30.1.15

tic tac tic tac tic tac...


Em meravella escoltar tertulians periodistes i tertulians polítics que aquests dies mostren uns coneixements profunds sobre Grècia. Em meravella, i per això els escolto, i m'avorreix, perquè el que diuen no deixa de ser especulació genèrica que demà mateix pot ser invalidada per la realitat, tot i que en política -també l'econòmica- la realitat és etèria i sovint acaba guanyant qui té el do de la paraula i les realitats dels fets només les saben els qui les viuen, i encara.

A penes conec res sobre Grècia, i ara no ho concretaré, però com que durant uns dies -setmanes, mesos... més d'un any?- estarà de moda, em complau compartir des d'aquí una de les meues fonts d'informació durant els darrers anys. D'una manera subtil, a vegades no tant, subjectiva, parcial, Petros Màrkaris, a través del deambular del protagonista de les seues novel·les policials ens passeja per la intrahistòria de Grècia durant algunes dècades. Algú pot dir que Màrkaris no és fiable, que va nàixer a Turquia, que els seus estudis d'economia a Grècia, Turquia, Alemanya i Àustria abans d'especialitzar-se en cultura alemanya no són garantia de res. És veritat, ningú no és perfecte, però... No vull ofendre cap tertulià més pendent del metrònom que de la música que marca.

29.1.15

el que no es greixa ni s'engreixa mor?


Parlo i escric un català justet i a mesura que passa el temps oblido molts aspectes -bé, alguns, que molts em sembla petulant- relacionats amb la llengua que abans pensava que coneixia. Per exemple, ja no sé què vol dir bilingüisme i la definició del diccionari no em resulta prou aclaridora. De fet, sempre m'ha semblat que hi ha poca gent, poquíssima, que tingui el català com a llengua materna i sigui bilingüe; trobo que més aviat són -som?- diglòssics. Però potser ni un terme ni l'altre defineixen prou bé l'actitud i els usos lingüístics dels catalanoparlans i haríem de trobar un mot nou, clar, perfectament intel·ligible, sense possibilitats d'ambigüitat. Quin mot? No ho sé, però hauria de partir d'un estudi aprofundit dels costums lingüístics dels catalans actuals, de les interferències amb les altres llengües, la universal, l'anglès, però sobretot l'espanyol, etc.

Se m'acut aquesta breu anotació després de llegir a Vilaweb l'entrevista a Pau Vidal. Vidal ha publicat El bilingüisme mata, un llibre que segur que és molt interessant i aclaridor, i les respostes a l'entrevistador són molt estimulants. Que el català es va empobrint en els aspectes fonètics, lèxics -per cert, l'empobriment lèxic crec que és el més fàcil de solucionar-, sintàctics, em sembla evident. Que aquest fet importa a poca gent crec que també és evident, fins i tot es detecta en alguns que viuen de parlar o escriure en català. Que aquest procés d'empobriment vagi avançant en el moment que fa més temps continuat que l'aprenentatge de la llengua es fa també en escoles i instituts i arriba a més individus podria semblar paradoxal si no fos perquè hi ha factors, a part de les actituds personals, que tenen efectes contraris poderosos. Com evolucionarà -o involucionarà- el català? Jo no sé res sobre això. Tampoc no sé si la llengua serà cada vegada més uniforme, de manera que arribi un moment que ja no es detectaran les variants dialectals; podria ser. En aquest món tot és possible i algunes coses, probables.

Per cert, amb una afirmació, de les petites, de l'entrevistat no estic d'acord. Diu: En una generació hem passat de dir l'hora en quarts a dir-la en mitges perquè normalment el que en sap més s'acosta al que en sap menys, i al final el primer renuncia a dir dos quarts de vuit i diu les set i mitja. A la meua família fa generacions que ningú deia dos quarts de vuit, però els qui quedem encara diem tres quarts de vuit: ximpleries del sud.

27.1.15

maleïda memòria


Alguna vegada, entre estona i estona fent alguna cosa a l'ordinador, escric al buscador el nom d'antics companys o amics. Tinc curiositat per saber què se n'ha fet, on paren, veure, si surt una foto seua, si els reconeixeria.

No hagués reconegut en Pere, crec. És veritat que els ulls, la boca, el nas..., eren els mateixos a la imatge, però havia desaparegut aquella barba hochiminhesca que deia que no es tallaria fins que Catalunya fos independent. Se'n devia cansar, d'esperar. Ja no portava barba algun dels cops que el vaig veure?

