Llegeixo sobre diverses celebracions en els blocs. Jo mateix, si me n’hagués recordat, hauria parlat dels meus 500 posts, però ara he de dir que són 511, cosa que em fa pensar que tanta incontinència verbal amb un any i poc més de dos mesos ha de ser indici d’algun trastorn, d’alguna patologia que caldrà consultar amb l’especialista adequat.
Sobre el Barça d’ahir, què us he de dir que no sapigueu?
D’en Franco gairebé ja no me’n recordava i tampoc no en parlaré, excepte potser per dir que una part de la seva obra és ben viva i es multiplica. Qui ens ho havia de dir que, segons diuen les enquestes, la família reial tindria tan bon predicament?
En fi, que és diumenge i és novembre. No suporto els diumenges. I la meva família té tendència a néixer a l’hivern i a morir-se aquest mes: la meva àvia, el meu pare, la meva padrina... Massa aniversaris.
Ja ho veieu, un post més per a mi que per a vosaltres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
En tot cas pel que fa al trastorn o patologia, els que et llegim , estem ben contents que la tinguis. I que duri, coi!
Del Barça, absolutament genial, la nit d'ahir.
Del Siset, es ben cert que ho va deixar tot lligat i ben lligat. Ja no tant sols per la familia que el va succeir (que al segle XXI, els nostres veins, els espanyols, encara llepin el qual a aquesta gentusa, diu molt d'ells mateixos), sino pel fet que han passat 30 anys de la seva mort i ben sovint sembla que sigui encara ben viu.
Pel que fa a la familia, en el meu cas, cada cop que s'acosta setembre ja tremolo. En el darrer pero ni vaig pensar-hi. Pel que fa al novembre, ja en queden ben pocs dies.
avui és l'aniversari del meu fill, n'ha fet 16 (quin dia per posar-se a parir, oi?)
del barça... doncs no el vaig veure
dels teus 511 posts... recordo que quan en feia 300 ja volies plegar (jo espero que no ho facis)
d'en franco ... uiiissss, qui és aquest???
del meu diumenge... doncs...
museu nacional d'art de catalunya, romànic, gòtic... caravaggio...i dinar alli amb una vista preciosa de la ciutat
després caixa fòrum, l'art nouveau...
i per acabar, palau de la música, simfònica del vallès (ufff... m'ha encantat)
i tot això amb una bona companyia
és una bona entrada per començar la nova etapa de la meva vida... em queden poques hores i les he d'aprofitar
(si t'ho explico és per fer-te dentetes... o sigui que diga'm que t'he fet enveja)
un somriure
Què ens quedaria, Joseparnau, si no fos pel Barça?
I qui pot estar-ne segur de la seva mort? O de la seva ressurrecció? El que no tinc clar és en qui s'ha encarnat.
Felicitats al teu fill, mar.
És clar que em fas enveja, però ja arribarà el dia que em desapareixerà la síndrome del diumenge. De totes maneres hauré de començar amb menys intensitat que tu.
Els diumenges són una assignatura pendent; no aconsegueixo que m'agradin per més coses que planegi o faci. I és trist, perque és un festiu i aixó no abunda...
La meva família té tendència a patir i plorar al Març, però a mi l'hivern tot em desmotiva força. Ve a ser com una travessa llarga que acava en pujada. Però després arriben els primers raigs de sol de la primavera i és com beure aigua d'una font cristallina i fresca.
És la història de cada any.
Fariem bé d'hivernar.
No se m'havia acudit que cadascú tenia més o menys un mes propici a les desgràcies.
A mi l'hivern m'agrada, el que no suporto gaire bé és el fred, però em compesa la quanttitat d'activitats disponibles que hi ha i que a l'estiu han fugit de la ciutat o es desenvolupen a ritme lent. Tot plegat, però, l'estiu continua sent la meva estació preferida: juny i juliol.
Publica un comentari a l'entrada