21.9.14

aquest diumenge..., ja sé que no s'estila


Fa poques setmanes llegia al diari que Maria Dolores Pradera feia anys: 90, ja! Feia tant temps que no sentia cap cançó seua... Un record en la memòria, i tant present com la vaig -vam- tenir durant anys... Durant tant anys que pensava que era d'algun país americà i que a penes sabia res del seu cinema ni del seu teatre. Només les cançons de companyia esporàdica segons els cicles, i una cara que em semblava bellíssima i encara m'ho sembla, d'una serenor exquisida que a vegades confonia amb inexpressivitat, i una veu que m'enamorava.

Hi ha joves que escolten encara la Pradera? N'hi havia gaires al concert de l'any passat amb Poveda? Són pertinents aquestes preguntes? Retòrica per no deixar buit de paraules un espai dominical en què l'únic que m'importa és haver-la tornat a escoltar, a gaudir, a veure,  i, en tot cas, avui, a compartir. Gran, Maria Dolores Pradera.








20.9.14

Nocrònica (i irreflexió) precipitada, resumida, simplificada i parcial d'una sobretaula allargassada


Com que estic de sobretaula llarga, em miro i escolto els parlaments en directe dels intervinents en defensa o en contra, amb matisos de tot tipus, de la Llei de Consultes. Començo amb la presentació de Rull, elemental, i continuo amb les paraules del representant del PSC, Ferran Pedret; després, un senyor del PP, que es diu Santi. Continua la Camats i segueix Rivera. Bona tarda a tothom, es presenta Quim Arrufat per estalviar títols... Més enllà, tinc altres feines.

Estic intermitentment atent a les paraules dels ponents, segons m'ho permeten les meues petites obligacions del moment, les meues necessitats immediates i els meus gustos. Sóc conscient que tinc unes preferències ideològiques -la meua ideologia tampoc és que sigui gaire clara- i que, en conseqüència, el meu interès i les meues valoracions són parcials; al mateix temps, noto que em pesa la meua formació filològica -més prejudicis- i no puc abstreure'm del fet que dos dels discursos -deixem Rull fora de concurs- són argumentativament i lingüísticament tan pobres, tan elementals, tan primitius...

Potser sí que les paraules poden arribar a convèncer i a vèncer, però deu haver alguna cosa més que faci que hi hagi tantes rates que segueixen uns flautistes d'Hamelín que, segons em sembla, fan sortir unes notes tan discordants, tan tosques, tan poc melodioses, dels seus instruments... Qui sap si és cosa d'oïda i cadascú entrena els sentits, voluntàriament o sense ser-ne conscients, perquè només determinades melodies els sonin harmonioses.

Que consti que de música no n'entenc gens.

19.9.14

novetats literàries


Em va fer gràcia llegir que algú deia d'una llibreria que s'esforcen a tenir novetats. Entenc que per novetats es refereixen, esclar, als darrers llibres publicats. En aquest cas, no se sap, i no té cap importància, si publicats per editorials grans o petites, o per les de qualsevol mida (torno a l'antonímia recreativa). Dic que em va fer gràcia, no en el sentit de graciós per se, sinó perquè el primer que vaig pensar va ser en el concepte de novetat del circuït comercial que es contraposa al que tinc com a lector. Per a mi, una novetat no és un llibre acabat d'escriure i de publicar, sinó un llibre encara no llegit o, més ben dit, una lectura nova recent encetada. Pedra de tartera o En la pell de l'altre? Sàtires o Epístoles? Maria Barbal o Horaci? Tot pot ser, i no sempre a través de les llibreries. El moment d'escriptura o d'edició no té cap importància a l'hora de llegir obra nova. En qüestions de qualitats literàries, no m'hi poso, que el concepte és molt complex i difícil de posar-s'hi d'acord.

Sóc molt dolent fent prediccions a partir de lleugers senyals i sensacions particulars. Em refereixo, concretament, a la que vaig fer fa pocs posts conjecturant que la tradicional Fira del Llibre d'Ocasió, Antic i Modern aviat es podria encabir en un pis i que les obres del passeig de Gràcia impedirien de muntar les casetes al lloc habitual. Fa dos dies, baixava de veure el Romànic del Palau Robert i em vaig trobar que estaven muntant els estands al... carrer Rosselló, Provença, Mallorca? No ho sé precisar ara, però vaig pensar: més expositors que mai! Però, ai!, els estands s'acaben al carrer Aragó, no a la Gran Via, com era el costum. Sigui com sigui, crec que la Fira comença demà (avui) i seguríssim que es poden trobar milers de novetats literàries. A passejar-s'hi, doncs.

