19.12.14

Barcelona, 19 de desembre de 2014


Com et deu haver dit la N., aquesta tarda hem tingut una xarradeta en què ho hem repassat tot una mica per posar-nos al dia: família, darrers esdeveniments personals -poca cosa nova, més per part d'ella-, algun detall del poble, amistats -M. no acaba de trobar-se, em sembla- alguna lectura -m'ha passat un títol que buscaré-, pel·lícules -no m'he pogut estar de recordar-li la nostra complicitat australiana-, records del meu sud que és el teu nord... Segur que ens hem deixat temes: no hem parlat, crec, de menjars; però tampoc és qüestió d'exhaurir el material en una sola trucada. A més, si haguéssim parlat de menjars hauríem tocat els interminables àpats de les festes i hauríem acabat embafats. Ah, sí, hem parlat de vinagres..., qüestió complicada.

M'ha dit la N. que li vas dir que estaves preocupat perquè feia tres o quatre dies que no sabies de mi; i és que us tinc mal acostumats amb la meua rutina blogaire. La veritat és que a part dels dies que esmentava, en què estava virtualment força incomunicat, trobo que darrerament estic mandrós, com si fos un onso que està a punt d'hivernar i no acaba de trobar el moment per molt que de tant en tant tingui una certa somnolència. Potser és cosa d'aquesta època prenadalenca que alenteix la vitalitat -quines tardes tan curtes!-, per molta lluminària i cançonetes que ens posin per recordar-nos que cals moure'ns, si no és per nosaltres, pels altres. En fi...

De tant en tant estic a punt d'escriure alguna nimietat sobre lectures, passejades, actualitat... Però si no ho faig immediatament, després perdo l'interès o se me'n va el plaer de teclejar o penso que tinc poca cosa a afegir al que diuen els altres. Per exemple, què podria escriure sobre les hipòtesis de les noves relacions entre Cuba i USA ? o sobre el bolero de Ravel de la política catalana que comença a semblar el dia de la marmota. Per cert, aquesta nit he vist i escoltat a la tele Toni Cantó, que no sé si segueixes gaire, i he trobat que feia un discurs en el més pur estil comunista: propugnava la igualtat de tots els espanyols amb gran vehemència; encara el faran president d'alguna cosa. Torno a Cuba: fa uns dies em va arribar una informació força interessant que finalment vaig descartar perquè venia avalada per la TIA i vaig pensar que aquesta agència és poc fiable; de totes maneres, ja t'ho explicaré.

Va, acabo, que ja veus que em disperso i divago. Una abraçada. Parlem aviat.


P S: Ja em diràs que vas anar a fer realment a Liechtenstein, o eren les Caiman?

16.12.14

vibracions internes mentre miro la tele


Aquesta nit vaig amb pressa, però m'apunto dos temes per desenvolupar.

Suposo que en moltes poblacions no deu ser fàcil comprar vibradors directament, de manera que l'anunci que van repetint a la televisió sobre vibradors de la marca Durex deu ser força efectiu, tot i que desconec el nivell de demanda de l'aparell en terres catalanes. De tota manera, em fa l'efecte que l'espot publicitari no acaba de funcionar. Asseguren discreció total, però es veu que el noi que truca a la porta de casa per lliurar el paquet -sempre embolicat igual?- crida l'atenció d'una hora lluny. Esclar que, per altra banda, potser la gent no té cap interès en la discreció pregonada, ans al contrari, potser els destinataris volen que se sàpiga que fan servir o regalen vibradors de la marca Durex i no un substitut qualsevol. Preguntaré.

Fent zàping arribo a una tertúlia en què em sembla que tots els participants són de dretes, sense moderació. Passen una enquesta als televidents de resultats curiosos: un 61% aproximadament creu que la situació econòmica d'Espanya millora. Qui deu respondre aquesta enquesta? Bé això només és un detall sense importància; el que em preocupa es detectar-me una mena de deformació no sé si cultural o filològica: la gent de dretes sempre em sembla més sinistra que la gent d'esquerres, fins i tot quan diuen que són de centre o no diuen res.

15.12.14

element temporal


Llegeixo tots els diumenges l'article de Sagarra fill a “La Vanguardia”. M'agrada. A ell, el veig sovint sovint al barri que compartim, caminant o, la majoria de vegades, assegut a la terrassa d'algun dels bars. No li he parlat mai perquè ningú ens ha presentat, però el conec com es pot conèixer els escriptors, és a dir, d'aquella manera que coneixes la gent que no saps si són realitat o ficció.

Darrerament, la conversa que li conec, amb totes les variacions que facin al cas, té uns eixos temàtics reiteratius: una mica de França, una mica del que pensa ell i la gent que coneix sobre el procés català, una mica de l'actualitat barcelonina que freqüenta, unes quantes coses del present en clau de passat, amb amics inclosos, uns mossets, unes copetes i uns purets. Tot amb la ironia que calgui.

Darrerament tinc la sensació que el que escric se sembla al que escriu Sagarra junior, amb les distàncies siderals que s'hi vulguin establir i sense traspassar la frontera -existeix?- francesa. No podria assegurar si m'agrada o no.

