els fidels difunts (amb retard)

És només un exemple, però podria ser una realitat, per què no? Els blocs, com tot, es comencen i s’acaben i avui seria un bon dia per dir-li adéu, però no. I permeteu-me que em reiteri.

Alguns de vosaltres teniu clar perquè vau començar a escriure un bloc i fins i tot que n’esperàveu, d’altres, no tant. Milers, milions de blocs amb estils, temàtiques, freqüència, pretensions diverses. Incomptables pantalles obertes cada dia per deixar algunes, poques o moltes, paraules que busquen complicitats, sovint sense saber quines i sense saber de qui. Incomptables pantalles obertes cada dia per llegir complicitats, per saber què passa i on passa, per riure, per plorar, per tenir consciència, per perdre-la, per veure evolucions o involucions, per comprovar estancaments, per passar l’estona... Fidelitats, infidelitats, perseverances, frivolitats...

Els blocs permanents i les pantalles efímeres, les pantalles permanents i els blocs efímers. Els posts que duren un dia, una setmana un mes, fins que són desbancats i oblidats per un altre post. La revolució dels blocs. El món dels blocs o els blocs del món. Els blocs dels que tenen columna al diari i els blocs dels que no tenen més que el bloc. Les convencions, professionals (?) o amateurs dels blocs i dels blocaires, sempre parcials, sempre interessades, sovint actes de fe de la virtualitat, d’una part de la virtualitat...

I de tant en tant, algú que confessa que el bloc només és un instant, un engany, un parèntesi, un acte menor, mentre espera que el seu pensament, les seves històries, els seus versos, apareguin dignificats pel paper, per aquest paper fràgil d’història dilatada, però encara més consistent que la virtualitat dels píxels. Alguns que esperen que el vell mitja encara els doni vida o els faci famosos o els porti riquesa o els creï complicitats palpables. Ai, homes i dones de poca fe, que només estareu contents quan el vostre nom figuri en una necrològica com la de més amunt en algun diari. Homes i dones de poca fe que només us tranquil·litzareu quan la vostra mort quedi certificada en els vells mitjans, quan passeu de la pantalla als prestatges de la biblioteca, quan sapigueu que algú us tindrà a casa ocupant un espai físic, encara que, després de la primera lectura, les vostres pàgines quedin polsoses i oblidades per sempre més, com aquesta pantalla. Homes i dones de poca fe, que s’acompleixin els vostres somnis de glòria i de posteritat i que, quan arribi el moment, els vostres posts pugin al cel virtual dels blocs mentre vosaltres romaneu en aquesta terra dels sentits corporals immediats i eterns en forma de celulosa. Paradoxalment, però, el dia que aparegui una necrològica com la de més amunt en un diari o el dia en què es recordi com a mèrit principal en la mort d’algú que va escriure un seu bloc i això s’escrigui sobre paper... Ai, aquell dia! Tot serà u. No sabem si això serà bo o dolent, però serà el principi. No sabem el principi de què.

P. S. No dic que no en parli més, però en aquest moment, sabent que el pròxim president de la Generalitat serà en Saura, m’allunyo dels posts polítics i respiro tranquil. Tothom sap que el que fa que un país progressi és el president que té. Que tota la resta és accidental, casual, insignificant.