29.7.15

seguidors


No sé si aquesta nit miraré -o veuré la repetició de demà- el partit del Barça en terres americanes. Vaig seguir l'anterior i en determinats moments em va pujar innecessàriament la mosca al nas i un emprenyament controlat al cervell. El partit, com sol ser normal en aquesta època, va ser avorridot i, a més a partir d'una fase del joc ja es veia que el Barça acabaria perdent, però això més aviat produeix somnolència i jo vaig estar ben despert. Els que em mantenien atent eren els comentaristes que potser s'avorrien, van descobrir l'arbitre i el van convertir en motiu recurrent, en falca publicitària, entremig de les seues locucions maldestres. L'arbitre es deia Baldomero Toledo, és nascut a Mèxic (tota la informació concreta sobre ell corre a càrrec meu), té 45 anys i pertany al col·legi californià. Als locutors els va fer gràcia el nom i de tant en tant, sense que vingués a to, quan no sabin quina altra cosa dir, l'anaven repetint; se suposa que especialment un dels comentaristes tenia una certa gràcia a pronunciar nom i cognom de manera histriònica i els altres li demanaven: va, va...; aleshores, ell repetia per enèsima vegada: Baldomeeero ToLEEdo!, i hi hi hi, ha ha ha... Quina complicitat buscaven en els espectadors? I continuava la festa d'una retransmissió esportivament descoordinada i misèrrima.

I si l'arbitre s'hagués dit Bartholomew Brown o Bonaventura Farigola? També hi haguessin hagut tants hi hi hi ha ha ha hu hu hu? La brometa -la burla sense sentit, gratuïta, xenòfoba (?), és terrible- em va semblar absolutament miserable, menyspreable, especialment perquè venia d'uns suposats professionals. Em resulta inconcebible, incomprensible, la multa al Barça pels xiulets del final de la Copa o l'altra per les estelades dels aficionats, però encara em resultarà més inconcebible que els mateixos comentaristes retransmetin avui el partit del Barça amb el Chelsea. Un mitjà digne, no pot tolerar la indignitat, ni que sigui en la secció d'esports.

24.7.15

llibre quart: temps


Tanco el petit cicle de la generació dels 50 amb José (Josep) María (Maria) de Martín, el coautor de la novel·la d'ahir. Com que no és nou en el blog i no tinc ganes de repetir-me gaire, recordaré que el que vaig dir sobre ell es pot trobar aquí, però afegiré algun detall i, esclar, algun text, que és el que interessa.

Josep Maria de Martín, va nàixer a Berga el 1920... (veure la Viquipèdia), va estudiar a Barcelona la carrera ..., amic de... (veure la Viquipèdia). Ras i curt: dubto que hi hagi un pintor i poeta català d'obra tant interessant dels qual es trobi menys informació a internet. Sobre la seua pintura no puc dir gaire cosa; en canvi, he llegit la seua obra poètica, a poc a poc, no pot ser d'altra manera, que publicava amb el pseudònim de Bernat Meix. En total, quatre llibres ( Els jornals al cos, El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua) que van ser recollits en un sol volum posteriorment amb un títol molt significatiu: El clam a l'erm (2001). Per què el pintor va decidir ser poeta (o no volia ser poeta?)? Per què va publicar poemes durant una dècada i després va plegar (o simplement va deixar de publicar?)? Tot això ho explica breument ell mateix d'aquesta manera: “Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys, plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.” Si jo estigués en edat i condicions de fer una tesi doctoral, triaria -ara, demà no ho sé- la poesia de Bernat Meix. Sé que em tocaria suar i que maleiria el moment de la tria, però també sé que em divertiria amb cada avanç que fes en una obra absolutament coherent, intel·ligent i amb constants complicitats a descobrir. De moment, en tinc prou, com en els dies anteriors, a compartir-la una mica i a preguntar sense esperar resposta qui és el guapo o la guapa que ha volgut anar més enllà dels trossets que he pujat.

