3.11.06

els fidels difunts (amb retard)
















És només un exemple, però podria ser una realitat, per què no? Els blocs, com tot, es comencen i s’acaben i avui seria un bon dia per dir-li adéu, però no. I permeteu-me que em reiteri.

Alguns de vosaltres teniu clar perquè vau començar a escriure un bloc i fins i tot que n’esperàveu, d’altres, no tant. Milers, milions de blocs amb estils, temàtiques, freqüència, pretensions diverses. Incomptables pantalles obertes cada dia per deixar algunes, poques o moltes, paraules que busquen complicitats, sovint sense saber quines i sense saber de qui. Incomptables pantalles obertes cada dia per llegir complicitats, per saber què passa i on passa, per riure, per plorar, per tenir consciència, per perdre-la, per veure evolucions o involucions, per comprovar estancaments, per passar l’estona... Fidelitats, infidelitats, perseverances, frivolitats...

Els blocs permanents i les pantalles efímeres, les pantalles permanents i els blocs efímers. Els posts que duren un dia, una setmana un mes, fins que són desbancats i oblidats per un altre post. La revolució dels blocs. El món dels blocs o els blocs del món. Els blocs dels que tenen columna al diari i els blocs dels que no tenen més que el bloc. Les convencions, professionals (?) o amateurs dels blocs i dels blocaires, sempre parcials, sempre interessades, sovint actes de fe de la virtualitat, d’una part de la virtualitat...

I de tant en tant, algú que confessa que el bloc només és un instant, un engany, un parèntesi, un acte menor, mentre espera que el seu pensament, les seves històries, els seus versos, apareguin dignificats pel paper, per aquest paper fràgil d’història dilatada, però encara més consistent que la virtualitat dels píxels. Alguns que esperen que el vell mitja encara els doni vida o els faci famosos o els porti riquesa o els creï complicitats palpables. Ai, homes i dones de poca fe, que només estareu contents quan el vostre nom figuri en una necrològica com la de més amunt en algun diari. Homes i dones de poca fe que només us tranquil·litzareu quan la vostra mort quedi certificada en els vells mitjans, quan passeu de la pantalla als prestatges de la biblioteca, quan sapigueu que algú us tindrà a casa ocupant un espai físic, encara que, després de la primera lectura, les vostres pàgines quedin polsoses i oblidades per sempre més, com aquesta pantalla. Homes i dones de poca fe, que s’acompleixin els vostres somnis de glòria i de posteritat i que, quan arribi el moment, els vostres posts pugin al cel virtual dels blocs mentre vosaltres romaneu en aquesta terra dels sentits corporals immediats i eterns en forma de celulosa. Paradoxalment, però, el dia que aparegui una necrològica com la de més amunt en un diari o el dia en què es recordi com a mèrit principal en la mort d’algú que va escriure un seu bloc i això s’escrigui sobre paper... Ai, aquell dia! Tot serà u. No sabem si això serà bo o dolent, però serà el principi. No sabem el principi de què.

P. S. No dic que no en parli més, però en aquest moment, sabent que el pròxim president de la Generalitat serà en Saura, m’allunyo dels posts polítics i respiro tranquil. Tothom sap que el que fa que un país progressi és el president que té. Que tota la resta és accidental, casual, insignificant.

13 comentaris:

júlia ha dit...

No ens tornis a donar aquests ensurts... que no estem per bromes en aquests dies que corren.

La glòria literària, en paper o en pantalla, com tot a la vida, és efímera, dubtosa i sovint injusta. Sempre, temporal.

El dia dels fidels difunts ha estat 'ocupat' per una castanyada lúdica i festera i aquesta, sense pausa ni pressa, està sent bandejada pel halloween. Dels difunts, més enllà de -potser- una visita als cementiris, profanats amb músiques i poemes, en aquests dies que haurien de ser de silencis respectuosos, poca cosa en resta. Allò de resar les tres parts del rosari mentre els focs follets espurnejaven entre antics xiprers, ai, ha passat a la història, em sembla.

Arare_ ha dit...

Entre tots dos, Pere Palau (per cert, has vist quines inicials forma, el teu nom?) i Júlia Costa, entre tots dos fareu (feu) que mai no sigui efímer, llegir-vos. I que hom i don tingui ganes - cada dia- d'engegar el seu ordinador per arribar als vostres blogs, que no per efímers són menys interessants. El diari en format paper arriba una mica més tard. El primer sempre és el primer.

Saura? ÔÔ

Dan ha dit...

Collons quin susto m'has fumut! No ho tornis a fer aixó!!! Amb aquest principi de seguida he pensat: Un altre!!! No pot ser.
Si es que en aquests temps, no parem per ensurts.

vedette ha dit...

