el poeta que volia ser poema

Tenia ganes d’anar a veure l’exposició sobre Gil de Biedma de la Pedrera (“el poeta que volia ser poema”). No és que n’esperés gran cosa, es tractava més aviat d’un exercici de nostàlgia. Era una visita obligada per retrobar Ferrater, que m’havia portat a Gil de Biedma, i també a Barral i, una mica menys, a Goytisolo. I així va ser, els vaig veure tots quatre com si encara fos aquell moment que jo tot just havia arribat als 19 i el temps se’m feia etern (quant s’és jove els anys passen més lents). Vaig veure el Ferrater, acompanyant inseparable de l’escriptor durant cinc o sis anys, que es va morir quan feia poc més d’un any que l’havia conegut, vaig veure en Barral, que aquest estiu m’ha acompanyat en els meus recorreguts pel litoral català i vaig veure, menys, el Goytisolo que he llegit poc i a qui no enyoro tant. Me’n deixo alguns, però aquests eren els meus.

L’exposició, no us penseu, no és gran cosa, només retalls del passat que a penes deuen dir gran cosa a qui vagi amb ànims de conèixer una veu important d’aquest país que tenia una llengua que no era la meva, però que s’acostava a la meva sensibilitat. Els pannells i la veu en castellà del poeta de Barcelona, Nava de la Asunción, Ultramort –quin nom de por per un poble!- ... acompleixen, no obstant, la seva funció: voler saber una mica més, voler llegir, voler relacionar, voler viure malgrat que en algun moment es digui el contrari.

I jo, més tard, vaig tornar a agafar el llibre que més m’agrada del poeta, un llibre en prosa ple de poesia, de sensacions i de cites: Diario del artista seriamente enfermo, i em vaig submergir altre cop en aquell món del passat que, ja us ho he dit, és només nostàlgia, sense relació amb el present:

“Primera salida al jardín después de veintnueve días de cama. Algo como una embriaguez, una felicidad enorme, apacible. Me instalo a la sombra del álamo blanco –más viejo el pobre, con muchas menos ramas- y pronto dejo a un lado los papeles para dedicarme por completo a mi hora al aire libre, a la maravillosa lentitud de un día clásico de agosto, sin una sola nube. Distigo cada olor y como varia y se suma a todos los otros: el de la tierra caliente, el de la acacia a mi espalda, el de los setos de boj que ahora ya sé a qué huelen: a siglo XVI. Aroma gazmoño de las petunias en los arriates soleados. Y cuando la brisa gira y viene del lado del pueblo, olor a humo de leña de pino, que es toda la guerra civil para mi. Además es domingo y hay campanas.”
[...]
“Estos días vengo disfrutando de un contento especial: felicidad de sentirme inteligente, que es un placer inmediato como el ejercicio físico o la buena digestión, y casi tan fisiológico. La inteligencia se adelanta a la conciencia, igual que un músculo, y opera por reflejos y me da sorpresas. Habitualmente poseo un inventario mortalmente detallado de mis pertenencias mortales y de sus posibilidades conbinatorias. Ahora, en cambio, despertar por la mañana y faire le tour du propietaire es enormemente divertido, porque me encuentro con ideas y relaciones entre ideas que ayer no estaban ahí. Encantadora y completa sensación de pasear conmigo: mehago muchísima compañia. "

Pur panteisme, resurrecció, descobriments, confessions, suficiència, narcisisme... I entenc que molts anys més tard, el 81, en una dedicatòria d’aquest llibre, escrivís: “... solo hay una forma de ser escritor: ser escritor joven”.


I ja posats -la lectura va venir després-, vaig baixar pel Passeig de Gràcia per anar a la Rambla, a la busqueda de l’empresa on “l’artista” es guanyava la vida. Però aquesta ja és una altra història.












P. S. Casualitats telepàtiques? No ho crec. Que en Sani i jo parlem de Jaime Gil de Biedma gairebé al mateix temps és degut al fet que els dos llegim la premsa de tant en tant. Esclar que la cosa fa dies que va...