futur imperfet (confessions íntimes)

En començar l’estiu vaig abandonar l’ordinador. S’havia tornat vell i lent i sovint es quedava en gris quan li exigia massa feina, quan li feia massa preguntes. Em va costar decidir-me, fins que un dia, sense dir-li res, vaig trucar a l’ajuntament per preguntar on podia deixar-lo i em van donar l’adreça del punt verd més proper. Em van dir que el tractarien bé, que encara faria algun servei. En el darrer moment, però, em va venir una mena de tristor insuperable: havíem passat tantes hores junts, ens havíem entès tan bé durant tants anys..., que vaig pensar que seria una crueltat deixar-lo en unes altres mans. Així que vaig prendre una decisió de la qual no em penedeixo. Vaig obrir-li el cos metàl·lic i li vaig treure el cor i el cervell, l’ànima, i vaig portar les seves restes, ja sense cap valor, a la seva darrera morada.

La veritat és que no estic segur que el que em quedava fos la seva ànima, perquè mai abans no havia realitzat una operació tan delicada, mai no m’havia trobat tants obstacles i tallat tants de fils fins arribar al que a mi em semblava la seva raó de ser. Pensava: i si m’equivoco? Sigui com sigui, ara el tinc a la vora, amb una altra funció: la de petjapapers. De tant en tant el miro i penso que potser un dia, quan la ciència i la tècnica hauran avançat prou, el tornaré a recuperar i tornarem a tenir l’antiga relació. Sé que encara falta temps. Esperaré. No voldria que me’l convertissin en una màquina tan estúpida com la que tots els dies veig a la televisió, sense capacitat de recordar, sense la més mínima dignitat, que no para de preguntar a Carles Moyà –santa paciència!-: “I què és això del sabor?” Que dormi, fins que alguna doctora Calvin inventi fora de la ficció el cervell positrònic que li doni –ens doni- una mica d’esperança de retrobament.