21.11.14

el centre del món


Publiquen que el Portal de l'Àngel ja és el 14è carrer més car del món (3.200 €/m2) i el més car d'Espanya. No acabo d'aclarir si això és bo o dolent i per a qui. En el rànquing barceloní el segueixen: el passeig de Gràcia (3r carrer més car d'Espanya), Pelai, Portaferrisssa i Rambla de Catalunya.


No entraré en els aspectes econòmics i comercials d'aquests carrers; no sabria què dir en qüestió de números. Passo sovint pels cinc carrers i cada cop em semblen més avorrits, més uniformes, més mancats de personalitat pròpia (no em refereixo a l'arquitectura) i, també cal dir-ho, més aliens a la meua activitat comercial. Al carrer Pelai, per exemple, de les quatre botigues de fotografia que hi havia en queda una, al costat dolent, i és la que menys m'interessava. De les llibreries d'aquests carrers, no sabria dir sense repassar els trajectes a poc a poc quantes n'han tancat, i les que queden... Ni la Formiga d'or, se salva, encara que jo hi entri molt de tant en tant. Les sales d'exposicions a peu de carrer, gairebé desaparegudes. Bé, tampoc vull ser exhaustiu perquè, en resum, la idea és clara; citant uns versos de Nabí: Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida. Una vegada passada la novetat d'obertura de noves botigues i bars i restaurants ja entrevistos, aquests cinc carrers serien els ideals per als passejadors que no volen distreure's amb l'entorn, sinó fos perquè els turistes que badoquegen i alguns autòctons que els imiten provoquen ziga-zagues incòmodes i renecs mentals.

Déu meu, quins carrers! Si ja ni tan sols queda una barberia -no dic perruqueria- on mentre et relaxes una estona, el barber t'explica les darreres novetats del barri i, si convé, del món. Esclar que ara aquests carrers són el centre del món, o gairebé.


20.11.14

aniversaris


Aquesta tarda he pensat que aviat faré anys, és a dir, un any rodó més, que els mesos i els dies ja hi són. És possible que, arribada l'hora precisa -segons consta en el paper pertinent i em va assegurar la mare, l'experta més qualificada en el tema- del dia assenyalat, no recordi l'esdeveniment.

Que se sàpiga, poques vegades apareixen al cel senyals indicadors de tals efemèrides particulars. Si no fos perquè sempre hi ha algú que em té en la memòria i em fa algun present material o/i de paraula, a hores d'ara, és a dir quan toqui, tindria una o dues dècades menys, cosa que encara em pregunto si seria positiva o negativa i si cal agrair o rebutjar el recordatori..., i el present.

Amics i amigues, companys i companyes sagitaris (sí, tu i tu... i tu) o de qualsevol altre signe zodiacal, considereu-vos felicitats quan toqui, o oblidats de paraula si és el vostre desig. D'això dels anys en un dia concret, en tinc poca memòria i ara no és qüestió de començar a mirar l'agenda que no tinc cada moment o d'estar pendent dels sorollets del mòbil.


19.11.14

darreres escriptures


... i aquesta llum
encara em costa més de destorbar-la

Pere Gimferrer: “Nènia” (fragment) (22-23/VII/2014)



Mai no havia estat més meridianament clara la grandesa de l'infant i la vanitat de l'adultesa. Jugar és seriós i no. No sé a penes jugar. Inhibir aquest sentiment de responsabilitat omnipresent. Sóc on sóc, feble, sense gaires forces per estar a l'altura de res. Em vull curar; com adquirir confiança?...

Maria-Mercè Marçal: El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys. Barcelona, Editorial Empúries, 2014.


Vaig llegint els darrers escrits de la Maria-Mercè triats per la Fina Birulés i l'Heura. Passo pàgines i em detinc aquí i allà. Em centro en el dietari, més endavant llegiré les cartes a Jean-Paul Goujon. Optimisme i desolació esperançada, recolliment, introspecció, realitat i somnis, acceptació i rebel·lia, lluita. En algun moment tinc la sensació de no tenir dret a entrar en els quaderns de la Maria-Mercè, és com un cert pudor difícil d'expressar, de raonar. Al mateix temps, sento la necessitat de retrobar-la tants anys després. Quanta tristor! Però també l'alegria de compartir. Que complicat tot plegat!


18.11.14

impasse


Parlo una estona amb un company de feina (exfeina). Repassem actuacions i partits. Potser ja comença a ser hora que des d'aquí ens expliquin els partits sobiranistes (o gairebé) les estructures del futur país, els projectes en tots els camps de govern, en detall, amb concrecions fins i tot numèriques, res de generalitzacions, i encara menys de sortides de sol de color de rosa. Descregut com és, mai ha vist la llum de cap veritat política, de manera que les properes eleccions votarà Podemos (riu quan m'ho diu).

En un canal de televisió fan una enquesta sobre les possibilitats que té Podemos de guanyar les eleccions. La majoria de gent creu que no les guanyarà. La pregunta, de tota manera, està mal plantejada: en política tot és possible, encara que sigui improbable. Posats a vaticinar, penso que si en les properes eleccions generals estatals Podemos queda com el segon partit més votat, i no es poden establir aliances amb els grups més petits per obtenir una majoria, és possible que veiem PP i PSOE governar junts.