El poemari La mosca al nas (1976), de Bernat Meix s'encapçala amb aquesta advocació: Ésser molt seríós/em cau dificultós. Carmina Burana. Que no ens enganyi el lema, Carmina Burana és cosa seriosa, i jocunda, sí, també. En copio un poema definitori, del poemari; si cal l'ús del diccionari, és cosa de cadascú.


I

Só dolençós i macilent
de l'impensat bescantament,
secreció d'un aparent
inconegut
que em blasma a tort i amb deferent
col·lusió em deix talment
com un drap brut
manipulant a ma salut
l'habitual llei de l'embut.
I só titllat de ceballut
del morro fort
i de colltort
empedreït
i fementit
lletraferit
amb pell de bé.
L'ocult perquè
no calo, a fe.
Puix no li fiu mai cap mercè.


II

Ans en saó d'adversitat,
de pega i cops acabalat
ensopegui tostemps costat
i parentiu
qui em des un mos de freginat,
em resquités l'inquilinat
prohibitiu
i a mon fogar cedís caliu.
De trascantó, d'un caseriu
amb trumferar de regadiu
i pinetells,
cabrots, anyells,
marrans, capons
i lats sarrons
tips de doblons
que só l'hereu.
I hui pel conreu,
sens cirineu,
he d'emmenar bo i sol ma creu.

Bernat Meix: “De humana natura”, a La mosca al nas.


Apa, bones lectures!

23.7.15

llibre tercer: foc


Seguint el fil, vam arribar a Ferrater. Continuem. Prou de diaris literaris, anem a la ficció. Un cuerpo, o dos -ja la vaig esmentar fa uns anys- és una novel·la policíaca d'aquelles que en diríem entre el misteri i el gènere negre ambientada a la Barcelona de començaments dels 50. Les vicissituds per les quals va passar la novel·la fins que la va editar Vallcorba són curioses. Resumeixo. Sembla ser que Ferrater, que l'any 1951 vivia en una pensió de la Rambla es va anar reunint amb José María de Martín a l'Ateneu barcelonès entre els mesos de març i juny -potser fins l'agost- per anar perpetrant una història criminal. Al 52, la van presentar al premi literari Simenon, convocat per l'editorial Aymà. Van quedar finalistes; el premi se'l va emportar El inocente, de Mario Lacruz. Dos anys més tard, els autors van decidir presentar-la a una altra convocatòria, ara amb el títol canviat: Cercano está el mal, molt més en la línia de la novel·la nord-americana. En aquestes mateixes dates, intenten la publicació a les editorials Planeta i Molino, però sembla que els rebutgen el manuscrit essencialment per qüestions d'ambientació: si la història hagués transcorregut a Estats Units o a Gran Bretanya... Finalment, va ser el professor Laureano Bonet qui va redescobrir els originals i en va parlar l'any 1986 a la revista “Ínsula”,  l'any següent, a partir dels dos manuscrits existents, es va editar amb el primer títol (trec tota la informació de l'escrit del doctor Bonet). Que jo sàpiga, no ha tingut reedicions.

Copio dos fragments del principi:

Otros dos hombres jugaban al ajedrez, sentados en una mesa pegada al ventanal. El más viejo rumiaba cuidadosamente su juego apoyada la frente en la palma izquierda, chupando calmoso una pipa. El otro, de unos treinta y ocho años, cabello cano y bigote negro de pelo muy corto, limpiaba los cristales de sus gafas y aguardaba la jugada de su adversario.
Abrióse la puerta y entró un guardia, el uniforme gris empapado, que sacudió con fuerza el agua de su gorra. Recorrió el local con la vista y se encaminó hacia un camarero que estaba leyendo el periódico de la noche. Cuchichearon un instante. El camarero se levantó y se dirigió al jugador de pelo blanco.
-Señor juez. El guardia pregunta por usted.
Se levantó el juez, hizo un gesto a su compañero, como pidiéndole que se hiciera cargo de la situación, y se dirigió al encuentro del policía. Hablaron un momento. El juez expresó su contrariedad con una brusca inclinación de cabeza, y fue a descolgar su gabardina y su sombrero.
-Habrá que aplazar la partida, Manolo. Un trabajo. Otro día seguiremos.
-¿Qué pasa?
-Poca cosa. Ya te contaré.
Se puso el impermeable y salió seguido por el guardia. Al pasar delante del bar dijo al camarero:
-Demà ho trobarem, García.
Llovía con insistente violencia. Cruzaron casi corriendo el Salón Víctor Pradera y se dirigieron al Palacio de Justicia.
[…]
De tu primera diligencia, se saca en limpio que encontraste, en un andén de la estació de Gracia, dos cadáveres, uno de ellos de un individuo que parece tener su buen dinero, a juzgar por los vestidos; el otro parece más bien un empleado de mediana condición...

