5.12.07

llengüejant

Quan Maragall escriu un article titulat "Catalán i castellano", un, abans de llegir-lo, es pregunta per on aniran els trets, perquè la barreja d’articulista i tema pot ser explosiva (moderadament explosiva, com ho és tot en aquest país). No vaig desencaminat, o això em sembla (teniu l’article sencer aquí. Llegiu-lo, val la pena).

Com que ja l’heu llegit, no caldrà que en copiï fragments i ja puc anar directe al gra. Maragall, en el que diu, parteix de diversos errors previs, al menys pel que fa al passat encara proper o el present que ja no ho és: confon el català amb el català que ell coneix. I el català que ell coneix és el de Barcelona i rodalies i el de l’Empordà, sobretot el del Baix Empordà. Per altra banda, confon el català parlat amb el català escrit i la literatura popular amb la culta, Finalment, té una idea poc rigorosa dels conceptes de llengua i dialecte.

A partir d’aquí, podria deixar que cadascú de vosaltres, des de la vostra pròpia òptica, comentés aquests aspectes, però continuaré, ni que sigui per introduir els temes.

En el primer cas, el coneixement limitat de les diverses parles de la totalitat del territori –què feia en la seva època de president en què visitava el país, s’entotsolava en les seves idees i no escoltava la parla dels habitants de les comarques? No escoltava com la gent que a penes havia llegit un llibre deia amb tota naturalitat ficar, com al vent que bufa del nord o del nord-oest l’anomenaven vent de dalt i no tramuntana en segons quins llocs, com els costava dir alguna paraula en castellà? Potser sí que la castellanització s’estén ràpidament en el present, però no durant el modernisme ni el noucentisme, al menys en el poble on vaig nàixer i passar part de la infantesa i adolescència.

Quant als diccionaris, que en Maragall insinua que s’aparten de la llengua viva, no fan més que recollir la parla de país, o al menys ho feia una joia com el DCVB de mossèn Alcover i de Moll, tot i que les seves fonts són també els llibres i que alguns conceptes, com el de dialecte, no són el que eren. Però d’on recullen els llibres la llengua si no és de la parla? És veritat que els originaris de Torroella de Montgrí diuen Tarruella, però, qui té raó, ells o els qui diuen que s’ha de pronunciar Torruella? I així entrem en el concepte de dialecte, que Maragall, com molts altres, confon amb particularitats rurals, formes de parlar perifèriques. No, home, la llengua, la catalana i qualsevol altra, no és més que la suma de tots els dialectes que la formen, inclòs –si és que existeix- el barceloní. És veritat que els diccionaris normatius del català magnifiquen el dialecte central per raons òbvies i conegudes que ara no cal discutir, entre les quals el pes demogràfic de Barcelona.

Per cert, quan diu Volviendo a lo que decía, sería deseable que las variantes dialectales, como la valenciana y la que se habla en las Terres de l’Ebre o en los Pirineos, fuesen conocidas por lo menos por los estudiantes de literatura y los profesores de la zona correspondiente -només aquests?-, quan diu això, se m’acut que dintre de poc els alumnes de batxillerat tindran menys temps per dedicar al coneixement de la llengua (i de la literatura), ja que passaran de tenir tres hores setmanals de la matèria a tenir-ne dues. No sé si ell podria argumentar davant de les autoritats pertinents, entre altres el seu germà, per tal de no només deixar-ho com estava sinó de tornar a les quatre hores anteriors. Que tant és, d’acord.

Per acabar, és clar que es desitjable que tots els nens i nenes de Catalunya sàpiguen com més llengües millor, però –i ara em desvio una mica de l’assumpte- caldria que no només coneguessin un cert vocabulari sinó que tinguessin un registre ampli de comprensió del que llegeixen i del que escolten, cosa que avui deien els finlandesos que és la base de l’èxit del seu sistema educatiu, i que jo mateix insinuava no fa gaire. És veritat que pel que s’ha de dir i escoltar actualment en aquest país, potser no cal ser gaire exigents i amb quatre gesticulacions hi ha n’hi ha prou i encara en sobra. O no?

M’he desviat del tema que plantejava Maragall, però no importa perquè vosaltres ja heu llegit l’article i l’heu entès perfectament, sobretot els nascuts abans del 65. I, què voleu que us digui, Maragall sempre estimula: és d’agrair. I a més, és evident que ara no té assessors, si és que n’ha tingut mai. Si algun dia obre un bloc, li auguro que amb posts com el que ha escrit avui a “La Vanguardia” tindrà un èxit total de comentaris, no com aquí.

4 comentaris:

Somiatrufes ha dit...

En veure l'article vaig pensar el mateix: la barreja del tema i l'articulista pot ser explosiva (moderadament, d'acord).

També vaig pensar que l'article d'en Maragall hagués hagut d'anar a "Cartas al director", perquè sembla ben bé l'opinió d'un interessat (confonent els conceptes i partint d'una visió parcial, incompleta) en el tema, més que d'un expert. I amb assessors o sense jo li exigiria més polidesa, perquè malauradament el que ell pugui escriure sobre temes que no domina tindrà més ressò que el que publiqui un Joan Solà, per exemple.

Júlia ha dit...

És que cadascú parla per la seva experiència i en aquest tema, on s'hi barregen tantes coses, moltes de viscerals, costa fer una anàlisi més, diem-ne 'científica'. Si reivindiquen formes dialectals jo també reivindico la xava barcelonina. El concepte de dialecte, avui, està molt devaluat i ja no valen els menyspreus antics. Hi ha coses que en Maragall no sent darrerament que jo les sento segons on, per cert. I sí, la gent fa més cas dels polítics 'coneguts' que no del senyor Solà i altres. Hi ha idiomes en els quals, les formes dialectals 'oficials' tenen més diferències entre elles que el català i el castellà, o sigui, que todo es del color del cristal con que se mira, sobretot si és un cristall patriòtic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

totalment d'acord, no amb en Maragall, no! amb vos. Ah! una paraula molt bonica però que no és normativa es "Ballestrejar" emsemblña es mallorquina, puig ho vaig treure del Francesc de B.Moll, tot i que els de Barcelona en general, il·lustrats inclosos prefereixen dis "Despotricar" que es un castellanisme, si de cas s'hauria de dir "destralejar", ojuuuuu!

miquel ha dit...

No se m'acut què més afegir ales teves paraules, somiatrufes. A no ser el fet que no és la primera vegada que l'ex parla com si mai no hagués estat president del país. I no vull ser políticament incorrecte.

En Maragall, Júlia, ja no pot parlar mai més com un particular, com un senyor que passava, i aquesta és la sensació que dóna.
Quant al concepte de llengua i dialecte, la cosa és clara des de fa anys i costa poc d'aprendre: cadascuna de les modalitats de la llengua, és a dir, dialectes catalans, no dialectes del català. Les preposicions poden arribar a ser importants, qui ho diria?

És el que passa, Francesc, que una cosa és la llengua que parlem informalment i una altra la que hem de defensar en determinades ocasions. O potser no és això. Sigui com sigui, podem demanar una mica de respecte per la llengua. O potser no cal, que, a la fi, només som peons en aquesta història.