-Caputxeta, caputxeta
de la cara boniqueta,
a on vas tu per aquí?
-Vaig a casa la padrina
a portar-li medecina,
que és que voldríeu venir?
-Caputxeta, caputxeta,
això és una mentideta;
i és castigat el mentir.
-Senyor Llop, mentir no sé,
el que porto ja us diré:
és un pastís, vet-ho-aquí.
-Un pastís fet per tes mans
tan fines com diamants,
que dolç deu ésser. Oi que sí?
-El que fa dolç el pastís
no sóc jo, senyor llop vell,
que és l'avellana i el vi.
-L'avellana és ta boqueta,
el vi n'és ta caputxeta.
-Deixeu seguir mon camí.
-Ja et deixo passar endavant.
Adéu siau, llop galant...
-Adéu llavis de robí...!
(Després de llegir això, un es malfia dels desenllaços que s'han escrit de la història. Un no s’ho pot creure. Un imagina que sempre hi ha tercers, envejosos i amb obscurs desitjos. Un sap que llops i caputxetes sempre s’han entès. Què va passar realment perquè s’acabés d’aquesta manera el que oferia tantes possibilitats?)
No us fieu pas mai del llop
si un dia pel bosc aneu,
perquè de lluny o de prop
sempre que us vol mal, penseu.
Dic el llop i ja és sabut
que els llops no tots són iguals,
no us fieu dels més formals
ni del que sia sorrut,
ja que el de parlar melós
i de maneres més fines
per empaitar les fadrines
és el llop més perillós.
Jordi Canigó, pseudònim de Salvador Bonavia i Panyella. La caputxeta vermella (versió entre la Caputxeta d’en Perrault i dels Grimm)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Jo crec que és dels contes sobre el que més s'han elaborat teories filosófiques, morals, educatives i antropològiques. És que tot plegat té molts misteris... L'altre dia mateix llegia un escrit sobre l'evolució dels caçadors, de salvadors de la Caputxeta a assassins de la mare de Bambi. La figura del pobre llop també ha estat objecte de divagacions transcendentals de tot tipus. Caputxeta, era una víctima innocent o una Lolita avançada? Quina és la versió original, el llop es menja les dues dones o no? Per què la mare fa anar la nena sola al bosc, no se la deu voler treure del davant, oi? En fi, caldrà rellegir Bettelheim i altres. De tota manera els homes sempre han estat llops per a les dones, he, he.
Bettelheim dóna, efectivament, moltes claus a l'assumpte.
Però jo prefereixo pensar que la caputxeta i el Llop van viure una història d'amor, el que passa és que el mol pillo del llop, abans ja s'havia repassat l'àvia!
Per cert, jo tenia una versió del conte de La Rateta on el gat era vegetarià i no menjava ratetes, amb la qual cosa, el gat i la rata vivien feliços moooooooolt de temps, però no tenien fillets perquè no se sabia què en podia sortir. Crec que serviria per introduir el tema de la integració, rel racisme, el de l'adopció i el de la inseminació in vitro.
Voleu més "moralejes" per a un conte?
Au, Pere, vine a ballar al meu blog.
Doncs a mi m'encanten el llop de la caputxeta i el gat de la rateta,
però ni tan sols als contes, ni uns son tan dolents, ni els altres tan bons.
el millor és quan, una vegada coneguts els llops i passats els anys, te'ls tornes a trobar al camí i en fas el que vols...
Això tu, Pentesilea, que deus tenir molts recursos, he, he. És clar que molts llops són com la fera-ferotge de l'Ovidi, pobrets. Hi ha moltes caputxetes que, deixa-les córrer... Si el llop s'hagués quedat amb la lloba i no hagués cercat exotismes, li hauria anat millor...
Com tothom sap, la majoria dels contes són històries reals que sovint han passat de la tradició oral a l'escrita a través de plomes de moralistes que tergiverssaven els fets. Ara és continua fent.
I les dones, caputxetes per als homes, Júlia.
És veritat, Arare, que en els darrers temps hi ha hagut tendència a desenmascarar els falsos contistes i a explicar la realitat, però ja no hi ha manera que ningú se la cregui.
He vingut a ballar, però no m'ha estat possible.
Ho sabia, aiguamarina. És clar que no: han volgut fer personatges plans de personatges complexos com tu i com jo (bé, jo no tant).
Això és el que m'agradaria fer amb les caputxetes (del color que siguin), però no hi ha manera, penta, no és deixen o jo sóc massa estúpid. La veritat és que els llops sempre han estat més previsibles i dòcils -i amb una mala fama immerescuda-.
Recordes la lloba per excel·lència, Júlia... Sí, la Bette Davis.
Publica un comentari a l'entrada