Gabriel Ferrater & José María de Martín: Un cuerpo, o dos. Sirmio, 1987.

Si us heu fixat, en els fragments es poden observar aparents petites incongruències de continuïtat, res important en uns manuscrits. La novel·la, a part de l'interès de la història, sovint un pèl laberíntica -no l'he rellegida darrerament i parlo de memòria- té alguns aspectes a destacar que no considero menors: l'abundància de diàleg, que l'acosta -ho repeteixo un altre cop- al gènere negre americà, tot i que les actituds dels personatges s'hi allunyen en part; per altra banda, és interessant veure la Barcelona dels anys 50, o anteriors, no en una recreació feta a posteriori, sinó descrita i narrada, àmpliament i esquemàticament, en els moments dels fets: personatges, llocs, costums... No m'atreveixo a entrar en detalls que tinc boirosos en la memòria i que potser il·luminaré aquest estiu, i qui sap si trobaré còmplices. Volia acabar aquí, però no em puc estar d'afegir un fragment curt de l'apartat cultural, que Espriu ja no va poder llegir i que indica, irònicament o no, la funció de la literatura:

Ya acostado, el juez enciende la lámpara de la mesilla de noche. ¿Por qué será que no puede dormirse sin haber leído antes un buen rato? Eso de la literatura parece ser un eficaz soporífero. Claro que, también, la gente acostumbra a ir a los espectáculos y a hacer el amor antes de dormirse. Lo cual acaso demuestre que lo que llamamos placeres sólo sirve para atontarnos y prepararnos para el sueño. Éste es el libro de turno, Espriu. Ariadna. Esta noche lo terminaré.


22.7.15

llibre segon: aire


Potser a l'apunt d'ahir hagués d'haver esmentat l'aire enlloc de la terra, però els elements a vegades són intercanviables. Avui m'havia proposat compartir alguns fragments amb personatges: Barral, Bousoño, Juan Goytisolo, Ferrater, Jaime Salinas, Luís Marquesán, Jorge Guillén, María Zambrano, Manolo Sacristán..., però, com fer la tria? Decidit: emmarcaré Gil de Biedma en la seua família i seguiré una estona només un personatge; per acabar, deixaré fluir el darrer dia del diari. Tot fragmentari, tot injustament parcial. Si algú s'interessa per completar el conjunt, ja ho sap.

