26.9.16

seguiment parcial


He seguit una mica -una miqueta- les festes de la Mercè, en part directament i força més, però a l'atzar, a través dels mitjans de comunicació. Aquestes festes d'inici de tardor em semblen molt bé i si no hi participo gaire és únicament... En fi, no té cap importància.

Em vaig llegir el discurs inaugural de Pérez Andujar que em va despertar complicitats i, inevitablement, nostàlgies. No vaig tenir cap interès a informar-me del pregó alternatiu de Toni Albà: on s'és vist que es proposi una alternativa a allò que no es coneix? Em vaig llegir la salutació de l'alcaldessa que ja em sembla bé; el millor per als discursos de presentació dels actes és no ser gaire original, potser per això em va sobrar, copio textualment: ... sense cap agressió masclista ni cap discriminació envers cap col·lectiu. L'alcaldessa m'ofèn i si li perdono les especificacions és perquè és nova en el càrrec o..., m'abstindré d'adjectivacions que podrien semblar ofensives.

Mentrestant, el piromusical coincideix amb els resultats de les autonòmiques de Galícia i el País Basc. Res a dir, fa anys que els gallecs, els bascos i els piromusicals barcelonins presenten poques sorpreses.

22.9.16

a les fosques


No acabo d'entendre la història del dia sense cotxes. El muntatge té tantes implicacions i contradiccions que intentar enumerar-les -festetes veïnals incloses-, ja no dic valorar-les, és una tasca que supera la meua paciència i, segurament, la meua capacitat. Com que la cosa ja no té aturador (dubte: es pot circular en cotxe elèctric?) i continuarà evolucionant fins a no sé quin resultat final, em permeto fer dues propostes de del dia sense... Sense bicicletes (ofereixo el meu barri com a camp d'experimentació en primera instància) i sense turistes.

Com que no he seguit de prop l'evolució intel·lectual i religiosa de Carod-Rovira, ignoro com és que se li ha acudit escriure, i publicar, una història dels protestants als Països Catalans. Sovint em sorprèn la capacitat de la gent per empescar-se originalitats. Bé, sigui com sigui, estic segur que la presència de Carod serà sol·licitada per les múltiples i discretes congregacions protestants escampades pel territori de parla catalana i potser de més enllà... Se m'acaba de fer la llum?

7.9.16

egolatries


Segurament l'única distracció compartida d'aquest estiu han estat les fotos d'Instagram, pujades amb una regularitat preocupant. Instagram, com totes les xarxes socials, té una varietat de registres important i segurament algun dia algú en farà un estudi parcial més o menys interessant; dic parcial perquè un intent total em sembla agosarat o, com a mínim, necessàriament reduccionista.

Per als qui encara no ho sàpiguen, la mecànica és molt senzilla: els usuaris pengem fotos i solem mirar fotos d'altres usuaris als quals a vegades els diem que ens agrada la seua imatge amb un cor, i fins i tot podem afegir un comentari. La finalitat de compartir fotos, textos explicatius o reflexius -alguns dels quals fan pensar en la frase de Nicholson a Mejor imposible: ¿Quién le enseñó a hablar así? Algun marinero del bar Mete y saca de Panamá City, o es que es su día de escapada y ha vaciado la bodega [...] Vaya a vender sus neuras a otra parte, aquí ya estamos servidos...

Em perden les introduccions. Tot això per dir que acabo de descobrir gràcies a la premsa un usuari d'Instagram que es diu associacioserviol_jordipujol. Textos de Jordi Pujol. Al primer lliurament (7-7-2016), imatge de mossèn Ballarín amb l'afegit dels mots convenients. Etc. Entreu-hi. El que m'ha cridat l'atenció de tot plegat és que l'instagramer té 55 seguidors (fa poc que ha començat), però no segueix ningú. Ben reflexionat, cap sorpresa.

4.9.16

La irrenunciable temptació dels llibres


Tornada a Barcelona a passar uns quants dies abans del comiat final d'aquest estiu del meu sud. Setembre és un bon mes, encara que potser propicia una certa dosi de malenconia per raons que van més enllà del dia que s'escurça i de les rutines que s'allarguen.

Setembre és també aquí, a Barcelona, el mes dels llibres, que comença amb la Setmana del Llibre i acaba amb les parades del llibre antic i d'ocasió del passeig de Gràcia.

