29.5.16

actualització


Llegeixo que a Tortosa han decidit mantenir el monument d'origen franquista que hi ha al mig del riu. Com sol passar en aquesta casos, no ha arribat a votar la meitat de la població que hi tenia dret segons les bases de l'ajuntament; ja sol passar. De tota manera, aquestes decisions sovint són volàtils, amb consulta o sense un altre ajuntament pot decidir portar la contrària i no passa res, tret d'algunes indignacions o satisfaccions públiques o privades que fan pujar l'adrenalina per continuar vivint més enllà de les petites rutines quotidianes. Jo, com se sap perquè ho he manifestat aquí mateix algun cop i no és cosa de tornar-ho a argumentar, sóc partidari de la continuïtat del conjunt escultòric amb les modificacions que calgui i que facin feliç al màxim de gent possible, i si algú s'instal·la en la infelicitat, també està bé, la infelicitat és creativa.

Que curiós, mentre repassava aquest assumpte, he pensat en els versos de Verdaguer:

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Possiblement avui Verdaguer escriuria any -lustre?- en lloc de segle; o potser mes o setmana tal com van les coses. Quant a la comparació que se m'ha acudit entre el Canigó i l'Ebre, no tinc clar que el riu aguanti tant. Déu, per suposat, el deixo tranquil, només faltaria ampliar la discussió.

26.5.16

del Raval a Gràcia


Ravalejo fins arribar a Sant Pau del Camp, solitari rere les reixes. Em consta que hi ha força barcelonins que no coneixen el monestir, potser construït l'any 911, el de la mort del comte Guifré II, les restes del qual diuen que reposen al temple. Aquests llocs tan bells i vells haurien d'estar oberts nit i dia, però potser si fos així el misteri i la tranquil·litat que traspuen s'esvairia i regnaria la brutícia.

Abans d'arribar al monestir he passat per carrer Botella. No m'havia fixat mai en la placa del número 11 que recorda que hi va nàixer Vàzquez Montalbán. A la planta baixa hi ha un restaurant aparentment sense pretensions on qui sap si perpetren algun dels plats preferits de l'escriptor.

El Raval, el Barri Xino, és actualment una barreja multicultural estable que difícilment es pot veure en altres llocs de Barcelona. De tota manera, la seua vida, la seua varietat humana, salvant les distàncies temporals i geogràfiques, no crec que sigui gaire diferent a la que hi havia l'any del naixement de Manolo. Em fixo, sense ànim estadístic, en els establiments, deu ser el barri on hi ha més perruqueries -3 euros tallar el cabell en una- i botigues de mòbils de la ciutat.

Fent ziga-zagues, arribo a la Rambla per l'Arc del Teatre. Sempre trobo tancat el Kiosko de la Cazalla, , no sé si per les hores que hi passo o perquè ja no obren. És veritat que ara no estic segur que m'atrevís a beure un gotet d'aiguardent amb panses o un Machaquito.

Una mica més amunt, una manifestació enfila el carrer Ferran. La majoria són negres i repeteixen un lema: Stop policia. No els segueixo. Vull passar per la Plaça Reial. Més tard els trobo asseguts en cercle a la Plaça de Sant Jaume. Alguns porten pancartes amb reivindicacions elementals. Una (l'afegeixo més avall) em sembla especialment poètica, tot i que no estic segur que sigui certa, la poesia ja ho té això. Ara un ara un altre van fent parlaments curts, reivindicatius, ingenus o amb alguna violència a penes dissimulada; parlen llengües que desconec o, majoritàriament, castellà, el català és una llengua exòtica, limitada. Des del balcó central de l'ajuntament els contempla una pancarta oficial que fa dies que va: REFUGEES WELCOME; i, en lletra més petita, Barcelona Ciutat Refugi. Una ironia, deuen pensar alguns que no han llegit la paraula refugiat al DIEC.

