8.7.16

principi de desolació i contraproposta


Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

6.7.16

es fa tard


Uns quants titulars acabats de llegir en la pàgina principal de l'edició digital d'un diari de tota la vida:

Los dos pilotos fallecidos en Cuatro Vientos acumulaban horas de vuelo. Què volen dir, que no eren minuts, la mesura immediatament inferior? Que no eren dies, la mesura immediatament superior?

La operación Térmyca salpica a Carles Puigdemont. Breu: com el “salpica”?

Mata a puñaladas a la directora de un banco... La directora d'un banc? No devia ser una sucursal bancària?

Avui tinc poca paciència, no acabo de llegir els titulars, i segur que els d'esports són sucosos.

5.7.16

filologia


No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.

2.7.16

equilibri


Queda entès que els governants del temps de Llull havien de ser cavallers, de l'emperador cap avall. Avui el concepte de cavaller és una cosa obsoleta i difusa que et poden aplicar amb total impunitat a la cua d'un supermercat, per posar un cas absolutament inapropiat. De governants, però, en continuen havent, molts dels quals provenen d'un dels oficis que Llull blasma amb més contundència, els advocats, o similars.

Anem al gra, encara que bona part dels governats es trobin a les antípodes dels ideals de Llull, és bo recordar que els segles fan evolucionar els conceptes i algunes de les qualitats abans imprescindibles per a un líder ara són cosa de riure, no passa res; per exemple, l'equilibri entre cos i esperit, entre l'exercici físic i les qualitats morals. Il·lustro amb un fragment del capítol segon del Llibre de l'Orde de Cavalleria:

Cavaller deu córrer a cavall, bornar, llançar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir, caçar cers, orses, senglars, lleons, e les altres coses semblants a aquestes que són ofici de cavaller; car per totes aquestes coses s'acostumen los cavallers a fets d'armes e a mantenir l'orde de cavalleria. On, menysprear la costuma e la usança de ço per què cavaller és pus aparellat a usar de son ofici, és menysprear l'orde de cavalleria.

D'on, enaixí com totes aquestes usances damunt dites pertanyen a cavaller quant al cors, enaixí justícia, saviesa, caritat, lleialtat, veritat, humilitat, fortitudo, esperança e espertesa, e les altres virtuts semblants a aquestes, pertanyen a cavaller quant a l'ànima; e per ço lo cavaller qui usa d'aquestes coses que pertanyen a l'orde de cavalleria quant al cors, e no usa quant a l'ànima d'aquelles virtuts qui pertanyen a cavalleria, no és amic de l'orde de cavalleria; car si ho era, seguir s'hia que lo cors e cavalleria fossen ensems contraris a l'ànima e a ses virtuts, e açó no és ver.

Penso en Rajoy mentre repasso el text i només tinc present la cursa lenta i ridícula però triomfant del personatge. Al menys el rei caçava elefants i el del bigotet jugava a pàdel... Quant a l'ànima, cap coincidència. Les propostes de Llull són arqueologia i actualment tothom s'especialitza.

30.6.16

món oníric


La nit passada em va despertar un malson. Com és normal, només recordava els fragments finals i no sé com ha començat la història ni per què (potser per la inquietud davant un altre govern el PP?), però abans de tornar a intentar adormir-me he volgut memoritzar el desenllaç perquè un aspecte m'ha semblat singular. L'argument no tenia cap originalitat, es tractava d'una persecució i m'he despertat just en el moment que un dels dos perseguidors m'enganxa perquè topo amb una paret que m'impedeix el pas. Suposo que fins aquí tot normal, dins de la vulgaritat onírica més absoluta. La qüestió era que em perseguien dos animals que no formen part del meu bestiari habitual; el primer era un kiwi -remarco, l'animal, no la fruita-, que no em feia gaire por i que de seguida he deixat enrere; el segon era un diable de Tasmània, d'una ferocitat terrible, que ha estat qui finalment m'ha posat les urpes a sobre. Què feien aquestes bèsties exòtiques en el meu somni, d'on havien sortit? Però el que realment m'estranya és que fos capaç d'identificar dos animals que estic segur que hagués estat incapaç de dibuixar de manera lleugerament aproximada ben despert. És que el meu món oníric és m'és savi que el de la vigília? I que em perseguís un diable encara, però des de quan els kiwis persegueixen els óssos?

28.6.16

addenda breu


Sabia que ahir em deixava alguna cosa i no recordava què. Doncs el Senat. Molts votants podrien parlar aproximadament dels resultats al Congreso, almenys qui ha quedat en els quatre primers llocs, però, i si preguntéssim pels Senat? Una de les teories més estúpides que corren és que el Senat no té cap importància, que és cosa de velles glòries retirades vestits amb togues blanques; de fet, segurament ni corre aquesta teoria (o axioma o cosa emblant). No et fot! És normal que els polítics parlin poc del Senat, uns perquè obtenen una misèria de senadors, d'altres perquè n'obtenen tants que... Quines són les funcions del Senat actualment? Apa, que cadascú s'espavili. Només recordaré el següent: majoria aclaparadora del PP, 130; el PSOE, 43; Podemos, 16; en quart lloc, ERC, amb 10 (la resta de partits a Catalunya han tret 6 senadors)

Que el Senat no serveix per a res? Pacti qui pacti ja ho anirem veient quan arribi el material dels diputats.

27.6.16

la qüestió és girar


Si jo fos..., què podria ser jo?, diria que molt soroll per no res, però això ja se sabia. Mariano bota els vots al carrer Gènova, gran afluència de públic-, Sánchez diu que està content, Iglesias, no... No he sentit el líder -com em molesta el mot líder- de Ciudadanos abans de retirar-me dels mitjans, però també deu justificar els resultats en clau esotèrica que se'ns escapa al comú dels mortals. Per cert, he sentit l'Ada Colau que també ha mentit: deia que han superat els pronòstics de les enquestes; bé potser tenia raó, els han superat a la baixa, cosa que no m'alegra.

Mal m'està dir-ho, però ja vaig suggerir que la cosa aniria així i que l'assumpte Fernández Díaz sumaria més que restaria a la resta d'Espanya -i aquest gentilhome que cada espanyol porta a dintre- , tot i que no sé per què també ho ha fet a Lleida. Tampoc no tinc clar fins quin punt el Brexit ha sumat vots al PP. Curiós això de Gran Bretanya, a la Borsa, qui m'és se'n va ressentir van ser els bancs, és a dir, aquells que no produeixen res, que no fan res tangible, mentre que no va afectar el gran intangible del nostre temps, els que es guanyen la vida a través d'internet: Google, Microsoft, etc. Per una persona com jo, procedent del món rural on tot era -remarco el passat-  més o menys diàfan, costa d'entendre i acceptar els nous paràmetres econòmics.

Ara és el moment de fer una altra predicció que tinc poquíssimes possibilitats d'encertar -a les cases d'apostes de la City es pagaria un milió a un-, però la deixo anar. Imaginem les converses del rei amb els líders dels partits: Rajoy, a veure-les venir; Sánchez, convençut que pot, però no compta amb Podemos; Iglesias, cap aquí i cap allà, però amb els dos anteriors res de res; Rivera... anecdòtic. Arriba el moment de parlar amb Rufian. Rufian accepta. Per què no el primer president xarnego de la història d'Espanya? I d'aquí a la República catalana...