25.6.16

divagació de Sant Joan


I al foc ningú faria espeternec més gai!
Josep Carner: darrer vers de “Les gatoses” a El cor quiet.

Hi ha unes dates durant l'any en què en un moment o altre la mirada se me'n va enrere amb un sentiment de nostàlgia dolça potser no exempta d'un punt de crueltat, d'escepticisme: Sant Joan i Nadal, final de primavera i nucli d'un hivern que s'allargarà. Sant Joan és sobretot la infantesa, la innocència, l'aire lliure, mentre que Nadal és la família, la calor de la llar.

Encara ara vaig a mirar si puc les fogueres del barri -la resta del dia (excepte la coca) m'interessa poc-, la màgia del foc que em transporta als dies d'estiu i a les flames de quan era nen. Durant un moment fugaç es comprimeix i s'eixampla en el meu pensament tot el procés: les tardes allargades que pujàvem a la garriga, ben a la vora del poble, alguns amb destrals, altres amb serres, pocs sense una eina esmolada. Les argilagues, ja sense les flors grogues tan intenses, s'havien assecat i les anàvem tallant des de les soques; la majoria érem maldestres i la feina s'allargava. Quan ens semblava que en teníem prou, les anàvem enfilant en un cordill i començava el retorn per senderols i camins pedregosos en ziga-zagues rialleres fins que arribàvem al magatzem. L'endemà repetíem la feina, i l'altre, i l'altre..., i la muntanya d'argilagues creixia, i arribava la revetlla. Sopàvem impacients, ens passàvem a buscar o ens trobàvem en hora convinguda al lloc assenyalat. La festa començava: la porta oberta del magatzem, anàvem traient i confegint la pila; enceníem, les argilagues, tan seques!, cremaven ràpides i s'enlairava un foc que ens sobrepassava de molt, i preníem embranzida i tancàvem els ulls, la ment en blanc i l'excitació a l'alça, ja érem a l'altra banda del foc. Trèiem més argilagues, refèiem les flames, miràvem el ball de reflexos a les parets del carrer estret i repreníem el ritual pagà: els ulls tancats just en el salt, els espetecs a l'oïda, la calor suau a tot el cos, i ja érem a l'altra banda. Les argilagues, les flames, nosaltres... L'estiu, llarg, càlid, inacabable, havia començat.

Més tard, quan vaig conèixer el vers, em vaig preguntar si Carner sabia la màgia que expressa de la mateixa manera que jo. En tot cas devia ser molt semblant. Encara més tard, repasso cossos, cares i noms dels saltadors. Segur que me n'oblido alguns i d'altres ja no els veuré.

És tard, mentre acabo d'escriure se senten encara alguns espetecs. D'argilagues cremant fa dècades que només en veig al meu pensament.



PS: Vaig escriure això ahir i, després d'alguns dubtes, la seua inconsistència em sembla més consistent que el que en aquest moment se m'acut sobre Europa. Mai no he estat gaire bo en economia.

23.6.16

converses filo...


Per molt que en públic diguem el contrari, el cas entre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Antifrau no escandalitza ningú, és el pa de cada dia que en aquest cas surt a la llum. Ara bé, des del punt de vista polític hauria de suposar el cessament immediat del ministre de l'Interior i del director de l'OAC i després haurien de venir els matisos. Que no hagi estat així – que el cas es porti als tribunals és un pas posterior- és la mostra, també quotidiana, d'un estat democràtic nominal amb un ancoratge encara important en un passat no tan remot en què el poder gaudia de total impunitat.

Passi el que passi, el cert és que, en termes generals, tret de Catalunya, que no m'atreveixo a dir res, aquest cas beneficiarà més que perjudicarà els resultats electorals del PP. Combatre els separatistes, combatre Catalunya de la manera que sigui, sense que tremoli el pols, serà premiat per molta de la bona gent d'Espanya, que ves a saber si posaran ciris en un altaret amb les estampes del ministre i el nou heroi que qui sap si el Parlament elevarà a la categoria de màrtir.



