ara va de bo (... 1923-2007-2014)

Veu’s aquí una festa que els catalans havíem creat per amor a la nostra terra i que cada any creix i s’escampa més. Espanya també en celebra alguna de festa que vol ésser per l’estil d’aquesta; tots els que aneu a escoles de l’Estat deveu saber que de tant en tant us diuen: “-Demà és Fiesta nacional”; i llavors no aneu a classe. Ells, les festes nacionals les fan així: En un diari de Madrid que se’n diu la Gazeta i el fa el govern, surt un avís que diu: “Per tal i tal causa, des d’ara, cada any, el dia tants de tal mes es considerarà festa nacional.” I des d’aquell any, en aquell dia, a totes les escoles i oficines de l’Estat es fa festa i ningú treballa. I és que el sentit de la festa nacional per a ells vol dir no fer res, no treballar.

Nosaltres, els catalans, sabem que el fer una festa vol dir viure i sentir l’esperit d’aquesta festa i meditar-ho i fer-ne un propòsit i treure’n un profit; i que per això no cal deixar de treballar si es vol.

La nostra festa de l’Onze de Setembre vol dir això, doncs: que tots ens havem de recordar de tots aquells bons catalans que donaren la seva vida per defensar les darreres llibertats de la pàtria; i que cal que nosaltres sapiguem treure profit del seu exemple. Catalunya està més necessitada que llavors de què se la defensi. Cada dia l’Estat espanyol procura treure-li una mica més de la poquíssima llibertat que té. I els catalans cada dia volem que la nostra Pàtria sigui més gran i més lliure. Entre ells que no ho volen i nosaltres que ho volem no hi ha altra solució que la lluita. Prenguem exemple, doncs, dels que lluitaren per defensar Catalunya. Preferiren més donar la vida que sotmetre’s. Vindrà un dia, no en dubteu, en què voldran lligar-nos amb ben fortes cadenes, perquè no ens puguem moure, i aquell dia no hi haurà altre remei; ens caldrà lluitar amb més braó que els que ho feren el 1714. ens caldrà lluitar amb més braó perquè caldrà que guanyem la victòria i donem la llibertat a Catalunya.

Mentrestant, en venir l’Onze de Setembre, no deixem aquell dia d’anar tots a missa a pregar per les ànimes dels que moriren per Catalunya per tal que ells, des del Cel, preguin al Senyor per nosaltres; i tots els que siguem a Barcelona anem a portar el nostre ram al peu del monument d’En Casanova, contribuint a l’homenatge i encenent amb ell el cor de tots els catalans en la flama de l’entusiasme i del patriotisme.

Cròniques del cavaller de Sant Jordi (fragment). Revista infantil “La Mainada”, 7 de setembre de 1923.

(suposo que la missa ens la podem estalviar; que no calgui treballar, ja m’està bé)

( El 13 de septiembre de 1923 el Capitán General de Cataluña, Miguel Primo de Rivera, se sublevó contra el Gobierno y dio un golpe de Estado con el apoyo de la mayoría de las unidades militares.... (wikipedia))

Observo –i les visions sempre són subjectives: cadascú veu el que vol veure- un interès creixent per la sobirania: reconversions, virtualitzacions, periodistes grocs ara defensors del nacionalisme, antics periodistes vermells que ara es vesteixen de quatribarrats amb estels, partits que sí, però no o no, però sí...

Observo que moltes mirades van cap al passat i cap al futur i molt poques -en la diada menys, és clar- es detenen en el present, i en demà i en demà passat. Compte, no sigui que entre la recança i la visió, quan arribi el moment de dir “ara només depenem de nosaltres” –i de les multinacionals i de la política europea (?), i...- tinguem un país emmerdat de purines i el territori s’hagi enfonsat sota l’especulació del totxo. Tinc la sensació que hi ha molt porc català i molta especulació consentida, i tot el que us vingui bé afegir, que no és poc. Que si és abominable que, sense demanar-ho, et fotin pel cul els de fora, encara ho és més que ho facin els de casa.

Bona diada, amics i amigues, companys i companyes, governants i governats.

... I com diu ha dit el nostre president: treballem amb “rigor, ambició i realisme” perquè així es realitzarà “el somni de convertir Catalunya en un país d’homes i dones segurs del seu futur...”

He tingut un somni... el futur és nostre... M'encomano al Dalai Lama.

Prou, prou.


P. S. Em sembla que alguns flamencs estan desinformats: mira que esmentar Catalunya com a model... Que sí, que ho he sentit.