2.7.15

futur incert


Les pors, sempre les pors. Pors des de dins i pors des de fora. Pors econòmiques basades en la moneda, el paper i el plàstic: dins o fora de l'euro? Com si la qüestió fossin les mides o els aliatges. Pors tel·lúriques: fora o dins d'Europa? Com si Europa fos alguna cosa més que el territori i les gents qui hi viuen. De fet, els grecs, si els fan -fem? (farem un referèndum als diversos estats per decidir?)- fora, tenen tot el dret a dir que ells són Europa i que la resta del territori ha quedat aïllat: bàrbars!

Que curiosa la por, que és basa en una percepció de perill, real o imaginari, sempre en el futur. Si el futur no existeix i qualsevol planificació de l'esdevenidor és una mera aproximació, per què tanta por al futur? No s'hi pot fer res, la concepció de futur és inherent a la condició humana i els poderosos juguen amb la por al futur dels altres, amb un futur planificat cada dia més incert. Quanta por deuen tenir els qui governen i els qui governen els qui governen que els governats arribi un dia que perdin les pors... Però, què seríem sense futur?

1.7.15

ditirambes i atreviments


Una biografia brevíssima de Pedrolo concreta que la seua obra s'ha traduït a més de vint idiomes sense especificar llengües ni llibres. Llàstima que a la majoria de llibreries -les biblioteques són una altra cosa- ni de bon tros es puguin trobar la meitat de la meitat de vint llibres de l'autor.

A penes un passar fulls llegint poca cosa més que títols i entradetes. “Una aposta ferma pel català ric, divers i vivaç.” Si l'aposta de Picadura de Barcelona és bàsicament aquesta -i la ironia i la dissecció, tan del nostre temps- , anem ben servits. Estic segur que si llegís el contingut de l'article, quedaria més convençut de la bondat subjectiva del llibre. Ah, el llanguiment que produeix la calor...

“Vargas Llosa -al meu entendre, el millor escriptor viu en qualsevol llengua llengua- és efectivament...” (S. Vila-Sanjuán) No passo d'aquí. El millor escriptor en qualsevol llengua! Sí, esclar, encara viu. Com que amb prou feines puc llegir amb una mica de solvència en tres llengües, no puc opinar. De tota manera, em pregunto quants escriptors vius amb obra publicada hi ha a data d'avui. Algú deu haver fet el recompte.

Empès per un dels meus rampells literaris habituals, compro Assassinat de Guillem de Berguedà, de Francesc Ribera “Titot”. Els rampells no són gratuïts, evidentment: tinc un gran respecte pel músic des que es va atrevir a treure un CD amb l'obra sencera de Berguedà. He fet una mirada al llibre i veig que va incloent sirventesos i altres composicions del trobador -totes? El repàs ha estat massa ràpid per saber-ho-. Em preocupa que la novel·la pugui ser un joc de virtuosisme al servei dels versos. Ja es veurà.

29.6.15

pensaments desdibuixats en la calor de la nit


L'endemà de veure l'alcaldessa, acompanyada de l'home i el nen endormiscat, ara als braços d'un ara de l'altre, dues veïnes comentaven al quiosc -quan desapareixeran definitivament els quioscos o es convertiran en una altra cosa que ja s'entreveu?- que li falta autoritat, que no es pot anar com una veïna més, que ara.... Ser i no ser, aquesta és la qüestió, vaig pensar. Voler i doler, dit en paraules més d'aquí.

Jo també vull i dolc i tinc ganes de dir, però m'esperaré, que la precipitació és mala consellera, com saben tots els polítics, que no és el mateix servir uns quants que servir tothom; mentre, diré que tant de bo que els canvis d'estatus no impedeixin els canvis de costums, en la mesura del possible, esclar.

28.6.15

en la calor de la tarda


Continuo escoltant els discursos del polítics d'aquí i d'allà. Per què? No ho sabria dir; per si de cas. Cap ni un proposa de moment un canvi de les estructures d'estat, del funcionament diferent del sistema democràtic, només petits pedaços per acontentar el personal o els mateixos comunicants, cosa que és el mateix. Suposo que encara haurà de passar molt de temps, més del que jo tindré, perquè facin propostes substancials. Tot és petit, mínim, irrisori.

