paraules

Però, qui fou
el cervell atrevit que va inventar
l’instrument carregós de les paraules?

No seria millor,
més clara i generosa
la vida, sense mots?

No ens comprendríem més
amb l’expressiu llenguatge
de la vivor dels ulls?

No estimaríem més
si només ens parléssim
amb els batecs del cor?

Barcelona, 1935.


Avui m'agafo aquest poema per fer-lo meu. Només avui, de la mateixa manera que el poeta devia tornar a la paraula l'endemà, malgrat la recança exposada en les dues primeres estrofes -les altres dues, més concretes, les deixarem per quan calgui-. Jo, com vosaltres, de vegades em canso de parlar, i això que ho faig poc, i, en alguns casos -ai, les municipals!-, d'escoltar.

Per cert, algú sabria concretar el nom del poeta? Dues pistes: el dibuix de més avall, data inclosa, i una quarantena llarga de llibres de gèneres diversos publicats. No us hi capfiqueu si no us ve a la memòria: coses que passen. En el meu cas, la coneixença es va produir per casualitat. Demà o l'altre, si no em dieu res, ja completaré el post.