23.10.14

més enllà de l'ortografia


Pensava ahir que un altre tema ortogràfic recurrent -en aquest moment mig adormit, però a punt per despertar-se quan toqui- és si els catalans fan més faltes en castellà o en català. Suposo que si es té en compte el total de la població de Catalunya, el percentatge s'inclina a favor de les faltes en català; si la tria es fa entre els escolaritzats a partir dels 80, el percentatge hauria des ser un empat o potser amb un lleuger predomini de les faltes en català. A part de xerrar abastament sobre el tema, no sé si algú hi ha fet cap estudi.

Sovint les argumentacions per atacar o defensar-se es basen en casos aïllats, percentualment insignificants, que serveixen per generalitzar. Per exemple, imaginem que algú veu aquest cartell que ja deu fer dos anys que s'aguanta els embats del vent i la salabror de la mar:

 
Possibles reaccions:
-La inmersión lingüística produce analfabetos en la lengua común de todos los españoles. Acabemos con la inmersión lingüística!
-Ha, ha, els espanyols són uns analfabets! Canya a Espanya!
-El català a poc a poc penetra en el castellà (qui ho pot dir això?).
-Aquests (Estos) estrangers (extranjeros) ja (ya) podrien (podrían) fer servir (utilizar) el (el) diccionari (diccionario).
-Doncs el que importa és la idea, que en aquest país encara hi ha molt porc.

Es poden afegir les frases o pensaments que es considerin oportuns.
A mi, aquest estiu, més enllà de la consciència ecologista prou verbalitzada, em va sobtar que el cartell aguantés en tan bon estat. També que algú tingués la sang freda de mirar pel penya-segat i descobrir escombraries, jo em marejo una mica davant del buit. No em va sorprendre gens que ningú hagués guixat a sobre un: En català, sisplau! Evidentment, ningú ha volgut carregar sobre la seua consciència la possibilitat de veure una traducció seguint l'estil de l'original.

En fi, bagatel·les. L'estiu que ve tornaré a passar pel camí de ronda i m'agradarà veure, entre Cala Maria i el Cap Roig, aquest testimoni, que ni creix ni minva, del paisatge.

22.10.14

divagació ortogràfica, i poca cosa més


D'un temps -ja llarg- ençà, les carències ortogràfiques, i de l'expressió lingüística en general, dels alumnes de tots els nivells educatius són motiu cíclic de reflexió, d'escàndol i de propòsits d'esmena. Els mitjans se'n fan ressò, com avui “La Vanguardia”, per tal que els ciutadans en tinguin consciència i facin les seues aportacions al tema, mentre les autoritats competents i els entesos en diuen la seua.

Estratègies, tàctiques, antecedents, conseqüents, culpabilitats, comprensions... es converteixen en matèria de monòleg, de diàleg o de debat més o menys efímer, segons s'enganxin a l'assumpte pesos pesants o fràgils polemistes.

Jo, que per la part que em toca durant els anys que tenia un certa responsabilitat sobre l'èxit o el fracàs de l'ortografia entre els més joves, tinc poca cosa a dir, però la diré. Parlar d'ortografia més enllà dels deu, onze o dotze anys no té gaire sentit. Si no s'ha aconseguit una correcció ortogràfica important en aquestes edats, la feina és feixuga i el fracàs del sistema educatiu, una evidència. A l'ensenyament secundari, l'ortografia només hauria de ser un recordatori o un procés de perfeccionament. Volia dir algunes coses més, però com que em conec i sé que seria interminable i dispers, me n'abstinc.

Es parla cíclicament de l'ortografia, però rarament de la sintaxi, de les construccions, és a dir, de part fonamental de la competència expressiva. Ho entenc, no en diré res. I quan es parla de la competència expressiva, se sol al·ludir a l'escrita i no a l'oral, força negligida en la majoria de classes i cada dia més important en els sistema comunicatiu actual. Silenci.

Quant a l'ortografia, fa gràcia llegir que una de les mancances més importants es troba en la pobra o nul·la utilització de l'accentuació. Un pot estar o no d'acord a accentuar les paraules i justificar la seua posició amb arguments consistents, versemblants o no, però no crec que ningú pensi que cinc o sis línies de normativa siguin més difícils -de fet es converteixen en una rutina, en un acte reflex- que aprendre cada any l'alineació del Barça i els equips de primera divisió; si l'ample no serveix, que cadascú triï el que li vingui de gust.

