27.11.14

només primers versos


Entro a la llibreria perquè fa temps que no hi entro, potser més d'una setmana. Està gairebé buida, cosa que em recorda que jo tampoc no m'hi puc quedar gaire estona si vull veure començar el partit del Barça. Cruixit de fustes fins que m'aturo a la taula de la poesia, que no sé perquè hi vaig si no sóc lector de poesia.

Miro portades, llegeixo noms d'autors i títols. Fullejo algun llibre. M'entretinc més en uns que en uns altres. Repasso alguns primers versos de poemes, de la traducció en castellà.

Coses senzilles, prenadalenques:
Ha arribat la tardor,
amb totes les fulles d'or;
els cabells grisos i les fulles dorades criden
que l'any i jo som vells.
...

Versos patriòtics:
Si jo fos un d'aquests ciutadans errants
que tenen el món com a ciutat,
no ploraria pels qui van caure
abans que s'arriessin les banderes
...

Fantasies inquietants:
Les persones felices que són decapitades
retroben al cel els seus caps
convertits en purs querubins
amb les seus ales, inclús...

Personatge acollidors:
El Diable -un cavaller- t'ha invitat a dormir
a la petita casa que té Noséon.
El lloc és esplèndid i sempre hi ha novetats.
...

Al final m'emporto el llibre a casa sense saber per què. Potser perquè no tinc temps de llegir-me'l tot a la llibreria abans que comenci el partit (no he vist cap tele a la llibreria); potser perquè vull llegir -i entendre- més a poc a poc com es transformem els caps dels decapitats en querubins; potser perquè tinc nostàlgia de versos vells anglesos llegits a la vora del foc -quin foc?-; potser perquè vull saber si també m'agraden els poemes de Chesterton... Mai no sé perquè acabo comprant llibres de poesia.


(G. K. Chesterton: El gran mínimo. Antología poètica. Ed. Salto de página.)

26.11.14

cinc minuts de mirades mentre tornàvem a casa


En què deu pensar la gent quan camina, quan passeja, pel simple fet de caminar, de passejar? Com tantes altres coses que pertanyen a cada individu, no ho sé. Suposo, de tota manera, que normalment no es té un pla de pensament preconcebut quan es comença a caminar, o potser sí. Potser hi ha qui imagina versos magnífics, qui pensa en els ingredients del pròxim àpat, qui es pregunta -habitualment sense resposta- pel perquè de tot plegat, qui troba formes noves de fer l'amor, qui maquina -especialment si és del PP- estratègies per guanyar algun vot, qui resa un rosari rere un altre -encara hi ha gent que passa el rosari?-, qui s'encaparra que els fills facin el que ell -o ella- vol, qui no es trau del cap que el seu company hagi ascendit a l'empresa amb menys mèrits que ell... Suposo que quan passeges es barreja tot una mica, per bé que no sé si hi ha gaire gent que camina amb l'única intenció prèvia de caminar i després va com va.

Jo, que camino per caminar, a vegades m'autoimposo una pausa en alguna botiga, una sala d'exposicions, un carrer concret on arribar, però la veritat és que, com és habitual en mi, penso poc durant els trajectes d'anada i tornada; més aviat bado, miro o no miro, veig o no veig, em deixo anar. A vegades focalitzo un lloc, una persona, una escena, un detall... Res, a penes un instant. Moments fugaços que es poden allargar segons circumstàncies imprevisibles. El moviment del cervell, pràcticament nul; més sensacions que reflexions. A vegades m'inquieta la meua badoqueria i penso que mentre els altres pensen jo simplement camino: anada i tornada.

Com que gairebé sempre, a més del mòbil, porto una càmera fotogràfica, les focalitzacions sobrepassen la meua mirada física i és la màquina qui s'imposa, qui agafa el protagonisme, qui tria. Hi ha qui pensa que la fotografia és una prolongació de la mirada humana, però rarament és així en el cas de les meues fotos. És la càmera qui tria, qui decideix l'angle de visió, qui pica o contrapica, qui exigeix més llum o més ombra. Aquesta càmera, sovint adormida a la butxaca, un dia, una nit, sobtadament em demana de sortir i es fixa en el que li sembla, ho fixa i, quan ja en té prou, torna a descansar mentre jo continuo fent el darrers metres que em queden per arribar a casa sense saber perquè ella s'ha entretingut en unes mirades que no estic segur que compartim. En tot cas, tant ella com jo badoquegem, anem deixant anar la vista, res més.








