5.11.06

opòsits i enuigs (2)

La naturalesa de l’ésser humà té els dos pols: compassió i enuig, amor i por. Però la cultura occidental ha institucionalitzat la por; la seva política i la seva economia s’han organitzat basant-se en la por. Els diners son avui un fi en si mateix, no serveixen per intercanviar. Les societats que no tenen diners estan condemnades, aquesta és la plaga que ha creat Occident, i si no canviem, hi haurà una catàstrofe, perquè els recursos són limitats

Satish Kumara, editor, pedagog i escriptor indi.


De tant en tant tinc la debilitat de llegir i de creure’m discursos com aquest, parcials i poc informats. Paraules que parlen de conseqüències a llarg termini, com l’informe fet a Anglaterra que alerta sobre la situació del món l’any 2050 si no canviem models econòmic i industrials, com l’estudi que ens diu que l’any 2048 –quanta precisió- s’hauran pràcticament acabat totes les espècies de peixos properes a la costa de què ens alimentem ara, com l’informe, geogràficament més modest, que ens diu que els valencians són, percentualment, els majors consumidors d’aigua d’Europa... Penso que potser algun dia la nostra Generalitat farà un estudi similar sense encomanar-lo a cunyats, nebots, amics, pagats a 50 euros la paraula i tallats i enganxats d’Internet, mentrestant, prou feina tenen.

Després, però, mossego una llimona, faig una ganyota i torno en mi. Recordo que des de Sentimental no he llegit cap llibre de Sergi Pàmies, planifico una mica el dia i menys la setmana, llegeixo al diari pistes definitives que em portin a imaginar que passarà a Catalunya els properes quatre anys –amb permís d’Espanya-, escolto un cirurgià a BTV que ens diu que una de les preocupacions creixents de la gent és no fer-se vell o no semblar-ho –i aquí és on ell intervé-, aprecio versos d’amor amb rima i sense d’autors consagrats i d’altres de novells i sense llibre, em poso d’acord amb la Joana sobre el dinar de demà, parlo una estona amb la meva mare, baixo fins a la Virreina, llegeixo que les marques de luxe fan bosses transparents per lluir als avions, m’emprenyo amb el joc del Barça... En fi, que tinc moltes coses per anar fent, i em falta temps, com a tots vosaltres.

Fet i fet, el que digui Satish Kumara o l’informe anglès o el de la pesca o qualsevol altre de semblant la veritat és que no em preocupen gaire perquè jo –ep, dic jo, no parlo de tu o dels teus fills o dels teus néts-, d’aquí a 50 anys, ja no hi seré. El màxim que em pot passar és que algun dia l’estat o una multinacional em digui que em toca jeure sobre una llitera i em faci escoltar -allegro con fuoco final- la simfonia del nou món de Dvorak mentre vaig contemplant fantàstiques imatges accelerades de la vella natura i dels animals de la terra, del mar i del cel. Què més puc desitjar? Mentrestant, espero que no em facin menjar massa pastilles verdes, succedanis de la vida.

6 comentaris:

júlia ha dit...

Les visions apocalíptiques sobre el futur no són noves. A mi, la veirtat, no em neguitegen, tampoc. Ja tenim prou feina amb el present. En el futur, proper i llunyà, individual i col·lectiu, els pitjors problemes no són els que esperaves sinó els imprevistos. Només cal repassar la història -personal i de la humanitat- per veure com va tot.

Xurri ha dit...

Visions apocalíptiques sempre se n'han fet, i aquí seguim, fent mal.
Planifiquem el dia i tot i així no som capaços de preveure'l bé, imagina la setmana, imagina la vida... no crec que siguem gaire més capaços de preveure el qé passarà. Aixó si, si pogués afrontar el meu final tan pl¡àcidament, no em faria res acabar servint per fer Soylan green.... ho trobo una manera molt menys aterridora de tornar a incorporar la meva matèria al cicle de la vida que acabar a les urpes d'un lleó, a les d'un neardenthal o a les d'un ultradretà. Dvorak em serviria segur, però ara qeu ho sé... potser un altre qualsevol. M'ho empassaré bé, jo sóc molt crèdula.

Albert ha dit...

Doncs que voleu que us digui. A mi em va quedar "un mal cuerpo" després dela peli de les galetetes verdes. Però les escenes reals, us ho dic jo, no pinten gaire millor. En fi. Miraré de fer com julia.

Violant de Bru ha dit...

Doncs a mi sí que em preocupa veure com es va degradant el paisatge. L'ecosistema s'està desequilibrant i en certa manera això provoca la desaparició d'espècies i l'aparició de noves. No m'agrada el panorama que s'acosta i crec que alguna cosa passarà però potser no serà tan traumàtica com la descriuen. Depèn del que fem ara el que pugui esdevenir demà. Pensem-hi.

Arare_ ha dit...

La propera vegada votarà sa tia la del poble, perquè el que és jo... ho porten clar!

passsssssssssssssso!

Demà em canviaré la "afotu" del blog.

pere ha dit...

El que passa, Júlia -i ho dic des d'un cert escepticisme i pendent de la meva quotidianitat- és que el futur apocalíptic potser sí que té molts números. Què hi farem.

Imagina't jo, xurri, que sovint no tinc ni el dia planificat. No imaginis tragèdies inversemblants: "a les urpes d'un ultradretà"... se'm posa la pell de gallina.
Potser sí que ens caldrà triar una altra música ara que ho sabem. Jo potser triaré un vals, encra que només tingui les imatges en la meva imaginació.

Què més podem fer, albert, si no és viure. ja n'hi ha d'altres (tots una mica?) que ens diran fins a quan.

Jo hi penso, violant, però no sóc gaire optimista. Crec que ara, el temps és tan ràpid que difícilment ningú no pot preveure el futur immediat (posa-li 50 anys). De fet, em diprimeix una mica parlar d'aquest tema.

Et veig molt contestatària, arare. I no, que no passes, que ho sé.