anonimats. Finalment, és que hi ha blocs que neixen i es desenvolupen per generació espontània? Però deixem-nos de punyetes, què té a veure que hi hagi una persona més o menys coneguda darrera d’una obra perquè aquesta tingui determinat valor? Es volen promocionar blocs o persones? I aquí entrem en un camp que va més enllà de les meves intencions d’avui. Fet i fet, però, em puc inscriure a PBC?

P. S. Des que vaig escriure això-fa molt poc- fins ara s'han produït algunes novetats en la primera convocatòria, entre d'altres l'aparició d'un you tube amb unes paraules de Trina Milan, la presidenta d'STIC.cat, i altre detalls menors.

lluny

Tants poemes per la ciutat i no em ve de gust -m’abelleix, dirien alguns, o alguna cosa pitjor- escoltar-ne cap. Vaig llegint, mirant trossos de pel·lícules, el diari i el pa, un passeig per esbargir-me en aquesta ciutat que em sembla, avui, massa plena, massa estranya, massa distant, la meua. A la nit torno a la sardana –què m’ha agafat, sardanista malenconiós del sud?-, i escolto Enric Casals, el germà d’en Pau. M’hauria de quedar amb l’alegria reiterada de “la sardana del carrer”, però em sembla que somiaré els suggeriments de “lluny”.

I si hagués de triar una poesia de Josep Lluís Aguiló –què dirà Hereu quan li concedeixi oficialment el premi dels Jocs Florals d’enguany al Saló de Cent?-, avui em quedaria amb “paraules”:


Solia dormir amb un quadern
a la taula de nit.
Si es despertava
escrivia alguna paraula
per recordar l'endemà
el contingut dels somnis.

Al matí, quan es llevava, veia
que havia escrit paraules
com terra, arròs, cornucòpia o compàs.

Tot el que havia estat clar s’esvania
i enyorava l'instant de claredat
on tot es conjugava en un terme
i una paraula sola era sinònima de l'univers.

objetos inanimados

Volia parlar de detalls i colors, de textures i imatges, però em complicaria la vida i no em sortirien les paraules precises. Gonzalo Goytisolo (obviaré, antecedents familiars que no m’expliquen res), després de presentar en les seves darreres exposicions de la Sala Parés els cels oberts –a voltes inquietants i simbòlics- de Barcelona, després de deixar anar la seva mirada als exteriors, passa ara als interiors, als bodegons, a allò que alguns anomenen natures mortes i que a mi em semblen sovint elements ben vius en la mesura que fan un exercici d’introspecció que dóna la mateixa tria i el seu tractament: per què això i no allò? Quina relació té el sillón (sic) –es titula Arcàdia- fet al carbonet i exposat fora de la mateixa sala de l’exposició i que, segons es diu, era de la mare del pintor, amb la cadira aïllada –La ley del desierto-, centrada, també de vímet, de l’interior de la sala? Què hi ha darrere de les màscares que distancien? Per què tria sobretot fruites? Emmarquen els marcs o formen part de l’obra? I la tria dels objectes trobats?

Hi ha un moment en què un es pot deixar portar per tantes preguntes que el poden allunyar de l’obra... Són importants aquestes preguntes que intenten descobrir el que hi ha més enllà dels ulls? Es pot trobar en alguna frase de la cançó que encapçala el catàleg, i que m’he atrevit a mal traduir, la clau del canvi de perspectiva de Gonzalo Goytisolo?

Planyo els objectes inanimats,
perquè no poden moure’s. Des de volves de pols a petjapapers,
o un bitllet encapsulat en resina,
Papa Noels de plàstic en perpètues tempestes subaquàtiques de neu,
Escultures que semblen moure’s però no ho fan: ho lamento per tots.

¿Què pensen, quan arriben a un lloc,
sospiren decebuts i quan se’n van , passen pena?
¿Se sent tan bé un sofà en un o altre racó,
I què opina la cambra sobre el tema?

(cor) Planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
els planyo tots

La física no és justa. ¿És un arbre fet cavallet balancí una ambició satisfeta,
I sent gelosia la serradura? Em preocupen aquestes coses.
Els grans de pebre es queden quiets fins que contaminen el gelat, al cap de
tres setmanes.
És l’or de Fort Knox or feliç? M’importen aquestes coses.

