29.4.16

escriptura automàtica


Veig i escolto una part de l'entrevista a l'expresident Mas i, a continuació, una taula rodona -o com es digui- amb moderador i periodistes i polítics. Aquesta dèria de dir que un és el centre! Quantes vegades caldrà repetir que el centre pràcticament no existeix, que és un concepte que només s'entén en boca de qui es pensa que és al mig per sospesar i inclinar la balança a dreta o esquerra,com si no formés part del pes que equilibra o desequilibra.

Dreta o esquerra? Com a conceptes polítics, especialment en boca dels polítics, actualment són d'enorme imprecisió, obsolets, de difícil comprensió, de definició vagament aproximativa. Mots genèrics que cadascú interpreta i reinterpreta segons les seus conveniències. Quines paraules claus caldria fer servir per situar els partits en una ideologia determinada? No ho sé. Políticament és dubtós que continuïn existint ideologies en el sentit tradicional. La qüestió, avui més que mai, és veure-les venir, la flexibilitat, l'adaptació; no en funció dels votants, esclar, sinó d'un mateix i del propi partit. El PP i el PSOE són mestres en aquest joc i la seua pervivència dependrà de l'adaptabilitat als moviments de la societat, dels votants. El PSOE, calcula més malament, li auguro encara més baixada; la Chacón, en canvi, és més llesta, ha decidit seguir la tàctica de veure-les venir, si convé ja es farà sentir, de moment, que es cremin els altres.

A mi Rufián, em sembla un polític perfecte, totalment identificat amb els requisits discursius i argumentals dels nous temps, una mena de resurrecció del meu admirat Azorín, mestre dels punts i seguit(s).

Que no es presentin junts Convergència -o com es digui demà- amb ERC crec que és l'opció més intel·ligent de cara als votants independentistes, a l'augment dels seus vots. Llàstima que Convergència sempre necessiti crosses... Etc.

26.4.16

feia una mica de fred


No tenia intenció de començar per aquí, però no hi puc fer res. De les 302 pàgines del llibre, quan l'he obert, l'atzar dels dits m'ha portat a la 174 que, com sap tothom, és a l'esquerra. La dreta, segona opció segons es mou la vista, tampoc és que ... No em queixo del retrobament, ans al contrari.

Molt devotament,
a T. S. Elliot

Com més floreix abril, més trist estic,
i com més crema el sol, més sento el gel.
Ara comprenc que de fredor sóc ric
i que abril ja no és dolç sinó cruel.

Cruel abril: aquell prestigi antic

que tenies de roses i de mel,
té la fugacitat per enemic.
¿D'això els enamorats en diuen cel?

Cruel abril, cruels enamorats

emparellant per força carns marcides,
nafres acumulant, sumant edats.

Cruel abril. Els prats de margarides

ja són tombes de flors, records de prats.
Cruel abril. Cruels les nostres vides.

Gerard Vergés: “April is the Cruellest Month”, dins Poesia Completa. 1982-2014. Proa, 2015.


Si el poeta fa servir Elliot coma excusa, jo el faig servir a ell, només ara. De moment em sembla prou satisfactori.

25.4.16

repeticions


Dec ser dels pocs que miren les pel·lícules de la televisió, vull dir pel·lícules, no sèries, de la televisió que no es paga. Al cap d'una estona de seguir la història em diuen: tornem en 7 minuts. Hi ha qui s'emprenyaria amb aquest anunci continuat, jo no, no gaire. Em sembla fantàstic com la televisió reflecteix una societat en què la temporalitat, els canvis constants, són la forma de vida. Canvio de canal i, si vull torno, o em miro una altra pel·lícula -rarament una sèrie- fins a la pausa publicitaria, o qualsevol altre programa... Dintre dels límits de la mediocritat, la meua capacitat de decidir la tria em fa sentir... no vull exagerar.

En política em passa una cosa semblant, amb la diferència que esperar un període de quatre anys per intentar canviar de canal em sembla excessiu, i haver de sortir de casa per fer-ho, un endarreriment d'un anacronisme imperdonable.

En un cas i en l'altre tant en la tele com en la política, habitualment tinc la sensació de repetició, de dejà vu, de manera que segurament arribarà un moment que prescindiré d'aquestes distraccions.



P. S. :  A vegades llegeixo al diari les sinopsis de les pel·lícules. Trobo a faltar que em diguin -només cal que afegeixin uns quants números-: Aquesta pel·li ha estat projectada x vegades en els diferents canals de televisió (1978-2016:44). En política, igual, encara que canviïn les cares.

22.4.16

que els nens (i les nenes) no se m'acostin


El debat tuttifrutti de la tele deriva en la subvenció o no a les escoles només de nens o de nenes. Alguns parlen de centres discriminadors. No crec que els periodistes facin servir aquest terme per desconeixement filològic, social o pedagògic, més aviat em sembla un exercici interessat de modernitat tronada, de progressia anacrònica, potser de mala fe, una argumentació en la més trepidant filosofia sofística postclàssica.

Llegeixo al diari que han detingut un docent de Mollet per fotos pedòfiles als alumnes. Els actes contra els indefensos i l'abús d'una situació privilegiada em semblen injustificables, terribles, a penes comprtensibles. A la versió digital de la noticia s'acaba dient: Las fotografías habían sido tomadas en la calle, en parques infantiles y en jardines de domicilios particulares, varias de ellas en traje de baño cuando se bañaban en las piscinas de sus casas o jugando en columpios. Entenc que la perversió no es troba en les imatges, sinó en la finalitat, en la seua interpretació. Penso en mi mateix. M'agrada fotografiar nens (i nenes); sovint ofereixen un component estètic excepcional, cinètic, d'espontaneïtat, social, i de tots els conceptes que us sembli que cal afegir. No us podeu imaginar com em reca autocensurar-me,  tot i que alguna vegada transgredeixi la norma, però... em fa por.

