28.4.15

ecumenisme


He vist per casualitat que a la tele transmetien en directe el funeral pels morts de l'avió de Germanwings. Una exclusiva de Televisió Espanyola segons acord amb el cardenal Sistach. Les imatges de la Sagrada Família, que una vegada més deuen haver donat la volta al món eren espectaculars, molt millor que si l'acte s'hagués celebrat a la catedral. El cerimonial, al qual només es podia accedir per invitació, al menys fins on l'he seguit m'he semblat magnífic, plenament reeixit, començant amb els alumnes de l'institut del Llinars que anaven deixant a l'escala de l'altar tantes espelmes com víctimes hi va haver i acabant, fins on jo l'he vist, amb les paraules dels representants a Catalunya de diverses comunitats religioses. Més enllà de les paraules quedarà el dolor dels qui el senten, però sempre és un consol veure que els difunts són presents en la memòria i que tothom se sent unit en la pregària.

Com que visc a la vora del temple, he volgut anar a veure què passava a l'exterior. Carrers tallats i una gernació aplegada davant de la façana de la Glòria a l'espera de veure la sortida de les autoritats que, més enllà del protocol, devien parlar de les seus coses. Pels comentaris que he captat, la gent volia sobretot veure el rei i la reina. Llarga espera, fins que el sol ja no daurava les torres del temple. Al final, una visió fugaç -doncs no sembla tant alt, que petita ella- entre aplaudiments i xiulades, i els difunts descansant en pau. I tothom a casa, que la vida continua.
 


 

27.4.15

Barcelona de colors


No hi ha mes, més o menys, que no pensi com s'ha transformat Barcelona des de la primera vegada que la vaig visitar -encara tardaria un temps a instal·lar-m'hi definitivament- en un recorregut llampec des de dalt d'un autocar. La impressió de la grisor de les façanes va ser aclaparadorament decebedora. Quan finalment vaig començar a viure a la ciutat, els colors van anar apareixent a poc a poc i vaig anar descobrint tot de detalls extraordinàriament satisfactoris.

Ara, cada dia que passa, s'instal·len nous colors o, més ben dit, els colors senyoregen la ciutat. Colors dels edificis, colors dels carrers, colors dels aparadors, colors de la gent..., sobretot colors bigarrats dels turistes. Fins i tot les fonts es vesteixen de colors. Primer, fa temps i temps, va ser a Montjuïc, ara ja al centre. Les fonts bessones de la plaça de Catalunya han deixat de ser en blanc i negre i, a més de noves figures aquàtiques, llueixen un cromatisme engrescador: nacionalista a la base -que no sigui dit que no tenim identitat pròpia- i segons raja a les alçades. Algú es pot escandalitzar en saber que l'acoloriment ha costat 1,5 milions; fins i tot algun mal pensat pot imaginar que una part dels diners s'han quedat en les butxaques dels intermediaris habituals, jo, esclar, no ho crec. Que amb aquests diners es podrien fer moltes coses a la ciutat? A veure, quines que fossin més importants? El consistori municipal, savi com és -per això el vam elegir democràticament- té molt clar el model de ciutat: Barcelona serà turística o no serà. I els turistes, que tan colors aporten a la ciutat, vindran en massa com més colors tingui Barcelona. Milers de milions de turistes fotografiant els colors de les fonts i embadalint-se amb l'aigua que puja i baixa en filigranes impossibles. Que les fonts de la plaça de Catalunya afegiran música a la seua bellesa present és cosa feta. És més, hi haurà un dia, que no m'atreveixo a predir, en què cada cruïlla dels carrers de Barcelona tindrà una font amb colors i banda sonora adequada al lloc. Quan això passi, els residents censats de la ciutat no caldrà que treballin per viure, per viure bé vull dir. És qüestió de temps.


26.4.15

aquest diumenge, popurri per Sant Jordi


Tinc la impressió que la diada de Sant Jordi cada any agafa més volada i que si bé els llibres i les roses continuen sent els protagonistes, l'ambient comercial i festiu es manifesta de moltes altres maneres. Les parades de qualsevol cosa proliferen, no només al centre sinó també en els barris. La qüestió és que hi hagi moviment. Fins i tot es munten actuacions musicals amb una facilitat extrema. A la tarda, baixant pel passeig de Sant Joan, a la cantonada de València, vaig trobar un escenari amb dos músics i dos noies cantant repertori popular i adient a la jornada. Poques cadires i, sobretot, passavolants. No sé si deuen ser gaire gratificants per als artistes aquestes actuacions, no em refereixo econòmicament. Dos o tres-cents metres més enllà, al mateix carrer València, en una botiga de música, un pianista i una noia cantant bossa nova, public dins i al carrer... No continuo. Es convertirà Sant Jordi en la festa de totes les festes?