P. S.: Assisteixo al primer dia de sessions cinematogràfiques dels Texas. Em diuen que Ventura Pons està “per dins”, que no saben si sortirà, “aquest home és imprevisible”. M'ha semblat que havia de començar amb Any de Gràcia, novetat que no vaig veure en el seu moment. Guardo l'entrada per si algun dia hi ha col·leccionistes -aquest és un país de col·leccionistes- que la vulguin tenir.

18.9.14

antonímia recreativa


Sóc més aviat de matisos, i, per tant, prefereixo els antònims que admeten gradacions: Fred i calent, d'acord, però també tebi quan convé; i encara més, ampliem pels extrems a gelat i bullent, etc., sempre que el pas dels temps ens permeti altres eleccions. Fins i tot entre el negre i el blanc, prescindint dels altres colors, veig innumerables tons de grisos, grisos per donar i per vendre, encara que vagin disfressats d'arc de Sant Martí.

No sé si realment hi ha contraris sense terme mig. Viu i mort, per exemple, ho semblen; però a vegades hi ha qui, contradient la realitat pretesament objectiva, sembla més mort que viu, o morts que perviuen intensament en la memòria per molt que hagin desaparegut de la realitat dels sentits.

Amb guanyar o perdre no estic segur de les possibles gradacions. No m'agraden aquests sinònims que sorgeixen d'una realitat comuna, compartida, en aquest cas de la lluita. Hi ha qui pensa que sempre que algú guanya hi ha algú que perd, o a l'inrevés; encara que a vegades -parafrasejant el clàssic- hi ha amargues victòries i derrotes dolces, però són situacions excepcionals que solen ser poc satisfactòries i sovint impliquen un punt de mesquinesa en vencedor o derrotat. Algú pot dir que entre guanyar i perdre existeix un estat gairebé líquid, volàtil: l'empat, les taules. Potser sí, però és un estat transitori mentre es fan preparacions per continuar la batalla (uf, aquest lèxic bèl·lic!). La tendència és al triomf i la derrota es considera momentània, un aprenentage, i malament si no és així, diuen els experts. Potser algun dia algú trobara entre el guany i la pèrdua una situació intermèdia -decantada no se sap on- que comporti un alt grau de felicitat. Esclar que abans, o al mateix moment, hauran de desaparèixer els guanys i les pèrdues o convertir-se en la mateixa cosa. La quadratura del cercle.

17.9.14

llarga vida al Texas! (sic)


Després d'haver reemprés des de fa un temps les visites regulars a les sales de cinema, semblava que la fatalitat em perseguia: tancament de l'Alexandra, el Lauren Gràcia, el club Coliseum... No sales qualssevol, situades en indrets que mai visitaré, sinó aquelles que em permetien arribar amb una passejada saludable, a vegades, tot s'ha de dir, a corre-cuita per una mala planificació personal.

Per què em perseguien uns fats tan cruels? Resposta impossible. Quins establiments més engrescadors van ocupant les sales tancades? Resposts diferents amb denominadors comuns: uniformitat, avorriment... sota aparences múltiples.

Dels cinemes esmentats, el que em queia més prop era el Lauren. Des que va plegar, he anat passant gairebé cada dia per davant, assistint al desmantellament. Després, cap novetat, un local abandonat. De sobte, no fa gaire temps, vaig veure que hi feien obres interiors, cada dia un nou detall i les apostes mentals per saber com acabaria el local.

No fa res, alegria notable, unes noves lletres a la façana: Texas Cinemes. Les sales del Lauren han tornat als orígens, han recuperat el nom de l'antic cinema de barri i projectaran pel·lícules de rabiosa reestrena en versió original amb subtítols en català. Preu assequible: 3 euros la sessió, i 2 euros per a majors de 65 anys o menors de 18, també per a membres de determinades organitzacions i associacions seleccionades. A més, passis matinals per als petits (i per als grans?). Hi haurà sessions dobles? La gent aniria a aquestes sessions?

Despús-ahir, al mati, vaig veure que estaven enllistin els darrers detalls, encara amb una estesa de material de fusteria a la vista. A l'entrada, Ventura Pons, principal artífex de la resurrecció (transfiguració), juntament amb algú que devia ser dels Verdi, anava supervisant l'acabat. Miraven els cartells -a sota, els horaris- que anunciaven les primeres sessions; entre altres, Any de Gràcia, del mateix Ventura Pons, subtitulada en anglès; un títol molt adient per la a represa gracienca i pels temps actuals. A la nit, ja tot polit i a punt, amb les quatre primeres pel·lícules anunciades, la cinta vermella retràctil tancant l'espai, els vidres nets, amb inscripcions de quatre directors de cinema en la vidriera del carrer lateral i, a dins, sobre el banc de fusta on els qui arribin primer s'asseuran una estona, la inscripció següent: Gràcia recupera el Texas. Independent, popular, molt accessible, per a gaudir del bon cinema. Bé, anirem fent el seguiment.