25.11.14

hidrofília o hidrofòbia?


Se sap que si es recorden els somnis és perquè el somniador es desperta just en algun moment de la seua producció mental; de manera que és molt possible que l'individu hagi tingut alguns somnis durant el seu període de son diari, però només sigui conscient d'aquell immediatament posterior al seu desvetllament o desvetllaments.

Darrerament recordo força somnis o fragments de somnis, cosa que indica que tinc tendència a despertar-me més del compte. Sigui com sigui, la gràcia dels somnis no és recordar-los més o menys vagament o d'una manera precisa, sinó saber perquè el director del somni, és a dir, un mateix, ha triat determinat material per confegir un món oníric i quin significat té aquest món. A mi em costa reeixir.

Aquest matí, per exemple, m'he despertat sense saber el desenllaç de la història següent, que, per altra banda, no sé si feia gaire estona que havia començat:

Em veig agafat a un matalàs de plàstic, com els de platja. El corrent de l'aigua, marronosa, bruta, se m'emporta carrer avall. El carrer és estret, opressiu, amb cases no gaire altes de colors indeterminats a banda i banda. Em preocupa no poder acostar-me a la vorera. Sobtadament, apareix el cap d'un gos a l'altra punta del matalàs; sembla que vol pujar. Crec que és un spitz, no sé si nòrdic o asiàtic. Em mira amenaçador, però jo m'atreveixo a acariciar-lo. Sense saber com, veig que el gos ha lligat una corda al matalàs i s'ha posat l'altre extrem al voltant del coll. Jo he aconseguit estirar-me sobre el matalàs i, immediatament, el gos, que no té nom, esclar, ha començat a nadar a una velocitat increïble corrent amunt. Aleshores, ha sortit molta gent a les finestres i a les portes. Tots cridaven: Trampa, trampa! M'ha semblat que alguna veu deia: Porta motor!

En despertar-me podria haver intentat analitzar el significat profund del somni, però estic segur que no n'hagués tret l'entrellat. Un cas d'hidrofília o d'hidrofòbia? Per què un spitz? Què feia la gent tancada a casa fins que ens ha vist remuntar el corrent? Que indica el conjunt? Ara bé, una cosa tinc clara, en aquests casos es permet portar motor, tot i que puc assegurar que no en portàvem; però ja sabem com és la gent quan vas contracorrent. En el proper somni potser atiaré el gos contra els baladrers, a veure què.


21.11.14

el centre del món


Publiquen que el Portal de l'Àngel ja és el 14è carrer més car del món (3.200 €/m2) i el més car d'Espanya. No acabo d'aclarir si això és bo o dolent i per a qui. En el rànquing barceloní el segueixen: el passeig de Gràcia (3r carrer més car d'Espanya), Pelai, Portaferrisssa i Rambla de Catalunya.


No entraré en els aspectes econòmics i comercials d'aquests carrers; no sabria què dir en qüestió de números. Passo sovint pels cinc carrers i cada cop em semblen més avorrits, més uniformes, més mancats de personalitat pròpia (no em refereixo a l'arquitectura) i, també cal dir-ho, més aliens a la meua activitat comercial. Al carrer Pelai, per exemple, de les quatre botigues de fotografia que hi havia en queda una, al costat dolent, i és la que menys m'interessava. De les llibreries d'aquests carrers, no sabria dir sense repassar els trajectes a poc a poc quantes n'han tancat, i les que queden... Ni la Formiga d'or, se salva, encara que jo hi entri molt de tant en tant. Les sales d'exposicions a peu de carrer, gairebé desaparegudes. Bé, tampoc vull ser exhaustiu perquè, en resum, la idea és clara; citant uns versos de Nabí: Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida. Una vegada passada la novetat d'obertura de noves botigues i bars i restaurants ja entrevistos, aquests cinc carrers serien els ideals per als passejadors que no volen distreure's amb l'entorn, sinó fos perquè els turistes que badoquegen i alguns autòctons que els imiten provoquen ziga-zagues incòmodes i renecs mentals.

