Hi ha dies en què un es veu com en Linus, aferrat a la flassada – o el que sigui-, però no, com altres vegades, per aconseguir seguretat i protecció, sinó (deixem de banda ambigüitats) perquè un està cansat i enyora el llit esquiu que encara trigarà una estona a arribar.
Hi ha dies en què un té gairebé la seguretat que somiarà una simfonia; vés a saber si demà potser encara recordarà alguna nota. Ara, però, no importà què recordarà demà, sinó la simfonia imminent del somni.
5 comentaris:
Hehehehe... en Linus i la seva flassada. Tu, pere, enyores el llit. Jo, en canvi, darrerament l'esquivo perquè m'hi espera el fred. Ahir ja vaig explicar-ho prou bé, no? Bona nit i que descansis :)
Aixó de la lloa al llit és dur de llegir ara que ja estic amb un peu fora de casa, amb el que m'ha costat llevar-me!! S'hi estava taaaan bé!!! snif. M'enduré una flassadeta per abraçar-la i consolar-me.
"aferrat a la flassada – o el que sigui-" certament sona ambiguo, bé més que aixó, sona a guardar dins el calaix de les vivéncies alló que se sent, per que no s'escoli entre les mans.
Decididament, m'he perdut. Suposo que ja em trobaré i us trobaré.
No del tot, bitxo, enyoro el llit però també el somni que pot comportar. Sí, et vas explicar, però t'he de dir que el que avui esquives demà qui sap sí desitjaràs demà. amén
Consola't, xurri, que els meus matins també són terribles... i no em deixen endur la flassada...
Potser sí que tens raó, aiguamarina, jo no t'ho sabria assegurar.
Que no, que no t'has perdut, arare. Continuem al mateix lloc.
Publica un comentari a l'entrada