Per cert, per què aquests costums de les fronteres pecuniàries de les edats? Menors de 18? Majors de 65? I els aturats de qualsevol edat? I els prejubilats amb unes pagues miserables? Ai, les rutines! Va, prou de lamentacions estèrils. Que dijous s'apaguin els llums i es faci la llum. Per molts anys!






16.9.14

demanem unes xulletes?


Crec que al meu poble, del qual a vegades oblido la parla, no es diu xulla, en canvi, li sento dir a la Joana cada vegada que convé, encara que ella pronuncia xuia. El DIEC, en una de les seues accepcions, remet a cansalada; en la darrera, però, diu: costella de moltó, de cabrit, de bou o de porc, cuinada (observis l'ordre d'aparició dels animals esmenats i que ha de ser cuinada, no crua). Segur que la paraula xulla té altres significats carnis que ignoro.

Al País Valencià, hi ha alguna carnisseria que es diu Xulleta; al menys una a Alginet, segons pot comprovar fàcilment qui hi estigui interessat. Imagino que el terme es fa servir en el sentit de costella, cosa que deu fer pensar a alguns que es tracta tant d'un diminutiu de xulla com d'un castellanisme. Cada vegada vivim més en un país que té les antenes obertes a possibles castellanismes i sovint els troba on no hi són. En aquest cas, l'error és fàcil de corregir. Si no m'equivoco -i no s'equivoca el DRAE-, la chuleta espanyola procedeix de la xulleta valenciana; una altra cosa és el xuleta, que aquí sí que em sembla que en català no és un terme genuí, sinó adquirit recentment per bé que els personatges existeixen des de temps immemorial al país i, cal dir-ho, amb una progressió important en els darrers anys.

 

Aquesta digressió que acabo de compartir, ve de la visió de la pissarreta d'un restaurant de la vora de casa que anuncia un menú de 9,90, on el darrer dels segons (qui vulgui es pot fixar en altres plats, com el Huevo de riojana, o l'ús i absència de preposicions...) diu: Chuletas de pierna cordero a la plancha y patatas. Un, que té uns coneixements d'espanyol acceptables, de seguida veu que de les cuixes de corder no es poden fer chuletas i atribueix l'error a la manca de domini de la llengua dels nous propietaris del restaurant, d'origen oriental. Ara bé, després d'una reflexió més profunda, un pensa que en realitat els orientals -anys de civilització al darrere- potser són més curosos del que sembla en un primer moment i que, abans d'escriure el menú, han fet les consultes oportunes i han trobat que chuleta, al menys a l'Argentina (i qui diu a l'Argentina diu a l'Uruguai), segons el Maria Moliner vol dir: Lonja de carne, particularmente, de la pierna de la res. Precisió total, i hipòtesi discutible que el restaurant és freqüentat per argentins o autòctons dels països propers. Potser el que no acaba de colar és que alguns dies les chuletas siguin de pechuga de pollo i provoquin en la ment una imatge grotesca; de tota manera, insisteixo, els coneixements de la llengua espanyola que un té són extensos, però amb limitacions. A més, tal com van les coses, qualsevol hibridació aparentment impossible comença a ser factible i més en alguns restaurants, no especialment als xinesos que han conservat l'aparença i, potser, les menges occidentals.


14.9.14

aquest diumenge, joiosa música en el crepuscle de la Diada (vúmetre)


Vora les vuit, quan ja la majoria tornen a casa, encara queda qui allarga el dia en músiques senzilles, entre remors del trànsit que es reprèn a poc a poc, de consignes intermitents sense respostes, de cansaments joiosos, de satisfacció de la feina feta. Qui forma la parella que improvisa el ball que no coneix? Qui són els músics? Què es ballarà l'any que ve..., o demà mateix? Ara, just ara, mentre la flautista es posa davant meu i fa uns passos per convidar-me al ball -jo li dic que no, ai!, i retrocedeixo unes passes- ningú pensa en el temps, els balls, els balladors... Se segueix la música.

Just ara, tres dies més tard, a l'orquestra llunyana, algú toca notes discordants. Impossible saber quina melodia sona i com evolucionarà, i encara menys qui dirigeix els instruments, si és que hi ha algun director... O potser es multiplicaran les orquestres?