30.9.14

canviar-ho tot


Independència! Volem canviar-ho tot!

Independència! Volem canviar-ho tot!

Independència! Volem canviar-ho tot!


Em creuo en perpendicular amb un grup de 15 o 20 que avancen decidits en direcció nord-oest. Em sembla que abunden les samarretes negres amb dibuixos, però ni la il·luminació del carrer ni la meua vista són definitives. Una mica més endavant, han tallat el carrer i m'hi situo al mig; des de València, miro el carrer Mallorca. Criden consignes breus, entenedores. Se m'acosta la dependenta -potser la mestressa?- de la sabateria de la cantonada -el botiguer de la fruiteria es renta cara i mans a la font, a penes una mirada escèptica- i em pregunta què passa. Li explico l'evidència de la manifestació de davant del Govern Civil. Ah, aquests del 9! (tradueixo del castellà). Sí, tot el que passa és cosa d'aquests del 9, que li dic. Torna a la sabateria, potser decebuda perquè no té novetats a la vora de casa.



Mentre continuo en direcció sud-est, no em puc treure del cap la cançoneta: Independència! Volem canviar-ho tot! En algun moment fins i tot noto que se m'aixeca el braç i se'm tanca la mà, però domino l'impuls.

Més tard, m'assabento que ha mort Ferrer-Arpí i em ve a la memòria la meua participació en el seu programa Dit i fet, a principis dels 80. De l'altre mort, recordo sobretot la seua dona i el seu arxienemic. Encara em ronda la cançoneta, sobretot la segona part. Canviar-ho tot? Home, potser tot no. Ara, si em convencen, un per un, de cada canvi... Per què no?

Demà no tinc clar si hem d'anar a la plaça de Sant Jaume -no hi cabrem- o a l'ajuntament del barri.

29.9.14

monopolis i oligopolis


Just quan Google acaba de fer 16 anys, augmenten les crítiques al buscador, al monopoli virtual que desafia les caduques lleis estatals, al seu sistema de PageRank, al control subtil, i no tant, que exerceix en uns camps, en unes ramificacions, que ja no sabem quins són,. Als seu costat, altres monopolis de la informació que ho saben tot dels mortals reals,que cada cop som més virtuals malgrat que se'ns vulgui fer creure que encara tenim corporeïtat: Facebook, WhatsApp (són el mateix aquestes dues aplicacions?), Twitter, Instagram... Per altra banda, els organismes estatals, autonòmics, municipals, corporatius, supermercats..., saben de nosaltres detalls que ja hem oblidat. En alguns casos, participar de la virtualitat que amablement ens proposen comença a ser obligatori: algunes gestions ja només es poden fer amb facilitat des de la virtualitat.

No hi ha res a fer, el present és així i el futur, molt més. El que em resulta estrany és les facilitats que troben per dominar-nos, per controlar-nos, per influir-nos. Deu ser que tenim una necessitat innata d'identificar-nos, de ser reconeguts, de ser gregaris, de pensar que realitat i virtualitat són el mateix i som lliures de jugar-hi.

Jo, avui, he obert un compte nou en una de les aplicacions suara esmentades on ja tinc altres comptes. M'he triat el cognom Orwell perquè m'agrada; no cal dir que una part de la contrasenya la forma l'any... Els estudis? A Salamanca, que és la universitat més antiga de la península. I així anar fent

Amb els monopolis virtuals encara, però un dia m'enxamparan els organismes governamentals que tenen lleis contra les suplantacions de personalitat. Com si les persones fóssim una cosa rígida, anquilosada, inamovible i haguéssim de retre comptes a instàncies superiors per al nostre propi bé.

28.9.14

aquest diumenge, el Liceu al carrer


Vaig llegir que aquest any hi ha hagut més actes que mai a les festes de la Mercè i que també ha augmentat el nombre de participants. En definitiva, un èxit que jo ignoraria si no fos pels mitjans de comunicació. No sabria explicar per què, les festes m'han passat desapercebudes, si exceptuo l'assistència, gairebé casual a un acte del darrer dia.

Mentre la majoria de la gent contemplava l'espectacle de llum, música i soroll -aquest any amb un afegit de poemes- que commemorava o resumia -no ho sé ben bé- tres-cents anys d'història, jo em vaig afegir als centenars d'espectadors de la segona part de l'actuació de l'Orquestra del Liceu, a partir del moment en què va intervenir el Cor. Música conegudíssima, popular fins i tot entre els qui mai escolten òpera i potser són incapaços de concretar el nom de les peces o el seu autor, però que no els costa gaire de taral·lejar melodies moltes voltes escoltades.

La vetllada hagués estat esplèndida, si no fos perquè em vaig haver de situar en un lloc massa allunyat de l'escenari des del qual la concentració requerida per seguir el concert era difícil d'aconseguir a causa de la intervenció entusiasta dels nens que jugaven a la vora i del soroll del trànsit. És veritat que a mesura que se succeïen les interpretacions jo anava escalant posicions, però continuaven les interferències, com la de les dues parelles de francesos que es recordaven amb entusiasme una extraordinària interpretació de Bizet a la qual havien assistit feia anys i la comparaven amb la que, suposadament, escoltaven, o l'intercanvi de números de telèfon i altres indicacions que es feia un grupet format per italians i espanyols mentre els gitanos d'Il Trovatore s'anaven explicant. Sí, esclar, mentre sonava Wagner era inevitable que passés un venedor de llaunes de cervesa del país anunciant la mercaderia. Ja se sap, el carrer és de tots i tots tenim dret a manifestar-nos.

Quan ja tot començava a tranquil·litzar-se i jo havia aconseguit el millor lloc possible, va, i s'atura la música. I res de bisos. Feia estona que intuïa que acabarien amb Va pensiero, que sempre em produeix una emoció especial i que, tal com està el país, em va semblar que tenia un aire especialment reivindicatiu, però potser és una apreciació del tot subjectiva...  I fins l'any que ve.



27.9.14

tarda de cine


Penso que hauria de deixar constància que he vist gairebé tota la intervenció de Pujol i dels representants dels grups parlamentaris. En deixo constància. Més enllà del fet en si, no se m'acut cap reflexió que consideri que pugui ser original. Dir que el català, no la dialèctica, que han emprat alguns m'ha semblat per sota de la mitjana del país crec que indicaria un excés de pedanteria per part meua i no ve al cas, no toca. Elucubrar sobre si la corrupció es pot dividir en política, moral, ètica -sempre m'ha costat distingir entre ètica i moral- social, etc., no veig que tingui sentit; la corrupció sempre és integral, personal, ni que afecti només un instant de la persona. En tot cas, el que importa és la gradació, o potser tampoc? Parlar sobre els diferències entre àngels i dimonis és un tema sense futur: la Bíblia ho fa abastament, tot i que els llibres sagrats són excessivament taxatius, rígids, i no permeten l'intercanvi d'essències, fonamental en política. Ja posat en el pla bíblic, podria dir alguna cosa sobre la pèrdua de la innocència, però em costaria tractar innocentment el tema: no conec cap major d'edat que sigui innocent. La magnitud de la tragèdia? Això és cosa de Monzó. Decepció, tristor... Esclar, però no especialment avui. Algunes consideracions sobre l'individu i el poble? Segur.

En conclusió, i reiteradament, que no se m'acut res que m'interessi a mi mateix, excepte, potser, que el ritme parlamentari avui ha estat àgil i que ja m'agradaria que sempre que miro les intervencions dels polítics fos així, encara que, com avui, al final pensés que hi ha més retòrica que sinceritat, més fum que foc.

