orelles

Hi ha orelles grans i petites, amb a penes lòbul i amb el lòbul espectacular, amb arracades o lliures d’ornaments, amb cera o sense cera, peludes o pelades. Hi ha orelles de crueltat d’infant ben educat: “Què és el vent? Les orelles de Benavent en moviment”. Hi ha orelles tímides, amagades sota núvols de cabells de tempesta i orelles de dia diàfan de primavera. Hi ha orelluts i desorellats (i orelles escapçades). Hi ha orelles delicadament transparents i d’altres de grollerament opaques. Hi ha orelles entrenades i orelles que no distingeixen el matís d’una nota musical. Hi ha orelles per resseguir amb la llengua i orelles per fugir esperitat. Hi ha orelles operades i orelles genuïnes. Hi ha orelles que imprimeixen caràcter i orelles completament anodines, insignificants, prescindibles...

En fi, el món és ple d’orelles; habitualment dues per persona, sense distinció de raça, sexe, edat o condició social. Sembla estrany que algú encara es pregunti quina és la funció de les orelles. La funció primordial de les orelles és escoltar per després poder parlar i que t’escolti un altre. És un cercle viciós, com si deguéssim. Se sap, però, que al llarg dels temps hi ha hagut orelles que s’han passat la vida sentint i que a penes han estat capaces d’escoltar.

I com que avui és dissabte, no vull carregar-vos amb més prosa seriosa sobre l’aparell auditiu i us proposo un joc de cap de setmana. En la imatge de baix de tot podeu observar quatre orelles –les que tenia més a mà, no us penseu- que al llarg de la seva vida han sentit i han escoltat molt des de la seva responsabilitat, i han parlat en conseqüència. Dues orelles pertanyen a portaveus i dues a presidents. Orelles que, després d’escoltar –potser abans i tot-, han produït en els seus propietaris desitjos de parlar. Anem al gra: el joc consisteix a relacionar les frases que llegireu a continuació amb l’orella corresponent. Sí, a més, endevineu el nom del propietari de l’òrgan auditiu, molt millor. És possible –m’ho estic tement- que si algú de vosaltres se sent temptat a participar amb el joc, trobarà més fàcil concretar el nom de l’autor de la frase que no identificar l’orella. Si fos així, quedaria demostrat que sovint ens fixem més en allò que passa, en el que s’emporta el vent, que amb el que roman més o menys inalterable al llarg de tota una vida. No us preocupeu, ningú no és perfecte.

1. El país no es mereix ni aquest desprestigi ni aquesta agonia política.

2. Donem la paraula al poble i acceptem el seu veredicte.

3. Té un comportament democràtic i s’ha integrat en el nostre projecte.

4. Una persona mitjanament intel·ligent no es pot sentir satisfeta d'aquest treball. Hem exercit plenament el dret constitucional a fer el ridícul.











P. S. : A la pobra Isnel li ha tocat fer la primera proposta i, clar, tenia poca informació. Us deixo els noms sense cap ordre, tot i així continuarà sent difícil: Felip Puig, Joan (Jan?) Laporta, Artur Mas, Francesc Vendrell. Que tal?