Mirin, una servidora té una capseta de cartró de sabates antigues, amb cromets enganxats a la tapa, plena de recordatoris i els diumenges plujosos els repassa. Per cert, que abans els feien més bonics, amb puntes de paper i amb l'afoto del difunt-difunta. Ara, res, el trosset del Martí (i) Pol o el Parenostre i a la incineradora. Quins temps, quins costums. Què hi cantaran o tocaran, a l'enterrament d'un blogaire famós? Potser la Pa-tetica... Que al cel ens puguem veure, que sic transit la glòria del món, per més que fem córrer plomes o tecles.

clara ha dit...

Ostres Pere, aquestes brometes no es fan!(Espero que sigui brometa)

Hanna B ha dit...

ostres pere que m'has despertat de cop!!!
darrerament em trobo pensant de forma recurrent en el tema vida i mort d'un blog. quan el manteniment es comença a fer massa dur potser sigui la senyal del fi? o cal aguantar, que de pujades i baixades també en té la vida?
perdona, que parlo per mi, esclar. el teu té una salut de ferro i que així segueixi!!!

martí ha dit...

Pere, coi, que amb aquests ensurts ens enviaràs a tots a la funerala abans d'hora! Que ja hi arribarem un dia o altre, nosaltres, els nostres blocs, i tota la pesca. I encara que no siguem a temps a despenjar-los no passarà res, quedaran ràpidament oblidats, suplantats, arraconats, relíquies cibernètiques a mercè de la Gran Neteja que algun dia es durà a terme (sí, sí.... ;-)




*L'article que no vaig enllaçar bé era el de la pàg.2 de l'Avui. El vaig penjar al blog.

Anònim ha dit...

Aquests ensurts no es donen! Però ara m'ha entrat una curiositat... per què és la necrològica número 2? I la 1, on ha anat a parar? Digues-me curiosa...

Arare_ ha dit...

D'això... Pere Palau (PP) espero veure't el dia 9 a les 7 de la tarda a la Casa Golferichs, a escoltar el parlament de la Júlia (a veure què diu de Pla). JO hi aniré amb ma mare, que actualment s'ha convertit en un apèndix meu. Recorda que ens vam prendre el número, així que si "daixonsis" ens truquem!

PP-tons

jaka ha dit...

Je,je molt bona !!!

pere ha dit...

Un ensurt? :-) Ho tindré en compte per suavitzar la meva mort virtual.

La glòria dubtosa i injusta potser sí, Júlia, però la del paper sovint no és efímera, encara que el difunt no en sigui conscient.
Dona, dels morts en queda la memòria...en alguns casos, sense necesssitat que la musiquin, com al cementiri del Poblenou.

Gràcies, Arare, en nom meu i, segur, en el de la Júlia. El sentiment és recíproc.
En realitat tinc tres pes, encara que no apareguin avui (partit popular provisional?)
Al teu post d'avui exageres una mica les qüstions del govern; què et semblaria si s'anessin turnant durant la legislatura els presidenciables: Montilla, Carod, Saura, Mas, Piqué (com es diu aquells altre?). Vols dir que importaria gaire? Potser així deixarien de perdre el temps en desqualificacions. Ja ho sé, és molt tard i no hauria de dir res.
No, Arare, no podré anar a escoltar com la Júlia ens parla de Pla, encara que li (et) desitjo un èxit que no dubto.

Ens veurem al cel (o al lloc que el substitueixi dintre d'uns anys), sigui virtual, real o fantasmal, senyoar vedette, no ho dubti. I amb molt de gust. Té raó amb això dels temps.

Brometa, de moment, Clara, encara que els designis del déu virtual...

Ni pensar-ho, Hannab, el teu bloc continua, és una ordre. Sempre trobaràs un moment. Quant a la salut, ja saps com va: n'hi ha que semblen en plena forma i moren sobtadament i d'altres que sempre estan malalts els enterren a tots.

AH, la Gran Neteja...! Pel que vaig llegint, dintre d'una anys la neteja no serà només virtual.
Ja has vist que he entrat a aquari a llegir l'article. Bé, bé, però...

Encara no et dic res, lluna, et deixo amb el misteri, que té una solució o, més ben dit, un origen accidental i et decebrà.

Ens hem de distreure amb la mort, jaka. No et sembla?

xurri ha dit...

Com que faig tard (res d'extrany ni de nou) i els demés ja t'han esbroncat pel sentiment de sorpresa i ensurt (menor en el meu cas, ja que vinc de llegir un post posterior), no diré res. Sé que saps interpretar els silencis.

Ningú t'hem fet cas; tots a comentar aquí, i no al nostre propi bloc. I es que ja no hi ha disciplina!! No es respecta ni als difunts.

pere ha dit...

Ja ho pots dir, xurri. Un dia serà veritat i...