14.12.14

aquest diumenge, música de marató


Deixant de banda possibles consideracions de tipus social, polític etc., he de confessar que als qui tenim tendència a la hipocondria, la Marató de TV3 ens és un programa tabú. El seu visionat, any rere any no faria sinó augmentar les malalties que hem anat acumulant al llarg de la vida, moltes de les quals hem anat descartant sense total convenciment. Podem col·laborar o no a les causes proposades, però res de veure entrevistes de morts, curacions i simptomatologies detallades. En canvi, podem escoltar tranquil·lament el disc que s'edita cada any; encara més, en el meu cas, era una música que inicialment era reticent a escoltar i que posteriorment m'ha semblat que tenia interès des de diferents perspectives, amb troballes singulars.

M'ha semblat que avui era un bon dia per compartir una cançó del darrer disc. Com que aquest any va del cor, he trobat que podia triar un dels clàssics del cor més versionats de la història de la cançó en català: Rosó. S'escolta encara? Es canta? Alguna cosa deu tenir aquesta cançó quan les noves generacions de músics s'hi fixen, encara que sigui per versionar-la amb un altre esperit. A mi, la interpretació d'Obeses em sembla molt aconseguida, amb força, sense el ploriqueig excessiu d'altres intèrprets.


12.12.14

finestres


Fa una estona he sortit un moment a la terrassa. Just enfront, a la casa de l'altra banda, he vist com gairebé cada nit, asseguda al llit del costat de la finestra, la dona gran de la residència, que no conec i algunes nits vetlla tant com jo. Res a veure, esclar, però he pensat en aquest poema:

Vespre fosc, bloc de pisos vell i gris,
un gat blanc en una finestra,
un vell sopant en una altra.
Tota l'altra gent fora de la vista,

com la dona que espera que la banyera

s'ompli d'aigua calenta
mentre es despulla davant d'un mirall
que ja es comença a entelar.

La imaginació, sempre al servei del dimoni,
m'ha fet entreveure-li els pits
quan hi passava per davant a corre-cuita amb el coll alçat
perquè el vent era tallant.

Charles Simic: "L'invisible, 6", a  Mestre de disfresses. Cafè Central / Eumo Editorial. Traducció de Marta Pera.

11.12.14

buscadors de tresors


A vegades costa trobar la forma per explicar de manera que susciti algun interès allò que penses que en pot tenir. He imaginat mentalment variacions més o menys literàries per fixar l'estranyesa que em va produir veure la gent que un matí de desembre corria per la platja gairebé intransitable de la vora de la desembocadura del Ter. Què feien caminant en ziga-zagues, aturant-se de tant en tant per mirar de prop alguna cosa que jo no sabia identificar? El Ter, que havia crescut moltíssim durant les últimes pluges, havia arrossegat cap a la mar tot el que havia trobat, sobretot vegetació, i la mar ho havia anat dipositant a la platja, de manera que en alguns punts tapava l'arena, fet molt interessant en dies de tramuntana, perquè era pràcticament impossible que el vent aixequés la sorra que és tan molesta aquests dies. Bé, jo havia anat a comprovar els canvis de trajecte a la part baixa del riu (desaparegut el meandre final) i em vaig trobar enigmàtics passejadors solitaris, en parella o en petit grup amb comportaments estranys. Quan ja marxava vaig descobrir a què es dedicaven. Buscaven branques, soques, despulles dels arbres, polides per l'aigua i la sorra que vaig imaginar que després, acabades de tractar, servirien per adornar casa seua, un local o fins i tot per realitzar una obra artística que acabarien venent. Alguns fins i tot havien afegit un petit remolc al cotxe que anaven carregant amb les voluminoses formes que l'atzar havia (i el riu i les ones) els havia proporcionat...

No, no, definitivament no és qüestió de trobar la forma, és que tot plegat no té cap importància, no té cap interès. Una vegada escrit i repassat, fins i tot em fa vergonya compartir-ho, però com que ja ho tinc i feia dies que no escrivia res... Esclar que sempre em podria inventar una història que... i unes descripcions més o menys pintoresques. un petit diàleg. O una comparació amb...O una sàtira de... Res.


 
 

4.12.14

3/12/2014


Surto a fer una volta curta. Xim-xim molest o estimulant, segons els gustos. Per què va la gent sense paraigua?

M'acosto al fons de la llibreria. L'espai és insuficient per tanta gent com ha vingut. Encara no estic ben situat, quan surt del grup, tossint, una cara coneguda. Feia molt temps que no veia la P., més de vint anys. Posada al dia en tres o quatre minuts, inclosa anècdota de la M. M., amb qui compartia escrits que després anaven a parar a publicacions polítiques diferents. Surten alguns noms antics. Petons de comiat.

No veig ben bé qui llegeix els fragments del dietari. Després parla l'Heura, que ha traduït al català les cartes que la seua mare va escriure en francès a Goujon. L'escolto, la fotografio amb dificultat (aquí en deixo constància), mentre busco en la seua cara, que recordo en blanc i negre, algun tret conegut. Més lectura del llibre, ara les cartes. Ja me les conec. M'allunyo entre les taules, les paraules es van fonent a mesura que em concentro en un altre dietari de dies curts, tallats. En llegeixo tres pàgines. Se m'encomana l'estil. Penso que em falta la pasta per la sopa d'aquesta nit. En sortir, passaré pel supermercat: galets petits. Afegiré unes fulles d'api. M'agrada trobar la sentor, no massa intensa, de l'api.