la sardana i la cobla -en directe-

Anar als espectacles de les 10 de la nit -del matí, menys- no m'agrada gens. Dues hores més aviat o més tard serien òptimes, però cal adaptar-se a les circumstàncies i el VIII Concert de Sardanes de la Costa Brava. Memorial Ricard Viladesau se suposa que començarà puntualment. Aquí teniu el programa.

Amb el temps escàs, em sembla una bona idea menjar-me una cosa neutra, fàcil d'empassar i d'una certa consistència, abans de seure, però no comptava que em servissin un “pinxo” tan condimentat, tan orientalitzat, que em fa beure mig litre de cervesa. Demano a juli Garreta de no patir conseqüències adverses.

A l'entrada de l'Arbreda de Palamós han situat dues paradetes amb material sardanístic. Es poden trobar més Cds que a qualsevol botiga de discos, i alguns altres detalls, entre els quals un llibret editat amb motiu del quarantè aplec de la sardana a la població. Una senyora es mostra reticent a pagar els dos euros que val l'exemplar al·legant que ella és sòcia. No sé per quant li queda al final. A la dreta, un bar improvisat que s'omplirà a la mitja part, on, a més de les begudes, els més necessitats poden tastar un pernil tallat a mà.

Comença l'espectacle amb una interpretació dels Montgrins, la segona peça, a càrrec de la Principal de la Bisbal, i així fins a vuit composicions en què van alternant-se les dues cobles. A l'Arbreda s'han ocupat tots els seients amb espectadors atents -m'hi incloc- d'una mitjana d'edat respectable. El presentador ens diu que entre el públic hi ha Marina Geli, també l'omnipresent Núria Feliu, que ja deveu saber que no fa gaire va publicar el llibre Núria Feliu recita les sardanes més populars, amb disc inclòs. Més endavant vaig descobrint compositors, alguns dels quals dirigiran les seves pròpies obres.

Les peces de la segona part -sis en total- les interpreten conjuntament les dues cobles. Un dels plats forts és la incorporació de Albert Guinovart al món de la sardana -o al de la cobla, si volem ser més precisos. A Guinovart, ja el deveu conèixer perquè és l'autor, entre altres, de la música del Cor de la ciutat, que em sembla que és un culebrot de molta longevitat i molt apreciat per part de la població autòctona; també és seva la música de Mar i Cel. El compositor estrena aquí la seva primera sardana -Marinera- que més aviat té títol d'havanera i presenta també una obertura de Mar i Cel adaptada a la cobla. És el moment de recordar la vigilància atenta de Josep Lluís Bozzo entre els espectadors famosos. Al final de l'acte no sé si hi va haver dos bisos o tres.

Com que no sóc expert -en aquest país, i generalitzo i em justifico, els coneixements de música i d'idiomes són més aviat escassosentre la gent corrent- no sabria dir si el que he sentit és de gran qualitat musical, però a mi m'ha semblat molt interessant, molt ben travat, molt professional i, el que és més important, m'ho he passat molt bé tot i ser un complet ignorant de la història de la sardana.

De sardana, és clar, no se n'ha ballat cap, que això era un concert i no una ballada. Aquí el que importava era la música, els seus compositors i els seus intèrprets, possiblement dues de les millors formacions del país en el moment actual. I com en la majoria dels concerts, s'havia de pagar per escoltar. La sardana continua viva? Home, tots els qui vam anar al concert érem ben vius -no descarto alguna mort en un futur més o menys immediat- i tinc la sensació que tots, fins els tastaolletes com jo, en vam sortir ben satisfets. Per què no és té més interès per la sardana, pels compositors que n'escriuen les músiques, per les interpretacions de les cobles? Continuo en la ignorància més absoluta. En tinc pistes, però no les sabria concretar. El que sé segur és que, a diferència d'altres manifestacions de la cultura del país, ni els mitjans de comunicació ni el propi govern, tan procliu a donar publicitat i a estimular els senyals identitaris de la terra -llegiu castells i correfocs, per exemple- en diuen gaire cosa, en fan una promoció pràcticament nul·la. Sense anar més lluny, d'aquest concert -no descarto que se'n parlés en algun altre lloc- només n'he trobat una ressenya al “Diari de Girona”, mentrestant tots els mitjans del país ens expliquen aquest estiu si tals o quals castellers han arribat a fer un pis més o si al correfoc de no se sap on s'ha cremat molta pólvora. I que consti que ara no parlo de sardanes, em refereixo a la música. Déu meu, quin país, quina gent!

Un petit detall anecdòtic. En alguns pobles de terra de sardanes -en altres llocs també- es fan cursets per aprendre-les a ballar. Em sembla molt bé, tot i que la majoria de balls s'aprenen ballant. El que em resulta una animalada és que alguns pares del país decideixin no portar els seus fills perquè cada vegada hi van més immigrants. És un bon sistema de desintegració, evidentment.

En fi, us deixo dues mostres del concert. La primera és un fragment d'Espavilat, un rondó-xotis de Max Havart, compositor de Perpinyà autor d'uns centenars de sardanes i altres composicions, mort l'any 2006. És una peça clàssica -quin solo de flabiol!- on podeu distingir influències diverses. Deia Max Havart: “He cridat als quatre vents , i ho clamaré sense parar, que tot català, pel fet de ser- ho, no te dret a deixar morir la cobla. Res ni ningú ha de permetre que la seva bella veu s’apagui sense cap ressò.” Li faig cas sense gaire convenciment: aquests romanticismes!



Per acabar, us trio un fragment de Tortellà 1908, de Marcel Sabaté, nascut el 1970, el compositor més jove del Concert. Una mostra d'un camí nou de la sardana. I no cregueu, a mi m'encanten els clàssics, com Mas i Ros. Voleu que us pugi una sardana seva que es va estrenar el 1962 i no es va tornar a tocar -misteris irresolubles- fins a la nit del concert?





Va, que no sigui dit, i ara un bis. Com que he al·ludit Mas Ros, vet aquí un fragment de la seva sardana Font Vella -abstenir-se els graciosos de parlar de l'aigua-, absolutament balladora i festiva, escoltada i vista puntejar aquesta tarda al carrer de la Llibertat de Gràcia, un d'aquests carrers estrets en què tota horitzontalitat és impossible, però en què uneix la verticalitat...





I si algú em preguntés: I què fas tu per la sardana? L'únic que se m'acudiria dir-li és que l'escolto i n'escric des de la meva ignorància. No sé si això té cap importància ni si és contraproduent. Res de comptar i repartir. Ballar-la...? Em farien fora.