19.11.05

je ne regrette rien

Em passo per la Boqueria perquè vull comprar una mica de pernil canari a la parada que hi ha a l’entrada, a mà dreta, just abans del mateix mercat. Tiro Rambla avall, més avall que altres dies, i de sobte em trobo que, vigilat per Pitarra, ha tornat a obrir el "quiosc de la cazalla" de l’Arc del Teatre. Pocs canvis, el mateix escenari d’abans amb escasses innovacions destacables: la mateixa obertura mínima, com de teatre de guinyol, una ceràmica il·lustrada que recorda que l’establiment va inaugurar-se l’any 1912 i un amo menys sorrut, més predisposat a la conversa. Al principi no veig la cazalla amb panses que era l’atractiu del baret, però el propietari me’n mostra el pot i també les reserves. Quedem que avui no me’n prendre perquè vaig massa mal menjat i que ja baixaré un altre dia i me la beure amb panses o sense, o potser tastaré un Machaquito o un Chinchón extrasec d’altíssima graduació (jo no faig boicot als productes de Madrid).

El quiosc de la cazalla era una parada obligada en l’època en què érem capitans d’aquelles llarguíssimes nits dels 18 anys, i els 19, els 20... I em ve com un flash dels altres llocs, algun encara existent o la majoria ja fa temps desapareguts. El Jazz Colon, a l’altra banda de la Rambla, on convivíem els nadius i americans de la sisena flota; el Villa Rosa, amb predomini de la copla, ara reconvertit; la Bodega Bohemia, “donde el artista nace”, al carrer Lancaster, amb un pianista impertèrrit, i on de tant en tant fèiem escarni dels vells i fracassats que tenien una dignitat que només ara reconec, i al sortir esperàvem una estona que el forn de la cantonada tingués a punt les ensaïmades; el London, el lloc per excel·lencia de la moguda del moment, amb un Jaume Sisa habitual i pregalàctic, el de qualsevol nit pot sortir el sol... Més avall quedava el Pastis –ara també falsejat-, al carrer Santa Mònica, petit i fosc, on preníem aquesta beguda i ens emocionàvem amb les cançons de l’Edith Piaf que la senyora Carme anava triant.

En fi, que quan vulgueu ens trobem per prendre una cazalla, del Pastis en tinc prou amb la veu i la música, però per si us hi voleu passar, més avall us el presento.

Non! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien
Ni le bien qu'on m'a fait
Ni le mal tout ça m'est bien égal !

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien...
C'est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!

Avec mes souvenirs
J'ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n'ai plus besoin d'eux !

Balayés les amours
Et tous leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro ...

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien ...
Ni le bien, qu'on m'a fait
Ni le mal, tout ça m'est bien égal !

Non ! Rien de rien ...
Non ! Je ne regrette rien ...
Car ma vie, car mes joies
Aujourd'hui, ça commence avec toi !




Powered by Castpost

7 comentaris:

mar ha dit...

com sempre vaig amb preses
(ja faig tard però m'he quedat a escoltar la cançó)

passo per saludar-te
una abraçada

pere ha dit...

Una cançó maca, oi? Te la dedico. Avui l'he doblement dedicat. Feu-ne cas.

lola ha dit...

No sé si és llegenda urbana (jo no ho vaig provar mai, déu me'n guard), però s'hi podia beure mezcal a l'Arc del Teatre.

No sé si és la nostàlgia (que ni tan sols és allò que era) però Barcelona ha guanyat en hipocresia, sobretot.

Lola (paraules)

pere ha dit...

Doncs jo tampoc no en vaig tastar mai, però hi havia un Chinchón de més de 70 graus que tampoc no conec.
Deu ser una barreja de nostàlgia i de realitat, però comparteixo el teu pensament.

mar ha dit...

gràcies
:)

pere ha dit...

de res.

Sani ha dit...

Perfecte, "Pere"!
Ai quina edat tenim, oi? Jo també sóc de l'època del London i dels que vam caure en la temptació d'anar en grup d'universitaris de comarca a Barcelona al friky local de la Bodega Bohemia.
Val a dir que jo vaig patir-hi tant que en vaig tenir prou amb una única vegada.
Aquella gent gran fent d'objecte de mofa de joves de 20 anys em feia posar els pèls de gallina.
No en vaig tenir per tornar-hi mai més. Coses de (feble) caràcter.

També vam passar pel Pastís i pel Zeleste... però el més mínim extra ens desequilibrava un pressupost que no donava per a res.

O tempora, o mores ... !
Qualsevol temps passat fou ... un regal.