La Setmana del Llibre, malgrat que cada any intenta augmentar el volum de material -no sé qui va dir a la ràdio que mai s'havien vist tants llibres junts com aquesta any- i que hi ha xerrades que deuen ser molt aclaridores i estimulants, m'interessa molt relativament. Ahir hi vaig fer un tomb i em vaig entretenir uns estona a la parada de l'editorial Barcino: sóc un clàssic. Xerrada breu amb l'amable venedor. Venen unes samarretes de l'any Llull que no sé si es venen molt o poc, però segur que molt menys, però molt menys, que el model de les de l'ANC d'aquesta convocatòria. Tampoc no és que es venguin gaire les traduccions a l'alemany, l'anglès, l'italià... de les poques obres del fantàstic que té l'editorial. Esclar que Llull ja no té presa i suposo que la Barcino tampoc. Al final vaig comprar Tractats de cavalleria, que comença amb el Guillem de Vàroich i acaba amb Lo cavaller de Ponç de Menaguerra. En arribar a casa el vaig llegir una estona a l'atzar i el vaig deixar a la pila. Què en faré de tants llibre com tinc per llegir? Per què encara en compro?

El dia abans, també al tard, visita ràpida a la llibreria Balmes, molt prop d'on hi ha les casetes de la Setmana. De la llibreria em continua fascinant la porta d'entrada, amb la serp que ofereix la poma vermella. De qui devia ser la idea d'aquesta poma temptadora? Passejada entre les sales sense gent i els prestatges per comprovar que tot continua més o menys igual. Aquest temps aturat contrasta amb l'ambient de la tornada a casa: un passeig de Gràcia que freqüento per pur masoquisme o potser amb l'esperança inconscient i pueril que algun dia es tornarà a civilitzar. Prop del pis, al carrer Mallorca, més de dos-cents ciclistes de tarannà festiu ocupen la calçada de banda a banda, se salten els semàfors, aturen el trànsit, gaudeixen del seu vici virtuós en comunitat. A l'autobús, una noia llegeix un llibre. Jo, després de sopar, llegeixo la carta molt ben argumentada d'una lectora del diari que defensa l'educació dels gossos (alguns) i la compara amb l'educació d'alguns nens. Penso que té raó, però em temo que hi ha comparatives que tenen un punt de perversitat i repasso de memòria què diuen els clàssics sobre el tema. Res, la meua memòria no respon. Ja s'ho faran.


8.7.16

principi de desolació i contraproposta


Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

6.7.16

es fa tard


Uns quants titulars acabats de llegir en la pàgina principal de l'edició digital d'un diari de tota la vida:

Los dos pilotos fallecidos en Cuatro Vientos acumulaban horas de vuelo. Què volen dir, que no eren minuts, la mesura immediatament inferior? Que no eren dies, la mesura immediatament superior?

La operación Térmyca salpica a Carles Puigdemont. Breu: com el “salpica”?

Mata a puñaladas a la directora de un banco... La directora d'un banc? No devia ser una sucursal bancària?

Avui tinc poca paciència, no acabo de llegir els titulars, i segur que els d'esports són sucosos.

5.7.16

filologia


No m'acaba de convèncer la nova modalitat estiuenca de Saber y Ganar -única sèrie que segueixo-, m'avorreix la primera part, però continua sent un dels meus programes preferits, li sóc absolutament fidel, o quasi. Veure cada dia, o quasi, Jordi Hurtado, l'únic immortal català que es coneix públicament és un plus.

La part final del concurs, la que s'anomena El reto, és una pujada d'adrenalina important des de casa, de manera que per al qui es juga la continuïtat en el programa deu ser una un minut d'infart. Per a qui no ho sàpiga, es tracta de dir els mots que corresponen a les definicions que proposen. Avui ha sortit la definició següent: Ciencia que estudia una cultura tal como se manifiesta en su lengua y en su literatura, principalmente a través de los textos escritos. Sempre donen les tres primeres lletres, en aquest cas: FIL. Només ens quedava aquest mot que segur que és molt fàcil vist aquí i sense la tensió del contrarellotge, però tant el concursant com jo no hem sucumbit al desconcert o la desmemòria. Com definiria filologia?

Crec recordar que l'única assignatura que vaig cursar que portava explícit Filologia en el nom ens la impartia el doctor Badia. Impossible recordar com ens definia el mot, si és que ho va fer, però tinc ben present en la memòria que el repàs de la cultura del país estava ple de novetats per a mi, que tenia un teritori molt limitat i a la vegada general i més aviat rural.

Sóc filòleg encara? Difícil de dir, no estudio res i llegeixo poc.