Per cert, quan es tracta de publicitat mai no se sap si el que un considera errades ortogràfiques -o morfològiques- no són en realitat reclams, com aquella ve baixa de fa uns anys en unes revaixes que va organitzar una polèmica notable, o com aquest text d'una botiga del costat de casa que va fer que estès a punt d'entrar-hi a parlar de la jugada, fins que vaig recordar que fa anys m'havien venut una cadira defectuosa i no era qüestió que me n'encolomessin una altra. I, ben mirat, potser hagués tingut una conversa interessant que m'hagués convençut que ara tornen els accents i que els apòstrofs o els guionets són cosa del passat. Les modes són impredictibles.


21.10.14

quatre o cinc anotacions disperses amb l'obsolescència programada


Suposo que és normal que els comentaristes polítics del país vagin una mica de bòlid amb els darrers esdeveniments i que, tret dels més monolítics, els altres juguin a endevinar. Ha de ser difícil, si no impossible, no participar del caos de declaracions, contradeclaracions, aliances i trencaments dels partits polítics, de les associacions que no són partits però fan política, etc. Tot s'encomana.

M'admira que pràcticament tothom parli encara de dretes i esquerres, que són dos termes que en el sentit primitiu més aviat han quedat obsolets, per molt que encara hi hagi qui se'ls atribueix o els atribueix als altres. Esclar que és més fàcil continuar amb velles denominacions per a noves formes que imaginar mots nous per a conceptes i situacions noves.

També m'admira que encara es faci servir el terme burgesia, obsolet i limitador en la societat actual. De la mateixa manera que ja només els historiadors fan servir la paraula menestral, la burgesia, tal com es coneixia, ja hauria de quedar únicament per als llibres d'història.

Curiós que cap partit polític es plantegi seriosament -vull dir amb terminis concrets- canviar les regles de joc dels partits polítics, que entenc que és el primer que hauria de fer tot partit polític (perdó per les repeticions), sobretot els qui diuen -com se n'omplen la boca!- que representen la voluntat popular, una nova forma d'entendre la democràcia. Llistes obertes, mandats limitats en el temps, etc., serien els requisits bàsics per començar, elementals. Esclar que jo, que estic per la dissolució dels partits polítics tal com funcionen, no sóc ningú per aconsellar res.

Ben pensat, jo també sóc obsolet; per exemple, no vaig entendre q ue la Forcadell demanés eleccions en un termini màxim de ters mesos. Se suposa que a més del seu propi full de ruta l'ANC marca el full de ruta del govern? També és veritat que el full de ruta a mig termini de l'ANC el coneixem i el del govern no el coneix el propi govern, o potser és secret, que ara és primordial no mostrar les cartes als enemics.

Sobre el 9-N, no sé què dir. Ei, jo aniré a votar -amb alegria!-, i farem una festa com la de les darreres diades. I què? Ens anirem entretenint mentre arriben unes altres eleccions que serviran per formar un nou govern que actualitzarà velles propostes o ens en farà de noves. Abrevio, em salto unes quantes passes. El nou govern proclama -parlar no costa gaire- el Nou Estat Català. Ja està dit. I després, què?

Rellegeixo tot el que he escrit a raig i veig que dec ser un dels pocs catalans que, políticament i socialment parlant, entén ben poca cosa, i que més valdria que no em dediqués a omplir espai sobre aquests temes, encara menys quan són simbòlics.


20.10.14

qüestió de banderes

Torno cap a casa des de la plaça de Catalunya. Passen pel meu costat una mare -potser una àvia, és difícil precisar sense preguntar- i tres nenes. Ella que diu: Para qué quieres tu una bandera, cariño?

Una mica més amunt, una nena, molt més petita que l'anterior, porta incorporada la bandera potser des que ha sortit de casa -és difícil precisar sense preguntar- i no sembla que tingui gana, segurament perquè tanta novetat li ha fet oblidar les necessitats bàsiques, no ho sé, perquè en aquesta edat les nenes encara no estan gaire per banderes, tot i que la seua tingui una funció evident.

19.10.14

aquest diumenge, música d'aniversaris


Aquesta setmana, fa uns dies, va fer 50 anys de la mort del peruà  Cole Porter. Música per al record o música recordada? Algú, de menys de 30 anys, escolta a través del seu reproductor qualsevol de les múltiples versions de la seua música? Sí? No? Per què? I jo? I nosaltres?

