Encara que resulti excessivament llarg, és a dir, impropi del que solen ser les convencions dels blocs, crec que és de justícia, ni que sigui literària, continuar les impressions de Bladé sobre Carner fins al moment de la seva mort. També havia pensat cloure aquest díptic de Bladé i de Carner amb unes consideracions pròpies sobre l'obra de Bladé, però un llibre que m'ha passat la B. aquest matí em deslliura de tot possible oblit o compromís. Diu Sam Abrams a Tombes & Lletres (La Bisbal d'Empordà, Edicions Sidillà, 2011):
Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.
Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.
25 D'ABRIL, DISSABTE
A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!
PRIMER DE MAIG, DIVENDRES
En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.
8 DE MAIG, DIVENDRES
En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:
Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:
Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.
Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.
DISSABTE, 30 DE MAIG
Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.
DIJOUS, 8 DE JUNY
A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.
Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.
Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.
Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.
25 D'ABRIL, DISSABTE
A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!
PRIMER DE MAIG, DIVENDRES
En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.
8 DE MAIG, DIVENDRES
En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:
Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:
Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.
Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.
DISSABTE, 30 DE MAIG
Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.
DIJOUS, 8 DE JUNY
A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:
Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.
Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.
Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.
5 comentaris:
No m'explico perquè Carner fou tan incòmode. Bladé ho il·lumina la mar de bé. Per què Bladé no és apreciat a l'alçada d'un altre memorialista com Josep Pla? Prejudicis envers la Catalunya Nova?
Pel que fa a la Catalunya Nova, com comenta Allau, cert que hi hagut una certa distància i prevenció, potser per manca de coneixement i també per les dificultats de comunicació que hi ha hagut durant molts anys, crec que cal tenir-ho en compte. Era més fàcil venir de Mallorca que del 'sud'. Si l'escriptor no 's'instal·la' a Barcelona normalment té poc ressò. Fins i tot les guies turístiques antigues de Catalunya parlen poc d'aquells territoris. En el fons és també un tema de 'rics i pobres' i de difusió i desconeixement, tot just ara està canviant amb l'accés a la universitat de molta més gent de tot arreu.
De tota manera les grans defenses que s'han fet de Pla, no em refereixo al tema literari, sinó personal, sempre m'han sorprès, quan aquí per molt menys condemnem tothom a l'ostracisme. Val més caure en gràcia que ser graciós, vaja.
Blade descriu molt bé la nostra, en ocasions, autodestructiva societat cultural i les seves incoherències. A Oliver li va tocar la rifa aleshores però després també esdevindria una mena de marginat.
Sobre Carner, sóc incapaç d'afegir res. En el cas de Bladé, no importa tant l'origen com el fet de l'exili abans de ser prou conegut (periodisme de províncies), un retorn tardà, la no pertinença a les primeres files de cap capella, una excessiva discreció, una prosa sense cap escàndol ni tragèdia, i, és clar, molta descripció i narració d'un territori que interessa poc. Un contemporani seu, en canvi, que a més va escriure en castellà, va tenir força més èxit: S. J. Arbó.
Publica un comentari a l'entrada