12.2.16

nomenclàtors


L'Ajuntament de Madrid va encarregar a la Complutense (resumeixo i simplifico) una llista amb els carrers que tenen noms de personatges implicats amb el franquisme, etc. La finalitat és eliminar aquests noms del nomenclàtor madrileny, encara que ja ha dit l'alcaldessa que no els dels personatges de cultura: Pemán, Dalí, Manolete, Gerardo Diego, Pla, etc., sinó els dels qui directament o indirectament tenien les mans tacades de sang, etc. Bé, ja és veurà, i es veurà si els mitjans de comunicació actuen com a elements decisoris i escalfen l'ambient.

A mi, això dels canvis de noms no em sembla ni bé ni malament, depèn. Tret dels casos d'abús flagrant, que no sempre són fàcils de decidir, la pressa amb què s'actua, la frivolitat en altres casos, les pressions externes, etc., sovint em subleven. Em vaig emprenyar molt quan el meu carrer d'infantesa i primera joventut va passar de Prim a Companys, i que consti que en aquest cas una majoria de veïns hi van estar d'acord, tot i que jo no vaig ser consultat potser perquè era menor d'edat..., en fi, no recordo el motiu. De tota manera, mentre vaig enviar cartes a casa, a l'adreça continuava escrivint Prim (sense general) i no em consta que se'n perdés cap -potser encara arribarien.

Arribat a aquest punt de l'escrit, decideixo no continuar amb els dos paràgrafs que tenia embastats sobre la memòria històrica i la justificació de certs canvis, ni tampoc exposaré les conclusions que tenia pensades i que em semblaven d'una solidesa a tota prova. M'adono que el tema és força complicat, però, sobretot, a mi em sembla irrisori.

10.2.16

contrapunts


Llegeixo que Francisco del Moral, nascut l'any 1947 a Madrid i lladre de tota la vida, va passar-se molts anys a la presó i ara, quan encara no té els 70, s'està en una residència d'ancians a Morata de Tajuña. Francisco, que en la foto del diari aparenta estar força en forma, sembla que ara només té un pensament: escapar-se de la residència, delinquir i que el tornin a la presó . Com que això de delinquir li fa una mica de mandra, sospesa l'alternativa d'escriure a Rajoy -que no s'encanti o haurà de canviar de destinatari- per demanar-li directament la presó, sense requisits previs.

Hi ha q ui pot considerar que tot plegat és una boutade, però jo ho trobo molt seriós, ho entenc. No conec les presons -no compta la meua vigilància durant la mili a objectors de consciència-, però sí algunes residències, i el desig de Francisco el trobo absolutament raonable, enormement lògic. M'estalviaré d'enumerar i desenvolupar argumentacions, només n'insinuaré una: ¿qui vol viure la vida que li quedi envoltat només -remarco el només, el personal compta poc- de vells i, en alguns casos, d'un gat o un gos terapèutics? Ah, sí, la família bé; si existeix, ve de tant en tant.

Més tard, miro per televisió un reportatge amb motiu del mil·lenari del monestir de Sant Daniel. Hi viuen set monges que sobrepassen els 70. Qualsevol semblança amb una residència d'ancians és casualitat. Crec que Francisco s'hi podria adaptar. Ei, vull dir en el seu equivalent masculí, no emboliquem la troca, que les presons, de moment, tampoc són mixtes.

7.2.16

nirvana


Em vaig mirar gairebé tots els Gaudí -vaig arribar tard a la gala- i he vist bona part dels Goya -després del premi al millor guió adaptat he fet un mutis discret- i continuo perplex com altres anys amb una pregunta sense resposta: per què persisteixo? L'única aproximació remota que se m'acut és que, com en tantes altres coses, la repetició d'esquemes, el fet de saber que si fa no fa tot serà com sempre -critica a l'administració inclosa- em relaxa, em porta a una mena de nirvana qui sap si excessiva, a un somriure beatífic absolutament acrític, a una petita indigestió mental fàcilment superable. Què criticaran demà dels Goya: Una expulsió injusta? Un metratge mastodòntic -no es podrien donar quatre o cinc premis alhora?-? Histrionismes diversos? Qui faltava, qui sobrava?   Fantàstic, forma part del joc. Més enllà d'altres consideracions, la meua aposta, la de la millor pel·lícula: Truman o Un dia perfecto. Dec haver guanyat? Ho miraré abans de penjar el post; de fet no he arriscat gaire.

I dues recomanacions, protagonistes i secundaris a part: si no teniu una invalidesa gran, aneu a les sales de cinema, compartiu butaques tot i que siguin més incòmodes que el vostre sofà. Segona, que em fa vergonya recordar: que baixin l'IVA del cinema; encara no té competències la Generalitat en aquest tema?


P. S.: Vist (llegit).

6.2.16

Darío, Rubén. Sempre present


Just l'altre dia recordava la paraula justa i just avui fa cent anys que va morir Rubén Darío, poeta no només de la paraula i el contingut sinó també de la música; i potser per la seua música : Ya se oyen los claros clarines..., no prou seguit per la gent que s'apropa més a la prosa que al vers. Gran Darío!