25.4.15

és el dissabte dia de putes?


He llegit la llista dels més venuts de Sant Jordi. Bé que m'abstindré de fer cap comentari, ni tan sols recordaré que en llocs de privilegi figura la llarga novel·la de Víctor Català que vaig esmentar l'altre dia, benvinguda i ben llegida sigui. Continuant amb la literatura, quan no fa res vaig encapçalar un post amb el conegut poema que comença "Admirose un portugués...", em vaig quedar amb les ganes de dir que Nicolás Fernández deMoratín, menys conegut que el seu fill Leandre, té un poema molt interessant que, que jo recordi, mai ens van recitar els nostres mestres o professors en les classes de literatura, tot i que a les qualitats líriques uneix unes característiques didàctiques i morals dignes de consideració.

La veritat, però, és que ni ara ni aleshores es parlava de putes en les hores lectives; encara diria més, ara gairebé només es parla de putes, em refereixo a la gent en general, en la més estricta intimitat o en els mitjans de comunicació. Les putes són un tema tabú en les reunions socials, fins i tot han desaparegut dels acudits, imagino que no només per qüestions de mal gust, sinó, sobretot, perquè és un tema delicat que pot entrar en conflicte amb els boirosos límits del feminisme o del masclisme i amb la cultura externa de la civilització contemporània. Ai, que gairebé m'he perdut. El poema de Fernández de Moratín es titula Arte de las putas i és llarguíssim, centenars de versos. L'autor el devia escriure cap a la dècada dels 70 del segle XVIII, però va circular manuscrit fins que va ser publicat l'any 1898 -moment emblemàtic- i no sé si s'ha reeditat (figuraria entre els més venuts de Sant Jordi? No ho crec). No insistiré en les excel·lències del poema, però sí que voldria cridar l'atenció sobre el fet que deu ser poc conegut en l'actualitat, perquè no m'explico que no hagi aparegut algun fragment, que jo sàpiga, en algun dels múltiples espais en què abunden les desqualificacions als catalans; m'estic referint concretament al fragment -que no és dels més sucosos- de la quarta part del poema on Fernández de Moratín repassa les putes segons els orígens geogràfics. Copio el fragment al·ludit i un altre dia en poden parlar.
Las catalanas son putas de oficio
y manejan el arte sin melindre;
éstas, sólo en su figa confiadas,
dejan en la muzada Barcelona
la calle de San Pedro y la del Vidrio,
y en carromatos sus canales cargan.
Es fama que un proyecto han ofrecido
al Ministerio, por el cual se obligan
a abastecer la Corte de pescados
y carne fresca y sana; y más han dicho:
que servirán al público barato,
y con tanto cariño y abundancia
que no hará falta ni podrá quejarse
la insaciable lujuria cortesana,
pero ha de ser a Cataluña sola
con exclusión de las demás provincias
a quien tal privilegio se conceda,
y cualquiera puta que encontrarse pueda
sin ser del Principado, sea entregada
a sus uñas y lengua chapurrada,
y con tal pacto a tributar se obligan
mayor farda que un tiempo los judíos.
Pero las hijas de Madrid, que oyeron
en descrédito suyo y de sus gracias
tal propuesta, chillaron y dijeron
que con ojos enjutos tal infamia
no se puede sufrir donde estén elles,
que su fama ha subido a las estrellas;
y sabe todo el mundo lujurioso
que ellas son muy mujeres, más o tanto
que Friné, o Venus, Lamia, Thais y Flora;
que nadie descontento fue hasta ahora
de entre sus piernas. ¡Ay, que se dijera
de ellas que necesitan del socorro
de otras putas para una friolera!
Y el Gobierno, justísimo, a su lloro
mostró blandas orejas, no dejando
que se estanque esta rama del comercio
cuando todos negocian libremente.

24.4.15

un altre dia


Tots els records de la meva infantesa són tan lluminosos que apaguen els dies que ara visc.

Lola Anglada:  principi  de Memòries 1892-1984.