Déu meu, quins carrers! Si ja ni tan sols queda una barberia -no dic perruqueria- on mentre et relaxes una estona, el barber t'explica les darreres novetats del barri i, si convé, del món. Esclar que ara aquests carrers són el centre del món, o gairebé.


20.11.14

aniversaris


Aquesta tarda he pensat que aviat faré anys, és a dir, un any rodó més, que els mesos i els dies ja hi són. És possible que, arribada l'hora precisa -segons consta en el paper pertinent i em va assegurar la mare, l'experta més qualificada en el tema- del dia assenyalat, no recordi l'esdeveniment.

Que se sàpiga, poques vegades apareixen al cel senyals indicadors de tals efemèrides particulars. Si no fos perquè sempre hi ha algú que em té en la memòria i em fa algun present material o/i de paraula, a hores d'ara, és a dir quan toqui, tindria una o dues dècades menys, cosa que encara em pregunto si seria positiva o negativa i si cal agrair o rebutjar el recordatori..., i el present.

Amics i amigues, companys i companyes sagitaris (sí, tu i tu... i tu) o de qualsevol altre signe zodiacal, considereu-vos felicitats quan toqui, o oblidats de paraula si és el vostre desig. D'això dels anys en un dia concret, en tinc poca memòria i ara no és qüestió de començar a mirar l'agenda que no tinc cada moment o d'estar pendent dels sorollets del mòbil.


19.11.14

darreres escriptures


... i aquesta llum
encara em costa més de destorbar-la

Pere Gimferrer: “Nènia” (fragment) (22-23/VII/2014)



Mai no havia estat més meridianament clara la grandesa de l'infant i la vanitat de l'adultesa. Jugar és seriós i no. No sé a penes jugar. Inhibir aquest sentiment de responsabilitat omnipresent. Sóc on sóc, feble, sense gaires forces per estar a l'altura de res. Em vull curar; com adquirir confiança?...

Maria-Mercè Marçal: El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys. Barcelona, Editorial Empúries, 2014.


Vaig llegint els darrers escrits de la Maria-Mercè triats per la Fina Birulés i l'Heura. Passo pàgines i em detinc aquí i allà. Em centro en el dietari, més endavant llegiré les cartes a Jean-Paul Goujon. Optimisme i desolació esperançada, recolliment, introspecció, realitat i somnis, acceptació i rebel·lia, lluita. En algun moment tinc la sensació de no tenir dret a entrar en els quaderns de la Maria-Mercè, és com un cert pudor difícil d'expressar, de raonar. Al mateix temps, sento la necessitat de retrobar-la tants anys després. Quanta tristor! Però també l'alegria de compartir. Que complicat tot plegat!


18.11.14

impasse


Parlo una estona amb un company de feina (exfeina). Repassem actuacions i partits. Potser ja comença a ser hora que des d'aquí ens expliquin els partits sobiranistes (o gairebé) les estructures del futur país, els projectes en tots els camps de govern, en detall, amb concrecions fins i tot numèriques, res de generalitzacions, i encara menys de sortides de sol de color de rosa. Descregut com és, mai ha vist la llum de cap veritat política, de manera que les properes eleccions votarà Podemos (riu quan m'ho diu).

En un canal de televisió fan una enquesta sobre les possibilitats que té Podemos de guanyar les eleccions. La majoria de gent creu que no les guanyarà. La pregunta, de tota manera, està mal plantejada: en política tot és possible, encara que sigui improbable. Posats a vaticinar, penso que si en les properes eleccions generals estatals Podemos queda com el segon partit més votat, i no es poden establir aliances amb els grups més petits per obtenir una majoria, és possible que veiem PP i PSOE governar junts.

Els resultats d'unes eleccions catalanes són més previsibles: poca variació respecte la situació actual. L'únic dubte que m'interessaria resoldre és qui seria el president i quines filigranes farien per tirar endavant el procés d'autodeterminació.

Sigui com sigui, crec que els propers mesos -un any, anys?- s'han de produir fets sorprenents que fins i tot podrien portar a un proces constituent.