PS: Llegeixo que el director de l'OAC de moment no pensa dimitir perquè en una votació secreta -que deu haver convocat ell- ha obtingut l'aprovació dels sis dirigents de l'Oficina, la confiança dels “seus”. Sí senyor.

21.6.16

les rebaixes o tot el que baixa puja


Negat com sóc pels números i necessitat d'ajuda, avui he anat a omplir els fulls de la declaració de renda a una gestoria horripilant -algú s'ofereix a fer-me la declaració?- triada pel fet de trobar-se a cent trenta metres de casa. El resultat ha estat que em toca pagar una quantitat que em sembla exorbitant, i ja sé que tot és relatiu. El que em deprimeix més, però, és la gairebé seguretat que el pròxim exercici fiscal -uf! Exercici!- em demanaran més diners.

Em subleva quan hi ha qui diu -gran benefici!-que ha abaixat l'IRPF - i altres també ho volen fer. Pensionista de comptabilitat diàfana, la meua contribució creixent a les arques estatals depèn en bona part -o en tota, que no n'entenc prou de números- de les rebaixes de l'IRPF. Però quasi callo i accepto; altres en circumstàncies patètiques es deuen beneficiar del meu superàvit. Llàstima que jo no tingui gaire joc, amb el que m'agrada jugar!

20.6.16

del refranyer


Aquesta nit, durant i acabat el debat a sis a la televisió catalana -a dos canals, per si de cas-, el meu pensament es distreia amb i en una frase sentida i fins i tot aplicada a la meua persona en la joventut que per raons òbvies de correcció política en aquesta època de jungla salvatge no sento dir gens: Com més gran més animal. La qüestió que no especificaré és si gran és refereix a l'edat dels polítics intervinents, als anys que té el partit que representen o al nombre de vots que han tret en les darreres eleccions que ara es repetiran. Potser caldria fer un percentatge segons aquestes tres característiques? El que queda clar és que el concepte d'animal el dic en un sentit pejoratiu; aquí no vull que ningú s'agafi a un possible equívoc.

Concretat això, no em sorprèn però em continua mortificant que els resultats de les eleccions espanyoles tinguin un component en clau catalana tan marcat, per no dir decisiu. I quan dic clau no sabria quin ordre de prioritats establir, suposo que depèn de les persones, partits polítics o estaments: econòmic, polític, sentimental... ? Una mica de tot? Quan dic polític, evidentment, em refereixo a l'interès a adquirir poder o mantenir-se en el poder.

Com que sabem amb una imprecisió previsible els vots a cada partit, l'única incògnita de les postneoeleccions és qui formarà govern, però, sobretot, perquè formaran govern en unes circumstàncies que hauran variat mínimament respecte les anteriors. El meu pensament racional, tenint en compte els antecedents, és que s'hauria d'anar a una tercera ronda, però com que això és difícil que passi, estic impacient per veure i escoltar.

Acabo abruptament: Qui no et conegui que et compri. Esclar que, vist els interessos dels bancs per guardar els estalvis, alguna cosa cal comprar.

18.6.16

intangible i mesurable


Aquesta nit, mentre entrava una música estiuenca per les portes i finestres obertes de casa, preludi, encara sense petards, de la revetlla de sant Joan, he pensat que tot i que ja fa temps que no tinc cap feina d'horari fix i condició remunerada, encara continuo tenint els meus dies preferits. És curiós com el cervell -al menys el meu- conserva sensacions del passat i els dóna sortida regularment. Els divendres em transmet uns inefables components d'adrenalina que em produeixen una excitació limitada però evident. Els divendres pot passar de tot, s'obre un ventall de perspectives inconcretes i vagament estimulants que sovint la realitat desmenteix; però no hi fa res, la realitat sensorial s'imposa a la rutina racional, a la monotonia dels dies més o menys iguals. I els dissabtes són dies de plenitud imaginària, una mica terra de ningú, mentre que els diumenges tendeixen a la nirvana corporal i espiritual, això sí, sense el neguit d'un endemà de retorn a la feina, d'enllestir a darrera hora la preparació d'almenys els primers dies de la setmana.

