14.11.06

我愛媽媽,媽媽愛我

(Un comentari de la xurri sobre un palíndrom que tots dos coneixem em porta a escriure aquest post)

No hi ha dubte que a poder ser cal veure les pel·lícules en la seva versió original. Em refereixo sense subtítols, que és com són les versions originals. En cas que això no pugui ser, penso que cadascú ha de triar allò que li interessa més, simplificant: seguir amb detall la història que s’explica (versió doblada) o bé tenir-ne una idea aproximada de la història a través dels subtítols, però gaudir dels sons que surten de la boca dels actors (versió subtitolada). No sé si els que sou enemics dels doblatges, quan es tracta de llegir un llibre preferiu la versió original o la traducció.. He de suposar que optareu per l’original si domineu prou la llengua i us decidireu per la traducció si teniu dubtes raonables sobre el vostres coneixements lingüístics, que us poden fer perdre temps buscant sovint les paraules al diccionari o, fins i tot, us poden deixar en la inseguretat de no haver captat l’essència de les frases, dels conceptes.

El que em sembla que no val la pena d’intentar és llegir les traduccions dels palíndroms a no ser que es faci amb alguna intenció ... no se m’acut la intenció. Per exemple, qui pot tenir interès a fer una traducció de Karcino. Tratado de palíndromos, de Juan Filloy? Ens agrada llegir pel plaer de tenir sensacions, de conèixer històries, d’obtenir informacions, de buscar complicitats, d’apreciar la bellesa de les paraules en un ordre i un ritme determinat...Els palíndroms, en canvi, basen tota la seva gràcia en un joc que només aconsegueix la llengua original i que el lector aprecia en la mesura que detecta la dificultat del joc o la gràcia de la troballa si, com en el cas d’en Martí, es relacionen amb algun fet (el procés, és clar, es pot fer a la inversa), o quan Filloy diu: "Allí tapase Menem esa patilla". Quin interès, en canvi, pot tenir, per exemple, per un xinès llegir la traducció d’ “Ana la tacaña catalana”, de Filloy –per un català és una altra cosa, evidentment-. Rarament trobem palíndroms que després de traduïts a la llengua que sigui continuïn sent atractius com aquest de Dante: “IN GYRUM IMUS NOCTE ET CONSUMIMUR IGNI” (Donàvem volta a la nit i ens consumí el foc). Potser també entre les llengües que no coneixem ens poden resultar interessants estèticament els palíndroms xinesos, aquests palíndroms dibuixats que després de traduïts acaben també perden la gràcia, perquè no em digueu que no trobeu més bonics aquests signes "我愛媽媽,媽媽愛我" que el fet que vulguin dir “Jo estimo la mare, la mare m’estima”, per bé que aquesta declaració de principis sigui digna de tenir en consideració; tampoc no crec que us importi gaire saber d’on ve l’aigua de Shangai, cosa, per altra banda, força discutible i que podria aparèixer en una pel·lícula ecologista o de misteri oriental: "上海自來水來自海上" “L’aigua de l’aixeta de Shangai ve de la mar”. Per cert, observeu com en xinès sembla més senzill parlar (o escriure) de l'aigua que fer-ho de les relacions familiars.

6 comentaris:

bitxo ha dit...

El fet que el meu nom sigui un palíndrom fa que, de vegades, hagi de llegir coses com "Ana la tacaña catalana"... i que no pugui evitar riure! (aquest no me'l sabia; hi ha d'altres més amables com "Ana la galana") :)

pere ha dit...

Tot, Anna, tot el que ara se m'acut és poc palindròmic, perquè Anem, Ana, mena de palíndrom imperfecte, no cola ara, oi?. Hauré de pràcticar. Em quedo amb Ana la galana :-)

Arare_ ha dit...

Que bonic!

no estic massa explícita, avui.

Hanna B ha dit...

amb el tema traduccions no m'acabo d'aclarir. per exemple, sóc incondicional de les versions originals amb subtítol i considero que t'hi acostumes ben fàcilment. però quan entens la llengua original i veus que els subtítols patinen o no acaben de dir-ho tot et piques i et perds l'argument.
ara que sentir les veus mediterrànies guturals substituint les veus anglosaxones més fines em subleva. vull dobladors més subtils. rectifico, fora dobladors, vull subtitoladors més subtils.
el palíndrom és l'exemple perfecte de l'inevitable desviació de la traducció versus l'original...

bellosoli ha dit...

doncs pel que fa al tema traduccions... en els llibres depen molt. Si el que m'interessa és la història, el cert és que poc importa que l'hagin traduït. Altra cosa és que l'interessant sigui la qualitat literària del llibre, el com ha estat escrit, aleshores és clar que una traducció ho desvirtua. Però jo, personalment, no escullo els llibres per aquesta segona opció sinó per la primera. Així que ja m'està be que estigui traduït: l'entenc millor i, per tant, em puc submergir millor en la història. A més! que poca gent hi ha que parli tants idiomes com per no necessitar traduccions!

I en el cinema... els films són per entretenir. Hi ha comptadíssimes pel·lícules que arribin una mica més enllà. I, per entretenir-me, millor en una llengua que entengui sense problemes. Difícilment una pel·lícula em suscita pensaments profunds sobre la vida i el devenir de les coses. Quan vull pensar tinc altres recursos. Altra cosa és que certs actors s'autoidolatrin a si mateixos, és creguin que són molt més del que són, considerant-se artistes irrepetibles, i, per tant, considerin que la seva interpretació és sagrada i el doblatge un sacrilegi (mirese Eduardo Noriega, que s'estima massa pel poc que fa). Està clar que tot, si pot ser en original, millor. Però a veure, si això suposa un esforç i no permet gaudir del tot del film, doncs no té cap sentit.

pere ha dit...

Bé, arare, ja saps que em conformo que estiguis implícita.

El que jo dic, Hanna. ara, el que és segur és que els subtítols no odran eguir mai els matisos de la història, ni omplint la pantalla de lletres... i,. a més, jo no vull més lletres que les del principi i les del final quan vaig al cine. com, que hauré d'aprendre llengües? Bé...

Jo escullo per les dues raons, bellosoli, depèn dels acsos. En poesia, per exemple, i diguin el que diguin, una traducció és, en la mesura que es vulgui, una traïció que cal assumir. De totes maneres, si la història o el contingut no interessa, la forma, l'estil, és un trist consol.

Jo penso que les pel·lícules tenen una finalitat semblant i diversa com els llibres. Però estic amb tu, sovint els esforços no em compensen.