Record i reivindicació de Josep Maria de Sagarra en el cinquantenari de la seua mort

El mes de març, Espinàs preguntava des del seu observatori de les pàgines d'”El Periódico” si es preparava algun homenatge amb motiu del cinquantenari de la mort de Sagarra i acabava dient que els mesos passarien de pressa. Avui, 27 de setembre d'ara fa cinquanta anys va morir Sagarra , i el més calent és a l'aigüera, que jo sàpiga i amb excepcions anecdòtiques, i no només des de les institucions, que ja se sap que és governen sovint per criteris polítics i modes passatgeres, sinó també des de les iniciatives privades que no han de retre comptes.

Suposo que l'oblit no s'origina a partir de consideracions només polítiques en el sentit ampli de la paraula: que si Sagarra això o allò o el de més enllà; és a dir, en arguments que després de cinquanta anys més aviat fan pudor de vell i són superficials. Descartat el motiu anterior, imagino que si Sagarra no sona aquests dies, sigui en vers o en prosa, és perquè o bé no es llegeix o bé la seva literatura no interessa. Sigui una o altra la causa, i no se me n'acudeixen més, jo no hi puc fer res. En tot cas em puc preguntar per què no es llegeix o per què no interessa, però són preguntes a les quals tampoc no puc respondre amb certesa i les meves hipòtesis -i comparatives- serien un pèl patètiques.

Conec una miqueta el teatre de Sagarra, però el teatre no és el meu fort i no em serveix que diguin que va ser molt popular en altres temps. De la prosa, destacaria -més enllà de les traduccions- Vida privada, però sobretot les Memòries, que llegides i repassades, sempre m'han estat molt plaents, i, esclar, aquest llibret considerat menor que és Els ocells amics. Quant a la seva poesia, confesso que m'hi he de posar més, però estic en el bon camí i ara mateix podria concretar algun dels seus poemes. I hi ha, a més, el Sagarra periodista. Una obra, doncs, diversa i, des de la meva perspectiva, en alguns casos de primera qualitat, excel·lent.

Torno a la prosa. Fins i tot quan potser el tema no sigui de l'interès prioritari del lector, trobo que Sagarra té el do de fer-lo llegidor, amè i m'atreviria a dir que estimulant en molts casos. La prosa de Sagarra, a més, aguanta perfectament el pas del temps. No sé si ho aconseguiré demostrar a través del fragment de més avall -avui només la primera meitat- que podria dir que és triat a l'atzar simplement perquè és la meva penúltima lectura, i que és un dels resums valoratius més precisos -trampes incloses- de la història dels Jocs Florals..

Sigui com sigui, des d'aquí li desitjo llarga vida en el cinquantenari de la seva mort. Amén.

Fa noranta-cinc anys, que els homes de més gruix de la nostra Renaixença reconstruïren la festa gòtica dels Jocs Florals. Milà i Fontanals, Rubió i Ors i Marian Aguiló representen en aquell moment el gran triangle de la batalla poètica. Si s'haguessin abandonat al propi impuls, probablement haurien vestit els Jocs amb una fascinadora indumentària medieval, amb vestits llampants, cigales d'or, arpes fabuloses, gorres de vellut i sabates punxegudes. Aquells homes terriblement romàntics, enamorats de les runes i de la vella tradició, somiaven, per al torneig poètic, el clima de Wartburg, de les festes de Tolosa o de la cort de Joan I. Però com que eren persones de seny, no volgueren matar tot el que era gras, i es limitaren als fracs, a les levites i a la indumentària del vuit-cens. Els premis que concediren als poetes, no es pot negar que eren profundament gòtics: englantines d'or, violes d'or i argent i flors naturals; responien al criteri feudal que el poeta és un ésser a part, que viu del fum dels rostits i dels rosegons que li proporciona la grandesa. És a dir, un criteri completament despòtic de l'ofici de la poesia; molt diferent del criteri renaixentista que oferia als poetes un cavall, una canongia, un càrrec lucratiu i una bossa de diners.
Ara bé: en aquell criteri gòtic dels restauradors dels Jocs, es deixa la porta oberta a l'honor i a la categoria social, és a dir, s'empeltava de l'essència moderna del romanticisme i des d'aquest punt de vista la festa del primer diumenge de maig es convertia en una institució dúctil i flexible, d'una eficàcia enorme, que mantenint un esquelet i una nomenclatura de l'any de la picor podia, sense fer el ridícul, adaptar-se al moment i convertir-se en il·lustre bandera de les més altres exigències del moment.
Els Jocs Florals és possible que en els seu inici fessin rebentar de riure una colla de ciutadans, que els considerarien com una gran moixiganga anacrònica. Però, dintre els Jocs, tot estava tan ben calculat, que l'honor i els imponderables que prometien van acabar amansint a tothom: als més relapses de dins i de fora. I la gran força dels Jocs fou la creació dels heretges dels Jocs, dels enemics i dels detractors, que només ho foren periòdics i que al capdavall pactaren amb totes les fórmules gòtiques i amb tot l'anacronisme i acabaren respirant dins l'àmbit floralesc el més selecte perfum de l'actualitat.
El gran encert dels Jocs fou la idea de la Flor Natural, amb la ganga de triar la Reina, que tant podia ésser la reina d'Espanya, com la desconeguda promesa del poeta, com al mare dels seus fills, com una senyora de gran relleu o com la més obscura de totes les ciutadanes. Aquesta paradoxa aristocràticodemocràtica de la Reina dels Jocs Florals, des d'un punt de vista humà donà a l'ofici de poeta, i a l'eficàcia dels Jocs, unes possibilitats incalculables. Un altre gran encert fou la col·laboració de les autoritats locals, amb totes les conseqüències de pompa i vanitat, en l'escalfor de la festa; i això combinat amb el prestigi dels mantenidors i la magnitud de la figura política, social o literària del president.
Fou tan gran l'encert dels que s'inventaren la fórmula, arrodonida amb la concessió dels títols de Mestre en Gai Saber (que no es pot negar que és un títol atrevit, i que passa com un gat sobre brases entre els límits de sublim i del ridícul), que aquella fórmula ha resistit el temps, les modes, les tendències i les escoles; i els més desmenjats i els més púdics no han pogut resistir la temptació d'acostar-s'hi i d'acabar acceptant-la.


...

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.