6.3.15

no es pot matar tot el que es gras?


Diners, magres fan tornar gords
Anselm Turmeda


Veig a les llibreries una reedició de La niña gorda, de Rusiñol (res a veure suposo, amb la niña de M. Abad). Tant el substantiu com l'adjectiu, en el cas de Rusiñol, són castellanismes que l'autor ha triat conscientment, però si jo dic gorda, referit a una xiqueta, no estic fent servir cap paraula estranya al català, sinó la forma habitual d'expressar aquesta característica en la meua variant dialectal (o subdialectal). Com se sap, gord té un origen llatí i es fa servir, amb diferents significats, en determinats territoris de la geografia de la llengua catalana. Estic segur, però, que si dic gord, o alguna de les seus flexions, fora del territori on el seu ús és habitual, i potser també on és d'ús històric, algú pensarà que no sé que el mot correcte és gras, fins i tot potser hi haurà algú que, misericordiós i en veu baixa, per no avergonyir-me en públic, em corregirà. Jo no sé si simplement somriure i donaré les gràcies o encetaré una conversa filològica, també en veu baixa.

Tot això m'ha portat finalment a recordar l'esforç que fan alguns -jo mateix en alguns moments- a adaptar la seua parla a la dels parlants del territori on es troben. Per què? Bé, a vegades es tracta simplement que quan un porta un temps en un territori, posem a Barcelona, s'acaba encomanant tant el lèxic com la fonètica. És un procés natural que en alguns individus és ràpid i en altres no passa mai. Algunes vegades es tracta d'una qüestió conscient d'economia comunicativa; Per exemple, un opta per dir rentar plats i no escurar, o treure la pols i no torcar, simplement per no haver d'aclarir el significat dels verbs als no coneixedors. Res a dir, és una opció la bondat de la qual es pot discutir, però té la seua lògica. Un tercer cas, que no sabria dir si és o no abundant, és els dels qui se senten simplement incòmodes -podria fer servir altres mots menys còmodes- amb el seu dialecte davant del dialecte dominant i miren d'amagar-lo. Quines pressions internes o externes els fan actuar així? Per què, en canvi, hi ha gent que, vagi on vagi, no es planteja la possibilitat de canviar el seu dialecte?

4.3.15

autodidactes


A part del que em deien a casa i a l'escola, durant els anys de batxillerat em van anar ensenyant -després ho apliques o no- allò que en diuen bons costums, urbanitat, etc., és a dir, les normes de comportament i convivència. La cosa anava des de saludar i donar les gràcies, al lloc que havies d'ocupar en una passejada segons qui eren els teus acompanyants, passant per com s'havia de pelar una taronja o tractar un practicant del xintoisme (aquest darrer cas el tinc més aviat oblidat). Suposo que moltes d'aquestes convencions socials, algunes seculars, avui no només estan oblidades sinó que fins i tot es consideren de mal gust o, com a mínim, mancades de l'espontaneïtat tan fresca i desitjable que fa sortir el millor de cada persona. Jo, com deia, conservo algun d'aquests vells costums (per exemple, mai portaria uns guants de pell de color gris si no és en un casament) i n'he bandejat uns altres definitivament.

La qüestió és que l'educació dels 50 o dels 60 del segle passat no podia preveure totes les situacions socials, i encara menys des d'un poble. Ningú ens va dir res, per exemple, dels ascensors. Quan devia ser el primer cop que vaig pujar en un ascensor? Potser al del Corte Inglés? Les consultes en els nombrosos manuals del XIX o de bona part del XX no aclareixen res sobre l'ús d'aquestes baluernes, de manera que em calia actuar per intuïció o per imitació. Sí és per imitació, el model a seguir eren les pel·lícules americanes on, ja en blanc i negre, la gent pujava i baixava pisos i pisos. Repassem ascensors sense ascensorista: el primer que arriba se situa on vol, si arriba més gent, els primers ocupen el fons i els nouvinguts la part més exterior, sempre d'esquena a la paret del fons i també d'esquena els uns respecte els altres. Sembla una opció lògica, però em nego a donar l'esquena a ningú, per cortesia i perquè després, ho hem vist moltes vegades al cinema, pot passar el que passa. La meua opció als ascensors és cara a cara o, en tot cas, de gairell, encara que hagi de fer alguna passa més a l'hora de sortir en arribar al pis de destí. Si es tracta de l'ascensor veïnal, el possible dubte desapareix, no com el veí del... que enclou la cara a la porta mentre esbufega sons intraduïbles... Però aquesta és una altra història.

Ai, com trobo a faltar els manuals d'urbanitat! Esclar que possiblement la seua publicació seria un fracàs editorial total, ruïnós. Però, com i quan fer servir el mòbil? S'ha de dir al senyor o la senyora que cal que recullin la merda del seu gos o s'ha de callar si abans no te'ls han presentat? No insisteixo; centenars de situacions sense ni un sol manual de butxaca que et doni les pautes.

3.3.15

recuérdame al morir (crònica mig sentimental)


 
Quan saps la mort d'una persona que no has tractat mai personalment però que has conegut a través dels mitjans de comunicació o de la seua obra, hi ha dues reaccions possibles que a vegades es poden sumar: la intel·lectual, racional, objectiva, distant, i la sentimental. En el cas de la mort deGonzález Ledesma, la seua desaparició física m'afecta als sentiments, que en aquest cas no és altra cosa que la memòria d'haver compartit.

El González Ledesma que vaig conèixer primer es deia Silver Kane i escrivia novel·les de l'oest. Les seues, i les de Keith Luger, eren les que m'agradaven més, les més complexes, les més diverses. Humor, ironia, els trets necessaris -sense abusar-, personatges amb facetes... Comprava les novel·les a l'estanc de dalt i me les llegia en una nit. Després les intercanviava a casa la B., sempre pagant alguna pesseta pel canvi. Abans que inauguressin la biblioteca, al poble només hi havia aquests dos llocs per consumir literatura, literatura de quiosc, esclar, però que incloïa també la famosa col·lecció Reno.

Després, molt després, va venir González Ledesma, els seu detectiu ja vell i sense cap glamur, les entrevistes a les revistes, a la ràdio o a la tele. Era ja l'autor de Barcelona, de la meua Barcelona. El premi Planeta, la creu de Sant Jordi... Més reconeixement públic, però estic segur que amb menys lectors ue quan escrivia amb pseudònims.

Avui, llegint alguns articles sobre l'escriptor i la seua obra, tinc la sensació una vegada més que se'l continua considerant en certs ambients un autor menor, en part pels seus orígens literaris en part perquè la seua obra ha estat escrita en castellà... Mai ho he acabat d'entendre. Per cert, diuen que a la casa on va nàixer hi ha una placa commemorativa; en posaran també una a la casa on va passar els darrers anys? A la fi, el lloc de naixement no es tria.

Dels escriptors, els qui només en som lectors, trobo que el millor homenatge que podem fer-los, a part d'opinar sobre el que escrivien, és recitar algun fragment de la seua obra. Començo amb Silver Kane, Recuérdame al morir (1957); en aquest cas no és de l'oest i té la curiositat que el protagonista és un escriptor que es diu Silver Kane, autor de novel·les de l'oest (a veure si l'estil us recorda algun autor nord-americà). El segon fragment, que ens podria servir se la visió és de l'escriptor o del personatge, és de Crónica sentimental en rojo, premi Planeta de 1984. Tots dos textos són del principi de les novel·les.



No me diga que va usted a insistir en los temas del Oeste. Sus novelas no se leen porque no dan sensación de realidad, porque son pura filfa.

Pero señor Burkam, yo viví allí… Conozco el Oeste. Nevada es como mi segunda patria. !Yo podía haber descubierto una mina de oro debajo de sus desiertos pedregosos, áridos, silentes!

Con Burkam no valían las parrafadas. Me miró desde detrás de sus gafas y me espetó:

Pues descubra usted la mina de oro y déjeme en paz a mí, Silver.

