outsiders

Alguns outsiders sempre m'han fascinat. No només aquells més coneguts que tenien la voluntat de ser i que mai no van triomfar en vida, sinó també els anònims, els fidels a si mateix només reconeguts en àmbits absolutament restringits. Hi ha els outsiders d'un cert patetisme, aquells que es mouen entre la riota i la condescendència del seu entorn i que s'acaben convertint en un element imprescindible de la seua societat, que deposita o veu en ells.., però deixem de banda les anàlisis sociològiques. A Barcelona, i a tot arreu, hi ha hagut algun d'aquests personatges i potser encara en queden, no ho sé.

Acabo de llegir una novel·la de vampirs -ei, les meues lectures són eclèctiques- en què apareix un d'aquests personatges marginals que aconsegueix la simpatia dels seus conciutadans. Es tracta de Joshua Norton.

Sembla que Joshua Norton va nàixer a Anglaterra i va emigrar als Estats Units de jovenet. Encara jove, el fracàs en els negocis el van trastocar i malgrat tot va convertir-se en el primer emperador (i l'últim) dels Estats Units. La gent de San Francisco va acceptar la seua nova personalitat i es va convertit en un dels habitants més populars de la ciutat. Els impressors publicaven les seues proclames, els sastres el vestien, els restauradors l'alimentaven..., i si tenia algun problema, les autoritats municipals s'encarregaven de solucionar-lo. Ell, acompanyat per dos gossos, vetllava pel benestar dels seus súbdits. Alguns, pocs, potser pensaven que no tocava, però jo crec que ho desmentien les seus proclames, copio de la Vikipedia (no hi ha entrada en català):

... el fraude y la corrupción previenen un expresión justa y apropiada de la voz pública; esa violación directa de las leyes ocurre constantemente, ocasionada por la muchedumbre, los partidos, las facciones y bajo influencia de sectas políticas; el ciudadano no tiene esa protección y propiedad personales a las que tiene derecho.

“En vista de que un grupo de hombres que se llaman a sí mismos Congreso están ejerciendo en este momento en la ciudad de Washington, violando el edicto imperial del 12 de octubre, se declara abolido y que este decreto debe ser cumplido a cabalidad. Entonces, se le ordena al comandante en jefe de las fuerzas militares, general Scott al momento de terminado este decreto, al mando de las fuerzas necesarias desalojar las salas del Congreso”

Ja ens agradaria a alguns que es fes cas d'un text semblant.

Poca broma: es diu que 30.000 persones van acompanyar Joshua Norton en el seu enterrament. La persona apareix com a personatge a Les aventures de Huckleberry Finn: és el rei, també a Bonanza i altres sèries de televisió, al còmic The Sandman... En el meu cas, procedeix de, amb perdó, Chupate esa!, de Christopher Moore.

P.S.: Fins i tot es van arribar a imprimir uns bitllets de l'emperador que li permetien, només a ell, comprar en qualsevol botiga de San Francisco. Si algú es fa amb aquests bitllets, que sàpiga que es cotitzen a preu d'or -o més- en les cases de subhastes i entre els entesos.

fal·làcies patètiques

A partir d'un post de la kika em passo una bona estona mirant un programa d'Intereconomia en què el convidat especial és l'Alfred Bosch. La paciència del polític és infinita i la seua capacitat de resposta notable. Suposo que els polítics s'han d'explicar a Espanya i han d'explicar la seua visió de Catalunya i la relació amb l'Estat, ni que sigui per cortesia, per si de cas, encara que el diàleg sigui pràcticament inexistent.

No tinc interès a reproduir les converses ni vull expressar la meua opinió sobre els detalls. És esgotador que es parli sempre de la sacralitat de la Constitució, un instrument d'ordenació de l'Estat que tothom sap que es pot no només modificar en part del seu articulat, sinó canviar de principi a fi; com també es pot fer amb qualsevol llei, o promulgar-ne de noves. És arqueològic i sospitós sentir parlar d'ètnies. Ho entenc, però em cansa sentir una altra vegada els territoris que s'han independitzat durant determinat període. I moltes altres coses. Els arguments que em resulten més prescindibles són els que es basen en la història peninsular, sobretot per tres raons. La primera, perquè cadascú utilitza dates diferents ( la conquesta de Mallorca per Jaume I, el decret de Nova Planta, la proclamació de la República...), de tal manera que les argumentacions poden esdevenir inacabables només que se citin quatre o cinc esdeveniments per segle. La segona, perquè les diverses interpretacions -alguns cops veritables disbarats o concrecions excessivament específiques o superficial- mai no permeten arribar a conclusions comunament acceptades o acceptables. En tercer lloc, i des del meu punt de vista el més important, perquè els fets del passat, els certs i els inventats, són pura ornamentació dialèctica a l'hora de decidir el procés d'autodeterminació de Catalunya. Que importa si Catalunya va ser regne o no, si va tenir o no independència en altres temps? El que importa és únicament el present i la projecció de futur. Els habitants de qualsevol territori poden tenir en un moment determinat la voluntat de tenir un estat propi o de preguntar-se si el volen, i no cal que hagin de justificar aquesta voluntat més que a partir de la pròpia voluntat. Després vénen els detalls, es pot topar amb altres voluntats, es pot canviar d'actitud, etc., però aquestes són altres històries. Que el món no va així? Llàstima.