Teníem un paradís que trèiem dels llibres antics

Olga Xirinacs: vers d'un poema de Botons de tiges grises, dins d'Óssa Major. Poesia Completa (1977-2009)


Em miro a distància la meua passejada d'enguany, curta. Estic cansat. He tingut tot el dia un lleuger mal de cap que m'ha enterbolit la percepció més lúdica. Però em continua agradant la festa, les cares somrients de la gent que puja i baixa -potser massa gent avui- i els llibres i les roses i les parades de no sé sap què -recordem un altre cop que som un poble de fenicis?- i la primavera que avança i s'hauria de quedar immòbil... Em dic que un dia explicaré més coses, com quan he preguntat si em podien dir a quina hora firmava llibres l'Anglada o per què els suplements de la diada surten el mateix dia, o..., però sé que ja ha passat la festa i demà, si escric alguna cosa aquí, ja no serà Sant Jordi.

Encara fullejaré una mica la Lola i l'Olga abans d'anar a dormir. Si fos poeta, potser afegiria alguns versos en assonat amb els seus noms per reblar la nostàlgia. Un altre dia.

23.4.15

encara vigília


Recordo que no fa gaire va córrer molt l'eslògan Llegir fa guapo, que no sé si era un invent de Biel Mesquida. Avui llegeixo que llegir fa sexi. En fi, hauré de llegir més, encara que hi deu haver gent que necessita moltes i moltes hores de lectura per estar mínimament acceptable. Aquests dies m'he fixat en petits reclams d'aquest tipus en alguns llibreries de vell i no sé si alguns són del tot afortunats, per molta gràcia que facin. Més avall n'incloc tres mostres. Desenganyem-nos, però, que per moltes frases estimulants que s'escriguin, l'acte de llegir, la lectura recurrent, continua sent un misteri, un amor que no sé sap d'on ve. Només hi ha una cosa certa, per llegir cal tenir algun llibre a la vora (algú pot dir que ara una pantalla, és igual).



 
Avui es vendran més roses que llibres. Per què són més barates? No és així, hi ha llibres per un euro, o dos, o tres, o cap. La meua teoria és que si es compren més roses és perquè s'esfullen més aviat que els llibres. La gent vol coses efímeres -no posaré exemples- , encara que en públic alguns expressin el contrari. Aquesta tarda, a quarts de vuit, he passat per davant d'una floristeria i ja hi havia cues, a més de revenedors que carregaven per demà; quan he tornat a passar, cap a quarts d'onze, continuava la gent i els revenedors, i al costat d'algunes roses, santjordis i dracs desnaturalitzats. Per cert, també hi ha alguna llibreria que tingui obert tota la nit? Ho veieu?

 
Amb llibres i roses, bona diada a tothom -fins i tot als agnòstics- , tant si sou princeses, com dracs, com cavallers Sant Jordi.

22.4.15

notes per al dietari


Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un
fidalgo
en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».

Compro patates i enciams a “Carmen Miranda”, la verduleria de prop del forn, perquè la meua habitual està en obres. La dependenta, sud-americana, prima, d'uns quaranta llargs, sense fruites al cap, encabeix un "mi amor" amb somriure en cada resposta a les meues preguntes. Quan ja he pagat, li dic que m'ha agradat que em digui amor. S'ho pensa un moment i, seriosa, em diu que no li surt la paraula carinyo. És curiós com les parles tenen tantes variants i connotacions per voler dir la mateixa cosa.

Miro una estona una tertúlia curta on parlen del català fàcil. Una vegada més entenc que es refereixen al català escrit, o què sé jo què volen dir. Em ve al cap, avui també, el poemeta de Fernández de Moratín, amb la diferència que aquí, ara, sembla que són alguns catalans els qui s'admiren que els nens catalans parlin bé el català. Ho comprenc, els temps i les circumstàncies són diferents i el català d'ara deu ser molt més difícil que el de fa tres-cents anys.

A la nit, després de la victòria del Barça, segueixo una estona un programa esportiu per la tele. El presentador, que ja té una edat, incombustible i sabedor de tots els detalls de tot el que es refereix al futbol en general i al Barça en particular, diu que al camp es "van escoltar" retrets a la tasca de... L'escolto atentament i sento el que sento. Hi ha gent que més que partidària del català fàcil és propagadora del castellà elemental, això sí, amb accent català.