Esta expedición de españoles refugiados en la Unión Soviética que ahora voluntariamente regresan a España, al cabo de diecisiete años, suscita en mi família unas reacciones que mi prima Malu ha resumido con toda dureza y con todo candor: Chico, no sé para qué les dejamos venir, ya podían quedarse allí para siempre... Lo que más me ha sorprendido es que mi madre piense exactamente lo mismo. Los de El Ardido se han marchado, y yo me he enzarzado en una discusión absurda con mis padres y con mis hermanas. Que al cabo de tanto tiempo esos españoles -muchos de los cuales salieron de niños- quieran volver a España, en vez de conmoverles, les despierta horrorosas desconfianzas.
[...]
Gabriel vende su biblioteca. Dice que está harto de literatura y que quiere hacer dinero. La decisión debe ser simbólica, supongo: vender sus libros no le va a sacar de mucho apuro. Comprendo que su situación nada tiene de brillante, y que emplee una porción considerable de su tiempo y su energía verbal en distraerse de ella. Treinta y cuatro años, inteligentísimo, poco dinero, pocas posibilidades establecidas de progreso. Conoce los entresijos de la vida práctica con una extrema lucidez, y al mismo tiempo es radicalmente inapto para la vida práctica. Una de esas personas- yo me tengo por otra- que con los mismos defectos pero con menos cualidades, hubiera funcionado mucho mejor.
[...]
Querido Gabriel,
estar en el campo y ponerme a escribir una carta larga, a ser posible ingeniosa, me hace siempre sentirme un poco personaje de Les Liaisions Dangereuses, sobre todo si va dirigida a ti, porque sé que vas a leerla en la misma disposición, más o menos, en que yo la escribo. Los dos estamos entregados a lo que los notarios franceses llamaban la vie de chateau, que consiste en bouder y en escribir y esperar cartas. Aunque hay que reconocer, comparándola con el apetito rabelesiano de aquella época, cuando Jovellanos emprendía para sus amigos de la Chancelleria la traducción del Essai sur le Commerce o del Ami des hommes, con la misma ausencia de pereza con que hoy se adjunta un recorte de periódico, que nuestra capacidad epistolar es modesta...
[...]
Mañana en el Tibidabo con Gabriel Ferrater, que parece haberse suscrito a mis paseos dominicales. Como siempre, su conversación mes despierta y me divierte pero luego me deja una cierta resaca. No sé si es mala conciencia, porque me digo que debiera aprovechar los domingos para estar solo, o si es un efecto de la excesividad con que Gabriel piensa, se produce, habla y embarca a todo el mundo. Quand partons nous vers le bonheur? Un rato a su lado no tiene que ver nada con lo que a uno le ha sucedido antes o le sucederá después.
[...]
Sólo unas líneas, para que no se me vaya el primer día del año sin haber escrito algo. Almuerzo en casa de mis tíos Sepúlveda. Largo paseo luego por la Diagonal, hasta más allá de los cuarteles. Soledad. Paso mentalmente revista a los amigos disponibles y no encuentro ninguno que apetezca ver. Reposo en casa y lectura, que me cambian el ánimo. Al fin, salgo con Luís Marquesán y acabo por interesarme en la conversación.
Yo pediría que 1957 sea tan bueno como su predecesor, que me entristece despedir. Temo a los años impares: suelen ser estériles.

Jaime Gil de Biedma: Diario del artista seriamente enfermo. Lumen, 1974

21.7.15

llibre segon: terra


Si hi ha un llibre que en les meues relectures va unit a la Catalunya des del mar de Barral, és Diario del artista seriamente enfermo, de Jaime Gil de Biedma. Tinc l'edició de Lumen de 1974, que no sé si s'ha reeditat mai i que ara veig que es pot comprar de segona mà a partir aproximadament dels 60 euros. He llegit, però no el conec, que després de la mort de l'escriptor es va editar un Diari més complet, amb el material escrit a Filipines el mateix any, el 1956, és a dir, quan l'autor encara no havia arribat als 30.

Què tenen en comú el llibre de Barral i el de Gil de Biedma? A part de ser diaris, ben poca cosa; de manera que si un em fa pensar en l'altre -i en alguns altres- deu ser per la qüestió de generació literària i d'amistat entre els dos personatges. Potser, també, perquè els dos tenen en comú en aquests llibres una mena de màgia o, si és vol, de viatge iniciàtic, o, potser, de passió, de vitalitat, difícil de descriure.

El Diario comença amb la sortida en avió des de Filipines i acaba el primer dia de l'any 1957. Després de poc temps d'haver arribat a Barcelona, els metges diagnostiquen que té tuberculosi i s'inicia el procés de tractament i la convalescència, que majoritàriament té lloc a la casa familiar de la Nava, a la província de Segovia. Ja guarit d'aquest episodi pulmonar, l'autor torna a Barcelona. Si aquesta és la geografia del diari, el contingut és ben variat: meditacions sobre la vida (i la mort) i sobre el proces creatiu, opinions sobre la literatura d'altres escriptors i sobre la seua, descripcions i narracions sobre els seus amics i la seua família... En fi, introspecció, el retrat d'una època i petits detalls de la vida quotidiana a través d'una prosa que, en aquell moment, alguns dels seus col·legues pensaven que era superior a la seua poesia. No m'allargo més, deixo un tastet de percepcions, de sensacions, de reflexions; queden per un altre dia les relacions amb els altres.

A Nava:

Primera salida al jardín después de veintinueve días en cama. Algo como una embriaguez, una felicidad enorme, apacible. Me instalo a la sombra del álamo blanco -más viejo el pobre, con muchas menos ramas- y pronto dejo a un lado los papeles para dedicarme por completo a mi hora al aire libre, a la maravillosa lentitud de un día clásico de agosto, sin una sola nube. Distingo cada olor y cómo varía y se suma a todos los otros: el de la tierra caliente, el de la acacia a mi espalda; el de los setos de boj que ahora sé a qué huelen: a siglo XVI. Aroma gazmoño de las petunias en los arriates soleados- Y cuando la brisa gira y viene del lado del pueblo, olor a humo de leña de pino, que es toda la guerra civil para mí. Además es domingo y hay campanas.
[...]
Estos días vengo disfrutando de un contento especial: felicidad de sentirme inteligente, que es un placer inmediato como el ejercicio físico o la buena digestión, y casi tan fisiológico. La inteligencia se adelanta a la conciencia, igual que un músculo, y opera por reflejos y me da sorpresas. Habitualmente poseo un inventario mortalmente detallado de mis pertenencias mentales y de sus posibilidades combinatorias. Ahora, en cambio, despertar por la mañana i faire le tour du propietaire es enormemente divertido, porque me encuentro con ideas y relaciones entre ideas que ayer no estaban ahí. Encantadora y completa sensación de pasear conmigo: me hago muchísima compañía.
[...]
Quizá porque llevo una vida tan calmosa y descansada, el pensamiento de la muerte me ronda ahora con bastante frecuencia. Es una meditación inútil. Uno acepta la muerte por lo que es: una especie de pisaller. Que ella se encargue de agarrarnos por la oreja y ponernos del otro lado de la puerta, casi se agradece. Comprendo que vivir indefinidamente seria un tedio horrible, pero sé que si me dejaran a mí toda la iniciativa no encontraría nunca el momento de marcharme.
Ciertas enfermedades mortales me producen miedo; la muerte sólo antipatía. Tiene solemnidades de acto público, con señor obispo y gobernador civil: es el final inevitable obligación de ser un pelma, después de toda una vida de intentar no serlo.

20.7.15

llibre primer: mar


Vaig llegint recomanacions de llibres estiuencs (o recomanacions estiuenques de llibres o recomanacions de llibres sense importar l'estació). És curiós com durant aquests mesos en què hi ha tan poca producció editorial es recomanen tants llibres. Els llibres que s'han comprat i no s'han llegit ara troben el moment, i potser els llibres dels gèneres que durant la resta de l'any es deixen per a temps de calor, per a inicis de migdiada, per a ombres de para-sol, per a nits que s'allarguen, per a temps sense rellotge. Lectures lentes, inacabables, o àvides fins a la darrera pàgina abans que torni a sortir el sol, cadascú segons el seu ritme.

Les propostes que veig em fan pensar en les meues relectures preferides totals o parcials. Decideixo compartir els meus llibres i començo una vegada més amb Barral, amb la seua Catalunya des del mar que suposo que si algú vol llegir ha de buscar en alguna biblioteca, encara que no cal que sigui de la costa. El llibre és un viatge que va de sud a nord de tota la nostra mar (i una mica més) amb les parades convenients als ports i les consideracions de l'autor sobre llocs, personatges i costums, historia ja en alguns detalls. Es un viatge imaginari en la mesura que mai no el va fer d'una tirada, però sí en la seua totalitat en diversos anys. Des del punt de vista filològic té una característica que vull destacar en paraules del propi autor: “No hauria pogut, malgrat ésser el castellà la meua llengua literària, escriure aquest llibre altrament que en català [...] No podria traduir aquestes pàgines a cap altra de les llengües que conec, parlo i escric, sense trair-lo. Aquesta del llenguatge és una altra, doncs, singularitat del que per a mi ha estat l'escriptura d'aquest llibre.”

