amenaça de mort

No tinc gaire costum d’expressar el sentiments més íntims en aquestes notes, encara que és veritat que alguna vegada he parlat aquí de cansaments, d’alentiments i fins i tot, potser, de tancar el bloc, que no d’esborrar-lo. Ja sabeu que tots tenim alts i baixos raonables o sobtats. La primavera, a més, facilita els estats d’ànim canviants que propicien que el que un dia et sembla fantàstic al dia següent ho trobis insignificant. Arriba un moment, però, que un rep un comentari com aquest i es replanteja la seva vida real i virtual:


S'han dit moltes coses innecessàries per aquí, Sr Mut, tant en català com en castellà. Completament d'acord amb la desaparició d'aquest blog , que , al meu entendre, mai hauria d'haver començat. La millor manera de guanyar una discussió és no començar-la.

Ep, compte!, pensa un, que això se m’escapa de les mans. Que una cosa és que un, sobretot quan arriba la primavera, es replantegi el seu paper al món –i qui diu al món diu al bloc- i una altra cosa és que et vulguin eliminar, així, de cop, sense prolegòmens. Que una cosa és que algú consideri que el meu –insisteixo: meu!- bloc mai hauria d’haver començat –no ho podríem discutir?- i una altra és que algú de fora estigui completament d’acord, no se sap amb qui, per fer-lo desaparèixer. Que jo sóc innocent! Que jo gairebé ni sóc el missatger! Que jo no discuteixo res!

La veritat, tinc una mica de por, pel bloc i per mi. La por al buit s’ha instal·lat en la meva persona. Ja em sabria greu que destruïssin el bloc –potser algun malware subtil i orquestrat des d’un ignot pis de l’Eixample o des d’un misteriós auditori?-, però, i si l’única forma de fer-ho és eliminar-me a mi? Amics i amigues, si em passa alguna cosa, els primers sospitosos seran els de la banda. Recordeu-ho. Busqueu-los i feu-los cantar.