Ja prop de casa sento el soroll que va i ve, monòton i emprenyador, de l'helicòpter que sobrevola els carrers de Gràcia per segon dia consecutiu. A la tele ofereixen imatges en directe i un periodista amb casc explica poca cosa. Cuní i els tertulians tenen un tema més, jo avui me n'abstindré; potser abans han parlat de la manifestació dels manters sense papers; tampoc en parlaré. A migdia he baixat pel carrer de la Marededéu de la Misericòrdia fins a Travessera (i el carrer de la Fraternitat, etc.) ; el moviment de la gent m'ha semblat com el decada dia, únicament les planxes que tancaven els vidres de l'exbanc, excentre d'activitats diverses, eren novetat, i una periodista que què podia explicar en un lloc on no passava res, que és a la nit quan el carrer s'exalta.



P. S. Aquesta tarda he vist una estona en directe per la televisió les preguntes dels diputats al director dels Mossos sobre els aldarulls de Gràcia. En molts casos m'ha semblat un exercici de pompositat, de falsa transcendència o d'ignorància; en uns quants se li pot afegir una incompetència lingüística destacable (en l'apartat lèxic m'han fet gràcia la ratonera -inclinada a caçar rates?- i els disparos de no recordo qui), per no parlar d'una mena de diarrea verbal partidista buida de contingut. Entre els discursos més previsibles, el de la CUP, encara més limitat que molts altres, per bé que poc objectable dels del punt de vista de coherència. Quina pèrdua de temps dedicar una sessió al tema.

Al vespre, als Verdi, pel·li espanyola (set euros l'entrada presentat el carnet de la biblioteca). En baixar, hem hagut de fer una mica de marrada per no creuar pels punts més calents; dos carrers paral·lels a la dreta, pujava la darrera marxa del dia, i en van tres. És curiosa la facilitat amb què els assumptes menors agafen consistència, i també la incapacitat per solucionar-los; no em refereixo només als organismes oficials, sinó als mateixos ciutadans que deleguem en els altres.





23.5.16

entre la intemporalitat i l'obsolescència


Com ja se sabia, les estelades no han ocasionat cap incident mentre es jugava la final de la Copa; com era cantat, prou feina tenien -teníem- uns i altres a seguir el partit, ja fos al camp o davant de la tele, que és on es veu millor el futbol, encara que sigui sense complicitats interessantíssimes i multitudinàries, sovint carregoses. Tot i així, no m'estranyaria que en una ocasió semblant el pròxim animal de torn tornés a argumentar amb les mateixes raons per demanar la mateixa prohibició. En política les coses són així, no cal donar-hi gaires voltes. La desgràcia és que les simplificacions polítiques s'acaben encomanant als ciutadans i el cercle sempre es manté viu.

Sobre el futbol, ja he dit més d'un cop que en sóc seguidor des de la infantesa. Al contrari dels que molts pensen, el futbol és relaxant, és un símbol de la immutabilitat del temps. Ara és guanya, ara es perd, però el joc, any rere any, a penes té variacions: 22 jugadors que és disputen la pilota amb l'objectiu de fer-la entrar entre tres pals. Tota la resta és literatura, a vegades, per superar el costumisme inqüestionable, pretesament èpica.

Per cert, tornant a les banderes, avui -ahir ja- els lectors de “La Vanguardia” es deuen haver trobat amb un curiós article de Sagarra, a qui dedueixo que el futbol no interessa gens ni mica. Quan ja tot havia estat dit sobre la prohibició de l'estelada, ell ens l'esmentava -faig servir el preterit imperfet perquè ja som dilluns- com si fos dijous o divendres abans de la decisió del jutge de permetre la seua exhibició a l'estadi. En la postdata, esclar, justifica l'article. Si Sagarra hagués estat un becari del diari, li haguessin fet canviar l'escrit, bronca inclosa, però el meu veí, que és un corredor de fons, es dedica a la literatura i és tan intemporal -i imprevisiblement previsible-com el futbol, i és per això que els diumenges solc començar la lectura del diari per la seua col·laboració.