Copio sense triar: principi i final del llibre, entremig les aventures: petites històries de la mar i del coneixement de la gent i de la història quotidiana de la costa, la gastronòmica -ara tan de moda i sovint tan monòtona- inclosa. Aventures que ja es veu de bon començament que són a ritme d'estiu, de calma, de no córrer per arribar, de deixar que el temps i la natura marquin les cadències. Al final, la constatació que tot plegat, si volem, ho tenim enllestit en tres dies, potser quatre. Cadascú segons les seues necessitats i voluntat de tria. I, també, la màgia de recordar que a vegades no cal moure's de casa per viatjar o que... , tantes altres coses que es troben directament o indirectament  a través de les pàgines.

Deu fer ja un parell d'hores, potser ja en fa tres, que hem salpat del cràter de la Columbreta Gran, pou o portet minúscul, d'aigües negres en aquella hora de l'alba, i no fa gaire es veien encara les siluetes dels illots, com dents fosques, per la mar de popa. El vent és ben escàs, n'hi ha molt poc, però mal que bé infla el drap amb continuïtat. Xaloqueja. En Ramon Moreno ha encès el fogó de terrissa arrambat a l'orla de barlovent i ha de ventar les brases. Hi vol coure la mitja dotzena de guillems que hem enganxat a la fluixa. És curiós, tan lluny de terra, o fóra curiós si no fóssim encara prop de les illes: no deu ser gaire fondal. Si no m'hagués d'aixecar, donaria una ullada a la carta. Mentre el Moreno prova de cuinar i a mi se'm tanquen els ulls arrapat a l'arjau, l'Aleix dorm seriosament instal·lat al xullau de proa. No el necessitem amb la màquina parada. Sembla que la barca faci ella sola el seu camí. Quan entra una ratxeta se sent el tallant de la roda de proa i l'hèlice desembragada que fa trontollar l'arbre una mica descentrat.
[...]
“Vent en popa -diu en Ramon-. Si salpéssim a punta de dia, podríem fer nit a Palamós. I amb una altra jornada, drets a casa.” Té raó, amb tres jornades de vent bo, i fent una mica de trampa amb el motor i fins i tot aprofitant una mica la calma de nit, arribaríem a les Cases d'Alcanar. Mesurant en jornades d'una barca de mitjana, com les que secularment feren el transport, la costa catalana és llarga de tres o quatre jornades.

Carlos Barral: Pel car de fora. Catalunya des del mar.

19.7.15

aquest diumenge, música de cursa


No ho podria assegurar, però crec que vaig arribar a Mèxic a través de la meua padrina, i ella hi va arribar a través de Jorge Negrete. Un Mèxic idíl·lic que s'ha anat concretant en el temps a través de lectures i testimonis directes, però que encara continua sent un misteri que em provoca sentiments contraposats entre la realitat que a penes conec i el desig que voldria que fos.

Fa uns dies escoltava un corrido que alguns deien que feia temps que s'havia escrit, com a mínim una mica abans de la fuga del Chapo Guzmán. Vaig anar llegint els comentaris que havien deixat els que l'havien escoltat i en trio dos de consecutius que em sembla que il·lustren prou bé la dicotomia de la realitat, sempre plural:

El chapo será leyenda asy como emiliano zapata no es que apolle sus negocios pero el pelado se a ganado el respeto de el 99% de México prefería al chapo de presidente que al idiota ke hoy gobierna a los mexicanos.

Claro con dinero la gente es capaz hasta de lamerle el culo a cualquiera, por eso es que México esta como esta, porque botan pensando con el culo. Por eso nunca ese País saldrá de su miseria, porque apoyan a cualquier cabrón.





(Recordo que els corridos s'han de ballar amb una de les mans agafada a la de la parella, amb els braços ben separats del cos i pujant i baixant al ritme de la música)