elogi del lleure: impostures i postures

Llegeixo l’anècdota –llarga en el temps- de Tania Head, falsa supervivent de les torres bessones, que en realitat es diu Alicia (amb accent?, en terra de meravelles?) Esteve Head, membre d’una nissaga de fabuladors documentals barcelonins no sé si encara a la presó. Sembla que la Tania-Alicia s’ha passat una bona temporada sent admirada per la seva ficció i ara els qui la van creure la cruxificaran si poden, perquè els impostors sentimentals –especialment aquests- no tenen perdó de Déu. Pobra Tania-Alicia, que ha fet –o farà?- famós el nom de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona i de Catalunya arreu del món. Hauria d’haver sabut que no es pot jugar amb el cor de les persones, que tota la resta és justificable. Si tot va bé, però, la Tania-Alicia escriurà un best-seller que d’alguna manera l’acarà redimint, perquè no hi ha res millor que confessar les pròpies misèries per aconseguir l’absolució. El que em resulta divertit i terrible –i jo em tiro la primera pedra per les insinuacions que faig- és que una part dels molts comentaris sobre el cas que es fan a “La Vanguardia” passen de l’anècdota i ascendeixen a la categoria: ja tenim un element més a afegir a la tipologia dels barcelonins i, per extensió, dels catalans (un exemple: Estoy de acuerdo con muchos comentarios, a mi también los Catalanes me han dado la espalda y pensar que mi país Uruguay, les abrió la puerta, los recibió, les dió de comer cuando estaban muertos de hambre, y ahora nos dan la espalda. Una lástima. Esta Sra. es una muestra de lo que son cuando se desparraman por el mundo); una mostra més de l’abjecció d’una subespècie, la catalana, que caldria eliminar. M’encanta la polèmica visceral en la mesura que no m’és gens difícil de seguir, que sempre em permet anar dos passes més enllà, i que és absolutament inútil.

En el mateix diari, m’enamoro una vegada més de l’Imma Monsó, amb qui mai conversaré –ai!-. Els seus articles densos i diàfans, suggerents, sempre acabant d’establir el que és la categoria amb una prosa perfectament estructurada, són una delícia per als sentits i per a la raó. En una societat en què per motius espuris molts s’entesten a defensar una ficció amb aires de realitat, l’Imma Monsó exposa la seva veritat que a mi em sembla que s’acosta molt a la Veritat sense mediatitzacions. Us deixo un fragments de l’article d’avui titulat “Aburrimiento para niños”:

“Somos muchos (no n’estic segur) los que desearíamos evitar que nuestros hijos acaben atrapados en una vida regida por la inmediatez y por la urgencia, prisioneros de una agenda rebosante de citas, de actividades, de derechos i de deberes. No resulta fácil: estamos en una sociedad californizada que adora todo lo que huele a actividad y estigmatiza todo lo que se detiene.”

Porqué el horario escolar de nuestros alumnos es ya bastante extenso (véase el informe PISA de la OCDE y compruébese de paso como países como Finlandia, Noruega o Japón, famosos por la excelencia de sus alumnos, tienen muchas menos horas lectivas)...

Así es fácil que, entre extraescolares, horario lectivo y juegos suministrados por el ordenador, no quede tiempo libre para absolutamente nada más. Por ejemplo, para observar un pájaro, un insecto o una grieta en la pared, para enamorarse de un dibujo, para convertirse en amante del saber gratuito y desinteresado. En fin, este tipo de cosas que uno solo llega a hacer cuando se empieza a aburrir, y que uno hace precisamente para combatir el aburrimiento.

Es cierto que aburrirse demasiado puede conducir a la depresión, pero no tener demasiado tiempos vacíos conduce a la mediocridad. Y es cierto también que el aburrimiento. A pequeñas dosis, permite a lo largo de la infancia desarrollar la introspección, la autosuficiencia y la creatividad.

Un niño que no sabe lo que es un tiempo vacío estácondenado a ser un adicto de la actividad. Peor aún: de niños que sólo realizan actividades dirigidas sólo pueden salir adultos esclavos.”

Doncs això, un motiu de reflexió per a pares, mares, psicopedagogs amb títol i aficionats, i per al públic de totes les edats en general. Unes conclusions aplicables no només als nens, evidentment, i unes solucions impossibles.

No sabeu com agraeixo els llarguíssims temps de lleure no dirigit de la meva infantesa, mal m’està dir-ho. Agraeixo també els lleures més curts que ara em permeten escriure sobre el que vull escriure, el com ja no depèn de mi.