Els resultats d'unes eleccions catalanes són més previsibles: poca variació respecte la situació actual. L'únic dubte que m'interessaria resoldre és qui seria el president i quines filigranes farien per tirar endavant el procés d'autodeterminació.

Sigui com sigui, crec que els propers mesos -un any, anys?- s'han de produir fets sorprenents que fins i tot podrien portar a un proces constituent.

17.11.14

Pereat tristitia

Vaig néixer el 30 de maig de 1920, a Barcelona. El meu pare, tècnic en teoria de teixits, autodidacte, tenia una veritable passió per la cultura i se sentia plenament identificat amb el moviment catalanista.
[...]
El 1968, en tornar de Madison, em vaig reincorporar a la meva Facultat barcelonina. El règim de Franco seguia sent el mateix, però de fet s'estaven conquerint posicions en una línia aperturista que abans haurien estat inexpugnables. La idea de preparar un Congrés de Cultura Catalana va mobilitzar una veritable massa de col·laboradors, i jo hi vaig participar activament en l'àmbit de llengua. El Congrés estava concebut amb mentalitat d'oposició i resistència. Es tractava d'estudiar, en una vintena d'àmbits culturals, les ferides sofertes per la cultura catalana sota la dictadura, i proposar la manera de guarir-les. Després d'anys de preparació, el Congrés es va acabar el 1977, ja en la transició política, i per això no va tenir l'impacte que tots esperàvem.

Antoni Maria Badia i Margarit: «Autopercepción intelectual de un proceso histórico: ensayo de autobiografía». Anthropos. 1988, núm. 81, p. 13-48. (traduït al català i publicat en aquesta pàgina de l'IEC)

Copio els fragments anteriors de l'autobiografia del doctor Badia (interessant lectura): el principi i el moment en què el vaig conèixer. Guardo bons records, per una o altra raó,  de molts dels professors de la meua època universitària, però pel doctor Badia, i per dos o tres més, sento una especial debilitat, no només en l'aspecte acadèmic, sinó especialment per l'actitud, per la proximitat, pel caliu que desprenien. Amb ell, el primer any d'especialització, vaig cursar l'assignatura de Filologia catalana (devia ser l'aula 11 o la 9, sempre les confonc). No sé si vaig aprendre prou en l'aspecte filològic -demèrit meu i no mancança seua-, però la il·lusió amb què anava a les seus classes i les històries del país de la guerra i la postguerra que ens explicava les tinc ben presents, i agraeixo que la seua filologia fos contextualitzada i viva... I el seu somriure perenne en aquella cara amable, i el cos una mica inclinat per arribar millor als qui començàvem a moure'ns en el món acadèmic. A final de curs, una companya i jo li vam presentar un treball sobre La llengua dels barcelonins, que feia poc que havia publicat; l'havíem acabat d'enllestir en un bar de Lesseps dos dies abans i va tenir molt bona acollida. Final de la història quotidiana. Després, vaig anar seguint el pas del doctor Badia pel rectorat, la seua feina a l'IEC, la mort de la seua esposa, el seu retir en una residència, la seua tristor amagada sota el somriure vital, els premis i reconeixements tardans... Alguna vegada, molt rarament, el trobava i el saludava amb un Bon dia, doctor Badia! Segur que no em reconeixia, però sabia qui era jo, un més dels seus alumnes. Per sempre en el record.
 
 

16.11.14

aquest diumenge, una mica de dansa


Ahir a la tarda, mentre mirava L'últim ballarí de Mao -deixo de banda les bondats o maldats de la pel·lícula-, vaig pensar que si la meua educació musical és insignificant, la meua ignorància respecte la dansa és gairebé total, pràcticament zero. La dansa em pot emocionar o avorrir, però a l'hora d'expressar el que he vist i he escoltat no podria passar d'això, de l'expressió de sentiments, de sensacions vagues. Hi ha qui diria que és suficient, que no cal altra cosa que deixar anar la sensibilitat, sempre dubtosa, i potser tindria raó -tothom té raons per tenir raó-, però a mi no em satisfà només sentir, també voldria explicar detalls, matisos. Sentir, però entendre, saber: vet aquí la qüestió. Ai!



15.11.14

patatxup!


Acostumats com estem a tota mena de corrupcions i criminalitats tant oficials com particulars -puntes dels icebergs que imaginem o coneixem-, tant oficials com particulars, habitualment, i desgraciadament, gairebé res ens sorprèn ni ens espanta. La celeritat a resoldre amb benevolència o sense conseqüències punitives casos aparentment complexos i opacs contrasta amb la lentitud d'actuació o l'oblit d'assumptes que ens semblen d'una culpabilitat diàfana. És el pa de cada dia que fins ara ens hem d'anar menjant en silenci o entre protestes inútils, testimonis impotents.

De tant en tant, però, apareix algun cas resolt amb tanta velocitat i amb tan poca publicitat, amb tants pocs comentaris, qua la nostra impassibilitat trontolla. El cas delprojecte Castor fa pudor per totes bandes, és espectacularment sospitós des de l'inici, des de la seua mateixa concepció. La resolució final hauria de ser motiu d'investigació seriosa i atenta, no sé per part de qui, esclar. I en un estat normal -s'accepten rialles-, motiu de dimissions de petits i grans a dojo, però ja; després ja es veuria. De veritat quedarà tot ofegat entre la fauna abissal?

(Rialles dels butxaques plenes).