Miro unes quantes imatges de Helen Levitt (1913-2009):
 








 
 
Quin plaer!
 
 

20.4.16

carpe diem i poca cosa més


Miro una estona, pel plaer endormiscador que produeixen els mantres milers de voltes escoltats, una de les tertúlies televisives habituals. Fan balanç dels 100 dies de president -cada dia, d'una o altra manera, fan balanç-, de la seua gestió i d'ell mateix, del seu tarannà, etc. Res de nou, res que no sapiguem tots, cap novetat oculta als ulls, la vista i l'oïda del ciutadà mitjà mitjanament informat. Cercles, espirals centrípetes i centrífugues. El passat el coneixem aproximadament, el present el vivim, el futur és un misteri, malgrat les arts endevinatòries que alguns i algunes pretenen tenir.

Em miro a mi mateix i faig, arbitràriament, un salt de vint anys al passat, una projecció del mateix temps cap al futur i una aturada al present immediat. Els passat -aquests moments de vint anys enrere valorats en un instant- em semblen millors des de la perspectiva del conjunt de la societat, del benestar, de les possibilitats d'evolució en tots els aspectes, excepte el sobiranista, esclar, gran substitut de tantes mancances; el present no té importància, és l'únic moment real, però immediatament es converteix en passat: totes les línies d'aquest text, inclosa l'actual, ja són d'un altre moment ue ignora l'ara; quant al futur, el que arribarà vint anys més endavant, individualment no em provoca cap interès -si fos l'Espinàs, potser pensaria diferent-, socialment no m'importaria observar-lo des de certa distància, però em temo que no em serà donat el do.

Demà, o la setmana que ve -potser un mes-, en continuem parlant; anar més lluny em semblaria una gosadia, una manifestació de supèrbia.

15.4.16

A la cerca de l'essència i l'existència


Llegeixo massa tard que al Palau Recassens, seu de la RABLLB, se celebra un acte sobre Ramon Llull amb la participació de tres primeres espases: el llatinista Pere Villalba, Amador Vega, catedràtic de la UPF, comissari de la futura exposició sobre Llull al CCCB, i Óscar de la Cruz, professor de la UAB. Aquest darrer ha dissertat sobre “Ramon i l'ortodòxia. La causa pia”.

Em sap greu no haver pogut assistir a les xerrades que segurament han congregat un  públic de totes les edats i condicions, centenars d'assistents; al mateix temps, em consola el fet que les cues devien ser immenses, memorables, i no tothom deu haver trobat el lloc escaient per seguir els parlaments; segur que no m'hagués valgut al·legar la sordesa creixent per aconseguir un seient a les primeres files. En fi, avui els diaris ho explicaran. De tota manera, modestament, suggereixo que els actes sobre el mestre, sobre el doctor il·luminat, sobre Ramon el boig o el fantàstic, es facin en espais més grans, amb apoteosi final al Camp Nou o un indret similar.

Ben mirat, potser avui no s'hagués pogut omplir el Camp, però a partir de dissabte i diumenge (22 i 23 d'abril), després que milers de catalans hagin rebut amb “La Vanguardia” la biografia -no us la perdeu- Llull essencial, de Pere Villalba, qualsevol espai serà ridícul. Ho anirem veient.

12.4.16

notes per a una història de la telefonia (darrers capítols)


Assegut en una taula del Morryssom sento inevitablement -i escolto- la conversa dels dos joves de la del costat. Sembla que tots dos tenen smartphones de darrera generació i entenc que el que els diferencia i a vegades els fa alçar la veu excessivament és la marca -i les prestacions- dels seus mòbils intel·ligents: un defensa Samsung i l'altre Apple, és a dir, l'iPhone. Mentre uns i altres ens anem cruspint les tapes (o mitges tapes), prenc nota mentalment de l'actualitat de la qüestió.

La conclusió, ja de bon principi i confirmada al final, és que el menys important són les trucades de veu. La funció bàsica i tradicional dels telèfons, telefonar, no és objecte de discussió i ni s'esmenta. En aquest aspecte tots els mòbils són aparentment iguals (una altra cosa és l'amplitud de cobertura de determinades companyies, però el detall a penes mereix unes paraules marginals).

Com que els dos nois tenen els darrers models apareguts al mercat de les marques respectives, el que comenten se centra sobretot en la comparativa: la quantitat de memòria -element fonamental a l'hora de la tria, possibilitat de targetes externes incloses-, la mida de l'aparell, el disseny -sembla que l'iPhone SE, aprofita un disseny obsolet, de fa dos o tres anys-, la velocitat del processador, la possibilitat de fer servir determinades aplicacions, també anomenades app... Arriba un moment que, cridat per la immediatesa d'un lacon amb patates, desconnecto.

Ja uns i altres a punt de pagar, sorgeix el darrer argument, el tema estrella: les fotos i els vídeos. El de Samsung li diu: amb la meua càmera fas una foto a un capellà i et surt un cardenal; amb la teua, a tot estirar, el capellà es converteix en un escolanet. M'admira que els joves encara sàpiguen que existeixen capellans, i cardenals i escolans; deuen haver anat a la privada. Aquesta reflexió em fa mig perdre el tema dels vídeos en 4K, que es graven, però difícilment es poden veure enlloc en tota la seua plenitud. Ah, tantes possibilitats poc aprofitades.

Per acabar la vetllada, els faig una foto amb la meua Sony de butxaca, dissimuladament, només per il·lustrar la conversa i per si algun dia les meues notes s'amplien i  són publicades en blanc i negre o en color més enllà del blog.