22.5.16

la guerra de les banderes


No sé com acabarà el darrer episodi -de moment- de la guerra de l'estelada, però em costa d'entendre aquesta dèria persecutòria. He arribat a una conclusió doble i paradoxal. Per una banda, els qui pretenen fer invisible la bandera a base de prohibicions, que en aquest cas ha estat desautoritzada per un jutge, la fan molt més visible, més potent, més reivindicativa; per altra banda, potser aquesta és l'estratègia -podríem dir que de fermesa, de no passara- que, en darrer terme, vol assegurar-se uns vots a base de la més iniqua i volàtil inconsistència. Una cosa tinc clara, que la prohibició inicial era molt més propensa a produir actes de violència, que és el que sembla que es volia evitar, que el silenci i el fet de deixar que les estelades onegessin al ventijol del diumenge. Realment volien violència, de veritat volien -volen- escalfar el públic? No m'estranyaria. No ho dubto.

De la reacció autòctona, a part de les declaracions i els ara no vaig ara vaig, m'he fixat sobretot en les alternatives banderaires: que sí la del Barça amb estel, que si la cubana (sic), que si la negra..., fins i tot la l'escocesa, que crec que ja se n'han encomanat no sé quantes abans que el jutge digués la seua. No fotem, home, aquí tot déu preparat per fer negoci. A veure on se les fotran ara les escoceses, qua són capaços de portar-les al camp: home, com que ja les hem pagades...

A mi, ja em perdonareu, això dels draps no em fa gaire fred ni calor. Ja m'estan bé, però com que en l'aspecte identitari sé qui sóc i d'on sóc, només em cal la veu per recordar-ho si convé, tot i que entenc que la gent cada dia està més per les iconografies, pels símbols, que espero que no acabin substituint la realitat i facin realitat allò de la qüestió és moure's.

19.5.16

reivindicació dels ous


Així, en fred, no tinc un interès especial a viure molts o menys anys, de moment he superat els del pare i me'n queden una trentena per arribar als de la mare o altres membres de la família, la materna sobretot. Ara l'aspiració és mirar de viure amb un cert confort físic i mental, i de moment..., bé, deixem-ho estar.

Qui sembla que porta una vida satisfactòria, sempre tenint en compte l'edat, és la considerada oficialment -segur que algunes sense papers la sobrepassen- dona més vella del món, una italiana de 116 anys que es diu Emma Morano. Quan es parla d'aquestes longevitats, la primera pregunta obligatòria és sobre la dieta. Aparentment la senyora, continua menjant-se tres ous als dia, dos de crus i un de cuit; a més, diu que no fa fàstics a una copeta de grappa de tant en tant; aquesta dieta, la dels ous, li ve des que de joveneta el metge li va aconsellar per combatre l'anèmia. L'anterior dona més vella -els homes no ocupen lloc de privilegi en el rànquing-, una americana que va morir als 116, també diuen que era força aficionada als ous, en el seu cas amb bacon, menjar molt habitual entre els nord-americans segons he sentit dir.

En resum, i deixant de banda altres consideracions hipotèticament allargadores de la vida, a partir d'aquesta nit he decidit que un element bàsic dels meus àpats seran els ous, malgrat la mala premsa que encara cueja. Quants i amb quina periodicitat? Encara no ho tinc decidit. De moment em queda una desena d'ous de les gallines del meu cunyat, que són absolutament omnívores i ponen uns ous petits que, fets en truita, agafen un color groc canari que seria l'enveja de Pla en aquesta època de grocs aigualits potenciats a posteriori amb colorants. Aquesta nit, truita, però en menjaré també de crus? En la meua infantesa la mare me'n va preparar uns quants -potser molts- en dejú, segurament preveient una anèmia que, esclar, mai no va arribar.

El que és inqüestionable és que m'abstindré de comentar la novetat dietètica amb el meu metge de capçalera que deu fer dos anys que no veig. Em temo que, com passa sempre, la majoria dels metges encara van uns anys endarrerits en qüestions d'ous i els seus beneficis, com ho estaven en peixos blaus, olis d'oliva... Massa literatura mèdica i poc treball personal de camp. Ho entenc, no ho critico, més o menys tots funcionem d'oïdes.


