21.11.06

identitats

Escolto Buika parlant amb una llibertat inusual amb l’Àngel Cases. A mesura que avança la conversa recordo Sentimental de Sergi Pàmies: el pare de la noia també va sortir un dia a comprar -no se sap si tabac-i no va tornar més (també sembla que el seu company, pare del seu fill, va anar a comprar no sé sap què i encara l’espera); recordo igualment, per una certa similitud de la veu, excel·lent, una mica trencada, però càlida, i per un toc de rebel·lió, més intuït que explícit –Buika riu sovint i desdramatitza-, Janis Joplin: no és fàcil poder cantar sense l’acompanyament musical.

Buika és difícil de classificar musicalment, igual canta un bolero i sembla cubana, que inicia un cant flamenco i sembla gitana, que es converteix en Tina Turner. Conxa Buika canta en castellà i en anglès i té dos discos al mercat. Als Estats Units, un país només per guanyar i perdre diners, no es va sentir bé; ara segurament s’instal·larà a Madrid.

Conxa Buika és negra, filla de dos exiliats polítics de Guinea (a Guinea pràcticament tots els habitants podrien ser exiliats polítics). Buika, que no recorda que vol dir el seu nom tribal –ai, que la seva mare la matarà-, no acaba d’entendre la gent que li pregunta per Àfrica i que s’interessa pel seu esperit africà, per les arrels africanes de la seva música, perquè ella no ha estat mai al país dels seus pares. Ella és mallorquina, ella ens explica detalls dels seu barri de Palma, el barri on vivien les prostitutes, al costat del barri gitano, que l’atreia més que el seu, Buika ens explica com coneix les muntanyes i el mar i els pobles de Mallorca, Buika coneix la història de la seva illa i de la gent que l’habita, Buika coneix molt bé la tramuntana i recorda els efectes del vent en el seu cos. No és això ser mallorquina? D’acord, Àfrica també deu estar molt bé, però Buika continuarà sent mallorquina i parlant mallorquí quan li convingui, encara que visqui a Madrid i ara canti en castellà o en anglès. Que què vull dir? La veritat, poca cosa, que la noia és mallorquina i aquí s’acaba la seva història identitària (paraula de moda), i que potser demà parlarà sobre oliveres mallorquines i les cantarà en català, avui, no.

Si la voleu no només escoltar sinó també veure, podeu intentar comprar entrades per al concert del Palau de la Música del dia 28 d’aquest mes. El repertori és una incògnita, depèn de com se senti.
















Com que la Buika ja l’he escoltada abans -la podeu trobar fàcilment a Internet-, a mi ara em ve de gust viatjar amb la veu sense instruments de suport. o gairebé, de la Janis Joplin, i el seu riure burleta final.


Powered by Castpost

5 comentaris:

jaka ha dit...

Bo això de la Janis Joplin !!!

A la Buika ja la escoltaré... maca aquesta noia.

Bona nit Pere, :)

júlia ha dit...

M'agrada molt com canta, la vaig 'conèixer' cantant una cobla, 'ojos verdes' i em va impressionar molt la volta que donava a la cançó amb la seva versió.

pere ha dit...

Bona nit, Jaka. Maca sí, i la Janis també.

CSí que canta realment bé, Júlia. Segur que tu, que ets més experta que jo, encara l'aprecies millor.

Xurri ha dit...

Buscaré a internet per escoltar-la.

pere ha dit...

Crec que t'agradarà, xurri.