30.3.15

els noms de les flors


Mes arrancat després per ... perseguidors
ja no conec ni sento com en millors vegades.

Bonaventura Carles Aribau: “La Pàtria” (fragment de la segona estrofa)


Em mirava la magnífica foto primaveral que em suggeria en Francesc i no era capaç de donar nom a les flors que ocupaven tot l'espai. Estava segur que havia de saber com es deien, però la meua memòria ha fracassat i he pensat -desviació professional- en aquells versos d'Aribau en què es lamentava dels oblits produïts per la distància -i el temps-, malgrat que ell mateix, o l'enganyosa sort, l'haguessin conduït lluny de la pàtria.

Com que no recordo amb prou precisió el poema d'Aribau, he recorregut a Google i, oh, sorpresa!, he trobat dues versions diferents del primer vers que copio al principi del post. En la primera consulta he llegit (actualitzo la llengua): arrancat després per fals perseguidors; en la segona: arrancat després per fats perseguidors. On es troba la veritat? S'interessa la xarxa per la veritat? Té cap importància que siguin fals o fats? Per què internet dóna preferència a una opció i l'altra queda en segon lloc? Ja sé que sabem totes les respostes -sobretot la paraula correcta en l'alexandrí d'Aribau és obvia- però , per si de cas, afegiré que la meua opció d'allunyament no va ser en fals ni, crec, pels fats, sinó ben reflexiva, malgrat que a vegades, com ahir, contemplant el camp primaveral de Francesc, trobo a faltar les flors i els seus noms, i hi ha moments que no estic prou segur si més una cosa o l'altra.
 
 

29.3.15

aquest diumenge, repetició inevitable.


Com corre el temps cada any -qüestió d'economia màgica, segons diuen- , una matinada de diumenge! Heu vist que els ametllers ja han perdut les flors i les oliveres, tímides, ja mostren les primeres? Res no s'atura i els ritmes s'acceleren. Per un moment, però, ens fem senyors dels somnis i fem etern l'instant: cadascú el seu.
 

28.3.15

corrupció creativa


La corrupció política en el nostre país és d'una misèria imaginativa i creativa lamentable. Lligada durant anys especialment a la construcció, però també a moltes altres empreses, el sistema és elemental: l'empresari dóna diners -també regals més o menys valuosos, però sobretot diners- a canvi d'aconseguir avantatges per a les seus empreses. La gràcia està a ser discret i és un plus pertànyer a alguna formació política especialment corrupta.

Com se sap, la corrupció afecta tots els països, a vegades de manera escandalosa, gairebé institucional, i d'altres a casos aïllats o manifestacions subtils. No sé l'índex de corrupció a la Xina, però d'allà fa poc que ens ha arribat un cas que, aficionat com sóc a la fotografia, em miro amb una mica de condescendència.

Qin Yuhai és un senyor nascut a principis dels 50 que en el seu moment es va afiliar al partit comunista i va anar fent carrera fins convertir-se en un dels principals personatges polítics de la província de Henan. A la seua vocació política unia un interès per la creativitat a través de la fotografia, fins al punt que algunes fotos seues van acabar en panells al metro de Pequín, ell mateix es va convertir en un membre destacat de l'Associació de Fotògrafs de Xina i les seues exposicions, alguna a Europa, concretament a Londres, tenien -tenen?- una valoració creixent. No m'estendré en el seu historial artístic que es pot comprovar fàcilment escrivint el seu nom a Google.

El cas és que aquest any Qin Yuhai ha estat apartat dels seus càrrecs per una comissió que lluita contra la corrupció. Ja sabem com en són de críptics els xinesos en parlar dels assumptes interns; l'acusació genèrica era que Qin Yuhai dedicava un temps excessiu a la seua afició fotogràfica i tenia poca cura de les seues funcions oficials. Home, podríem dir: se li fa un toc i el reconduïm. Però no, l'assumpte era més complex, Qin Yuhai acceptava suborns fotogràfics, és a dir, concedia privilegis a canvi de material i altres detalls relacionats. Per exemple, una empresa que va aconseguir un contracte per promocionar el turisme a la muntanya Yuntai li va regalar 25 màquines de fotografiar valorades en 146.000 euros; posteriorment, la mateixa empresa li va comprar un àlbum fotogràfic amb fotos seues per 235.000 euros. Una altra empresa es va gastar més de 800.000 euros promocionant la seua obra a la Xina i a l'estranger. Els exemples podrien continuar amb lleugeres variacions.

Tot plegat, però, la qüestió és si cal considerar Qin Yuhai simplement un polític corrupte a l'ús o si més aviat ha tingut uns mecenes que, una mica forçats, és veritat, han contribuït a fer conèixer l'obra d'un artista genial. En tot cas, el seu amor a l'art ha de ser considerat un atenuant a l'hora de valorar la seua trajectòria política poc ortodoxa?

Quant a la genialitat de l'obra, aquí us deixo una única foto que pertany a l'exposició Ebb and Flow, de quan s'embadalia amb l'aigua, presentada a Londres. Aquí, entrevista i més fotos.
 

 
 
 

27.3.15

especulo


Algunes vegades m'agrada comprovar si els conceptes, les definicions, que jo atribueixo a una paraula -normalment paraules d'ús comú- es corresponen al redactat dels diccionaris. No és que pensi que els diccionaris són llei, però tenen en la seua composició un pòsit temporal, una diversitat de fonts, un consens i una voluntat de precisió que als particulars sovint ens costa d'assolir. Els resultats de les consultes són poc o molt satisfactoris, però sempre interessants.

