metamorfosis

Alguns m’ho heu vist escrit: sóc un defensor de la religió a l’ensenyament. Aquests dies de lleis mesquines i pactes sospitosos em reafirmo en la meva opinió amb la lectura d’Ovidi. En una època que tothom té déus concrets i inamovibles o, contràriament, creu que no hi ha cap déu, en aquest temps de canvis continus, potser caldria tornar als orígens, a la mesura en la desmesura. L’edat d’or va ser, però qui sap si ens hi podem acostar.

Vol el meu geni cantar les formes mudades en cossos
mai no vistos; oh déus, vosaltres que vau canviar-les,
ajudeu-me a trobar quin fou l’origen del cosmos
i porteu fins al temps d’avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses.
No hi havia un tità que portés la llum a la terra
ni les banyes creixents renovava Febe al seu dia,
ni la terra es trobava al mig de l’aire suspesa
fent-li el seu propi pes d’equilibri, ni amb una abraçada
els litorals del món havia marcat Amfitritre.
[...]
Quan aquell déu, qualsevol que fos, d’aquesta manera
va dividir-ho tot i en va repartir tots els membres,
[...]
Però encara hi faltava aquell ésser més noble, de clara
intel·ligència i que ha de tenir sobre tots el domini:
l’home va néixer, doncs, ja fos creat per l’artífex
de les coses, que a un món més alt donava l’origen
amb la divina llavor, ja fos de la terra novella
separat mentre hi havia restes de l’Èter,
quan de Jàpet el fill, barrejant-la amb aigua de puja,
va donar-li la forma dels déus que tot ho dominen,
i mentre els animals tots abaixen la vista a la terra
l’home va ser dotat d’uns ulls que miren enlaire
per aixecar-los al cel i veure millor les estrelles.
Fou així com la terra, abans deforme i inculta,
va transformar-se acollint l’estranya figura dels homes.
L’edat d’or va ser la primera, quan no s’imposava
l’autoritat, i la fe i el bé, sense lleis produïa.
No es coneixien la por ni la pena, ni en bronze es guardaven
comminadors decrets, ni temia els criteris dels jutges
la multitud suplicant, i vivien segurs sense càstigs.

(Us volia triar els fragments de Los quinze llibres libres de transformacions del poeta Ovidi, de Francesc Alegre, quan diuen que es va acabar l’humanisme a les lletres catalanes, però com que no el tinc a mà, m’ha semblat que la versió de Jordi Parramon, feta just 500 anys després, és una opció que fins i tot us acostarà més a l’original.)