Todo ha sido descubierto ya, señor Burkam. No quedan posibilidades ni siquiera para un joven que quiera trabajar. Pero entrégueme usted un anticipo a cuenta de mi próxima novela, y le aseguro que esa será la mejor de todas las que he publicado. El otro día, mientras contemplaba con envidia a las parejas de enamorados de Central Park, recordé una vieja y conmovedora historia. Una historia que se convertirá en la mejor de mis novelas, y que miles de lectores conservarán entre sus libros predilectos. Será una historia del Oeste, pero en la que juega un gran papel el amor —concluí.

No interesa. El amor no es lo que busca con preferencia el público lector de novelas del Oeste. De modo que piense algo mejor si quiere sacarme dinero, Silver.

[...]

Cuando Burkam se ponía así no había modo de sacarle nada. Era capaz de jurar que no había vendido un ejemplar de mis libros desde el siglo XVII. De modo que le saludé con una inclinación de cabeza, puse cara de mártir incomprendido y me dirigí en un elevado hasta el Bronx, donde estaba situado el despacho de Cottet. Cottet era un tipo que negociaba con patentes, armas de contrabando, ropas usadas y derechos de autor. En sus libros semisecretos todo estaba confundido y todo venía a ser lo mismo. Me debía casi cien dólares de una traducción al portugués que un año antes se había hecho de varias de mis novelas.

Su despacho era pequeño, sórdido, miserable. A falta de cosa mejor, tras la mesa de su despacho Cottet tenía colgado un diploma de su colegio acreditando que había sido un niño de buena conducta. Un armario archivador lleno de botellas de güisqui estaba en un rincón. En el rincón opuesto había otros dos armarios llenos de libros y papeles, pero el archivador era el único que se cerraba y se abría. Cottet tenía una secretaria que nadie sabía por qué estaba allí. Seguro que le debía mensualidades atrasadas y que por las noches soñaba con...

Silver Kane: Recuérdame al morir.


La calle Tuset, para que no se diga que no vamos a sitios finos, la Cova del Drac, lugar de luz discreta y velador antiguo, punto de reunión para jazzistas, escritores principiantes, niñas que han perdido el virgo, niños que han estrenado la moto. Y luego el largo paseo por las calles humedas de la ciudad, coño, qué cosas, Richard, hasta la calle Nueva, hasta la gran madre negra, ya estás en el sitio donde todos te conocen, aquí nada malo te puede pasar. El hotel Ibérica, que en otro tiempo tuvo un no sé qué de finura, y ue los años han convertido en un rincón patético para la última soledad de la última noche.

Francisco González Ledesma: Crónica sentimental en rojo
 

 
 
 


2.3.15

entesos


Sóc el segon a la peixateria del supermercat. Ell, el primer, ha demanat lluç de palangre i se'l fa tallar en rodanxes: en surten vuit o nou. Interromp la seua concentració l'aparició de la seua parella que li pregunta:suau o intens? Com si fos la primera vegada, ell li respon, seriós, convençut, a penes girant el cap: Suauuu (deixa anar la vocal final). Me'l miro de reüll, passa dels cinquanta, però no gaire. La parella va a buscar el Borges. Tallat el lluç, el senyor diu a la dependenta que el vol per congelar, que li prepari cada rodella per separat. Ella no li respon que la proposta és difícil, però li indica opcions poc satisfactòries i comença a posar cada rodella en una capseta de plàstic transparent amb petites ondulacions laterals. Al senyor la solució no li fa el pes i canvia d'opinió, ara vol que les hi posi de tres en tres. Feina feta. El senyor també vol dues sípies grans. D'aquestes blanques? Afirmació. La noia les agafa i fa el gest d'embolicar-les. El senyor demana que li treguin la pell, a cada sípia. La noia em mira. Jo, impertèrrit. És que aquestes sípies ja no tenen pell.  Arronsament de celles. Escepticisme. Me les neteja i les talla a trossos petits? La noia fa veure que les neteja i les va tallant en trossos irregulars que col·loca en uns recipients de plàstic com els del lluç. Una segona noia té misericòrdia de mi i em demana què vull. Dues arengades i sis galeres... Enrere queden el senyor i la noia. Qui sap quines noves aventures els esperen? Però la tarda avança i ja tinc gana. La parella del senyor continua buscant entre les prestatgeries, sense pressa.