Els coneixeu aquells que diuen:

!Qué bonitos
los versitos!
-me decía
don Julián...
Y aquella frase tenía
del diente del can hidrófobo,
del garfio del alacrán.

Gran Rubén!

4.2.16

l'estimul continuat


Llegeixo l'entrevista de La Vanguardia a Banville, a qui fa temps que no llegeixo, i no veig clar a primer pensament si estic d'acord o en desacord amb algunes de les seues afirmacions. L'Europa que presenta, per exemple, m'és, com a mínim, indiferent. Però l'entenc perfectament quan a la pregunta: Vostè continua divertint-se?, respon: Sí, perquè només et compensa una cosa que no depèn del que n'obtindràs perquè ja l'obtens quan escrius: la petita descàrrega de plaer que reps en trobar la paraula justa. Aprendre a gaudir de les paraules és aprendre a escriure.

Tinc la certesa que força escriptors són incapaços de trobar els petits plaers de cada mot, de cada frase, potser ni els busquen, i esperen el miracle de l'orgasme final que, esclar, mai no els arriba. .. Ni als lectors, evidentment.

2.2.16

el meu cel


Des de la terrassa miro el cel del sud-oest. Fa una nit clara i es veuen moltes estrelles al cel barceloní, cosa que em fa imaginar que en altres llocs el ball de llums deu ser espectacular. Orió, en tota la seua plenitud, domina el meu firmament casolà, gairebé diria que sóc capaç de detectar a simple vista la seua nebulosa central com la devien veure els antics abans de les grans contaminacions lumíniques; a la seua esquerra i una mica més avall, Sírius, majestuosa, la més brillant de totes les estrelles, persegueix la constel·lació i mai no aconsegueix atrapar-la. La seua constància inútil m'aclapara.

El termòmetre de la terrassa marca 14,7 graus, torno a mira el cel. Sens dubte és tracta d'un miratge: Orió és la constel·lació d'hivern per excel·lència.

1.2.16

tercera -i darrera de moment- aproximació parcial a les imatges


Potser alguns dels quatre o cinc que entren al meu fotofílies es pregunten què passa que no hi ha noves imatges. La resposta és ràpida: continuo sent un fotògraf compulsiu, però m'és més còmode pujar les imatges (o algun vídeo curtíssim) a Instagram des que la jaka -la trobo a faltar, també per fer-li preguntes sobre el tema- m'hi va estimular.

Instagram no té cap secret, és una xarxa social que funciona de la mateixa manera que Twitter o Facebook, és a dir, que tu vas dient la teua i fent amics o seguidors -o no- que mitjançant el clic a un cor et diuen si els ha agradat la teua foto i, de tant en tant, potser et deixen un comentari breu, a vegades simplement a través d'una emoticona. Jo solc acompanyar la imatge d'un text curt i hi afegeixo alguns hashtag en català i anglès -encara aprendré anglès- per concretar i situar millor la foto o la seua intenció. Acabat el procés, em miro les fotos dels altres. Fins al moment m'han cridat l'atenció unes quantes coses, algunes de les quals passo a exposar sense cap ordre preferent i amb el convenciment que me'n deixo d'importants:

1. La intenció dels qui participen de la xarxa és molt diversa, des de compartir imatges amb pretensions artístiques a promocionar un negoci.

2. Hi ha imatges que tenen una finalitat artística, sense importar el tema, i d'altres que són testimonials. En aquest segon cas, destaquen, d'entre les que miro, les d'escriptors i polítics que van immortalitzant la seua agenda: avui he fet això, ahir vaig veure aquell... Entre les primeres, hi ha consecucions realment notables, entre les segones, menys.

3. Encara ignoro per què subjectes que no han publicat res tenen un bon nombre de seguidors. Aquests vots de confiança m'intriguen o m'entendreixen, segons el moment.

4. A diferència de les altres dues xarxes esmentades, els visitants d'arreu del món són molt abundants, en el meu cas, tant o més que els autòctons. Una de les deduccions és que les imatges tenen un llenguatge universal. Jo, per exemple, sóc seguidor d'una nena japonesa que fa uns dibuixos d'aquells que representen persones amb els ulls tan rodons; en correspondència, la nena m'anima en les meues fotos ignoro per quina raó.

5. Hi ha molts usuaris que són monotemàtics (lligat al punt 2). Entre els més joves, abunden els qui només tenen fotos seues -cares, cos sencer, vestits de cada estació, etc.- amb totes les variacions imaginables i amb centenars de seguidors. Entre els comentaris, destaquen els que diuen coses com ara: estàs guapíssima, ets la millor, nice...

6. Un petit grup d'igers afegeixen màximes i consideracions ètiques d'autosuperació o autoajuda a les imatges, filosofia adolescent estranya a ceretes edats que a mi em fa envermellir però que m'adono que té molt predicament entre els seguidors.

7. Arribarà un moment en què vida virtual i vida real es confondran en un tot? No ho sé, però ja hi deuen haver unes aproximacions notables. És la vida... I continua la música.