Fins i tot els diumenges, continuo preparant dinars més elaborats, més de diumenge, de temps alentit, amb postres de pastisseria; com si el setè dia de la setmana tingués alguna cosa especial. Esclar que ben pensat ja la té: la majoria de botigues han tancat i la vida externa del barri entra en una letargia suau, un pèl incòmoda...

Tot plegat, aquesta sensació estranya en un escèptic com jo de les mesures del temps: que continua funcionant un rellotge intern imprecís lligat al passat i a l'entorn proper.

17.6.16

currículum


És cosa sabuda que els partits polítics presenten currículums durant tot l'any, encara que amb més insistència durant els períodes electorals. Com en qualsevol demanda de treball, la documentació segueix l'eix temporal comunament acceptat: passat, present i futur. Mèrits d'abans i d'ara i promeses d'exercir la feina d'una manera òptima, idònia. Evidentment es destaquen els suposats elements positius i es negligeixen o es disfressen aquells que poden ser considerats negatius. Fins aquí normal, el contractant decidirà si en té prou amb els mèrits al·legats o investigarà pel seu compte els fracassos no explicitats; també, en un pla ideal, tindrà en compte si la superació dels fracassos no especificats és un plus.

Fins aquí tot més o menys normal; ara bé, en el cas dels partits polítics hi ha un gruix important del currículum dedicat a blasmar els altres demandants de feina: la seua incompetència passada i present i una projecció previsible de la incompetència futura. Sovint en aquestes demandes de treball s'insisteix més en els demèrits aliens que en els mèrits propis, cosa que no sembla gaire intel·ligent de cara als possibles contractants, si més no, sembla lletja.

Finalment, el curiós del cas -meravella de meravelles- és que aquestes estratègies, segons em consta, tenen un índex d'èxit notable. Afegir exemples em semblaria un exercici capciós i inútil, fins i tot de mal gust.

14.6.16

generalitats, també


Imagino i escolto propostes dels partits que es presenten a les eleccions espanyoles. Completament d'acord amb el líder (?) que diu que suprimiran el Senat (no sé si és fàcil de fer o no, em refereixo a la qüestió de tenir prou percentatge de vots per tirar endavant la proposta)... Ai, el que diu això és el mateix que en el debat a quatre d'aquesta nit ha deixat anar que Espanya és la quarta economia mundial -ha, ha, ha!- i cap dels altres tres l'ha esmenat.

De Rajoy, el més previsible i aparentment nerviós dels candidats, m'ha fet gràcia una frase que resumeix el seu discurs habitual, el seu tarannà. Ha parlat del milions de turistes que vénen a la península i ha reblat dient: por algo serà. Rajoy és així, les coses passen i ell no acaba de saber per què, Rajoy és immutable, és una roca molt menys erosionada del que alguns voldrien. La seua ineptitud és la seua grandesa, tornarà a triomfar; relativament, sí.

No sé si encara més anacrònic és Sánchez, campió exaequo del generalisme. Profeta del canvi que no canviarà res, insisteix en la mutabilitat que promet tornar al passat.

Que dolent és Iglesias, que murri! Quantes vegades li deu haver fet a Sánchez durant el debat la proposta de formar govern amb ell? I quin somriure silenciós del socialista, collat pels seus -per ell mateix?- al vell i sempre relativament efectiu discurs.

En fi, deixem-ho estar. Generalitzo, parcialitzo, faig anecdotari com ells. L'única sorpresa que m'estimula la ment és imaginar quina combinatòria s'inventaran per formar govern – per què ara sí, no?- i com la justificaran. Esclar que tots són artistes en l'art de justificar, de manera que només tinc curiositat pel resultat final, cosa que és ben poca cosa, ho sé; de la resta, no espero gaire res, a la meua edat, m'ho puc permetre una mica.