P.S. Malgrat que aquest és el mes per excel·lència de les galeres, les meues, en fregir-les, van deixant anar una quantitat important d'aigua i tenen la carn escassa i flonja que es desfà. Galeres congelades? On anirem a parar? Tampoc les arengades semblen prou ben salades; ho comprovo l'endemà. Que exigents ens tornem amb l'edat! O no són els anys?

1.3.15

aquest diumenge, el 66 off festivals


Estranyament, ni un esment als Rolling o als Beatles en les meues agendes del 66 i del 67, tot i que dono fe que els escoltava, més als Beatles que als Rollings. Avui, però, tota literatura és sobrera. Baetles i Rollings o vice-versa. I recordar que al maig farà 50 anys de... Siiií!
 
 







28.2.15

per a ser llegit, també, a les parets


Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.
B.B.

No ompliré jo, que tinc una lletra pèssima, ja el canell poc flexible per dirigir l'esprai... i la cursa fugitiva lenta, les parets de la ciutat amb els versos de Brecht, però demanaré als qui no tinguin aquestes traves que facin efectiu el meu desig. Esclar que potser ja no està de moda omplir de versos les parets (o només les que decideix l'ajuntament), ni els joves ni els grans llegeixen Bertolt Brecht, si és que mai s'ha llegit -no passa res, només faltaria-, que d'òperes de tres rals si que encara se'n veuen. Potser no ens cal més que un espai habilitat en diagonal tots els diumenges, amb fulles d'arç -o el que sigui- als peus, per estar contents, perquè ens passi la necessitat d'escriure en lletra blanca i regular: D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent! Deixem-ho estar, no cal continuar per aquest camí abrupte de versos vells de jove.

Si de cas, a la nit, passarem les pàgines a poc a poc, rellegirem, no em farem gaire cas, sobretot si és dissabte; només un somriure de complicitat si s'escau i poca cosa més abans de deixar el cap -qui sap quins somnis tindrà?- al coixí (de plomes, de fibra, de llana...? Ah, gran pregunta!). El devocionari descansant a la tauleta de nit:

Aquest Devocionari domèstic és destinat a l'ús dels lectors. No ha de ser devorat sense discerniment.

La lliçó primera (Rogatives) s'adreça directament al sentiment del lector. Es recomana no llegir-ne massa pàgines d'una tirada. A més, únicament la gent amb plena salut hauria de fer ús d'aquestes lliçons destinades als sentiments...

La lliçó segona (Exercicis espirituals) s'adreça més a la intel·ligència. És avantatjós emprendre'n la lectura amb lentitud i més d'una vegada, mai sense ingenuïtat. De les màximes que hi ha amagades, així com de les indicacions immediates, se'n pot treure més d'un aclariment sobre la vida...

La lliçó tercera (Cròniques) cal fullejar-les l'època de les violentes forces de la natura. A l'època de les violentes forces de la natura...

La lliçó quarta (Salms i cants de Mahagonny) és la més apropiada per a les hores de riquesa, de consciència de la carn i de presumpció (així doncs, nom´s pot ser presa en consideració per molt pocs lectors. Aquests lectors poden entonar tranquil·lament els cants, amb el màxim rendiment de la veu i el sentiment, però sense mímica).

Hi haurà precs quotidians per al record i els esdeveniments passats. Els cinc capítols de la lliçó cinquena (Els petits precs quotidians dels difunts) són per recordar esdeveniments passats...

Bertolt Brecht: “Guia per a l'ús de les diverses lliçons” a Devocionari domèstic. Barcelona, Adesiara, 2014 (traducció de Feliu Formosa)


De l'apèndix:

DEL POBRE B.B.

1
Jo Bertolt Brecht, vinc dels boscos negres.
La meva mare un dia em va dur a les ciutats
dins el seu ventre encara. I la fredor dels boscos
la duré dintre meu fins a la mort.

