18.11.06

de la suportable lleugeresa del poliespan

Desconec les propietats del poliespan , però estic convençut que amb una mica d’esforç podria arribar saber l’origen i les propietats d’aquest material tan lleuger i polivalent. El que també tinc clar és que mai podré arribar a conèixer el preu de venda a minoristes com jo de les safates d’aquest producte.

Imagineu que aneu a la peixateria, per exemple, i compreu un quart de gambes a 149 euros el quilo. Bé, doncs el peixater o la peixatera, en un gest que és d’agrair perquè evita els desordre del paper encerat, us col·loca una safata de poliespan que pesa 12 grams a la balança i a continuació va afegint gambés fins que arriba al pes, aproximadament, que heu demanat. Us embolica safata i gambes vermelles i llustroses amb un plàstic transparent i ja podeu continuar la compra. Ara ve el moment de repetir la pregunta: Quin preu té el poliespan? Doncs en aquest cas em sembla que va a 149 euros el quilo que, en el cas del que heu comprat a la peixateria ve a resultar a 1,80 euros aproximadament. Potser un pèl car, em direu. D’acord, si el voleu de més barat, aneu a la verduleria i demaneu xampinyons: el preu del poliespan baixa en picat. I segur que encara el podeu trobar a més bon preu, és qüestió d’anar voltant. El que és segur és la impossibilitat d’evitar les fluctuacions econòmiques instantànies del producte i, en conseqüència poder arribar a donar una resposta quan algú o vosaltres mateixos voleu fixar el seu preu. En fi, coses del mercat.

Amb aquesta mateixa safata de les gambes em va passar una cosa ben curiosa uns dies després, quan en acabat de pesar-la vaig deixar casualment uns llibres que més aviat em feien nosa a sobre. Tres llibres, i la balança no es va moure dels 12 grams. Era la confirmació científica que necessitava d’una idea que fa temps que em ronda pel cap, que hi ha llibres tan inconsistents que una vegada llegits –de vegades no s’aconsegueix passar de les primeres pàgines-, o abans potser, són totalment oblidables. Sé que no em puc queixar, que gran part de la culpa és meva, però no puc deixar de dir que la conxorxa entre editorials àvides de diners i amb un seny dubtós i les llibreries que et mostren productes cent voltes llegits amb altres matisos tenen alguna cosa a veure amb les meves decisions precipitades (hi ha altres causes, és veritat, que ara seria llarg d’enumerar). En el cas dels tres llibres esmentats, no m’hauria estranyat que la balança fins i tot s’hagués inclinat pels números negatius sinó hagués estat pel poliespan que, tot i la seva lleugeresa, mantenia una consistència més important que la dels llibres. Consistència -o inconsistència- que, des d’una altra perspectiva, també resulta dubtosa -o provada- per a la Tina, segons ens explicava el dia 16.

5 comentaris:

Arare_ ha dit...

O sigui que el porex pan de tota la vida es diu poliespan (m'ho apunto)

Doncs a mi em posa frenètica, això: primer, que em vulguin vendre el poliespan aquest a preu de producte, i segon, que si hem de mantenir més net el planeta i l'anem embrutant a base de safatetes i plastiquets ja m'explicareu!

En fi... no se m'havia acudit pesar llibres, el que si que faig quan un llibre no m'agrada és pesar figues...

Un petó de dissabte, Pere!

jaka ha dit...

Bona tarda Pere!!!

Sí que hi ha molts llibres que es mereixen la categoria de “oblidables “ però mira jo no se perquè no els puc oblidar de tant redolents que els he trobat, penso que no se com algunes editorials els poden publicar... clar que parlant amb un amic editor em va explicar que hi ha gent (escriptors?) que s’ho paguen de la seva butxaca, presentació i canapès inclosos.
Tu trobes que no pesen gens... Vols dir que no tenies la balança espatllada ? Perquè quasi sempre aquestos concretament son molt pesats. :)

Buenu, m’hem vaig a “empolistrar “ que avui es la gran nit dels “Premis Ciutat de Tarragona”... Qui serà el guanyador del Pin i Soler ?

pere ha dit...

Jo intento continuar, arare, però de vegades m'enfado amb l'escriptor i amb l'editor i, sobretot, amb mi mateix, que he sigut tan incaut de seguir els meus impulsos irracionals a l'hora de comprar.

Pesen, si els acabes llegint, jaka, i aquí és on entra la força de voluntat que ha de vèncer l'amor propi d'haver-lo comprat o haver fet cas dels consells d'algun enemic o amic ben intencionat però equivocat.

Què tal els premis?

Xurri ha dit...

Doncs jo veig aquí certa oportunitat de negoci, mira: vas a comprar alguna cosa barata, de a dos o tres eurus el kilo (per exemple, no sé, cebes?) amb la seva safata de 18 grams. Després l'agafes ben neta i la duus a la peixateria per tornar-la al preu de llagostí o de llamàntol, com feiem abans amb les ampolles buides de coca-cola, gasosa etc. I encara fariem la primera pela!

pere ha dit...

No ho veig clar, xurri, però m'ho apunto. Sempre m'apunto això de la pela.