26.9.14

desipere in libro


Al diari d'avui (ahir) hi havia dues pàgines dedicades a la Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern del passeig de Gràcia. Em sembla fantàstic promocionar aquesta fira, que no cal repetir que és la meua preferida, tot i que a vegades em sembla que el pensament dels llibreters i el meu no sintonitzen prou. Dic això perquè en una columna a la segona pàgina sobre el tema, els llibreters responien una pregunta, que ignoro si el periodista havia matisat, que demanava recomanacions concretes. Només un professional feia una recomanació genèrica a partir dels 70 euros. La més barata, entre els altres vuit llibreters, assoleix la mòdica xifra de 140 euros; la més cara correspon a Antonio Lorenzo, de la llibreria valenciana Asilo del Libro, es tracta de Investigación de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones (1794), primera edició en castellà de l'obra d'Adam Smith, 32.000 euros. La mateixa llibreria ofereix, molt més assequible, per només 4.500 euros, Ensayo sobre las variedades de la vid común, amb 36 litografies de diferents varietats de ceps.

Per què tants llibreters recomanen singularitats, obres de col·leccionista o de diletant? No dic que les obres suggerides no siguin interessants -m'encanta el raïm moscatell-, però de ben segur que la majoria dels qui comprem en aquestes parades ens movem entre altres llibres, fins i tot quan, com jo, hem estat col·leccionistes. Estan molt bé les primeres edicions, les edicions rares, però... Compte, si s'observa el volum de compradors, la majoria són simplement lectors, no sé si molt o poc especials. I si m'equivoco, que algú m'ho demostri i m'esmeni.

Per cert, a l'Asilo del Libro vaig comprar un llibre que és una delícia: Latinorum. Guía práctica para los padres cuyos hijos estudían latín. No cal especificar la finalitat d'aquestes 225 pàgines escrites per Michele Fornaciari i editades a Barcelona l'any 1952 per Gustavo Gili. Hom també pot suposar que amb tanta pàgina dedicada a valorar i promocionar la llengua llatina les digressions han de ser abundants.

Per exemple, quan Fornaciari explica que, sent alumne, es trobava en una classe de llatí i mentre el professor anava explicant la lliçó, ell, d'amagat, llegia El Rey del Oceano de Quattrini (el llibre es pot trobar a internet per 120 €), absent de tot el que no fos la història que llegia -només un lleuger remor exterior li arribava-, quan el va pescar el professor. El jove Fornaciari esperava un “desastre”, però:

No lo hubo. El profesor era un hombre sensato. Tal vez reconoció, en secreto, que las aventuras del Rey del Oceano eran más interesantes las del verbo ferre. O acaso tuvo piedad de ese deslumbramiento nuestro. O incluso admiró la capacidad de entrega total a la lectura, que es propia solamente de al primera juventud y que él, quizá, ya había pedido. O tal vez comprendió que un muchacho que leía de esa manera estaba destinado a ser más o menos hombre de libros. Lo cierto es que volvió a meterse el reloj en el bolsillo, mandó a su sitio a los compañeros, y nos dijo solamente:
“Quarde ese libro. No es el momento de leer”.
Luego añadió: “¿Sabe cómo se dice en latín, leer en la forma que leía? Se dice: desipere in libro, enloquecerse en el libro. Desipere, de la tercera conjugación. No lo olvide”.
No lo olvidamos nunca. Tanto es así que lo citamos. En una expresión fuerte para indicar el aturdimiento de ciertas lecturas, a las cuales los jóvenes se entregan totalmente. Hoy ya no somos capaces de “enloquecer en el libro”, de esa manera. Desipere in libro, privilegio de la juventud.

Ara seria el moment de tornar a parlar de l'actualitat, dels joves lectors, dels vells lectors, dels llibres per llegir i per col·leccionar, de les expectatives dels llibreters de vell (o d'ocasió), etc., però no se m'acudira fer malbé una anècdota tan bonica.



P.S. Els qui van passar ahir al vespre per davant de la botiga que té Apple a la plaça de Catalunya van observar segurament nombrosos efectius d'un servei de l'ordre vestits de negre envoltant l'establiment i una cua incipient, que a primera hora del matí deu ser llarguíssima, a l'espera que comencin a vendre el nou model d'iPhone. Quin desipere deu ser aquest? Les bogeries sempre són misterioses.