2
A la ciutat d'asfalt estic d'allò més bé,
proveït, ja d'entrada, dels sagraments de mort:
amb diaris. I tabac. I licors.
Desconfiat, gandul, i al capdavall content.

3
Sóc amable amb la gent. Em poso a la clepsa
un barret dur, com tenen per costum.
I dic: “Són unes bèsties que fan una olor rara.”
Després dic: Tant se val, perquè jo també ho sóc.”

4
Abans de dinar me'n vaig a seure
als meus balancins buits, amb unes quantes dones.
Me les miro tranquil i vet aquí que els dic:
“En mi teniu un tipus del qual no fareu res.”

5
Cap al vespre uns quants homes aplego al meu voltant,
i els uns als altres ens tractem de “senyor meu”.
Damunt les meves taules tenen els peus posats.
Diuen: Millorarem”, i no pregunten: “Quan?”

6
En clarejar, damunt l'alba grisa es pixen els avets,
i els seus paràsits, els ocells, es posen a cridar.
En aquella hora, a la ciutat, buido el meu vas i llenço
la punta del cigar i m'adormo inquiet.

7
Som instal·lats, raça poc consistent,
en cases que semblaven indestructibles
(així vam construir els llargs edificis de Manhattan
i les antenes fines que entretenen l'Atlàntic).

8
D'aquestes ciutats quedarà: allò que les creuava, el vent!
La casa fa feliç aquell que hi menja: i ell la deixa buida.
Sabem que som una gent provisional
i que darrere nostre no vindrà res digne d'esment.

9
Als terratrèmols que vindran, espero
no deixar apagar el meu Virginia per amargor.
Jo, Bertolt Brecht, llançat a les ciutats d'asfalt
des del boscos negres, dins el cos de la mare, temps enrere.

27.2.15

manda uebos!


 
Comentem amb el de la bodega -o celler-, els dos amb un punt de la insofrible pedanteria dels entesos, la pissarreta de la botiga que no fa gaire es va instal·lar a l'altra banda del carrerer. Em diu que ara encara, que fa dos dies eren guebos, que després van aparèixer sense la hac i sembla que els ous ara tenen la forma definitiva. Ja es veurà.

D'acord, molta brometa, però jo fa temps que penso, i ho he dit aquí mateix, que els botiguers se les pensen totes per tal que es parli d'ells i, en conseqüència i de retruc, la gent entri al seu local on si no cauen uns huebos potser cauran uns franfurs -cal posar més lletres si s'entén perfectament?- o un curiós queso latino.

Tornant als huebos, ¿per què no pensar que el grafista ha elucubrat que la V és punxant i que dóna inseguretat a la bondat dels ovoides, o que la rotunditat de la B arrodoneix millor les excel·lències dels ous de la casa? Potser cap de les dues hipòtesis, sinó la primera: la qüestió és que se'n parli. Una simple falta d'ortografia? Ho dubto. Qui s'interessa avui per l'ortografia? El que importa és el contingut.

Per cert, s'ha observat que la pissarra és monolingüe castellana, i en castellà huebos (o uebos) és una paraula normativa, al menys ho era no fa gaire. En desús, sí, però correcta. Procedeix del llatí opus, per diftongació de la o inicial , sonorització de la p, etc., es converteix en uebo; la h es va afegir per evitar una possible confusió de la u inicial resultant del procés de diftongació amb una v. Potser l'única forma encara viva on apareix huebo (o uebo) actualment -a part de la pissarreta- és en l'expressió Manda huebos! (o uebos), popularitzada no fa massa pels mitjans de comunicació en boca d'un polític espanyol que és va interpretar que volia dir Por cojones!, encara que en realitat el conjunt és una evolució de Mandat opus!, és a dir, la necessitat obliga; la expressió es deia -es diu?- en argumentació judicial quan una prova era tan contundent que no es prestava a interpretacions i, en conseqüència, era definitiva.

Manda huebos! amb el jutge Vidal.