P. S.: Quin hauria de ser el meu equivalent autòcton a la grappa de les ocasions especials? Ho pensaré, les possibilitats són múltiples.

14.5.16

cada dia una flor, i les que em deixaria


La Carme, que compleix anys de blog -els seus no sé quin dia-, ens regala una rosella fràgil i ens fa una proposta agosarada: diu que ens dibuixarà una flor, la que li demanem, si no són massa i pot donar abast a tan poètica i, segons com, feixuga càrrega.

Jo, sense pensar-ho massa, que és el que val en aquests casos, li he deixat una llista excessiva que encara podria augmentar amb poc esforç.

M'agraden les flors, les que conec de sempre i les desconegudes, les que tinc, les que vaig tenir i les que veig, les conreades i les silvestres... Seria un no acabar.

Abans es veien a pertot, balcons i finestres i a peu de terra, geranis; ara amb prou feines se'n troben; plantes resistents, de colors vivíssims, de fulles perfumades, ara amb prou feines se'n troben a les floristeries.

El perfum de les flors petites dels gessamins i dels tarongers m'embriaga, els segueixo el rastre. No tinc tarongers i els gessamins de la terrassa mai m'han durat gaire; m'he de conformar amb els dels altres.

Les clívies, les orquídies, em floreixen cada any. Quin plaer! I com desafien l'hivern els ciclàmens, tant si la flor és blanca com vermella.

I aquestes flors insòlites dels cactus, sovint efímeres, sovint tan duradores.

Les roses de Sant Jordi, ai!, no fan olor.

Busco i no trobo els heliotropus arborescens, i la comparo, sense motiu amb la plumbago capensis, una de les meues preferides.

Ja ha florit la ginesta? No n'entenc gaire.

Com que sóc de secà, m'agraden les flors de la garriga, la del timó, és a dir, farigola, que encara recullo cada divendres sant; la del romer, és a dir, romaní, que també és petita i humil i no se sap que faci cap servei; la de l'argilaga, d'un groc tan viu que enlluerna, i és flor d'hivern cantada per Carner.

I com que els de secà teníem poc arbres, encara ara em fixo amb la flor de l'olivera, petitíssima, insignificant, gairebé imperceptible, però que acabarà produint a l'hivern uns olis daurats amb reflexos de verds. I heu vist la flor del garrofer abans que no sigui garrofina fina? Ei, que també tenim la flor de l'ametller, tan fràgil, però tan atrevida, que ja esclata al febrer -o abans i tot- i anuncia primavera.

Inacabable, cada dia una flor, i les que em deixaria.


11.5.16

Per molts anys, Olga Xirinacs!


Com si fóssim astrònoms, comptem el temps segons les voltes que la Terra fa a l'entorn del Sol -o el Sol circumval·la la Terra, que tant és- i sovint oblidem que el nostre temps té altres mesures i que hi ha anys que que el cicle, per a bé o per a mal, s'allargassa o s'escurça, pren intensitat o s'esllangueix desganat. Si jo fos poeta parlaria amb més propietat de tot això, però no em queda altre remei que recórrer als seus versos per, després, poder-ho resumir de manera maldestra.

Aquestes coses les diu molt bé l'Olga. Ara em ve vagament al cap un poema seu. He de buscar-lo, no el sé de memòria. Copio el final:

Jo llavors no ho sabia, ho sé ara,
que Bonet de San Pedro va dir que era bell,
l'any quaranta-u, quan ell cantava Carita de ángel.
Torneu-me el temps per afegir-hi
tot allò que li dec.

Olga Xirinacs: “41” (fragment), de Històries roges.

Penso que està bé que li sigui tornat el temps, però no del tot, que li quedin molts anys per retrobar-lo en els seus versos i en la seua vida.