25.9.14

l'amiga Teresa Rovira


Tastaolletes com sóc, durant aproximadament dos anys em vaig interessar per la literatura infantil i juvenil en llengua catalana, concretament la que es produí en el període que va de 1833 a 1936. Van ser uns mesos d'activitat dispersa, però constant, intensa, satisfactòria,  visitant biblioteques, llibreries de vell, arxius, consultant bibliografia...; amb trobades presencials o virtuals amb experts aficionats i professionals en la matèria. El resultat de tot plegat va ser un resum que mai completaré, i que té vida pròpia a la xarxa, i un munt de llibres a casa, tant teòrics com pràctics, alguns dels quals fullejo rarament.

De tots els llibres consultats i llegits en aquesta època, el més important, el vademècum imprescindible, va ser Bibliografia histórica del libro infantil en catalán, escrit per Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili i pe M. del Carme Ribé, publicat per Anaba (1972):  La presente Bibliogafía aspira a ser un repertorio de todos los libros infantiles publicados en lengua catalana hasta 1939. Esta fecha ha sido escogida como límite, no sólo porqué con el fin de la guerra civil acaba un período de la cultura catalana, sino también porqué la mayoría de la producción posterior ha sido recogida en diversos trabajos y publicaciones.

No cal afegir res més. Revistes, llibres, llibrets, una petita biografia de tots els autors del temps que s'esmenta... Tot es troba, amb dates i comentaris quan s'escau. Quan tenia qualsevol dubte... Apa, a veure que diuen la Teresa i la M. del Carme. I si encara quedava algun detall per resoldre, cerca en alguna de les tesis sobre el tema dirigides per la Teresa i que es conserven mecanografiades al Centre de Documentació del Llibre Infantil de la Biblioteca Sant Pau i Santa Creu. Assegut entre nens que miraven les pantalles dels ordinadors, llegia sobre els papers amb què es divertien feia dècades altres nens com ells.
 
En definitiva, que la Teresa i la Maria del Carme es van convertir en amigues i mestres imprescindibles, Avui he llegit que la Teresa acaba de morir als 95 anys. He perdut una amiga que no vaig conèixer, amb qui, sense que ella ho sabés, vaig compartir hores i hores. Li estic agraït per la seua companyia i pel seu mestratge, i en vull deixar constància. Tota la resta, ja ho diran uns altres.

24.9.14

comparacions incertes


Ara que sembla que ja no es porten, voldria deixar constància de deus comparacions referides al procés d'autodeterminació de Catalunya que sempre m'han semblat falses o, com a mínim, desafortunades. I que consti que jo no pretenc inventar-ne de noves.


1. Es deia (es diu?) des d'aquí que Catalunya és com una esposa (o un espòs) que ha deixat d'estimar la seua parella i que demana de ser lliure, de fer una nova vida (en solitari o potser amb una altra parella, o amb promiscuïtat total? Les opcions són múltiples). Evidentment, la comparació és ideal, però no real. Catalunya i Espanya, es vulgui o no, no estan en un mateix pla de poder polític, de condicions legals. Des d'aquí no s'ha entès o no s'ha volgut entendre que la comparació difícilment serveix a la resta d'Espanya, tant sigui a dretes com a esquerres, que, seguint amb al comparació humana veien (veuen) Espanya com un cos únic del qual Catalunya és una part, un braç, una cama... que deixaria Espanya mancada i, esclar, Catalunya inviable. Entre una visió i una altra calia trobar la metàfora adient, cosa que sabem que és impossible. I encara gràcies que crec que a ningú se li ha acudit dir -o sí?- que Catalunya és com una cua de sargantana, que si es talla es mou una mica amb aparença de vida, mentre que a la sargantana li torna a créixer la cua.

2. S'ha comparat el procés català amb el quebequès, l'escocès, etc. Una aproximació també idealitzada, potser històricament defensable. Entenent que són casos diferents, amb tots els matisos que es vulgui, equilibris de forces, etc., i sense suggerir absolutament res, jo veig el cas català més acostat al d'Irlanda, per citar una geografia propera. Ja ho anirem veient.