11.11.06

gradacions

És increïble com en aquesta societat monòtona del benestar qualsevol petit entrebanc en la quotidianitat et pot trasbalsar.

Resulta que des d’ahir tinc embussada la pica de la cuina i, per simpatia, el rentavaixelles, la qual cosa vol dir que la normalitat de rentar plats i altres estris ha desaparegut i, en conseqüència, et veus obligat a canviar d’hàbits: embrutir el mínim de plats, fer menjar senzills o entrepans, fer servir el bany com a succedani de la pica...

D’acord, truques a un servei que ho soluciona tot en 24 hores i t'atén immediatament una senyoreta molt amable que potser és de l'Equador (concreta tarifes, per si de cas), però resulta que passen les hores i com que ets impacient preguntes si trigarà molt a venir l’operari que t'han promès. Ah, que s’ha espatllat el servei informàtic i cal donar una altra vegada les dades...? Bé, recomencem: sóc ..., visc a..., el problema és que.... Al cap de deu minuts et truca el solucionador i et diu que vindrà dintre de quatre dies. Resulta que “24 hores” significa en el seu llenguatge que pots comunicar el terrible problema domèstic de nit o de dia, però no que la solució te la donin dintre de les 24 hores del primer dia. Com que no ho veus clar, truques a altres serveis: la resposta és similar. Així que t’aguantes i intentes autoconvèncer-te que quan finalment vingui el “tècnic” t’ho deixarà tot en perfecte estat, encara que els dubtes t’acompanyaran fins a la resolució del conflicte.

Més tard -després d'una tertúlia amb moltes baixes- , encara neguitós, el primer que fas a penes has saludat la teva amiga és explicar-li la teva terrible situació. Ella es mostra comprensiva i per distreure’t et deixa anar quatre cosetes que li passen. Immediatament t’agafen ganes d’haver-te mossegat la llengua abans d’obrir la boca i no envermelleixes perquè no toca i, a més, saps que no li importa que l’hagis saludada amb aquell seguit de ximpleries. I continues la conversa com si res, i no deixes anar que no podràs solucionar cap de les quatre cosetes que t’han tornat una altra vegada a la realitat: ella ja ho sap.

Més tard, vas al xino i compres plats, coberts, gots, tot de plàstic, imagines menús nets i restaurants de cap se setmana. Mentrestant, vas pensant en les quatre cosetes que finalment arribaran a bon port, però que avui – i demà passaria el mateix- només has sabut escoltar. I tens una vegada més aquella sensació de la inevitable solitud i fragilitat de l'ésser humà, i, malgrat tot, de la seva proximitat.

6 comentaris:

Arare_ ha dit...

L'amiga ho ha entès perfectament, que no poguéssis fer-hi res, n'estic segura. Perquè la solució, al final no la tens tu (O potser si?)
Per tant, no t'hi posis pedres al fetge, company! El nostre lampista ens va deixar plantats, ja que a les 8 del vespre vaig trucar a veure a quina hora es pensava `presentar, que des de les 3 de la tarda que l'esperava. "Ara ja hem plegat" fou la resposta de l'amable senyoreta, no pas equatoriana, sino que ens coneix de tota la vida... o sigui queeeeeeee...

Ves a Liter-a-tres (http://litteratres.blogspot.com) que hi ha un enllaç a un article molt divertit i interessant sobre la mancebía a València. Sé que t'agradarà.

Et prometo que em feia tilin-tilin. Però ja parlarem, ok?

Petonets sabatins

jaka ha dit...

Pere,

Perquè no proves de tirar a l'aigüera una Coca-cola ? ;)

bitxo ha dit...

En definitiva: pon un lampista en tu vida. Cásate con él, adoptalo, haz de él tu mejor amigo... así, cuando lo necesites, lo tendrás a mano enseguida! :)

pere ha dit...

Ja ho sé, arare.
si tornes a néixer em faria lampista -o cap de lampistes- o similar.
I tant que parlarem.

Que sí, jaka, ho vaig fer, però va ser coca-cola descafeïnada amb gin Giró i potser la barreja no li va agradar a l'aigüera. Demà seré més directe.

Et trobo una mica entremaliada aquesta nit, bitxo, però no deixes de tenir raó. És clar que un altre dia caldrà casar-se amb un paleta, un mecànic, un guixaire... En definitiva, que caldrà convertir-se a l'islam per fer-ho tot de cop i per no tenir problemes amb la justícia del país.

Xurri ha dit...

Uf, els lampistes causen força estrés!! especialment quan les aigües afectades no són les d'entrada a la casa, si no les de sortida!!

Les coses, independentment de la seva magnitud en termes absoluts o de la seva potencial repercussió, molesten o angoixen segons les vius. Així pots viure perfectament amb grans pesos a les esquenes i riure tot el dia, però segons quan un petit contratemps et pot fer perdre els papers.

I tot sovint, parlant, les preocupacions s'esbandeixen una estona.

Perque no és el que menges, si no com ho mastegues
(Aixó ho deia en Meat Loaf, que era un senyor americà molt gras, que cantava. Ho deia en anglés, però estem de treva, oi?)

pere ha dit...

Què t'he de dir que tu no sàpigues i diguis, xurri?

La llàstima és que algunes preocupacions només tenen moments de pausa. Clar que tot té el seu final. I sí, és com ho mastegues, però devegades ja aliments molt durs que més valdria no tastar.

(m'ha vingut el lampista del barri: 30 euros)