20.10.14

qüestió de banderes

Torno cap a casa des de la plaça de Catalunya. Passen pel meu costat una mare -potser una àvia, és difícil precisar sense preguntar- i tres nenes. Ella que diu: Para qué quieres tu una bandera, cariño?

Una mica més amunt, una nena, molt més petita que l'anterior, porta incorporada la bandera potser des que ha sortit de casa -és difícil precisar sense preguntar- i no sembla que tingui gana, segurament perquè tanta novetat li ha fet oblidar les necessitats bàsiques, no ho sé, perquè en aquesta edat les nenes encara no estan gaire per banderes, tot i que la seua tingui una funció evident.

19.10.14

aquest diumenge, música d'aniversaris


Aquesta setmana, fa uns dies, va fer 50 anys de la mort del peruà  Cole Porter. Música per al record o música recordada? Algú, de menys de 30 anys, escolta a través del seu reproductor qualsevol de les múltiples versions de la seua música? Sí? No? Per què? I jo? I nosaltres?

Ahir, Chuck Berry feia anys cap-i-cua. Un immortal, com Cole Porter, per bé que ben viu. Les mateixes preguntes. No incloc músics o qualsevol tipus d'erudit cultural en les preguntes. Parlo d'aquell moment en què un diu: va, ara em ve bé escoltar una mica de música.

Ei, quin plaer escoltar aquestes músiques! Va, quatre vídeos amb un total de dues cançons -música d'escenari i pel·lícules amb parelles de ball ja mítiques-, que les tries, amb tantes possibilitats, es fan difícils.

Bon diumenge i que la setmana entrant ens sigui lleu amb el ritme preferit de cadascú.








17.10.14

simplicitat


Suposo que tothom sap que aquest diumenge se celebra a Barcelona la Cursa de la Dona que té com a objectiu principal visualitzar i ajudar en la lluita contra el càncer de mama. Crec que en aquesta desena edició ja s'han inscrit els milers de participants previstes i que, per tant, la convocatòria ha tornat a tenir èxit.

Les que heu participat alguna vegada ja sabeu que proporcionen un petit kit amb el material necessari i més (samarreta, dorsal, xip, objectes publicitaris...). Avui, per casualitat, he sabut d'un petit grup de participants que faran una lleugera personalització de la samarreta a través d'un dibuix de disseny senzillíssim que precisament té la gràcia de l'economia extrema de línies, de la parquedat dels colors,  i d'un dinamisme molt ben resolt al meu entendre, però l'element que realment l'arrodoneix i que li dóna força és el simbolisme central, aparentment de fàcil interpretació.

P S: No sé si les participants en la Cursa tindran temps de canviar-se de samarreta per assistir a l'acte de la plaça de Catalunya. Ja es veurà.
 

16.10.14

contrapunt: el temps immòbil, o potser tot el contrari


A penes una llambregada distreta mentre baixen. Ell, més prop dels seixanta que dels cinquanta; ella no deu passar gaire dels vint. Les mans agafades, sense parlar. Ni m'hagués adonat que ens creuàvem si no hagués esta perquè ella ha dit, fluixet, el meu nom. Ens aturem, xarrem. Ella acaba, de moment, els estudis, està il·lusionada; el pare està il·lusionat amb ella, i diu, diverses vegades, que el futur és seu; ella somriu i continua explicant les seues històries. Se'ns ha fet tard per anar on volíem i baixem fins a la llibreria. Mirem els llibres lentament, sense pressa, sense propòsits, cadascú per la seua banda. Jo acabo primer. Un somriure de comiat. Com que vivim al mateix barri, ens trobarem la setmana que ve, el mes que ve, potser ja passat algun any, i reprendrem alguna conversa amb velles complicitats.

Si no hagués estat per la portada amb una reproducció de Turner i pel títol, El color en Venecia, no l'hagués agafat. Tinc records tan vagues de Venècia... Decadent i vital, vella i moderna, fosca i lluminosa, freda i càlida, intemporal. De Boito, no en conec res, si exceptuo Senso, de Visconti, bastida sobre un relat seu.

Vaig llegint sense pressa perquè no vull acabar. Gairebé em quedaria al principi imaginant possibles continuacions, o no imaginant res:

Nebot, avui he fet noranta anys, i he fet testament. Deixo quasi tots els meus diners, unes cent mil lires aproximadament, a la teua germana Maia, que té set fills i és vídua, amb la condició que cada any passi tres mil lires a la meua bona Menica, que és molt gran i està massa cansada per ocupar-se de res. També és ben veritat que la bona Menica em fa enfadar totes les santes nits. No vol anar-se'n al llit abans que jo, per molt que li demani i li pregui; i mentre escric a la claror d'aquest llum d'oli i li netejo la metxa, vet aquí la teua tia, a l'altre costat d'aquesta taula, dormint amb el gat negre sobre els seus genolls. Des de fa mig segle que fem la mateixa vida plàcida i dolça i tan ràpida que les setmanes volen com si fossin dies; i la meua estimada velleta ben maca, amb la còfia blanca midonada, quan es desperta i aixeca el cap, em mira sobtadament els ulls, i em crida: “Carlo!”, a mi em fa bullir la sang a les venes com si fos un jovenet.

Camillo Boito: “El demonio mudo”, a El color en Venecia, Gadir Editorial. Traducció de Elena Martínez (retraducció del fragment meua)
 
 

15.10.14

entre creença i intel·ligència, amb amor


Quin enrenou! Quines corredisses! Quanta precipitació! Ai, que ens hi va la vida! Quina vida?

