Santa Caterina és aquest divendres i força gent de la comarca del Montgrí celebra la festa amb una visita a l’ermita, situada al mig del massís, on es fan algunes celebracions i molts es queden a dinar. Fa molt de temps que no hi vaig i pensava que potser aquest any, però els torroellencs, que són els qui decideixen quan s’ha de fer l’excursió, trien el diumenge abans o el posterior, i ja deveu haver endevinat que van decidir-se pel dia 20, suposo que perquè no coincidís amb la fira de sant Andreu d’aquest dissabte i diumenge. Així que aquest any tampoc.
Per tal de tenir algun consol, he reprès la lectura de Solitud en aquells passatges en què es narra la festa de Sant Ponç i més o menys em semblarà que hi he assistit perquè, fet i fet, les coses tampoc no han canviat tant. Quan pugui, ja m’hi aproparé en una visita més solitària, més de dia després.
Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i coregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres del fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i, més tardet, nombroses i blanques fumaredes, travessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer...
No sé si aquest anys hauran deixat encendre focs en la muntanya encara mig ennegrida pel darrer incendi o la gent s’ha portat el dinar fet. Sigui com sigui, la cosa devia anar més o menys així:
Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi respledien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, i els ventrells satisfets, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picardies enginyoses de conte popular.
I qui sap si en acabar de dinar la vida ha seguit el seu curs com sempre, però segurament sota mirades encara menys vigilants.
En la quieta replena i encantada de la digestió, l’instint de vida, excitat, gairebé incontenible, feia son curs, desafiant les vigilàncies descuidades i els riures indulgents dels ulls aclucadissos. Fins que vingué a envestir-lo i fer-lo trencar de camí el primer refilet del flabiol que anunciava les sardanes.
I per no saber, tampoc no tinc notícies sobre si aquest any del centenari de Solitud s’ha fet un esment especial de l’obra en aquest paratge clau de la novel·la. O ves a saber si un grup de blocaires més o menys anònims han homenatjat Víctor Català, de qui podem estar segurs que en l’època actual hagués començat obrint algun bloc, fins que, arribat el moment, algú l’hagués descoberta o ella, segura de si mateixa i coneixedora a través dels comentaris de la bona acollida dels seus post, hagués decidit sortir de l’anonimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada