Tant de temps el mateix recorregut i sé que seria incapaç de respondre, si m’ho preguntessin, per determinades portes, botigues, finestres, persones, que veig però no miro. En canvi cada dia aixeco el cap per redescobrir el verd i el vermell intens d’aquestes plantes que sembla que volen escapar-se. Durant setmanes vaig pensar que eren roses, però m'adono que són geranis; ara se’n veuen molt menys que en altres èpoques, al menys m’ho sembla, aquí, a Barcelona. No sé per què associo els geranis a netedat i a resistència. Aquests m’atreuen i m’inquieten i no aconsegueixo saber-ne ben bé el motiu.
P. S. Avui en parlen la
Júlia i la
Lola i fan referència a l'
entrevista de "La Vanguardia" que potser no podreu llegir per internet si no sou subscriptors del diari: un llarg repàs a Porcel, que va fer 70 anys el 14 de març.
4 comentaris:
Des que els geranis van tenir la plaga aquesta de la mosca han anat a menys, la gent s'estima més altres flors més resistents a la humitat barcelonina. Llàstima, perquè els gernanis i les roses de marbre són els històrics dels balcons barcelonins. També els plàtans s'estan substituint, encara en queden, però.
Efectivament. El meu marit, que és botànic aficionat i jardiner de les terrasses de casa, no planta geranis per la cosa de la mosca. A mi, m'encanten; a cada renovació de les jardineres, vaig i li dic: I geranis?. I ell contesta: Que no, que se'ns moren de seguida.
Un dia pagaria la pena de fer un registre de les línies de diàleg que es van repetint al cap dels anys en l'apassionant món de la parella.
Lola
Quan era petita, en teníem moltíssims al balcó i no era l'únic, es cert que varen morir motls per aquella época, farà 18 anys.
La casa va cremar... mentre erem al balcó mirant els geranis de la mare. Les olors queden dins, no m'agradaría cuidar els geranis al meu balcó, no he sigut capaç mai de tenir-ne cap. Però n'hi han de preciosos.
aiguamarina
I els que es presenten per alcalde, Júlia, que no ens han dit res sobre el tema. Massa compromès?
I què importa si es moren? Cal apreciar, sobretot actualment la gràcia de l'efímer. Fes sentir amb més força la teva veu i recorda-li que una planta d'uan temporada dóna feina a més gent que una flor que surt any rere any de la mateixa branca.
Què seria de l'apassionant món de la parella sense els subtils matisos dels aparentment mateixos diàlegs?
Ostrs, aiguamarina, algun dia m'hauràs d'explicar la història. Entenc el teu amor-rebuig.
Publica un comentari a l'entrada