Per si algú té interès a mirar l'origen immediat dels paràgrafs anteriors, adjunto la darrera part del programa al·ludit al principi; aquí es pot trobar sencer.

elogi de la mediocritat

Fa setmanes -o potser més- que tinc la intenció d'escriure un elogi de la mediocritat, és a dir, dels mediocres. Res que sigui irònic, sinó un text farcit d'arguments inqüestionables, contundents, convincents; si convé, amb exemples agafats de la vida quotidiana, dels mitjans de comunicació, de la literatura...

Aquesta nit he intentat embastar amb paraules els meus pensaments sobre el tema. He desistit potser per sempre: tot el que em sortia era -ja m'ho pensava- d'una mediocritat aclaparadora, per fer plorar.

aliments

Dia tristot, de plovisqueig matutí i de tarda incerta. Arribo fins a Arts Santa Mònica amb la intenció de veure l'exposició sobre l'àpat dels germans Roca. A l'espai de la planta baixa, la foscor amb taques de llum a les parets: plats i productes, sofisticació. El terra, de color marronós, té tacte de terra, ens parlen als sentits. Al mig, un espai circular marcat amb plafons amb obertures. Hi entro. Una taula rodona amb estovalles blanques; al voltant, asseguts amb cadires de cul massa tou, els autoconvidats circumstancials. M'assec entre dues parelles, una que parla i l'altra silenciosa. Ens envolten música, descripcions, a les parets interiors i també sobre la taula. Abstracció completa del món exterior. M'hi quedaria. No sabria dir si en aquest moment apreciaria els altres estímuls sensorials: el el gust, el de l'olfacte, el del tacte dels plats -o el que sigui- que només imaginem. Penso en Soylent green -aquest any en fa quaranta de la seua estrena-, en Edward G. Robinson, assegut davant de la pantalla, escoltant la música i mirant la natura mentre va morint.
 

Llegeixo que una part important de la població infantil del país té sobrepès, alguns són obesos; segur que és a causa de la crisi. També llegeixo que la FAO, és a dir, la ONU, ens recomana menjar insectes: fàcils de trobar o de criar, de gran valor proteínic, lliures de greixos. A l'Àfrica fa temps que en mengen, també a Àsia. Al mercat de la Boqueria hi havia una parada d'insectes que va haver de plegar perquè la legislació espanyola i europea no contemplava el cas; suposo que reobriran, i els altres mercats, i botigues diverses. A parts de mosquits -aquesta mania d'anar amb la boca oberta!- , no sé si he menjat altres insectes. Ja es veurà.

Continuo una estona més, no gaire perquè vaig malament de temps, a Arts Santa Mònica. Al primer pis fan una mena d'homenatge (no ho acabo d'aclarir) a la cooperativa la Fageda. Em sembla que intervé en diferit l'expresident Pujol. Veig la gent molt atenta. La meua intenció, però, és fer una mirada ràpida a l'exposició itinerant a La Revolta Poètica (1964-1982). A penes llegeixo res, fins que una cal·ligrafia infame em fa aturar en una vitrina. Reconec la meua lletra, però he oblidat completament les circumstàncies de l'escrit ( i les errades gramaticals, que podria atribuir a la pressa). Per què la poeta guardava aquesta carta meua que ja no recordava, escrita, possiblement, a finals de l'any 77 o principis del 78? Per què algú ha decidit que tenia res a veure amb la revolta poètica? Miraré d'esbrinar-ho. Alguns diuen que el que escrivim a internet viatjarà a través del temps i dels llocs per sempre més; sembla ser que també ho fa el paper; aquests papers que eren nostres, però que en algun moment van deixar de pertànyer-nos i que els destinataris, primers, segons o tercers, faran servir com els plagui.