Vaig conèixer en Pere l'any 71 o 72 a la universitat. No recordo d'on va sortir, qui el va portar o qui em va portar al grup. Era un personatge singular, no només d'aspecte, sinó també de pensament amb qui m'era molt fàcil comunicar-me. Vaig pensant en aquella època i només tinc imatges soltes, algunes molt intenses, molt vives, d'altres més boiroses, potser mig imaginades:
Les trobades al bar.
Les anades a la seua casa de la Floresta.
Les festes a altres cases.
El viatge a Alginet, tots dormint a la planta superior de casa de V., la paella, el ball a la tarda...
Els seus amors de curta durada, com la majoria en aquella edat

De les classes compartides a penes en tinc memòria, però sí dels seus interessos pel dialectes catalans, més tard, per l'occità. En el seu intent de fer la volta als països de parla catalana en carro, mai no va tenir èxit, potser perquè la gent estàvem més per la velocitat i una empresa tan llarga ens exigia una constància que no teníem o... no ho sé.

Pocs anys després d'acabar a la universitat ens vam perdre de vista, però el vaig retrobar a principis dels 80. Me'n vaig alegrar. Ell va venir a treballar a l'institut on jo portava dos o tres anys. Vam compartir Seminari i classes, i dinars i alguna sortida i alguna confidència. Quan es va presentar a les oposicions, el vaig acompanyar. Estava nerviós, inusualment nerviós. Des de fora de l'aula, escoltava com desenvolupava el tema que havia triat; en Pere era un contador d'històries excel·lent, no importava la qualitat del material, tenia el do d'anar lligant, de fer les pauses adequades, de mantenir viu l'interès dels qui l'escoltaven; em va dir que mentre anava parlant, el tranquil·litzava escoltar el soroll metàl·lic del meu encenedor cada vegada que encenia un cigarret.

Potser una de les darreres vegades que vaig veure en Pere va ser a la vora de casa. Em buscava, però no recordava exactament la meua adreça i anava preguntant a la gent que trobava si coneixien en Miquel, i m'anava descrivint tan físicament com concretant les meues titulacions o altres detalls. Si jo no hagués baixat casualment, no ser si m'hagués arribat a trobar aquell dia; potser sí, perquè era un bon investigador.

Després, van passar els anys i va arribar un nou mil·lenni. La setmana passada, en posar el seu nom al buscador, vaig adonar-me que havia oblidat el segon cognom: Saumell. No és que el recordés de sobte, sinó que vaig anar a parar al post d'un antic alumne seu que en feia una semblança, en part acadèmica, en part personal, en part vivencial, molt emotiva amb motiu de la mort d'en Pere a causa d'un càncer l'any 2012, el 31 de desembre. Quina tristor! A part de la mort, em commou especialment una insinuació al final del post que diu que potser va fer la darrera etapa un pèl sol. Em commou també imaginar en Pere fent testament el dia 7 de desembre, en el qual deixa a l'ajuntament uns baixos que tenia a Can Sitjà. Tants anys sense veure'l i potser no l'hagués vist més, però la seua desaparició em fa sentir una mica més sol; vull dir, també físicament més sol. Estranya sensació. En la memòria, Pere Manau; la teua era més precisa i s'expressava millor.

26.1.15

la veritat


La veritat és que avui dubtava entre escriure alguna bagatel·la sobre el futbol o sobre les eleccions gregues. Sobre les eleccions, ja tenia una frase de Σαμαράς en conèixer els resultats, però referint-se a la seua etapa: Hem tornat el prestigi a Grècia... Sobre els futbolistes, les citacions eren pràcticament infinites. Mentrestant, però, he vist El convidat d'avui. Al final, sortia un llibre que llegia Jaume Marsé: Cuentos, de Rubén Darío, de la mítica Austral. Qui llegeix encara Rubén Darío? I encara menys els seus contes... I no és en els seus contes, i els seus poemes, on també es pot trobar la veritat de les mil cares i les músiques inacabables?

¡Amigo! El cielo está opaco, el aire frío, el día triste. Un cuento alegre... así como para distraer las brumosas y grises melancolías, helo aquí: ...

Rubén Darío: "El rey burgués. Cuento alegre."

Avui, ara, em sembla innecessari buscar altres veritats. Imagino que encara estic tocat per la tramuntana.


22.1.15

fosa en negre


Trobar clus i trobar ric... conceptisme, culteralisme... Faig l'esforç d'endinsar-me en els poemes, en els jocs poètics subtils de paraules i formes. Me'n surto o no, em diverteixo o no, segons la meua capacitat, el meu estat d'ànim o la complicitat amb el poeta. Galimaties: seria com un conceptisme barrejat, o no, amb culteralisme i amb la llibertat expressiva d'un autor que té una consciència estranya del ritme i de la idoneïtat del mots, sovint barrejada amb una sintaxi personal, tan creativa que només el propi poeta -ésser singular- arriba a copsar en tota la seua magnificència. Etc.

