19.11.06

simplificacions

Els altres han marxat i ens quedem només cinc alumnes i jo. Ells tenen 16 anys, jo, més. No fem la classe del programa, no parlem de la literatura medieval que de vegades els costa tant perquè jo no els sé fer comprendre del tot que darrere d’un estil diferent i d’unes paraules de vegades estranyes és mouen els mateixos sentiments que llegeixen cada dia en els blocs i que ells mateixos expressen: amor, odi, comprensió, complicitat, desconcert, neguit...

Parlen amb mi i entre ells de les immediateses a què solen abocar les converses informals. Al cap d’una estona, dos d’ells proposen un joc que consisteix a dibuixar unes cares i endevinar a quines sèries de dibuixos animats pertanyen. Els traços de guix tenen estil japonès. Un dels seus companys i jo restem muts, no en tenim ni idea. En el meu cas és pot considerar normal., en el cas de l’alumne, no. Ens diu que a casa seva tenia prohibit mirar la tele fins a certa edat. Ens sorprèn la “anormalitat” i se’ns acut preguntar-li si li sembla que aquest fet el va marcar, si el feia sentir-se diferent. Ens mira amb un somriure que endevinem mig burleta i ens respon que no veu el motiu, que tenia moltes altres coses per fer, sovint amb els seus pares. És un noi encantador, equilibrat, optimista, com alguns altres dels que ara queden i dels que dilluns ompliran la classe i miren la tele. Sembla que no tots són així.

Quan no es tenen solucions i s’és incapaç de dedicar temps a buscar els orígens de les situacions, hom té tendència a simplificar. L’encara conseller de Justícia ens va dir no fa gaire que la causa de l’agressivitat dels alumnes eren els programes de televisió que miraven. Assumpte solucionat, doncs, tanquem la tele o canviem els programes. Però ell, vosaltres i jo sabem que la vida és una mica més complexa. De fet, una afirmació semblant hauria de ser motiu de dimissió: no es pot enganyar la gent que confia en la sabiduria dels polítics.

Avui he llegit un article de la Imma Monsó que dóna voltes al tema de l’educació dels fills i resitua l’assumpte en les dimensions que li són, o li haurien de ser, pròpies. L’articulista no diu res de nou, però ens recorda el que sabem i que no afrontem. No proposa solucions, perquè avui per avui no hi ha solucions a curt termini. Ens parla a través de tres exemples (us enllaçaria amb el diari si això em fos possible).

1. La senyora de la neteja d’una amiga seva que ha comprat una moto al seu fill però que es nega a comprar els dos llibres que des de l’institut aconsellen al seu fill perquè millori la seva comprensió lectora. La senyora diu que el seu fill ja té prou llibres a casa. Que no té el Quijote, doncs que llegeixi el Manual de la Seguridad Social. Cap problema.

2. “En Mechas”, que també té una bona moto, “hace quarenta años habría sido expulsado del centro, y hace tres siglos, deportado a Austràlia”. Ara, a l’institut del noi el castiguen a no anar a la sortida de fi de curs a Port Aventura. La mare no hi està d’acord i se l’endú al parc d’atraccions el mateix deia que els seus companys van amb els preofessors (ostres, la Montsó coneix el meu institut).

Leticia Casta (i segurament molts i moltes altres) ens diu referint-se al seu fill de sis mesos que cada dia aprèn alguna cosa nova del nen. Abans s’aprenia dels pares i ara s’aprèn dels fills, fins i tots dels que tenen sis mesos. Uf, la idolatria als fills!

La Imma Monsó no aporta cap novetat, només recorda. No, no ens diu que els pares –sembla que més les mares, però és que els pares ja no se sap on són- hagin perdut els papers, sinó que hi ha tants papers, tants guions, que els pares s’han fet un embolic, que els guionistes estan tan especialitzats que escriuen uns textos que fan un servei molt limitat perquè els pares no tenen temps de llegir-los tots -ai, el temps!-. O potser ens diu que els pares passen dels guions perquè se senten guionistes. O potser deu ser veritat que les escoles tenen la funció de formar i informar i les cases de desinformar. O potser és a la inversa. O potser hem arribat al punt que cada casa és una república. Concrecions i solucions? En el post del proper any en aquesta mateixa data. Mentrestant, anar fent, que semblaria una comèdia dels germans Marx si no fos perquè els germans Marx fa temps que són morts i les comèdies perden la gràcia i es converteixen en drames i els drames tenen tendència a convertir-se en tragèdies.

10 comentaris:

Xurri ha dit...

Diu l'Immma Monsó, i tots en podriem afegir algún exemple més, des de la nena que en suspendre 6 assignatures a primer de secundària és premiada amb un móbil de més de 300 euros per que no ha de repetir curs (?), la mateixa que el 90% dels dilluns es queda a casa perque "la pobre es troaba malament", fins el pare que ajupit sobre un cotxet raona amb un nen en plena enrabiada sobre l'inadeqüat de la seva conducta, mentre reb a la cara cops de sonall.

I doncs, qué està passant? I el que passa... és bó? o és dolent? com ho sabem? com ho sabrem? a on ens durà? han de ser tots els nens iguals? serà desventatjós que siguin diferents? El noi que no mira la tele... quedarà sempre fora de combat quan els altres - amb una autoestima pels núvols - no li respectin les seves regles del joc?

pere ha dit...

... i el nen de vuit anys que s'enfada perquè els seus dos pares no han anat a veure com juga a hanbold i la mare se sent culpable...
Sense cap dubte, xurri, el que passa és dolent i no afegiré adjectius ni interpretacions perquè encara alguns em lapidarien.

Arare_ ha dit...

jo no et lapidaré mai!

pere ha dit...

Ai, arare, això és el que dius ara, però temps al temps, que corren temps difícils. De totes meneres, t'agraeixo les bones intencions :-)

Xurri ha dit...

No, no ens lapidaran, ningú podrà tirar la primera pedra, jé.

pere ha dit...

No n'estic tan segur, xurri, que ja saps com són els pecadors: de vegades no volen confessar els pecats que tothom els coneix. Sigui com sigui, ens defensarem, faltaria més.

Hanna B ha dit...

nusepas, vist des de la meva distància amb la joventut i del meu estrenat apropament als bebes (ser tieta etc) només puc culpar la manca de temps. una criatura requereix molt de temps, i un nen també i un adolescent imagino que també, però d'una altra manera. i sembla que ningú té ganes de tenir temps per als nens, sinó per a fer altres coses, coses, coses. disneys i ports aventures i turismes rurals i la resta: cangurs per a poder gaudir de l'oci adult. no critico pas, no tinc gens clar que jo volgués invertir tant del meu temps en la meva pròpia criatura, si la tingués... glups...!!

Anònim ha dit...

que tal: cada individuo um estado.

pere ha dit...

temps i el que no acabes de dir i insinues, hanna, qualitat de temps, idees clares -en la mesura del possible-. Els fills (nebots, etc.) no són amics ni germans, ni mestres ni alumnes, són fills.

sí, joaquim, i cal comprendre cada estado, però cal tendir que tots tinguin uns drets i unes obligacions mínimes.

Anònim ha dit...

Aisó ja ho tindrem, crec jo.
la barca de Caronte rumbo al futuro. anarquia. Pero no ho veurem.
te cuida.