Algunes coses més val deixar-les estar:
Els grans d’arena prefereixen la seva pròpia companyia, però els imants tenen dues cares.
No hi ha tria per al sucre, quina podria haver-ne més
que ofegar en cafè o i ofegar en te les frustracions d’ésser inanimat.
Potser és millor així: a menys parts mòbils, menor possibilitat d’error.
Em pregunto per aquestes coses.

(cor)

Godley & Creme “I Pity Inanimate Objects”, FREEZE FRAME, Polydor records, 1979

No divagaré més. Feu-vos una volta per la Sala Parés, que ja no us queda gaire temps. Els qui encara no coneixeu la magnífica obra de Goytisolo i en voleu alguns antecedents (o les obres d'aquesta exposició), mireu-vos el seu web. Per cert, la deformació militant em porta a una altra pregunta sense resposta ni aspiració a tenir-la: per què uns quadres titulats en castellà i d’altres en català? Per què al web, a més del castellà i l’anglès, no hi ha l’opció catalana? És clar que tampoc no és que això tingui cap incidència sobre la qualitat de les pintures.

Dels trobars

Encara enfebrat, m’escolto la darrera –crec- intervenció dels dos tertulians brossaires de L’hora del lector d’avui. Amb quins dels dos em quedo? No ho dubto gaire? No, crec que no. Ara, mentre escric, escolto Juli Garreta (Juny, La mosca, Frisança…) interpretat per La Principal de la Bisbal (Cobla Oficial de la Generalitat). Els dits se m’enganxen amb el fil de l’auricular mentre teclejo. Acabo d’acabar Una màquina d’espavilar ocells de nit, on Jordi Lara també parla del trobar clus i del trobar leu. A la vegada, l’Anna parla de la màquina. I llegeixo que en Màrius Serra ha parlat de l’Anna…

Apa, bona nit!

Era.m platz, Giraut de Bornelh,
que sapcha per c'anatz blasman
trobar clus ni per cal semblan.
Aisso.m diatz
si tan prezatz
so que vas totz es comunal;
car adonc tuch seran egal.

Seher Linhaure, no.m corelh,
si quecs se trob'a so talan;
mas me eis volh jutjar d'aitan
qu'es mais amatz
chans e prezatz,
qui.l fait levet e venansal,
e vos no m'o tornetz a mal!

temptació

De tant en tant amics, col·legues i coneguts confessen que han caigut en la temptació, que han perdut definitivament la innocència. Mai no m'han explicat en detall com se senten en el pecat, mai no m'han temptat directament, mai no han insinuat cap desig de redempció.

art conceptual

Casualitat o realitat, m’adono que les teles passen aquests dies algunes pel·lícules que tenen com a protagonista el poble jueu, en col·lectiu o en singular. Centrades en l’holocaust, parlen de sofriments, acceptacions, heroïcitats desinteressades dels jueus i dels no jueus. Qui ho pot negar? Se m’acut, només per un instant, i confesso que buscar informació sobre el tema seria una tasca que ara em sobrepassaria, que no se m'acudeixen pel·lícules de jueus ajudant desinteressadament altres ètnies –val encara la paraula ètnia?-, però segur que n’existeixen molts exemples. Segur, per exemple, que l’ajuda als palestins, encara que discreta, deu ser nombrosa i efectiva, tot i que aquests veïns i llogaters –alguns també propietaris- del seu territori no solen ser gaire agraïts.


Repasso grafits de Banksy (avui l’he sentit esmentar dues vegades). Ara li retreuen que s’hagi decidit a pintar quadres i que li comprin en Pitt i la Jolie, o d’altres, a preus astronòmics. Em pregunto què els deuen semblar als palestins aquestes finestres fictícies, que potser encara existeixen, de Cisjordània. No en tinc resposta. De tota manera, no sé si hi troben cap consol, si els serveixen de res, ni si el importa que Banksy ja no sigui tan anònim. Estic segur que aviat algú ens dirà que aquestes obertures han estat pagades pel govern d’Israel, sempre tan discret.