Ahir, Chuck Berry feia anys cap-i-cua. Un immortal, com Cole Porter, per bé que ben viu. Les mateixes preguntes. No incloc músics o qualsevol tipus d'erudit cultural en les preguntes. Parlo d'aquell moment en què un diu: va, ara em ve bé escoltar una mica de música.

Ei, quin plaer escoltar aquestes músiques! Va, quatre vídeos amb un total de dues cançons -música d'escenari i pel·lícules amb parelles de ball ja mítiques-, que les tries, amb tantes possibilitats, es fan difícils.

Bon diumenge i que la setmana entrant ens sigui lleu amb el ritme preferit de cadascú.








17.10.14

simplicitat


Suposo que tothom sap que aquest diumenge se celebra a Barcelona la Cursa de la Dona que té com a objectiu principal visualitzar i ajudar en la lluita contra el càncer de mama. Crec que en aquesta desena edició ja s'han inscrit els milers de participants previstes i que, per tant, la convocatòria ha tornat a tenir èxit.

Les que heu participat alguna vegada ja sabeu que proporcionen un petit kit amb el material necessari i més (samarreta, dorsal, xip, objectes publicitaris...). Avui, per casualitat, he sabut d'un petit grup de participants que faran una lleugera personalització de la samarreta a través d'un dibuix de disseny senzillíssim que precisament té la gràcia de l'economia extrema de línies, de la parquedat dels colors,  i d'un dinamisme molt ben resolt al meu entendre, però l'element que realment l'arrodoneix i que li dóna força és el simbolisme central, aparentment de fàcil interpretació.

P S: No sé si les participants en la Cursa tindran temps de canviar-se de samarreta per assistir a l'acte de la plaça de Catalunya. Ja es veurà.
 

16.10.14

contrapunt: el temps immòbil, o potser tot el contrari


A penes una llambregada distreta mentre baixen. Ell, més prop dels seixanta que dels cinquanta; ella no deu passar gaire dels vint. Les mans agafades, sense parlar. Ni m'hagués adonat que ens creuàvem si no hagués esta perquè ella ha dit, fluixet, el meu nom. Ens aturem, xarrem. Ella acaba, de moment, els estudis, està il·lusionada; el pare està il·lusionat amb ella, i diu, diverses vegades, que el futur és seu; ella somriu i continua explicant les seues històries. Se'ns ha fet tard per anar on volíem i baixem fins a la llibreria. Mirem els llibres lentament, sense pressa, sense propòsits, cadascú per la seua banda. Jo acabo primer. Un somriure de comiat. Com que vivim al mateix barri, ens trobarem la setmana que ve, el mes que ve, potser ja passat algun any, i reprendrem alguna conversa amb velles complicitats.

Si no hagués estat per la portada amb una reproducció de Turner i pel títol, El color en Venecia, no l'hagués agafat. Tinc records tan vagues de Venècia... Decadent i vital, vella i moderna, fosca i lluminosa, freda i càlida, intemporal. De Boito, no en conec res, si exceptuo Senso, de Visconti, bastida sobre un relat seu.

Vaig llegint sense pressa perquè no vull acabar. Gairebé em quedaria al principi imaginant possibles continuacions, o no imaginant res:

Nebot, avui he fet noranta anys, i he fet testament. Deixo quasi tots els meus diners, unes cent mil lires aproximadament, a la teua germana Maia, que té set fills i és vídua, amb la condició que cada any passi tres mil lires a la meua bona Menica, que és molt gran i està massa cansada per ocupar-se de res. També és ben veritat que la bona Menica em fa enfadar totes les santes nits. No vol anar-se'n al llit abans que jo, per molt que li demani i li pregui; i mentre escric a la claror d'aquest llum d'oli i li netejo la metxa, vet aquí la teua tia, a l'altre costat d'aquesta taula, dormint amb el gat negre sobre els seus genolls. Des de fa mig segle que fem la mateixa vida plàcida i dolça i tan ràpida que les setmanes volen com si fossin dies; i la meua estimada velleta ben maca, amb la còfia blanca midonada, quan es desperta i aixeca el cap, em mira sobtadament els ulls, i em crida: “Carlo!”, a mi em fa bullir la sang a les venes com si fos un jovenet.

Camillo Boito: “El demonio mudo”, a El color en Venecia, Gadir Editorial. Traducció de Elena Martínez (retraducció del fragment meua)