ABBAS

Tradicionalment el procés de formació de noves llengües era lent, gradual, imperceptible. Posem per cas el català o qualsevol altra llengua romànica: un bon dia, després de petits canvis al llarg dels segles, algú devia despertar-se de bon matí especialment lúcid i devia dir-se, en escoltar el capellà durant la missa,: “hòstia, si jo no parlo llatí”. Aquesta anècdota hipotètica segurament la podem atribuir a algun personatge de la noblesa; els capellans –i monjos- es devien preguntar què parlava la gent que ja no els entenien i els camperols devien ser els darrers a adonar-se que no parlaven llatí, o el que fos que parlessin, si és que els quedaven ganes de parlar després de les jornades maratonianes entotsolats en el joc de la supervivència.

Actualment el pas d’una llengua a una altra és ràpid, vacil·lant i perceptible -al menys en la llengua escrita. Jo en sóc testimoni privilegiat des de fa cosa de dos mesos a partir de comprovacions que l’atzar m’ha facilitat en el camí que em porta de la feina a casa. En el segon (o és el tercer?) restaurant que trobo quan torno de treballar va aparèixer un dia (potser la primera aparició era anterior i jo no estava especialment receptiu) ABBAS a la catalana. En un primer moment vaig pensar que el cuiner, més que l’apuntador de la pissarra, retia un modest homenatge al grup musical suec; què sé jo, alguna menja nòrdica a l’estil català a través de la interpretació espanyola. En les setmanes posteriors vaig haver d’admetre que la cosa no anava per aquí. ABBAS va deixar pas a ABAS i a HABBAS (a la catalana, con jamón...), i tornar a començar, amb les vacil·lacions pròpies d’una llengua que està en període de formació accelerat però que no s’acaba de decidir per una solució definitiva. Jo ja començo a impacientar-me. Quan veuré el desenllaç final? Quan podré dir que he assistit a la fixació escrita d’una nova paraula en una llengua que encara no té nom. M’impaciento, també, perquè tinc por que s’acabi la temporada de las ABBAS O ABAS O HABBAS i m’hagi d’esperar al febrer o el març de l’any que ve a veure si el transformador acaba prenent una decisió. És clar que sempre queden les congelades.

Deixaria aquí una mostra gràfica del procés de mutació si no fos perquè cada vegada que alenteixo el pas en passar per davant de la pissarra tinc la sensació que des de darrere del vidre de la finestra em vigila el creador. I és possible que ho faci, però potser només amb la intenció de copsar un lleuger gest en la meva mirada que li indiqui que aquella és la solució bona, la que finalment serà acceptada i difosa. Perquè en el fons els creadors són com tots nosaltres: insegurs, necessitats d’algú que valori la seva feina, que confirmi la seva vàlua. La pròxima vegada que passi, si la paraula em fa el pes, faré un somriure discret i un gairebé imperceptible moviment d’aprovació amb el cap.

Mentrestant, unes cases més avall, un pissarrista tradicional, impertèrrit i irreductible, continua oferint les seves HABAS de tota la vida en versaleta i amb tots els acompanyaments possibles. Tasca inútil de qui no s’adona de les palpitacions del temps. Espero de tot cor que la seva influència involutiva sigui nul·la. Ja en parlarem.