No tinc cap dubte que l'element definitiu, majoritàriament decisori, a l'hora de votar en les properes eleccions autonòmiques i estatals serà fruit d'una – de dues- abstracció: Catalunya-Espanya. Més enllà d'altres propostes dels partits, els votants elucubraran sobre el tractament del tema per part dels candidats. Els candidats ho saben, i a mesura que s'acosti el moment dels vots, tema i variacions seran motiu principal del seus discursos. En el cas d'ERC -CDC no m'interessa- ja fa temps que ho és; llàstima, perquè tampoc en cal abusar, sinó deixar anar el cartutx estratègicament, que no sembli que només se'n té un o qu els altres encertaran necessàriament la diana.

Durant molt de temps he pensat que era un error que les autonòmiques -plebiscitàries, sí- fossin anteriors a les estatals, que era millor veure com quedava Espanya abans de decidir aquí; ara no estic gens segur de tenir raó, potser és molt millor votar quan encara governa el PP, qui sap la quantitat de canvis d'opinió amb un altre partit o coalició al govern d'Espanya?

Mentre esperem l'arribada de la tardor i de l'hivern, anirem buscant ombres de descans per protegir-nos d'aquestes temperatures d'escàndol. Sí, capbussar-se a la mar també és una opció, però encara deu ser massa freda. De tota manera, sempre ens quedarà l'aire condicionat.

aquest diumenge, la música inaudible del foc.


Quan jo era petit se sentia el soroll del foc de les fogueres de Sant Joan. Les argilagues, com més seques millor, espetegaven i espurnejaven mentre les flames anaven pujant i nosaltres -quants anys devíem tenir?- esperàvem en fila, impacients, que fos el moment de travessar el foc que per un instant efímer i etern ens faria desaparèixer en un acte de màgia -en què ens hauríem convertit en tornar a aparèixer?- que només era possible una nit. Potser sí que de tant en tant fèiem algun xiscle, però dominava la música, ara aguda, ara greu, dels matolls que anaven convertint-se en brases i cendra mentre ballaven les flames que mai es repetien.

No sé com deuen ser ara les fogueres del poble, potser com les d'aquí, massa amples -l'alçada no importa- per saltar-les, enceses per sacerdots vestits de diables, que, incapaços, ai!, d'encendre-les com cal, fan servir alcohol i més alcohol, i encara més; amb un servei d'ordre amb armilles reflectants, i la gent convenientment apartada, fascinada, sí, però immòbil, i cridòria i tam-tams i traques i petards..., mentre la música de la fusta que crema no arriba a ningú, només es veu el ball sempre nou de les flames que són les úniques que escolten el ritme que les fa nàixer i morir.


26.6.15

avui es parla de Pedrolo


Mort avui fa un quart de segle, Manuelde Pedrolo continua sent més desconegut -parlo per mi, esclar- que oblidat. Pregunta sense sortida: què és preferible, ser desconegut o oblidat? Em fa mandra, i no ser si me'n sortiria, desenvolupar les argumentacions de l'afirmació inicial i de cap manera gosaré respondre el joc partit de la pregunta perquè tampoc no ho tinc gaire clar.

Únicament m'atreveixo a contribuir al record -o al coneixement?- de qui en bona part m'és desconegut, que no oblidat. Crec que és interessant fixar-se en la data dels dos poemes.


Difunt, difús, difondre aquesta carn,
confondre aquesta carn que estimo
amb l'amor indolent de la terra...

Oh carn, quin cant supura el llavi i t'acaricia

amb noms, amb veus, amb crits que trenquen les arrels
des d'on fores aquest pit balejat,
aquests braços capaços d'anells i de cops!

Carn, contorn ardent d'aquesta gràcia,

vas, ample vas vessant d'amor i esperma,
d'odi insoluble o de mans i tendresa...

Tot era meu! Vasta terra d'anhels,

disposar d'un cos, d'una forma,
tornar ferida al vent, la pluja, el color,
l'esguard encuriosit, l'afalac d'una noia...

I ara mai, mai més no saber d'aquest eixam

el murmuri de fulla i de terra,
mai, mai més damunt del sòl, dempeus!