Continua el dia tristot, una mica nostàlgic dels temps dels papers i de les revoltes, i de la poeta.

vida

Nàixer, créixer (florir, fruitar?), minvar, morir. I encara sobren el primer i el darrer, dels quals no tenim memòria. Hi ha qui busca altres sentits a la vida. Molt bé, cal distreure's amb alguna cosa mentre es va vivint. Jo mateix... Ara m'allargaria innecessàriament.

A vegades copio fragments d'algun llibre: novel·les, contes, poemes... Sovint m'oblido d'apuntar el títol i l'autor. Francament, no només no recordo a qui pertany el text, sinó que tampoc no se m'acut per què el vaig copiar.

cloenda poètica, o gairebé

Repeteixo l'agradable crepuscle a l'IEC. La meua incapacitat per seguir totes les paraules de tots els versos és notòria, tot em distreu dels cants espirituals i materials dels poetes: la llum que s'esvaeix i desdibuixa el públic, els angelets que bufo, el got de plàstic caigut vora la taula que fa moviments circulars, el mòbil que vibra inoportú i que m'avisa que ha guanyat el Barça, l'helicòpter que vigila no se sap què i que també descol·loca els poetes, el vigilant que passa i fa dringar les claus que sobresurten fora de la butxaca... Em queda una vaga noció d'alguns poemes, d'altres em són més propers, em queden versos, mots, cares, veus, posats... En un altre moment, potser, a poc a poc, llegiré alguns pomes i els faré meus, o no.

Pregunto al videoman que he vist en tots els actes que faran amb les gravacions. No em dóna resposta clara. Saludo a Josep -firma els drets d'imatge- que no em coneix encara, tot recordant-li que vaig ser un dels principals propagandistes del seu alter ego femení: bonic nom Irene, i clàssic. Pujo la Rambla, plena de llumetes blaves que s'enlairen i cauen. A la rambla de Catalunya continuo el camí amb la Joana.

Demà -avui per qui em llegeixi- clouré la meua setmana poètica a la placeta de Ramon Amadeu, una de les meues preferides, entre els monosíl·labs de la Rosa, enginyosos i aparentment volàtils. Si convé, ja ens deixaré constància.

Torno al dissabte, per recordar que els versos de Casasses i dels altres són gràcies al repicar de la Carmen i tots els altres. Per recordar, també, que dels actes que he tastat -incloc la Rosa?- aquest és l'únic en què hi havia uns i els altres: els de fora i els de dintre. Em negaria a recordar, però no puc, com les il·luminacions de leds enganyen els filtres del sensor de la meua modesta càmera. Acabo afirmant que el repicar de les botes sobre la fusta -terratrèmol de sons que ens transporta- només es poden gaudir en directe (o amb mitjans més sofisticats que els meus).

els diumenges, sardanes (1)

He baixat a escoltar les primeres sardanes de la temporada -la meua- a la plaça de la catedral. Gran sorpresa: un escenari espectacular, enlairat, focus, taules de so i de qui sap què, guàrdies de seguretat... Em diuen que la cobla ha aprofitat el muntatge que farà servir més tard la Maria del Mar Bonet, cantant avui de Rosselló-Pòrcel i d'Espriu. La cobla i els sardanistes més o menys sempre; la darrera sardana, de Viladesau.. i tot de gent que creua i s'entrecreua entre les rotllanes.

Més tard, al pati de l'IEC, les darreres cançons d'Ivette Nadal, gran veu i empatia amb el públic.La lluna, la pruna, que tot just avui comença a créixer. A fora, al carrer de l'Hospital, la fira de sant Ponç: comprem codonyat i regalèssia.

I ja és diumenge. Fa uns dies, vaig recuperar un vídeo abandonat i mig ignorat en un prestatge. Una història de la sardana gravada ja fa quasi 19 anys. Sembla mentida com perden els colors i la definició aquelles cintes velles -tan pocs anys són la vellesa?- que desapareixeran sense que ens n'adonem. La vaig copiar en un DVD que no sé si resistirà millor el temps i, a més, vaig decidir de compartir-la amb qui la volgués veure.

Començo, doncs, amb el primer fragment de la història de la sardana, que anirà apareixent en diumenges successius. No tinc clar que sigui una història certa del tot, però, què importa si eren els republicans o els catalanistes conservadors qui la feren seua, o qualsevol altra afirmació d'orígens discutibles? Que importa si fou el segle tal o tal altre el dels seus inicis? La sardana era el que fou i no sé gaire el que és, i menys el que serà, per molt dansa nacional que sigui. Jo em limito a escoltar -ballar seria massa agosarat- i a transmetre.