Potser el que m'agrada de Parcerisas, i alguns poetes més, és la capacitat que tenen de fer leu la complexitat de l'experiència personal, o al menys així m'ho sembla. Recordo una entrevista, que ara sóc incapaç de trobar, en què Charles Simic deia la satisfacció que va sentir quan després d'una lectura poètica se li va apropar un home gran que mai havia llegit poesia i li va dir que ho entenia tot i que si allò era realment poesia. Simic es mostrava molt satisfet. Jo, que sóc com l'home gran, continuo amb Simic, tot i que no tinc tan clara la qüestió de la simplicitat poètica, i encara menys la tria o els silencis.

¿Estem autoritzats a parlar
en nom d'aquests arbres sense fulles?
¿Ets capaç d'explicar
quines intencions té el vent
amb la camisa de l'home i la brusa de la dona
de la bugada estesa?
Què en saps dels núvols foscos?
I dels estanys plens de fulles seques?
I dels cotxes que es rovellen a la calçada?
Qui t'ha donat permís
per mirar la llauna de cervesa de la cuneta?
I la creu blanca de la vora del camí?
I el gronxador del pati de la viuda?
Pensa si amb paraules n'hi ha prou,
o si valdria més
que batessis les ales d'arbre en arbre
i fessis com un corb.

Charles Simic: “Com un corb”, a Mestre de disfresses (traducció de Marta Pera)

20.1.15

plugim de gener


Cau una pluja tan fina que el paraigua no sembla haver-la notat. El deixo a l'entrada, just abans de baixar les escales, a terra, perquè la paperera habilitada ja és plena. A la planta baixa no hi ha moviment. Pujo al pis. A l'esquerra, tot de gent escolta no sé qui que diu, crec, que, amb tots els respectes, la novel·la del XIX no li interessa, que ell està més per Cervantes. Imagino que desenvoluparà uns arguments convincents i subtils, enginyosos. La veu, potent amb l'ajuda del micro, m'acompanya mentre miro portades de còmics; la sento però no l'escolto, tampoc no sembla fer-li gaire cas Miquel de Palol, que parla al meu costat amb la seua acompanyant. M'allunyo de la veu, entro a la secció d'estudis literaris, miro, fullejo. A l'altra banda, vaig repassant ràpid els clàssics exposats damunt les taules. Baixo, la veu es va esvaint. Miro, fullejo agafo, vaig a la caixa, pago. Ningú m'ha agafat el paraigua. A l'entradeta, ja traspassada la porta de vidre, una dona acaba de botonar l'abric a la seua parella. Surten, surto. No estic segur si plou o són les gotetes que regalimen de les fulles dels arbres. Són agradablement fredes, però jo enyoro la pluja més càlida de l'abril.


No cal que toquem res.
Vine a poc a poc fins a mi:
tota la passió una teranyina
de saliva. Posa'm la veu ronca
sota el cap, el sexe al coixí,
els peus als dits, els ulls damunt el dia.
Posa'm la llengua cendrosa
on la llum es fa delit.
Ara vindrà l'hivern
però jo et penso tèbia com la lluna,
benvinguda com les gotes que parpellegen
dins la pluja dolça d'abril.

Francesc Parcerisas: Seixanta-un poemes. 2014.

19.1.15

entusiasmes nocturns


Sessió contínua a TV3: Joan Massagué, al Convidat, i Joan Francesc Mira, a (S)avis. Alenada d'aire fresc davant la monotonia d'uns personatges televisius reiterats i reiteratius, efervescència mental engrescadora que contrasta amb les bombolles insípides dels contertulians de cada dia. Més lleugerament entrevist l'un i més densament explicat l'altre, per raó dels programes on han aparegut, tots dos tenen els dons de l'entusiasme, de la vitalitat, de l'optimisme, de la constància, de la capacitat. Humanistes malgrat la seua originalitat, clàssics en la modernitat. Un plaer escoltar-los i reconèixer trets semblants en la seua diversitat.

Més tard, llegeixo l'entusiasme d'Allau per Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. Em pregunto com ell per què no podem llegir més Jordi Lara. Sigui com sigui, si un es concentra i focalitza, hi ha diumenges que acaben bé, que fins i tot es presten a ballar una sardana de Garreta. Si no fos que la veïna de sota és susceptible als sorolls, i més de matinada... I és que ballar amb els auriculars i sense moure els peus no és ballar.