casto sendra barrufet

Aquesta nit, fent zàpping i sense estar gaire atent, m’he trobat amb un primer pla de Vicenç Villatoro. M’he aturat. Mentre l’anava escoltant he pensat que el programa “De llibres “ s’estava polititzant excessivament. Tota l’estona parlava d’aspectes relacionats amb l’Estatut. Un pla general m’ha fet veure que en realitat es tractava d’”Àgora”, del canal 33, que el programa de Villatoro, més curt, és demà (avui) a la mateixa cadena en un horari semblant.

M’ha fascinat un dels participants en el debat de qui no havia llegit res (ho dic en passat perquè després m’he fet una volta per Internet a veure que trobava). Dic que m’ha fascinat Arcadi Espasa perquè tan físicament –fins i tot amb els seus ulls mig tancats- com en el seu discurs he tornat a veure un dels còmics més interessants i de característiques més singulars de la meva joventut i principi de maduresa (física). Em refereixo a Cassen.

Casto Sendra Barrufet -nom i cognoms segur que el van marcar-, més conegut com Cassen (1928-1991), va néixer a Tarragona i va començar la seva carrera com actor en el teatre d’aficionats. El 1961 va debutar en el cinema amb un paper protagonista a Plácido, de Berlanga, una pel·lícula important dintre del cinema espanyol, una de les millors del director, que va ser nominada als Òscars. A partir d’aquest moment i de manera inexplicable –o no tant- va actuar en moltes altres pel·lícules plenament oblidables (La tía de Carlos en minifalda, per exemple; ja us pot fer imaginar el tipus de cine que feia). A partir dels finals dels 80 i l’any 91, el van tornar a recuperar en pel·lícules força interessants: Amanece, que no es poco, Pasodoble i Amo tu cama rica.

Un altre dia, quan el conegui més, parlaré de la trajectòria d’Arcadi Espasa, però de moment em quedo amb Cassen, que m’és més conegut, més proper, i, pel que he vist, molt semblant a Arcadi Espasa, al menys en les pel·lícules de l’humorista que van del 62 al 75, durant la dictadura franquista. Clar que ahir l'Espasa el tenia força fàcil, el protagonisme
























Cassen a Plàcido.

DOS

Cada dia que passa troben formes més subtils de tenir-nos controlats. Qualsevol excusa és bona.

Els pagesos tallen carreteres per fer públiques les seves reivindicacions, els pescadors tallen els camins de la mar i controlen les entrades i sortides dels ports. Em sembla que no s'ho esperaven. Potser així algú se'ls escoltarà.