Avui, per exemple, he buscat dos mots que solem utilitzar indistintament: respondre i contestar. I és veritat que tots dos es poden intercanviar en la majoria dels contextos més habituals, per exemple, quan un diu que li han fet alguna pregunta i contesta o respon tal o qual cosa. Després, les accepcions van variant (no les copio, cadascú pot fer, si vol, les consultes pertinents al diccionari). Jo tinc tendència des de fa temps a dir respondre en el cas de l'exemple de més amunt i a fer servir contestar en el sentit d'oposar, de no admetre.

Empès per la tragèdia o drama de l'avió, he buscat una altra paraula: especular. Al DIEC hi ha dos* entrades. La segona conté les accepcions que normalment fem servir, sobretot la de fer càbales, comentaris, sobre alguna cosa que no es coneix amb seguretat; també diu, com a primera accepció, un concepte que en la majoria de converses no atribuïm a aquest verb: Mirar amb atenció (alguna cosa). Etc.

De les dos entrades, la primera és la que m'agrada més, la que diu: Que reflecteix la llum com un mirall, i també, i sobretot: Que és la imatge d'un objecte reflectida en un mirall. Evidentment, aquests són els significats d'origen llatí més fàcils de deduir, d'speculu, és a dir, espill. Seguint el fil, i encara que no ho digui el diccionari, cal recordar que les imatges sovint es reflecteixen en miralls trencats, deformants.



* He decidit que a partir d'ara, si me'n recordo, no faré sevir el femení d'aquest cardinal; espero que ningú s'ho prengui malament, només marco territori.

26.3.15

entre la ciència i la literatura


-¿Qué sabes de tu madre? De niño te parecías mucho a ella, ahora no... ¡Cuántas veces te tuve en mi regazo! ¿No te acuerdas de mí?
Yo murmuré indeciso.
-Me acuerdo de la voz...
Y callé evocando el pasado. La Princesa Gaetani me contemplaba sonriendo, y de pronto, en el dorado misterio de sus ojos, yo adiviné quién era. A mi vez sonreí. Ella entonces me dijo:
-¿Ya te acuerdas?
-Sí...

Ramón María del Valle-Inclán: Sonata de primavera.



Avui, com un alumne aplicat, he respost dues preguntes seguides del concurs que solc mirar havent dinat:

-Yeyuno! -o potser era duodeno o ileón (jo pronuncio ileon aguda), ja no me'n recordo perquè m'ha sortit tot seguit. Ho he dit en castellà, esclar, que és la llengua de la meua vasta cultura generalista.

-Marqués de Bradomín!- abans que el concursant, ho he dit!

Pensant-ho bé, no hauria d'estar tan satisfet de la meua rapidesa identificadora: seria incapaç de reconèixer un duodeno a plena llum del dia al mig del passeig de Gràcia, i encara menys un yeyuno. El meu record del marquès de Bradomín és tan boirós que ni tan sols sé si hi veia bé, si li faltava un braç o si coixejava; a l'actual marquès, fill del primer marquès, crec que no l'he vist mai ni conec si té fortuna o només el títol.

Fet i fet, suposo que una bona part de la nostra vida està feta de referents sense gaires conceptes al darrere i els nostres interlocutors, per si de cas, solen tenir la deferència de no preguntar-nos si som digestòlegs (digestòlogs?) o experts en las Sonatas.


25.3.15

de lluny i de prop


Dissabte vaig trobar el forn tancat. Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner. Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista, però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat i una presència en el record.

En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.

I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.

24.3.15

la música dels dies


Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

Joan Salvat-Papasseit


Primer va ser la veïna de dalt: envans fora i una distribució més funcional, més del seu gust; després van vendre el pis del costat i, esclar, s'havien de fer reformes. Ara, s'han venut el de dalt a la dreta i els nous propietaris han decidit que la cuina, reformada fa tres anys, no els feia el pes, de manera que tot a terra i a tornar a començar, i ja posats, com que no ve d'un mes més, cal que la resta del pis faci joc amb la cuina. El meu veí, el de la dreta, em diu que és un no viure, que no pot sentir la música que sempre té a tope -jo ara tampoc la sento-, i que dina ràpidament i se'n va a passar les hores al gimnàs, que sempre relaxa. No m'estranyaria que quan acabin els de dalt, ell s'engresqui i faci també la casa nova, que tot s'encomana i ja fa anys que no ha tocat res.

Sé que la percepció del temps és subjectiva, però jo tinc la sensació que els darrers anys he patit una vida en què les pauses de silenci han estat l'excepció, un estrany oasi antinatural. Una percepció ben diferent de la de Salvat, o potser és veritat que els paletes de la seua època en un no-res acabaven una casa. El que és segur és que els seus paletes no tenien accés a aquestes monstruoses maquinàries que fan un soroll semblant al de gegantines moles de dentista i un polsim amb prou feines perceptible que ho acaba impregnant tot. Cada nit, quan tanco els ulls al llit, penso en el poema de Salvat, però és inútil, l'endemà una vibració estrident me'ls fa obrir: no hi ha hagut cap miracle.

Qui sap, potser amb el temps m'hi acostumaré i odiaré el silenci. Potser fins i tot faré venir paletes a fer el bany i la cuina nova; bé, com a mínim a canviar els marbres, que tampoc cal exagerar de bon començament.