“Per quan seré mort” (1938)



No aprofiteu la meva absència, obligada,
per clavar-me a la boca d'un carrer.
No vull que els sobres de ls cartes
em numerin com un sorge, com un pres,
i cap autoritat no és competent
perquè demà l'amo dels queviures,
potser el barber o la peixatera,
em facin nom del seu comerç.

"Darrera voluntat" (4 de desembre de 1988)

P.S. : Aquesta nit passada, en hora fosca i en canal secundari, han compartit una semblança valorativa de Pedrolo i la seua obra que pot ser un bon punt de partida per al seu coneixement. La Carme en parla i ens ofereix el tràiler.

25.6.15

bandereta


No em molesten les banderes, al contrari, com més millor, movent-se al vent tramuntanal o al que bufi. Colors dels draps amb àguiles i estels, falçs i martells, sols naixents i mitges llunes, corones i cedres... Banderers, o senyeres, de països, nacions, corporacions, institucions, clubs esportius, marques comercials... volant al vent del món. Que volin les banderes! Que arribi un moment que els seu vol només representi una combinació estètica de colors. Mentrestant, hi ha el que hi ha i diuen que cal triar: una bandera, dos, tres... , en ordre decreixent. La bandera som nosaltres, la bandera sóc jo, diuen. Tristos draps encara sense vida pròpia.

Diuen que el 27, sis-centes persones procedents de tot Catalunya juraran la bandera espanyola a la caserna el Bruc, a Barcelona. La xifra més alta mai vista fins ara, que, esclar, pot semblar petita. Ho he llegit en un breu del diari i he pensat que érem molts més els qui vam jurar bandera a Saragossa quan em va tocar a mi l'any..., no el recordo. Aleshores no vam sortir a cap diari ni abans ni després; ara se'n parlarà. Només faltaria que, per contrarestar, algú organitzes una jura de la bandera catalana, que tot s'encomana. Per cert, diu la notícia que vindrà gent de tot Catalunya. Pobres funcionaris de l'administració central a Catalunya que es veuran moralment obligats a participar en l'acte d'una sola bandera. O és que no han rebut alguna indicació per part de l'autoritat pertinent suggerint-los que la seua presencia al Bruc seria ben vista? M'estranyaria.



24.6.15

entre la nit i el dia


Se m'acut, així, sobtadament, que hi ha tres dies en el calendari que poden produir sentiments i percepcions completament oposades, depenent de les persones i del moment de la seua vida: Sant Joan, Nadal i Cap d'Any. No cal que digui res més ni al·ludeixi els indiferents.

Aquesta nit, mentre la foguera de la Sagrada Família - Sant Joan és fi i és principi- feia el seu cicle, mirava grans i petits. Quanta tendresa en aquests petits -ells i elles-, espantadissos o temeraris! Foc vell i foc nou, cremadissa, recomençament, ni que fos durant el temps que triga la fusta inútil a desaparèixer. Absència en la mirada per un moment, com en la de l'Ada, amb el fill en braços, endormiscat, cansat, el company a la vora, just abans que comencés la música. En tornar cap a casa, he pensat en l'avi de la cua d'aquest matí menjant la coca a casa, a fora els petards i els focs, potser també a dins espetecs suaus, harmònics, gairebé inaudibles ja.

Ara, que les cadències del trons s'allarguen i minva la seua intensitat busco en el llibre algun poema que confirmi el que dic. No en trobo cap, però, no sé per què, aquest ja em va bé, arribo al final:

Mira, noia, mira -ara que l'any
arriba fins al final de la xarranca-,
com n'és de prim, al terra, el traç de guix.
Que la seua llum blanca se t'allargui feliç,
davant l'escomesa o la tisorada dels dies,
fins que sàpigues arribada l'hora de rendir-te.
Llavors veuràs a l'altre costat de la música
una noia que mira una mar immensa
i les onades que, a mi, m'arriben
massa gastades i brutes al fons de la pupil·la.

Francesc Parcerisas: “La noia que mira” (fragment), a Seixanta-un poemes.

Encara algun tro que trenca la nit calma. Es tanca una finestra, o potser s'obre. Aviat serà dia.