Mentre tornava al sud tenia posada Catalunya Informació per tal de conèixer la darrera hora sobre el trànsit –com si una vegada en marxa, saber les retencions circulatòries m’hagués servit de res-, i de tant en tant repetien aquest titular i els detalls pertinents: La ciència demostra que l'amor desactiva la capacitat de criticar la parella, és a dir, allò que l’amor és cec. Diu la doctora Mara Dierssen, i potser la novetat sobre el que ja sabíem rau en els descobriments químics que ho confirmen, que quan un estima algú se li inhibeix la part del cervell que es dedica a trobar defectes en la persona estimada. M’ho crec, ho he vist. La doctora, però, segons el que deien, no parla del concepte d’amor, de la seva intensitat, de la seva durada. Això sí que seria un descobriment. Continuava la notícia assegurant la possibilitat de manipulació genètica, perquè també l’amor –com es pot manipular el que a penes es pot descriure- pugui algun dia ser comprat amb plenes garanties, perquè en un temps no massa llunyà ens puguin fer una petita intervenció que produeixi una fidelitat –emotiva, sexual, cultural, literària?- de per vida, o potser reversible. De moment ja s’ha experimentat en rates de camp, que com se sap són enormement promíscues, i s’ha aconseguit que es tornin monògames, unidimensionals. Pobres rates! Pobres de nosaltres!
P. S. Decidit, em sembla: alenteixo aquest dietari i busco horitzons més lliures, potser més solitaris.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
S'intu�a, bon viatge!
Vaig llegir aquestes informacions, crec que a l'avui. Trobo que qui no té feina el gat pentina, tant d'estudis per comprovar allò que els besavis ja sabien...
La manipulació cultural ja va aconseguir això de la monogàmia, també, és clar que a nivell casolà, per 'darrere l'església' la cosa era ben diferent.
Realment hi ha recerques que semblen collonades. El que diu la Julia, qui no té feina...
alentir és només alentir oi?
exactament: qui no té res a fer, gats pentina. I a més, això que diu la doctora ja ho sabíem... no? que quan hom i/o don s'enamora, no li veu els defectes a la parella, vaja una novetat... els defectes surten amb la vida quotidiana, amb el dia a dia i amb les lleganyetes del matí i els badalls de la nit. Ai senyor, què farien si no tinguéssin estudis de tota mena per entretenir-se?
Pere... se't pot perdonar un enlentiment, però el que no podríem és suportar que tanquéssis o marxéssis... oi que no ho faràs?
Hi deu haver algun tipus particular de malaltia neurológica degenerativa que afecta només aquesta zona cerebral privilegiada i delimitada, encarregada de les papallones a l'estómac i de caminar a dos pams del terra. Quan (amb l'edat?) degenera, sense saber ben bé com ni perquè, ens trobem sobtadament criticons, tiquismiquis, irritables i intransigents.
Està bé que descriguin quines neurones són les culpables de les nostres dolçors i angoixes d'amor. La següent cosa important serà saber com fer que mai degeneri... clar, que ara que ho penso... ja ho volem aixó?
Va, no ens deixis. No et criticarem ;o)
vaig i vinc, aiguamarina, no et pensis.
Tns raó, Júlia, l'església ja va aconseguir la monogàmia entre els humans, una característica que diuen que ens és genèticament pròpia i que jo dubto.
A mi, que no sóc un exeprt, també em sembla tan important com un bigoti de gamba aquesta investigació, però vés a saber els efectes col·laterals.
Sí, Dan, el verb alentir expressa el que vull dir, encara que no sé si li faré cas.
Ai, arare, jo en qüestions d'amor sóc un ignorant o potser he perdut la memòria. També és veritat que criticar segomns qui no té sentit.
No, no penso tancar la casa, en tot cas comprar una segona residència -o llogar-la, tenint en compte els preus-. I que seria una altra casa sense la visita dels amics.
Dos pams de terra, papallones... No sé, xurri, jo només aconsegueixo mig centímetre i alguna falena perduda.
Tu ho has dit, no volem que degeneri? Una altra conversa llarga, potser inacabable, potser impossible.
Publica un comentari a l'entrada