biblioteca

Mai no he estat gaire freqüentador de biblioteques, segurament perquè sempre he tingut llibres a mà i a la vista per anar passant el temps i perquè les meves tasques investigadores han estat escasses, potser també per la misantropia alguna vagada comentada.

En la meva infantesa, i molt més en la meva adolescència, em passava algunes estones a la biblioteca del poble, situada als baixos de l’ajuntament. De vegades, en les prestatgeries metàl·liques, trobava un llibre que em cridava l’atenció i que fullejava allà mateix, en una de les taules de fòrmica; no importava el tema, tot valia, tot em podia cridar l’atenció. En aquestes mateixes taules, sota la llum dels fluorescents, fullejava també la revista “Destino”, que arribava puntualment, imagino, cada setmana. Érem quatre gats que anàvem a la nostra, com passa sovint amb els lectors, sobretot amb els lectors adolescents que sobretot en un poble i a l’estiu tenen altres coses a fer. Finalment tornava a repassar les lleixes i triava una novel·la –en castellà- i anava a la taula de la bibliotecària perquè m’omplís la fitxa del préstec -penso, ara, si la bibliotecària, amable i somrient encara, recorda la meva anàrquica evolució lectora que jo a penes tinc present-. Com que no tenia cap altra obligació important, la lectura em durava una nit, fins que arribava l’alba, o dos o tres, segons el gruix del llibre o les pàgines que em saltava.

Durant el primer i segon any d’universitat recordo que visitava dues biblioteques. A Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, on consultava –poc- algun llibre relacionat amb les matèries que estudiava. Per fer-me el carnet vaig necessitar l’aval d’un soci, que va ser un fabricant de pintures i mecenes musical. A l’estiu vaig passar molts dies a l’Arxiu de Tortosa, llegint i prenent notes dels “Costums” per un treball que m’havia proposat un professor, o jo a ell. Com que l’autocar del poble arribava molt abans de l’hora d’obrir, me n’anava al mercat a esmorzar i, segons el dia, anava a visitar algun company matiner o em passava una estona al palau bisbal parlant amb un canonge, antic professor. Durant la resta dels estudis, vaig ser poc assidu a les biblioteques que, excepte en l’aspecte físic, no m’han atret mai especialment.

Posteriorment he continuat entrant poc en biblioteques. A part del carnet de la biblioteca de Catalunya, només en tinc un altre de la Biblioteca sant Pau i santa Creu, on fa pocs anys vaig anar a consultar –al mateix temps que a la casa de l’Ardiaca- material infantil, sobretot revistes d’abans de la guerra, i la bibliotecària, enormement eficaç i efectiva, es va entestar a fer-me el carnet el primer dia. Suposo que jo dec ser, de molt, el soci més gran, si faig cas al públic infantil que trobava habitualment, en alguns casos acompanyats de pares o tutors; un públic infantil que es repartia per igual entre llibres il·lustrats i pantalles d’ordinadors i que em miraven de reüll, com si fos un gegant dolent.

L’any passat, totes les meves consultes bibliotecàries, sol o acompanyant alumnes van ser a través d’ordinador, sense tocar cap llibre.

Etc. etc., etc.

Les noves biblioteques, sovint amb tanta llum natural, amb tant de vidre i metall, m’atreuen poc, fins i tot em desconcerten una mica. Parlaven no fa res als mitjans que s’acaba d’inaugurar la biblioteca de Rubí, la segona més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Lesseps (els darrers anys, cada vegada que hi vaig per obligacions de la feina, em sento com travessant les sales d’espera d’un aeroport fins que arribo al destí). Es preveu que hi passin, per la de Rubí, no sé si exagero, mil visitants diaris. Els veïns, possibles usuaris i els usuaris habituals opinaven sobre les instal·lacions: no sé quants metres quadrats amb no sé quants serveis, previsions d’actes i actuacions (fantàstic ara que no queda cap cinema), trobades diverses, informatització, espais especialitzats... Sobre llibres no en vaig sentir dir res, ni quants n’hi ha, ni si s’especialitzen en algun tema, ni previsions de lectors, ni perspectives de préstecs... Res de res. Vaig pensar que les noves biblioteques, i potser les velles haurien de trobar un nom més escaient a la seva multiplicitat de funcions; vaig pensar que si les freqüentés més, jo mateix m’atreviria a suggerir un nou nom, però vaig decidir que haurien de ser els usuaris habituals i els professionals que hi treballen els encarregats de trobar el neologisme, si és el cas, perquè jo, de les biblioteques, en tinc una idea vaga, personal, caducada.




PS
Que estrany! Escrivia aquests paràgrafs després de dinar simplement per escriure alguna cosa que en aquest cas sorgia del telenotícies en què havien parlat de la biblioteca de Rubí i d’un intent d’afegir algun altre motiu al tema del lector. Ara, a la nit, abans de deixar-ho al bloc, he anat repassant altres blocs habituals, el de la mar, que escriu, molt poc, el de Jaume, que escriu molt més, el de la Tina, que ha introduït nous temes però continua amb els vells registres, el d’en Toni, previsible i imprevisible alhora, el de la Sílvia, encara tan recent que no la tinc al bloglines... No ho sabria explicar, però m’ha semblat que avui el meu exercici de tecles era d’una banalitat extrema, una mica de sacrilegi.