temporalitats

Escolto una estona els parlamentaris: és el torn de Saura, que inicia el discurs recordant que pot ser president aquell qui no hagi obtingut més vots que un altre candidat; quan el deixo sol a la tele, parla del canvi climàtic. Entenc, però no comparteixo, que un candidat a la presidència parli en una sessió solemne del primer tema. No entenc que els ciutadans encara li donin voltes a la qüestió. Quan vaig anar a votar, sabia que el meu candidat no seria el proper president de la Generalitat i també intuïa –en teniu proves- qui ostentaria el càrrec, la qual cosa no em va fer abstenir, malgrat que en vaig estar a punt. Calia ser imbecil, somiador o desinformat per no preveure com anirien les coses abans de votar i, sobretot, coneguts els resultats de les urnes. No m’agrada Montilla, fins i tot desconfio de Montilla –no sé si seria una exageració dir que més que dels altres polítics-. Qui serà el meu president s’allunya força de les meves conviccions i expectatives de país, crec. I aquí s’acaba la història, de moment.

Com és obvi, no conec Montilla ni la majoria dels altres candidats més que a través dels mitjans de comunicació, sobretot dels diaris. Els periodistes m’han anat informant de qui és qui. Els periodistes, que són humans com tu i com jo, han anat objectivant i subjectivant sobre els candidats: aquesta és la seva feina. Els periodistes, però, malgrat les seves tendències personals, haurien de tendir a no enganyar massa els lectors, a no crear conflictes innecessaris i sobretot falsos, haurien de tendir a no desinformar, a no voler-nos fer còmplices de les seves pròpies misèries.

Si “La Vanguardia” conservés encara la seva edició íntegra del periòdic en paper fàcilment consultable per Internet, el meu post d’avui s’acabaria amb l’enllaç als articles de dos periodistes grans, de llarga trajectòria, i a la proposta que vosaltres jutgéssiu, però com que això ja no es pot fer, em fan continuar escrivint per reproduir una petita part dels articles que avui han publicat. Carlos Sentis i Daniel Arasa. Títol del primer article: “Uno electo y el otro investido”. Arasa titula: “Montilla, líder o talento social”. Els títols ja són significatius, però no suficients.

En els darrers anys -no cal que expliqui la seva història professional, que em recorda molt la de Samaranch-, he llegit amb interès alguns articles de Sentis i mai no m’havia trobat amb un text tan manipulador, tan immenjable. En trio només un fragment i espero que, com que no és suficient, llegiu l’article sencer per arribar a comprendre l’assumpte que proposa:
“Por duro que sea encajar el golpe, hay que templar el ánimo y esperar que la respuesta llegue con nuevas elecciones. Mientras tanto Artur Mas puede quedar como una reserva moral altamente cualificada. Es y quedará como presidente electo, aunque no investido”.
Arasa té el seu article a la pàgines salmó del diari –no arribo a comprendre per què- i en un text més curt, però més interessant per la novetat de l’enfocament, ens parla dels tipus de liderats. També desconfio d’Arasa, però considero –vull considerar- que la seva visió no participa de l’intent d’engany de l’article anterior:
“No le falta inteligencia, ni capacidad de trabajo, ni mano de hierro. A su manera, Montilla puede ser líder, por la sencilla razón de que no existe una forma única de serlo.”

Fins a quin punt els articulistes tenen algun tipus de deure amb els lectors? No ho sé. El que sé segur és que Sentis i Arasa són dos gats vells en l’ofici i els seus articles d’opinió estan ben meditats i creen opinió.

Abans de sortir de casa escolto encara les paraules finals de Montilla, són aproximadament les set de la tarda. És un parlament curt, d’emoció semicontinguda. En trio dos moments:

La il·lusió que sento en aquest moment és íntima i compartida, però, més que proclamar-la, serà l’energia que mantindrà viva la meva dedicació al servei dels catalans i les catalanes. Una il·lusió que vull que sigui un estímul més que una exclamació.

No sé, Montilla, crec que de tant en tant, en moments especials i malgrat el caràcter, cal proclamar la il·lusió, cal exclamar. No és bo que el crit es quedi dins, malgrat que continuï l’estímul. Als catalans sovint no ens ha anat gaire bé aquesta tendència a no deixar anar el crit, a la contenció. No cal ser més català que els catalans.

Però la Presidència, a més de ser votada, com vostès saben, ha de ser estimada i valorada. Catalunya i el seu poble sempre han tingut una relació especial, profunda, afectuosa, entre la Presidència i la ciutadania. Vull guanyar-me primer el respecte dels nostres conciutadans i espero aconseguir també el seu afecte.

Va, Montilla, no demanis impossibles. Jo t’asseguro que et respectaré, perquè em representes, encara que no t’hagi votat, però no em demanis també que t’estimi, ja saps que el nostre amor és impossible. Tampoc no passa res, potser tindràs altres amors, encara que siguin falsos. Ja saps allò de la solitud...