21.5.08

de la relativitat i les febleses

Els senyor Golobardes va comprar un quadre que representava una marina d’un pintor de qui mai no havia sentit parlar. Només veure’l a l’aparador se n’havia enamorat.
En arribar a casa, el senyor Golobardes va decidir que el penjaria immediatament a la paret de la saleta en què havia anat acumulant els seus tresors pictòrics més preuats. Va agafar l’escala que només feia servir en les grans ocasions i s’hi va enfilar. El senyor Golobardes, que tenia molt bon ull, no necessitava escaires ni altres modernitats, que feien més nosa que servei, per col·locar un marc perfectament equilibrat...


Salvador Munuesa. El cap de setmana del senyor Golobardes.

Em podeu dir que el text anterior és intranscendent, anodí, que per publicar aquestes coses més val dedicar-se al conreu de geranis. Teniu raó, però no em negareu que el fragment té, a falta de consistència literària, una certa coherència i cohesió. Imagineu per un moment que en Munuesa hagués escrit això:

Els senyor Golobardes va comprar un quadre, el quadre representava una marina d’un pintor, del pintor mai no havia sentit parlar. Només veure el quadre a l’aparador s’havia enamorat del quadre.
En arribar a casa, el senyor Golobardes va decidir que penjaria el quadre immediatament a la paret de la saleta, en la paret de la saleta havia anat acumulant els seus tresors pictòrics més preuats. Va agafar l’escala, només feia servir l’escala en les grans ocasions i es va enfilar a l’escala. El senyor Golobardes, el senyor Golobardes tenia molt bon ull, no necessitava escaires ni altres modernitats, les (altres) modernitats feien més nosa que servei, per col·locar un marc perfectament equilibrat...


No acaba de funcionar, oi? En Munuesa, com vosaltres i com jo, va poder escriure el primer text perquè algú, veient les seves misèries comunicatives i estètiques, va inventar els pronoms relatius –i, més tard, els pronoms febles-. Qui era? Com se li va acudir al brillant idea que amb un que, un què (que subtil, només un accent!), un hi... podia expressar totes les paraules conegudes i totes les que inventessin els seus descendents? Fins i tot oracions senceres amb un simple ho. Oh, déu meu, quin geni!

De quin autor contemporani -Brossa i algun altre a part- podríem dir que val la pena el que escriu si abans no hi hagués hagut l’inventor dels relatius i dels pronoms febles? I com aquest, altres genis que van aconseguir que del simple balbuceig es passés a l’art de la literatura.

Només voldria que cadascú de nosaltres tinguéssim en compte que quan ens sembla que hem aconseguit alguna cosa escrita –i parlada- mitjanament passadora, hem de compartir el mèrit amb els qui en al nit dels temps i de manera anònima ens van donar les eines imprescindibles per reeixir. Només suggereixo –ni m’atreveixo a demanar-la- una mica d’humilitat. La feina feixuga la van fer ells, els esforçats, els pioneres, els veritablement revolucionaris. Nosaltres anem vivint de rendes, reordenant el que ja existeix i poca casa més.

P. S. Demano disculpes si durant el dia d’avui algú ha sentit sonar l’himne del Madrid en aquest bloc. Ja he desterrat el culpable, i potser algun innocent.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Aquest text estaria bé per fer 'transformacions', de fet ja n'has fet una, he, he.

Molt bé pels pronoms febles, però s'hauria de revisar el tema, que hi ha moltes formes que no fa servir ningú i només maregen als pobres estudiants esforçats com allò del la li i li lo i lo lai lo.

mar ha dit...

jo agraeixo els pronoms febles... i els relatius... i els suspensius...
així encara m'hi veig en cor, de passar de la 35...

un petó d'èxit assegurat

ps- sé que el fum de darrere la finestra serà el teu (l'addicció al tabac és més forta, oi?)(un somriure). I també sé que hi seràs, amb mi. Gràcies.
ps- diumenge en vaig recollir un altre però encara no havia tingut temps de dir-t'ho (vaig més que colapçada, de feina)
ps- el teu el tinc guardat, juntament amb una revista que ens va donar l'Arare per a tu.
A veure quan fem una cerveseta, ehhhhh!!!

pere ha dit...

De fet, l'he fet a la inversa, Júlia.
Ep, un respecte pels febles. Jo faig servir totes les formes i més, també en valencià.
Fins i tot sóc capaç d'un HI HO, o és HO HI? :-)

Els suspensius són el màxim de l'expressivitat, d'allò més rendibles.
Espero que hagi anat molt bé la presentació (i la recolida del diumenge). Si continues així, res de cerveses, directament al xampany.
Petó amb bombolles (ai!)