Entenc que la consulta del 9 de novembre quant a efectivitat és un acte de mobilització no gaire diferent d'altres consultes o firmes en què ja he participat, per molt que interpretacions apressades actuals o altres de posteriors li vulguin atribuir una transcendència que no tindrà. S'hi ha d'anar? Doncs hi anirem.

Que l'enrenou mediàtic posterior a la reunió de despús-ahir fos considerable -i el que ens espera- ho entenc perfectament, que l'enrenou, les dispersions, les declaracions i les contradeclaracions dels representants dels partits polítics més o menys sobiranistes -el discurs dels altres és monolític i per tant previsible- fossin, i encara són, d'una intel·ligència elemental, d'una mediocritat argumentativa tan palesa, em sembla més patètic.

Que no volen decebre la societat civil -qui cony s'ha inventat aquest terme de societat civil- o els seus votants... Que si és va dir que el 9-N cal mantenir la data sí o sí... Que sí, però amb unes condicions innegociables... Que no, però sí, si... Que parlo a títol personal, però no institucional... que si les promeses... Que potser noves eleccions... Marededéu quanta retòrica i quanta... Com en diuen els alemanys... Wortschwall... Geschwafel...?

A veure si la setmana vinent tothom se centra una mica i jo puc arribar a pair tota la informació. Sense pressa, sense pressa. Qui no pugui aguantar el temps, que s'esborri.

Com sé que jo tampoc he dit res gaire coherent, cedeixo un altre cop la paraula a Llull i a un llibret que tots s'haurien de llegir, només un verset cada dia i per ordre, no de la manera que jo els presento aquí.

 

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llargues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminades d'amors.

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.


Quant a la simbologia de l'amic, l'amat, l'amor, etc. -que consti que no he fet sortir lo foll-, és cosa de cadascú. Però, sobretot, a poc a poc, que el camí és llarg.

14.10.14

il·lustracions per a no il·lustrats


En temps de crisi, social, econòmica, política..., es genera una quantitat important de literatura sobre els temes que els ciutadans viuen, protagonitzen, pateixen. Literatura circumstancial i efímera i d'altra que amb el temps queda fixada. En el cas del moviment a l'entorn del desig -o no desig- d'autodeterminació i la seua contra (manifestacions, propostes de referèndum o consulta, reivindicacions verbals o orals d'un o altre signe...) s'han produït també innumerables mostres gràfiques que, a través de diverses formes i mitjans, han omplert vies de comunicació públiques i privades amb més o menys originalitat i fortuna.

No sé si ja és l'hora -sempre se'n pot editar m´s d'un volum- , però hauria d'arribar un moment en què algú o alguns recullin aquest material i l'ajuntin, cronològicament o d'alguna altra manera, en un corpus gràfic amb els comentaris pertinents. Fotos, dibuixos, muntatges amb text, força elaborats o d'un primitivisme escandalós, donarien una visió, un matís complementari important, al material estrictament literari interpretatiu o descriptiu d'aquests anys i, segons com, s'acostarien més a la realitat plural dels ciutadans immersos en aquesta situació efervescent i de continuïtat incerta -després de demà, quin serà el proper pas? Quantes propostes diferents es faran? Qui seguirà qui?- que estem vivint.

Per si no ha quedat clar, incloc unes mostres del material a què em refereixo i em disculpo perquè no sigui més variat ideològicament, però m'arriba el que m'arriba. Per cert, m'ha semblat que darrerament hi ha una tendència en les il·lustracions a tractar la intel·ligència. M'agradaria recordar que l'abstracció que anomenem intel·ligència té molt a veure amb la capacitat d'adaptació a les situacions que es presenten en cada moment i a la previsió de situacions futures.

 
 



 
P.S. Segur que el facsímil de les notes de Rajoy és fals. Un professor seu d'aquella època, precisament el que suposadament les firma, diu que erenboníssimes, excepte en dibuix. Cert que no ens acabem de creure algunes afirmacions del professor: En el corrillo, él mandaba; destacaba y era el protagonista. No digo que anulara a los otros, pero era la alegría del grupo..; però, en termes generals, segur que diu, ha ha ha!, la veritat i Rajoy, quan vulgui, podrà corroborar documentalment el seu aprofitament acadèmic, cosa, esclar, que no servirà més que per confirmar les notes que treia.


12.10.14

aquesta tarda de diumenge, música sense lletres.


Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament...

Ramon Llull: Doctrina pueril


Em va venir al cap una altra vegada el concepte de música que explica Ramon Llull en la Doctrina pueril, segons el qual han de concordar veus i sons i immediatament vaig pensar en un grup mític que gairebé mai va incloure veus: The Shadows. Esclar, dels Shadows vaig passar als músics peninsulars més o menys d'aquella època i el primer nom a recordar va ser el dels Pekenikes, però de seguida los Relámpagos, i sobretot la seua “Nit de llampecs”. Després, entre els qui havien actuat sense lletres, vaig pensar en un personatge que sortia força per la tele, però no recordava el nom fins que... Kurt Savoy!

De tots quatre, l'únic que continua en actiu és Kurt -o Curro- Savoy. Els Shadows van actuar de 1958 a 1990; més tard, el 2004, es van ajuntar per fer un únic concert. Dels Pekenikes (que hieràtics a Embustero y bailarín!), que van començar el 1959, no sabria dir quan van plegar. Los Relampagos són de meitat dels 60, amb separacions i refundacions de tant en tant. Quant a Savoy, potser les peces més conegudes d'entre les que interpreta són les de la trilogia del dòlar de Sergio Leone, de tal manera que alguns creuen que va intervenir en les pel·lícules, encara que qui ho va fer va ser Alessandro Alessandroni. En fi, llarga glòria als 60, amb lletra o sense.